Blog Vicenç Dumas

Turisme: Catalunya Sud recupera el territori

Vicenç Dumas — Fri, 25 Jul 2008 21:00:00 +0200

Un nivell de desenvolupament econòmic molt baix i la inexistència d'una classe mitjana carateritzen sempre els països pobres. Tal era l'Espanya global de Franco el 1959, 20 anys després d'una dictadura d'una violència inaudita, amb autarquia quasi completa i feble nivell de vida en absència d'intercanvis, doncs de béns de consum. Un país paralitzat. Aquell any, el govern de Franco va llançar el «pla d'estabilització» obrint Espanya a la liberalització i al mercat europeu, que va provocar a partir del 1960 un creixement econòmic fulgurant i l'emergència d'una classe mitjana... la qual cosa contribuiria al cap i a la fit a l’acabament del règim. Catalunya, impacient, ja havia aprofitat la tímida liberalització del 1951 per retrobar el prestigi econòmic del 1936 en tan sols 3 anys empesa per una burgesia emprenedora i sobretot per una mentalitat de país basada en la reeixida econòmica, símbol mateix de la seua persistència en la Història. La Costa Brava, si bé designada sota aquesta denominació d’ençà del 1908, naixeria aleshores sota la forma d'un model turístic tan desitjat per la dictadura com per una societat catalana desitjosa d'enriquir-se per existir, a qualsevol preu.

Cap més necessitat de servir l'estranger?

Un clima i un medi ambient molt favorable han fet de la Costa Brava un lloc ideal d'estiueig per a la nova classe mitjana europea, els preus baixos i la permissivitat reglamentària han fet la resta en una activitat econòmica de les més rendibles i les més simples. La majoria dels pobles costaners han estat entapissats d'innombrables immobles i construccions, sense cap domini predial mínim, per rebre els milions de turistes, els diners estrangers regaren l'economia esdevinguda exsangüe d'aquesta regió rural. El turisme de massa, al preu de l'abandó d'una part del territori, fou el pilar del redreçament econòmic de Catalunya i de l'Espanya de la postdictadura, que en va permetre la modernització econòmica i social fins a esperar actualment de superar Alemanya en terme de P.I.B. per habitant. Catalunya presenta el 2008 una economia dinàmica i diversificada al voltant d'una indústria eficaç i La Selva, el Baix i l'Alt Empordà, les «comarques» sota denominació « Costa Brava », presenten un teixit de PME (PIMES)/PMI i d'empreses de noves tecnologies envejat a Europa, prop d'una ciutat-far, Girona, que té un creixement increïble. El turisme sucós, de massa, ja no és més primordial, i d'altres països, de moment pobres, l'han reemplaçat, com Croàcia. Una classe mitjana important, de nivell de vida superior a molts europeus, ha emergit, i la recuperació de confiança i d'estimació de si dels habitants ha crescut fins a nivell dels altres països rics : francesos o alemanys no són més «superiors».

Catalunya Sud recupera les seues terres

Nombrosos indicis ho proven, el turisme i sobretot el domini del predial a la Costa Brava canvien de naturalesa. Les institucions porten de nou les regnes allà on les havien deixades 40 anys abans. Torna el permís de construcció, i es prega fermament a moltíssims propietaris estrangers d'evacuar la faixa costanera o de declarar com a residència de turisme el seu apartament en lloguer. La Costa Brava fa, des d'alguns anys, coneixença amb la llei i el reglament. El turisme esdevé més «selecte» i, progressivament, noves construccions i renovacions canvien de nivell : el spa o el golf emergent, i la nova burgesia catalana, sobretot barcelonesa, es reapropia de mica en mica de la costa més bonica de Catalunya. Pitjor ! El turisme cultural es desenvolupa entorn de la responsabilitat del patrimoni, propi del turisme ofert pels països rics. Barcelona ha reemplaçat la Costa Brava en el succés del turisme català, digne per fi. Catalunya, i més enllà Espanya, han entrat al club dels països europeus més desenvolupats, i els estralls turístics d'abans esdevenen intolerables, ja que el nivell de vida permet les preocupacions mediambientals. D'ara endavant, altres paisatges excepcionals patiran els estralls dels constructors i del turisme de massa, més lluny a Europa o al món.

« Transfronterer » no vol dir pas « sense fronteres »

Vicenç Dumas — Fri, 11 Jul 2008 21:00:00 +0200

Les fronteres a Europa no respecten pas sempre la geografia física. Formades al grat de la política i de la història, han conduït de vegades a aberracions que àdhuc actualment la desaparició anunciada de la Unió Europea tarda a esborrar. Així és, l’altiplà pirinenc uniforme i aïllat, travessat per la frontera francoespanyola d’ençà de més de 3 segles. Més enllà del desenvolupament econòmic separat, els serveis bàsics dels dos trossos sempre han estat dobles i desenvolupats segons la lògica territorial de cada part. Així, quants malalts o dones prenyades de la Guingueta d’Ix a la Cerdanya « francesa » lògicament han hagut de recórrer 100 km cap a l'hospital mentre que es trobaven a menys de 2 km de l'hospital de Puigcerdà, a la Cerdanya « espanyola ». Encara recentment, el 2006, una partera cerdana s’ha vist obligada a fer el llarg trajecte en ambulància per falta de possibilitat administrativa de fer-se’n càrrec de l'altre costat del la ratlla. De cara a aquest problema i en una Europa ja integrada, haurà calgut esperar el 2001 perquè per fi se signi el 1er acte de cooperació hospitalària per a fer-se càrrec dels malalts de nacionalitat francesa a l'hospital de Puigcerdà a través dels serveis de socors d'urgència. Finalment el 2003 ha seguit el projecte de la construcció d'un hospital transfronterer únic per als 30.000 cerdans, « francesos i espanyols » reunits, però també per als nombrosos turistes sorpresos, àdhuc ulcerats, per aquesta situació.

Dos sistemes de salut, dues pràctiques mèdiques

El 2008, el projecte progressa lentament, malgrat una llei i crèdits europeus, per culpa d’una complexitat administrativa i pràctica insospitada. Els dos sistemes de salut serien en tanta manera diferents ? Llavors que el sistema francès de seguretat social, molt centralitzat, ofereix un accés a les cures relativament lliure cap als diferents actors de salut, però a taxes de reemborsament completades per assegurances privades, el sistema català, ja que a « Espanya » la Salut és competència de les comunitats autònomes, ofereix un sistema en què l'accés a les cures públiques és totalment gratuït, en un recorregut de cures molt emmarcades, on només les assegurances privades permeten un recorregut de cura més lliure. Per força influencien pràctiques i costums mèdics radicalment diferents : un sol exemple, un « francès » podrà prendre un segon parer especialitzat fora del simple recorregut de cura, un Català del Sud només ho podrà en casos i afeccions molt precisos, sense tenir recurs a una assegurança privada. Els sistemes de salut sovint imprimeixen fortament les pures pràctiques mèdiques, a més de les escoles de medicina, de tal manera que una simple grip o una colitis no troben el mateix tractament segons hom s’estigui a la Guingueta d’Ix o a Puigcerdà. L'aprehensió de la salut pels pacients n'és diferent.

L'hospital transfronterer no esborra pas la frontera, la constitueix

A conseqüència d'aquesta frontera sanitària, el cas absurd és que mentre que ja existeix un hospital complet a Puigcerdà, la creació de l'Hospital transfronterer solament tindrà una ambició : les cures intensives de curta durada, és a dir en realitat les cures d'urgència, però en cap cas la responsabilitat sanitària global dels pacients Cerdans. Una habitant d'Oceja continuarà de fet a consultar el seu ginecòleg a Perpinyà, a prop de 100 km de casa seua. La realitat és que aquesta mena de projectes no tenen per objectiu d’esborrar les fronteres internes a Europa sinó de resoldre problemàtiques transfrontereres que haurien hagut de ser arreglades des de fa molt de temps. Encara que portat per l'Euroregió Pirineus-Mediterrània,el ministeri de la Salut francès i la Generalitat són els qui signen i avalen el projecte, inicialment creat en fundació privada de dret català, en absència d'estatut jurídic europeu. Sobre aquest model concret, l'adveniment d'una Europa complerta, amb l'esborrament de les fronteres interiors, tan sols es podrà realitzar en el marc d'una vertadera convergència dels sistemes estatals.

La joventut és com un aparcament social

Vicenç Dumas — Fri, 13 Jun 2008 21:00:00 +0200

La majoria de les cultures del món tan sols reconeixen dues edats de la vida, subratllades amb un ritual de passatge. Només la cultura occidental n'ha construït un tercer, l'adolescència, en la societat industrial del segle XIX. Aquest estatut, nascut de l'escolarització eixamplada i del retardament de l’entrada al mercat del treball, per tant de la responsabilitat econòmica d'individus que ja han adquirit amplament llur capacitat de reproducció si ens referim al límit biològic, ja no fou reservat per molt de temps encara a la sola burgesia. La victòria progressiva de l'igualitarisme d'Estat al segle XX ha reforçat el fenomen i l'ha democratitzat sobretot a l’ensems dels grups d'edat, fent creure de passada en la lluna vella de la desjerarquització de la societat, en nom d'un suposat llindar mínim de saber necessari en un món suposat cada cop més complex per a tots. El consens és aquest : l'adolescència i la instrucció per a tots i la perpetuació d'un ordre social on no s'ha de garantir la igualtat de les possibilitats, en dues paraules l'elitisme marró. La legislació francesa fins i tot ha creat l'edat de la inutilitat, entre 16 anys i 18 anys : aquest grup d'edat, no és pas més obligat a anar a l'escola però tanmateix no es té el dret d'entrar legalment en la vida d'adult. Per sort hom té el dret de reproduir-se a partir de 15 anys, edat de la majoria sexual, si no, quin avorriment!

Exclòs dels adults, l’infant és sospitós

L'estat de joventut, sempre edat de crisi i edat ingrata, sospitós als ulls dels adults, s'ha tornat l’edat de la vida més bonica, el de la llibertat sense la responsabilitat, el de les utopies i de les experiències, però també l’edat de tots els perills : suïcidi, droga, alcohol o accidents de la carretera. La cogestió Estat-pares assenteix ja que els psicòlegs ho diuen : és fisiològic! I pitjor si l'adolescent africà no entra en conflicte amb els seus pares a l'edat tendra. Quan coneixerà per fi el progrés social, comprendrà. En realitat, l'adolescent o el jove com més va més aïllat és, separat del món dels adults per una frontera més i més espessa. El seu abandó a la dictadura cruel de la massa adolescent el confina en la solitud, els drames escolars americans sent-ne la versió extrema. Les seues llibertats augmenten i les seues responsabilitats minven ensems amb l'aprimament del concepte d'autoritat i de l'augmentació de la culpabilització dels pares massa complaents amb la mainada : el grumet i l'aprenent ja no poden existir. Adults i joves empenyen conjuntament en el sentit de la separació àdhuc al si de les famílies i els comerciants es precipiten en la segmentació a ultrança per a l'única utilitat social de l'adolescent: l'extorsió dels seus parents.

El desig immediat reemplaça el projecte de vida

Del fenomen inicial de formació d'un grup d'edat sancionat per un servei militar, mortal o no, que permetia l'entrada en el matrimoni i doncs la vida d'adult sigui quina sigui la seua situació material, ha succeït el mecanisme «fi dels estudis» i « sortida del domicili parental», després « inserció al mercat del treball» i « formació d'una parella». Però l'entrada en l'edat adulta és cada volta més llarga, privant la societat del que aquesta té de més dinàmic i constructor de futur. Aquesta fase fins ha esdevingut renovable a voluntat en una vida. L'adulescent és alternatiu, com es diu, però les transicions sovint són dramàtiques. Què importa, ja que la satisfacció del desig immediat ha reemplaçat el projecte de tota una vida i l'esperança de l'eternitat. Finalment, potser que la fi anunciada de l'edat adulta que permetrà de rompre l'aïllament de la joventut, la vertadera, en una immensa màquina que girarà sense objecte, exceptat si al contrari, se suprimeixi la joventut. Des de la postpubertat, tothom| assumiria les seues responsabilitats en funció de les seues capacitats físiques, emocionals i intel·lectuals reals del moment.

Matrimoni cancel·lat a Lille: dictadura de l'opinió al servei d'un neototalitarisme a França?

Vicenç Dumas — Mon, 09 Jun 2008 06:50:02 +0200

Auxili! S'han tornat bojos! Segons les últimes notícies la ministra francesa de justícia Rachida Dati ha demanat a la Fiscalia que apel·li en el d'ara endavant famós «Assumpte de l'anul·lació del matrimoni de Lille». Tornem als fets: un home, ciutadà francès, ha demanat l'anul·lació del seu recent matrimoni amb una dona jove, ciutadana francesa, segons l'article 180 del codi civil que diu «si hi ha hagut error en la persona, o en les qualitats essencials de la persona, l'altre espòs pot demanar la nul·litat del matrimoni». El jutge ha respost favorablement a la instància i el matrimoni ha estat cancel·lat ja que l'esposa ha reconegut la mentida respecte al que sabia ser «una qualitat essencial» als ulls del seu marit. Es tanca el debat, el judici és conforme al dret. I comença la tempesta!

Voler casar-se amb una verge és legal

Una nova línia divisòria apareix al país dels drets humans, escindint fins i tot els partits polítics. En l’afer que estem tractant els esposos eren musulmans, el que lògicament no té cap importància en l'esfera pública franca i sobretot de cara al dret civil, segons la laïcitat vigent, i «la qualitat essencial» subjecte del litigi resulta ser la virginitat de l'esposa, condició prèvia gens pròpia de la religió simplement, i musulmana en particular. Fins ara encara no s’ha prohibit a França ni en cap altre cap país del món desitjar casar-se una verge, ni un poncell, ni tampoc una rossa, una ex-actriu X o un capellà exclaustrat. Aquesta axigència és pròpia de l'esfera privada, és a dir de la parcel·la de llibertat que pobla un tros del nostre cervell. Podem posar les nostres prioritats o els nostres criteris on volen. Sembla fins i tot que encara hi ha dret a creure en Déu!

El casament és un contracte

Tot i l’aspecte legal -encara que sorprenent- del tema, les organitzacions d’esquerra, sol·licitades per la remembrança d’un altre mes de maig que acaba amb 8, s’agafen el tema i provoquen agitació en nom del dret de les dones i de la defensa de les pobres musulmanes humiliades (bé, tot plegat era d’esperar ja que l'esquerra francesa ha desertat l'econòmic i el social a canvi de tot el que es mou en l’àmbit social, fins mossegar-se la cua). En què ha afectat el marit la persona de la seva dona? L’ha violentada després la revelació? S’ha imposat el matrimoni a la dona, i l’ús de Burka i l'obligació de no sortir de casa seva sense escorta? Se li ha imposat alguna cosa? No, res per aquest costat. Senzillament ha volgut que fos verge en el moment de lligar matrimoni, i això forma part de la seva llibertat, i la seva futura esposa li ho va garantir acceptant la condició prèvia, el que també forma una llibertat. Ara bé, com que el matrimoni s’ha convertit en contracte segons van voler tots els defensors de la llibertat des del 1804, la mentida de l'esposa ha engendrat molt lògicament el trencament dels papers. El debat hauria d’aturar-se en aquest punt, en aquesta contradicció fonamental dels defensors de la llibertat.

Els musulmans es casen amb verges de 12 anys?

El més ridícul ha vingut després quan el ministeri de la justícia, mestre de la independència d'aquesta i normalment també de les llibertats públiques, que resisteix molt per defensar una decisió en nom del dret i de les llibertats públiques així com una decisió independent, ha reculat i ha apel·lant, sota la pressió d'una opinió pública i d'una classe política que amaga malament la seva islamofòbia. Ja se sap clarament que tots els musulmans es casen amb verges de 12 anys, després els empresonen a casa, els imposen una vestimenta que amaga els blaus atès que tots peguen la dona abans de degollar xais a la seva banyera. En qualsevol cas es pot sospitar tots els musulmans. Si ho resumeixo tot plegat, l'assumpte és molt greu, entre els atemptats rotunds contra la llibertat de consciència, la suspicàcia basada en la religió, l'enorme ferida a la laïcitat, la negació del dret, l'atemptat contra la vida privada fins l'atemptat contra la independència de la justícia i la submissió de l'Estat de dret a la dictadura de l'opinió, amb unes baixeses de les pitjors. Si sabessin que ni tan sols parli pas francès als meus mainatges!

El pes dels mots

Vicenç Dumas — Thu, 08 May 2008 01:38:07 +0200

Avui faig una volta per l'emoció local del moment, és a dir la intervenció del diputat Daniel Mach, el dimecres 7 maig a l'assemblea nacional. Les llengües presents a França són una mica com l'escola lliure, representen un tabú. Va caldre la crítica d'una trentena de diputats per arribar a aquest debat sense vot, ja és massa! D'altra banda vaig estar molt sorprès de la celebració d'aquest debat i espantat de la intervenció del diputat Mach, defensor de França de cara al cantant de rap Monsieur R. I després vaig reescoltar la frase que va pronunciar:
"Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures. L'Estat Francés potser se hauria d'inspirar".
I francament, no crec que allò sigui una postura política però veritablement allò que poden sentir profundament molta gent d'aquest país, el que s'expressa des de les tribunes de l'Estadi Aimé Giral o de Gilbert Brutus: com un alliberament. Sí, els catalans són orgullosos, són honestos i pacífics. Són també tolerants i sobretot acollidors: Si França vol un exemple d'integració encertada, que s'interessi a les generacions d'Andalusos o d'occitans vinguts instal·lar-se aquí. Molts s'hi haurien d'inspirar.
Hauria pogut afegir que aquests orgullosos catalans mai no han usat violència per mantenir llur identitat però s'han orientat constantment cap a la feina per crear, escriure, pintar, esculpir, cantar, senzillament treballar, i això sovint en benefici de la cultura francesa. La persistència de la llengua catalana a la Catalunya Nord i la seva recent aparició pública són una bona notícia per a tothom, la seva mort es correspondria certament amb la mort de la llengua i de la cultura francesa a breu termini: el geni neix de la diversitat de les cultures.
Doncs gràcies Senyor Mach per haver alliberat la vostra paraula i haver legitimat el bilingüisme efectiu de la nostra societat. Aquest bilingüisme no és una coerció o un factor de divisió sinó una exigència intel·lectual que sols podrà enfortir el valor dels nostres habitants, siguin originaris de Pollestres, de Sant Jaume, de Dunkerque, de Casablanca o de Dakar. Aquí es troba també l'obertura al sud i a 7 milions d'interlocutors més. Ser bilingüe és una mica com si tinguéssim dos parells d'ulls.

Ho dic una bona vegada per a totes, i no és una malaltia: "Em dic Vicenç i sóc català".
Avui m'ho puc permetre!

Muhammad Yunus: "Aquesta vida robòtica no em sembla un progrés"

Vicenç Dumas — Sun, 27 Apr 2008 21:38:09 +0200

Mentre que el capitalisme mundial fa la briva i que la crisi financera toca les societats occidentals, El diari « Le Monde » publica una excel·lent entrevista de Muhammad Yunus, premi nobel 2006, que ens n'ofereix la seva visió: edificant!
http://www.lemonde.fr/le-monde-2/article/2008/04/25/muhammad-yunus-le-systeme-est-aveugle-a-toute-autre-consideration-que-le-profit_1038321_1004868.html
En Muhammad Yunus, que ha creat un banc del microcrèdit per la població pobre de Bangladesh retret amargament als responsables occidentals llur oposició sistemàtica al «sector informal», és a dir les petites activitats independents per al únic treball assalariat i la seva parella l'atur que jutja ell mateix com una forma d'esclavatge:

Extracte:
« Aujourd'hui, dans les pays du Nord, chaque enfant travaille dur à l'école pour obtenir un bon travail. C'est-à-dire un bon salaire. Adulte, il travaillera pour quelqu'un, deviendra dépendant de lui. L'être humain n'est pas né pour servir un autre être humain. Un travailleur indépendant, qui tient une échoppe par exemple, travaille quand il en a besoin. Si certains jours il ne veut pas travailler, il le peut. Il a fait sa journée, il profite un peu de la vie. Il n'a personne à prévenir s'il a une heure de retard. Il ne s'inquiète pas de perdre une partie de son salaire. Quand nous étions des chasseurs-cueilleurs, nous n'étions pas des esclaves, nous dirigions nos existences. Des millions d'années plus tard, nous avons perdu cette liberté. Nous menons des vies rigides, calées sur les mêmes rythmes de travail tous les jours. Nous courons pour nous rendre au travail, nous courons pour rentrer à la maison. Cette vie robotique ne me semble pas un progrès. Avec le salariat, nous avons glissé de la liberté d'entreprendre et d'une certaine souplesse de vie vers plus de rigidité. J'ai un salaire, un patron, je dois faire mon job que cela me plaise ou non, car je suis une machine à sous. C'est là le danger global des structures économiques actuelles, de la théorie dominante. L'homme est considéré comme un seul agent économique, un employé, un salarié, une machine. C'est une vision unidimensionnelle de l'humain. Le salariat devrait rester un choix, une option parmi d'autres possibilités. »

Sense caure en l'idealisme, aquest pensament em sembla just, 35 hores o 39 hores, no és en això una part d'autèntica llibertat que hem perdut ?

Quan els actors del maig 1968 es neguen a fer-se vells...

Vicenç Dumas — Sun, 20 Apr 2008 10:24:57 +0200

El 2008, els americans tenen llurs «falcons» ja vells, els francesos tenen llurs "aligots". Els exmaoistes i extrotskistes ocupen l'espai intel·lectual, polític i mediàtic francès : l'enfonsament de l'esquerra i del diari Libération podria mantenir la il·lusió de la fi de llur regnat, mentre que molts s’han reconvertit a la dreta i al diari conservador Le Figaro. Llur sigla podria ser "Sóc per tot arreu". El batlle de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, UMP (Unió de la Majoria Presidencial), no fou pas membre de l'OCI (organització comunista internacional - trotskista)? Els pares eren gaullistes o comunistes, eren llibertaris. I llurs infants, de 30 a 40 anys, són miratges, o al millor possible se situen al marge dels cercles d'elit i intel·lectuals, condemnats a admirar l'obra avortada dels pares : la invenció, històrica, atracament generacional. Pitjor, com ho denuncia Stéphane Fouks al seu llibre "Les noves elits", "La transmissió entre les generacions s'ha tallat i la figura clàssica de la baralla generacional s'ha regirat". La generació del 68 refusa el seu estatut de pare, i, volent romandre eternament jove, ha paralitzat el temps no transmetent res. Aquesta absència d'heretatge sobre què estantolar-se i contra què revoltar-se crea l'immobilisme social, i "França" ix de l’Història.

La filosofia del fracàs

Malgrat l'exploració de nombroses idees i l'explosió de nombrosos tabús, la temptativa revolucionària de maig del 68 i l'accés al poder dels seus actors són un fracàs : la felicitat universal no ha espellit pas i una nova burgesia, eixid d'un període de fort creixement, únic en la Història, gaudeix, d’aleshores ençà, de totes les felicitats materials... I la conversió al realisme, púdicament dissimulat en pragmatisme, ha imposat a les generacions posteriors la idea que tot havia estat experimentat i tot el que podia ésser alliberat ho havia estat. No sols caldria acceptar que aquesta societat sigui la millor possible, sinó que a més caldria dir gràcies ! Tot s’hi val per no acomiadar pas la generació més nombrosa al fracàs del darrer avatar del mite modern : la felicitat per a tots, imposada per decret, i la fi de la Història, a costa d'impedir als més joves de pensar i mirar de trobar les seues respostes a la crisi de la cultura europea i occidental. Aquesta il·lusió del "tot ho hem provat" (nom d'una emissió de França 2, que concentra aquest esperit) proveeix com a solució als problemes actuals receptes d'una altra època o que han fracassat enjondre: res d’inèdit. Políticament, i a la dreta, la il·lusió Sarkozy es basa en la idea que encara es poden canviar les coses, mentre que no s'ha alliberat el pensament : sem condemnats a viure il·lusions de debat, combats d'idees ja vistos.

La generació X serà revolucionària per força

La desaparició física de la generació del 68 alliberarà les següents de les seues malifetes ? La generació X, composta pels fills dels contemporanis del 68, podria fer pagar de manera cara la seua frustració a les generacions següents, vivint la seua joventut després de 50 anys, com els seus pares, per mor de no ressentir-se com una generació sacrificada. Els efectes serien els mateixos. El qüestionament la generació 68 seria per força radical i vertiginosa, fins a la reinvenció d'un nou sistema sobre les ruïnes de l'edat moderna. El furor del pensament postmodern, fustigat pel teòric Jordi Vidal en el seu assaig "Servitud i Simulacre", il·lustra aquesta relació per força entre la resignació a un món modern que acabà la generació del 68 i una posada en causa profunda dels fonaments de la cultura occidental moderna, fins a la filosofia de la Il·lustració (Les Lumières) i més enllà. Llevat que l'esdeveniment major de l'any 1968 hagi estat la publicació del llibre d'Hannah Arendt "Between Past and Future" ("La crisi de la cultura") i que, d'ara endavant "L'heretatge no el precedirà cap testament".

Manuel Vila, investigador: "Internet és més fort que els polítics"

Vicenç Dumas — Sat, 05 Apr 2008 00:00:00 +0200

Manuel Vila, investigador en "Noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació" (NTIC), Manuel Vila va aprendre la programació informàtica als 13 anys gràcies a l’ordinador familiar… Aquest autodidacte expert fa referència a l'àmbit de l'Internet prospectiu, pel seu acostament tècnic i filosòfic a cada instant. Quan ens narra els reptes societals de demà, amb el seu aire de gran mainatge quiet i el prisma de la xarxa, entenem de seguida que el 2008 encara forma part de l’Edat Mitjana.

La Clau: Què cerqueu i sobre què treballeu ?
Manuel Vila: De fet, no sóc pas satisfet amb l’Internet actual, que és una decentralització cap als individus confiscada per les cions com ara Google, Explorer o Youtube així com els serveis majors de correu electrònic com Hotmail o Yahoo! Això és contrari a la decentralització, que fa més fort i més potent, i que és l’ànima d’Internet sobre l’exemple de Viquipèdia: aqueixa enciclopèdia no és pas concebuda per un grup sinó per tothom, la qual cosa pot canviar el món, de la mateixa manera com l’enciclopèdia Diderot que va precedir la Revolució Francesa! Viquipèdia és criticada, de cops, però hom pot dubtar també de les enciclopèdies oficials impreses, que són uns mèdies que concentren i que són suceptibles de manipular-nos, com tots els mèdies… A partir d’aqueixos indicis, vaig mirant la tecnologia del web actual, de "l'http" a "l’html" tot passant pels "css", i miri de tornar a inventar-ho tot amb unes idees noves que permetrien de decentralitzar de debò, amb una eina que jo anomeni "el comunicador", que seria menys passiva i permetria d’estar-se dels serveis centralitzadors.

Quan s’alliberarà el web?
Això és impossible de preveure ja que existeix el problema de la interoperabilitat, és a dir el fet que tot se pugui intercanviar com a simples correus electrònics… Els serveis com Myspace o Facebook no comuniquen pas gota entre ells, però per força algun dia ho hauran de fer, com que les comunitats aïllades, les que no conversen pas, són caducades. Perquè les comunitats s’ajuntin cal crear uns estàndards tècnics. Aquest és el meu treball.

El famós "vilatge mondial" és un bluf? Qui món imagineu?
Imagini un món basat sobre el concepte de la transparència, adquirit pels rastres deixats a Internet: teclejant el nom d’una persona a Google hom pot saber quins són els seus gustos musicals, les seues pàgines preferides, els seus llibres, els seus vídeos etc… Els serveis Facebook o Myspace externalitzen la nostra identitat, el nostre jo o el nostre ego, i se’ls pot veure: estem en nosaltres mateixos i a la xarxa alhora. Tinc l’esperança que això permeti de fer evolucionar les conciències, però aqueixa reflexió esdevé espiritual… La despersonalització ens fa superar el nostre ego ja que l’ordinador és un assistent que ens allibera del pes de la memòria: aquest canvi radical per la humanitat se sembla a l’invent de l’escriptura, que va afavorir la intel·ligència i la creativitat. Però això és de doble fil! Col·locar la seua identitat en un altre lloc i fer-la crèixer pot reforçar l’ego, segons l'exemple dels blogs de les mini estrelles! Globalment Internet és l’eina suprema de l’alliberament individual, intel·lectual o artístic, ja que els mecanismes transparents resulten més forts que els responsables polítics. Això canvia tot respecte a tot.

Segons l'esquema de la TV, Internet és una tecnologia orientada que ens fa venir bèsties ?
Internet torna idiot, o bé torna menys idiot! És una eina fantàstica fins si alguns l’empren per fer qualsevol cosa. Però indueix una ideologia, com la televisió, tecnologia de centralització que afavoreix la passivitat… Internet conté els gérmens de la decentralització: quan me conecti tinc tanta importància i tantes responsabilitats com Google o Apple! Tot esdevé possible, del sublim fins a l’horrible… Per quedar positiu, diré que Internet se sembla al paradís: hom pot llegir-hi les ànimes, el sistema de proprietat s’estrabanca, l’etern és un fet, és un despertar col·lectiu, i tothom hi arribarà!

Antoine Gasquez: "A determinats diaris els manca sentit"

Vicenç Dumas — Sat, 22 Mar 2008 16:29:22 +0100

La Clau: El vostre setmanari, La Semine du Roussillon, fa part de la família Midi Libre-L'indépendant, propietat del grup Sud Ouest. És el germanet sota control ? ?
Antoine Gasquez: "Arran de dificultats financeres, La Semaine es va trobar en liquidació judicial el 1997. La Dépêche du Midi va fer una proposta de compra però, a Perpinyà, el diari L'indépendant, en no voler que la Dépêche s'instal·li a les seues terres, va sobrepujar i ens va comprar, tot creant un contrafoc a la instal·lació d'un setmanari a Catalunya del Nord. Ara bé, des de bon primer, hi creien poc i mai no hi ha hagut objectiu de desenvolupament per part del grup : ens hem desenvolupat per la nostra pròpia voluntat, i encara que siguem sota control financer i impresos a les premses del grup, sem totalment independents en termes de redacció. No, no sem pas sota control".

Ens fa l'efecte que la premsa regional es conforma amb relatar fets, deixant l'anàlisi i la investigació a la premsa parisenca...…
"És una realitat. De manera general, el treball del periodista local es limita a cobrir els esdeveniments planificats a l’avançada i a cridar la policia o els bombers per cobrir els fets diversos ! I efectivament, pel que fa de l'anàlisi o la investigació un xic profunda sobre el local, hi ha una mancança. Res no impedeix d’abordar els problemes locals que no són els mateixos aquí que en altres departaments, amb la nostra doble cultura i la nostra història que no és gens comuna amb la de França. Però no és únicament culpa dels periodistes, la falta també recau en el fet que els diaris es venen més ben quan es tracten succesos. Ara bé, a tot el territori, existeixen molt bons diaris regionals, com el Télégramme de Brest o Sud Ouest, amb línies editorials clares. Al final, la qüestió és «quin és el sentit que es vol donar al diari» : avui, certs a diaris els manca sentit…"

A França, el sistema oposa l'horrorós esquema Premsa quotidiana Regional / Premsa estatal, l'única aureolada de prestigi. Hi ha un tancament amb pany ? Això va lligat amb la democràcia local ?
"Aquest concepte va vinculat a la reglamentació francesa que preveu ajudes específiques a la PQR, la qual cosa creat castes. Avui la PQR s'ha partit el territori, hi ha molt poc de territori de concurrència, i existeixen, de fet, monopolis. Ben evidentment als territoris, hi ha una pressió financera constant que concerneix els espais publicitaris concedits per les institucions polítiques i llurs satèl·lits. Nosaltres, a La Semaine du Roussillon, no sem pas complaents amb les institucions, per tant no tenim publicitat institucional. Per això, els nostres mitjans de comunicació són deficitaris per més que desenvolupin ! Llavors, la lògica és la següent, i és normal : el grup pot mirar els comptes i dir-se que cal plegar el diari per limitar les pèrdues, i, en això, la part de pressió financera de les col·lectivitats locals és important".

En el fons, què distingeix la premsa regional a l'estat francès i als territoris veïns?
"És molt senzill... Els periodistes no fan el treball de la mateixa manera. Hi ha una reserva de part dels periodistes respecte al poder, que no es pot imputar totalment als òrgans de premsa sinó a les facilitats atorgades als periodistes... De totes maneres, la premsa a França canviarà, els grans grups regionals s'estan formant i la premsa local es veu obligada a renovar-se a causa del canvi d'estil de vida dels habitants o d'internet. Els joves llegeixen poc la premsa local. Si es compara amb els nostres veïns de Girona, el diari El Punt es desenvolupa ja que sedueix els lectors de totes les edats. Aquí, no hi arribem, potser perquè els diaris no són prou interessants, o que la gent és menys oberta".

Immigració anglesa: escollida o soferta?

Vicenç Dumas — Sat, 17 Nov 2007 16:46:00 +0100

Quan es parla d'immigració a Catalunya del Nord es pensa més sovint en l'afluència que angoixa multituds del terç món vingudes a privar-nos del nostre panot. Argument de pes de la pujada electoral de l'extrema dreta francesa, és a l'origen de la creació del molt nacionalista «Ministeri de la immigració, de la integració, de la identitat nacional i del codesenvolupament». Tanmateix, segons el padró del 2004, prop de 35 % d’emigrants a França són europeus, la majoria del nord, la proporció més forta essent britànica. Paradoxalment, aquesta immigració és la menys emmarcada però també la menys denunciada per les poblacions locals que sovint hi veuen una ganga. Més enllà de les lleis europees de lliure circulació, s'exigeix molt menys d'aquests immigrants respecte de la necessitat d'integració : Són eximits de fet del coneixement previ de la llengua francesa i del respecte dels principis republicans i laics i no són considerats com perillosos per la població : es retraurà a un marroquí que ocupi una feina «robada als francesos», cosa que no es farà per a un anglès. Semblant per a la seguretat social. Contradiccions?

Al final, una lògica colonial ?

De primer antuvi els emigrants d'Europa del Nord no tenen sinó virtuts : econòmiques, en primer en injectar capital financer i humà en economies moribundes, però sobretot no creant cap problema seguretari suposat o real : la revitalització benèvola del camp desertificat és posa de relleu. Això tanmateix no és sense conseqüència. L'exemple extrem mallorquí on 100.000 alemanys viuen tot l'any ho mostra, lluny d'una immigració europea racional que integraria europeus dins d'altres regions europees, són vertaders enclavaments nacionals que es formen en territori estranger, sense integració en la societat local : encara que la voluntat anunciada és inversa, es comprova a cada cop que aquests enclavaments tenen un funcionament comunitari. Existeixen ja dos diaris en llengua anglesa a la regió catalana del Vallespir (Anglophone Direct i el Sixty-Six), com és editat el «Mallorca Zeitung» quotidià alemany a Mallorca ; moltes agències immobiliàries, hotels, o comerços no comuniquen més que en anglès a Catalunya del Nord i les relacions aèries amb la Gran Bretanya es fan omnipotents a l'Aeroport de Perpinyà : aquests enclavaments funcionen com aspiradors de compatriotes. A Mallorca, la lògica és implacable : mitjans de comunicació, clubs esportius, visualització pública fins a la creació el 1997 d'un partit polític alemany («Amigos Alemanes en España»), en territori espanyol!

Una immigració de rics als països pobres

Aquest funcionament migratori, basat en els desequilibris econòmics i el mode comunitari no és desitjable d'on que vingui i on que vagi, ni tampoc en la molt francesa Marràqueix que en l'aviat molt alemanya Croàcia. L'impacte econòmic és sovint positiu a curt termini però molt negatiu a llarg termini : entre la influència pel preu del sòl que crea fortes dificultats per als Locals i una immigració basada en l'estiueig (retirats, residències secundàries o actius motivats pel «dolçor de viure»), aquesta immigració no crea les condicions d'un real desenvolupament productiu del territori. Demés, aquest comunitarisme evident pot ésser a la base de nous afrontaments xenòfobs entre comunitats exògenes riques i comunitats autòctones pobres i mal allotjades. La immigració, d'on que vingui, és ineludible als països assolellats, hauria d’ésser jove i desitjosa d'integrar positivament aquestes economies amb una real voluntat d'assimilació social : seria la millor garantia contra el rebuig.

Encara és possible una altra Escola

Vicenç Dumas — Thu, 08 Nov 2007 17:03:35 +0100

En els meus records, el retorn a la classe de CP (Curs Primari a França) és un esdeveniment angoixós : l'aprenentatge de la lectura i de l'escriptura, la primera cartera, les sabates encerades, els bancs alineats i la pissarra negre, el mestre dret i nosaltres asseguts. Entrant al CP hom esdevenia gran. Per a la seua reentrada al CP a la Bressola, res, calma total, la nina no gota estressada ja reclama d’ençà d’un mes de tornar a l'escola, com si tornés en club de vacances després d'un atroç període d'obligacions parentals. Finalment, l'angoixa ens estreny a nosaltres, familiars, de veure-la escapar-nos una mica cap a una altra família amb tant de plaer i que el que senti de cara a l'escola sigui tan diferent del que coneixem : aquesta escola que ha estructurat tant la nostra infantesa, aquest francès que és la nostra llengua materna, aquestes poesies de Lafontaine o d'Hugo i aquests rius, departaments i prefectures, hem decidit que els coneixeria altrament. Hi ha ruptura de transmissió.

"La Bressola, això sí que és una escola de hippies !"

És el que hom m'ha dit en to de broma, aquest matí de retorn a classe, quan acompanyava la Charlotte. Escola de hippies ? Potser en aparença, puix que innegablement les escoles Bressola, més enllà de l'aspecte lingüístic, són una tria de pedagogia alternativa de tipus «Freinet». Les institutrius hi són força més properes, se les crida pel seu nom, l'ambient és familiar i l'escola àmpliament oberta als pares. Aquí, gens d’alarma estrident, cap nin en rengle de dos ni rengleres de despatxos de dret a la pissarra. Tot és fet per desestressar el mainatge i permetre-li d’aprendre obrint-se i responsabilitzant-se'l : pot ser sorprenent veure una classe de nins de 5 anys anar a caçar el mamut als boscos catalans per mor d’il·lustrar el curs sobre la prehistòria. I constatar, al final, com dominen el subjecte. Acabat l'avorriment a l'escola primària ?

El privat é en primer una escola de privilegiats

La tria del privat neix de la preocupació aguda dels pares de cara a l'aprenentatge de llur nins. Aquesta reflexió sobre llur futur i la inversió financera que hi consagrem prova a la vegada la pertinença dels pares a un cert mitjà social i l'interès que porten al futur del nin : és llur millor garantia d'èxit. Encara que alguns fan la tria militant de les escoles catalanes, més i més pares, com nosaltres, decideixen d’enviar-hi els seus infants pel domini de la llengua catalana i de les llengües en general, i per la manera d'ensenyar. Això és encara més destacable de part de francòfons exclusius molt sovint vinguts de fora de la Catalunya del Nord. Seria un signe ? Les escoles Bressola, en ple èxit, són en llista d'espera. Mitjans socials cada cop més elevats i professors de les escoles públiques hi inscriuen llur mainada. L'escola privada catòlica ja no té el monopoli de les elits.

Futura elit de la Catalunya nord ?

És una opinió molt compartida pels pares : la llengua catalana donarà la possibilitat als nostres nins d'estudiar i de fer carrera a la Catalunya del Sud ! Honestament, preferim tenir-los a Girona, Barcelona o Sitges, que a Estrasburg, Lilla o París. Qüestió de proximitat i de cor. Més enllà, la globalització europea comença de transformar la geografia, l'economia i la sociologia del continent. Les proximitats canvien i el domini de diverses llengües esdevé una aposta major del succés social. Si avui, econòmicament parlant, no serveix a res o gairebé de dominar el català a Perpinyà, l'italià a Niça o el neerlandès a Lilla, què en serà demà ? La gran feblesa de l'escola francesa és el domini de les llengües, i, en vista de la importància d'aquest subjecte, una tria d'ensenyament basada en la immersió lingüística podria acabar per pagar, tant facilita també l'aprenentatge d'altres llengües : que es formen a la Bressola les futures elits de la Catalunya del Nord ?

Drama o declivi ? La tria del futur per a França

Vicenç Dumas — Sat, 06 Oct 2007 16:58:04 +0200

Com ho explica Philippe Jaffré a la seua novel·la d'economia-ficció "El dia en què França ha fet fallida", el mecanisme que conduiria França a la ruïna seria bastant simple : a còpia d'acumular deute públic any rere d'any, l'estat francès podria veure la seua "nota financera", és a dir l'avaluació pels mercats financers de la seua capacitat per pagar els seus deutes, baixar fins al rang de junk bonds ("obligacions podrides"), creant així un pànic als mercats i l'anihilació pura i simple del refinançament de l'estat : aquest ja no podria més ni pagar els seus funcionaris o els seus retirats, ni garantir les sortides dels clients dels bancs francesos. Se’n seguiria la intervenció del FMI i de la Unió Europea que imposarien una retall dràstic de les despeses de l'Estat i forçosament un sisme social sense precedent, equivalent a la crisi argentina.

Un estat que va viure per damunt dels seus mitjans

L'estat francès ja està molt endeutat, prop d'un 64 % del seu PIB el 2006, i segons el report Pebereau de 2005, al ritme actual del dèficit, aquest podria representar un 130 % el 2020 i un 400 % el 2050 : guions impossibles, la confiança dels mercats ja hauria vacil·lat i la ficció de Philippe Jaffré esdevindria realitat. De més, la pertinença a la zona Euro que imposa un 60% màxim de deute públic, l'allunyament important d'aquesta xifra crearia reaccions radicals als altres països, puix que la credibilitat de l'Euro seria en joc. Ho veiem, les recaptacions no podent pas augmentar a conseqüència d'una taxa d'imposició màxima, la baixada de les despeses i la reducció d'un deute de l'Estat Francès són ineluctables, i a aquest títol, es pot dir que l'Estat francès és en «fallida virtual» tant els seus marges de maniobres financeres són inexistents : una mica com una parella sobreendeutada aplicant un pressupost domèstic imposat pel jutge. Ho hem de constatar, tota promesa electoral costosa no és creïble i el manteniment de l'estructura administrativa i social del país impossible.

El mal deute, a l’estil colesterol...

Més greu encara, el report Pebereau constata que França s'endeuta any rere any d’ença de 25 anys simplement per tal d’assegurar les despeses corrents però en cap cas per investir en el llarg termini. No sols ha de reduir les seues despeses sinó que a més ha esmerçat molt poc per assegurar la seua riquesa futura. Pesa damunt les generacions actives el reemborsament del tren de vida de les generacions anteriors però també el retard en termes d'infraestructures i d'investigació. El pitjor és doncs a venir, i podem apostar que entre l'evolució demogràfica i la paràlisi de l'Estat el contrast entre la França actual i la França del 2020 serà molt gran : retard econòmic, pèrdua de resplendor internacional, disminució del seu pes a Europa. L'excepció francesa és en via de desaparició.

Al final, sols la tria entre el declivi o el drama

Els francesos van dret cap a un nou estil de vida, com tots els seus veïns europeus. La qüestió no essent si ho acceptaran però bé a quin ritme s’imposarà. La França actual s'assembla a la Gran Bretanya de 1979, Estat-providència que acumulava un deute massiu i una taxa d'imposició molt forta, i un recurs sistemàtic a la vaga com a diàleg social. Van elegir Margaret Thatcher i va fer una política social i econòmica d'una brutalitat inaudita amb els drames que es coneixen : Aquest país és avui un dels més poderosos econòmicament d'Europa. Com més els francesos, homes polítics al capdavant, romancegin sobre les reformes estructurals i més serà dramàtic : en una economia mundialitzada, la incúria dels governants francesos des de fa 30 anys ha precipitat l’ocàs econòmic de França : si redreçament hi ha d'haver, com més passa el temps i més es farà en la dolor.

La crisi de 1907 ha donat a llum al Llenguadoc-Rosselló ?

Vicenç Dumas — Sat, 22 Sep 2007 17:00:50 +0200

Dos municipis, Argelièrs a l'Aude i Baixàs a la Catalunya del Nord llancen conjuntament la consigna, al febrer del 1907, de la revolta dels vinyataires del migdia francès. Tots els municipis vitícoles de la Catalunya del Nord fins al Gardon (Le Gard) s'han federat i comencen una sèrie de manifestacions unitàries a les grans ciutats de la futura Regió Llenguadoc-Rosselló : Montpeller reuneix 700.000 rebels el 9 de juny. El territori, encara no abalisat, té fortes disparitats geogràfiques, culturals i lingüístiques : entre Nimes la provençal protestant i Carcassona l'occitana, la unitat del Baix Llenguadoc no és evident, però què direm llavors, de la Catalunya del Nord poc afrancesada menys de 100 anys després de la darrera temptativa de reintegració al Regne d'Espanya (el 23 D'agost del 1815, el General Castaños, entra al la Rosselló amb 8000 homes per recuperar els Comtats Catalans del Nord fracassa per raons diplomàtiques). L'economia vitícola sembla determinar el destí d'aquest territori : aquesta revolta en serà la presa de consciència.

De la diversitat del Sud, cap a una mono economia del Nord

La Catalunya del Nord exporta poc abans del 1850, tret del contraban fronterer: entre la frontera al Sud i una certa marginació per l'Estat francès, és encara catalana, diversificada : la vinya evidentment, mes també els cereals, la ramaderia ovina i la indústria de la llana, la indústria del cuir, les mines de ferro i les foneries, i la pesca, que havien fet la riquesa d'aquest país que abans comerciava amb tot el Mediterrani. El liberalisme del segon imperi obre finalment les portes de l'economia nord catalana vers els mercats francesos. Una tímid industrialització s'ha fet, de nou prové del Sud : la indústria de la xocolatae amb Cantaloup-Català, eixida de l'habilitat ibèrica, el paper de fumar, valencià d'origen, de Jean Bardou, o les nines futures Bella del barceloní Salvi Pi. Fins i tot el cinema Le Castillet, dels més antics de França, el crea Joan Font, un altre Barcelonès, el 1911 a Perpinyà. Cap industrialització no ve del Nord i la viticultura venç.

La integració a la globalitat francesa

Progressivament, l'obertura del mercat francès als Catalans té com a efecte la transformació profunda de llur economia cap a la mono economia vitícola i llur integració a la problemàtica de les altres regions del sud de França. Totes llurs varietats econòmiques s'apaguen al llarg del segle XX, i la indústria no s'enlaira, tallades que són de llur eix econòmic natural barcelonès i oblidades pel que fa als canals de comunicació (El que és denunciat per un report parlamentari del 1871). Com els seus veïns occitans, l'economia nord-catalana es redueix a l'activitat vitícola, de bon tros la més rendible, i a l'exili parisenc per a les seues elits. Abraça durablement el destí i totes les dificultats econòmiques de l'arc mediterrani francès, de la crisi vitícola de 1907 fins al pla Racine en 1965, cap a una altra mono economia turística.

Un procés irreversible ?

L'economia és a la base de tot, de les cultures i de les estructures territorials : La regió Llenguadoc-Rosselló ha esdevingut lògicament una col·lectivitat territorial el 1982 tant la problemàtica socio- econòmica d'aquests departaments era similar. Tanmateix, després de l'acabament de la viticultura de massa i la seua substitució bancal per la mono economia turística, la Regió no sembla en mesura d'unificar-se al voltant de la seua capital Montpeller: El seu desenvolupament anàrquic comença a fer-ne plausible l'esclatament ; Nimes s'inclina naturalment cap a Marsella, La Losera cap a Auvernhe i l'Aude arriba als afores tolosans. La Catalunya del Nord, subdesenvolupada i sempre en retard en terme d'infraestructures (el TGV Perpinyà - Nimes encara no s'ha planejat) ja no és tancada amb la seua frontera Sud : la història s'estaria invertint? Aquesta regió artificial no hauria durat llavors més que el temps de la seua viticultura.

Les corrides nord-catalanes són residus espanyols

Vicenç Dumas — Sat, 28 Jul 2007 17:12:17 +0200

A Perpinyà, amb una primera corrida catalogada el 1632, 17 arenes diferents en la història, l'afrontament entorn d’aquest |subjecte no és nou. El 8 de juliol del 1862, el "Journal des Pyrénées Orientales" tracta del concurs agrícola de Perpinyà : "Ací, davall els plàtans, als toros, als cavalls se’ls agombolava, se’ls cuidava. Allà, al barri de Sant Jaume (...) els primers, cruelment hostilitzats, enllardats, enfurits per homes amb guardapits de lluentons, calces curtes d’oripells, amb professió de torero, hi esbudellaven els segons que se'ls abandonava sense defensa. El desert era cobert de sang, de matança (...). Als Plàtans (barri de Perpinyà - ndlr) érem francesos ; Al barri havíem retrogradat de tres segles (...) Ja que caminem de recules, (...) reprenguem la capa i el barret d'ala ampla, apàticament asseguts a terra, com els nostres avantpassats espanyols". Aquells arguments antics són actuals : la corrida és indigna d'un país civilitzat. El 2007, quan el diari L'indépendant Catalan del 10 de juliol posa en primera plana l'accident del matador Espla a l'arena de Ceret, se sembla veure la mateixa lògica de dissuasió dels candidats a la retrogradació, temptats de tornar a ésser espanyols més aviat que d'elevar-se. Ara la tauromàquia resta popular, els seus nombrosos afeccionats no pas encara psicòpates sanguinaris, no s'han de témer més que els nins-reis que miren 30 morts violentes al dia a la televisió.

La corrida és un art sacre

La tauromàquia moderna ens lliga profundament a la nostra cultura espanyola o almenys ibèrica, ja que els catalans, immigrants espanyols i francesos d'Algèria molt sovint valencians, han alimentat la cultura espanyola. Relliga sobretot a arrels mediterrànies i en el sentit del sagrat propi de les nostres latituds. En el sentit purament cristià del terme, la corrida és indefensable, mateix com ho és el catolicisme, sobretot ibèric. Tanmateix, són dues emanacions d'una civilització i d'un mode de pensament, immoral, que Catalunya ha heretat. El que és destacable, és que el materialisme de la nació francesa i la neocatalanitat del Sud nascuda de la fi de Franco el 1975, tenen en comú de voler esborrar l'hispanitat de les consciències. Però la moralitat anglosaxona i protestant acabarà el treball més segurament.

Reclamada al nord, bandejada al sud : una contradicció catalana

La corrida és un interès divergent a banda i banda de l’Albera. Aleshores que a Catalunya del Nord, la histèria identitària reivindica ara el rugbi, ara la corrida, adés la sardana i encara la lluita antiSeptimània, el Sud legisla el 2003 per a la prohibició de la corrida, en un objectiu purament contra-identitari maquillat d'antibarbàrie... però subvenciona àmpliament la indústria castellera, pur element de cultura catalana en reconquesta nacional. De fet, l'actitud al Nord és similar a la del Llenguadoc, de Provença o del País Basc, on fins i tot poden reclamar la tornada de la corrida a certes ciutats com ho fa la penya "Perpinyà la taurina" a Perpinyà. Com un vernís identitari, sense risc.

Els anticorrida són cruels

He comprès el meu amor de la corrida llegint "Mort a la tarda" d'Hemingway, tret el 1932. És clar, la corrida implica molta crueltat, perill i mort, però aprofiti de la dimensió artística i dramàtica de la cosa amb un plaer de veritat. Ernest Hemingway descriu dos grans colles de gent : els qui es posen al lloc dels animals i aquells que s'identifiquen amb els humans i només els agrada un animal per les seues qualitats. Això me recorda una anècdota infantil, la de l'aviram escapçar que continua a córrer... reia davant aquest espectacle grotesc. Això em tranquil·litza, puix que, com ho creia Ernest, "Els qui s'identifiquen amb els animals, és a dir els amics gairebé professionals dels gossos i altres animals, són capaços de força més gran crueltat envers els éssers humans que els qui no s'identifiquen amb molt de gust amb els animals".

La misèria no és pas menys penosa sota el sol

Vicenç Dumas — Sat, 14 Jul 2007 17:18:35 +0200

"Bon dia senyora, aleshores perquè heu vingut a la nostra regió catalana" ? / "I bé, evidentment, per al sol"!. Són dures, àdhuc obscenes, aquestes paraules sentides gairebé cada mati a France Bleu Roussillon, la ràdio dels que han deixat les borrufes per a l'ociositat, però són sintomàtiques sobretot del fototropisme dels europeus del Nord, sols vertaders treballadors del continent. Com patates que estan germinant, aquests s'inclinen naturalment cap als climes asolellats, fins a atènyer-los, deixant-ho tot. El moviment és general, a l'hora de la
comunicació generalitzada. Però perquè el sol torna més feliços ?

El sol afavoreix la libido

Els estudis científics ja han conclòs a la influència climàtica sobre l'humor i al seu pendent patològic, la depressió estacional, pel metabolisme de la melatonina, hormona de la vetlla i de l'humor, fortament influenciat per la lluminositat. Els laboratoris farmacèutics s'esforcen d'altra banda a produir-la en pildores, amb grans despeses, ara bé sense resultat convincent fins ara.
La influència del clima es fa sentir sobre la nostra manera de vestir-nos, sobre el que mengem, sobre el nostre estat d'ànim i el nostre comportament, és un fet : els climes mediterranis porten en ells el fantasma de la vida a l'horta d'Eden : facilitat per alimentar-se, facilitat per vestir-se, facilitat per escalfar-se i sociabilitat augmentada, vestits de curt una gran part de l'any, una costella de xai llançada negligentment a la foguera i les tomates de l'hort pel sopar amb 10 amics creuats pel carrer per l'aperitiu. Tot és més simple sota un
clima mediterrani. Fins i tot la libido, estimulada per la dolça calor del sol que despulla les minyones.

Sota el sol català, 69 suïcidis l'any

Llavors, feliços, els habitants de l'Europa del Sud ? Desgraciadament no. Si hom es pot sentir globalment més feliç a Sant Tropet (Saint Tropez de la costra d'atzur) o a Barcelona, les xifres són aterridores quant al País Català. Més enllà d'una bona taxa de melatonina i d'un medi ambient favorable, hom s'hi suïcida més que en altres regions molt al nord d'Europa. La mortalitat masculina per suïcidi supera de 22% la mitjana nacional francesa, segons un estudi INSERM efectuat de 1997 a 1999. La depressió resta una patologia major de la societat del país.
Fins l'alternança de nits molt llargues i rigors de l'hivern a Noruega o la taxa d'humitat irlandesa són menys destructores humanament i psicològicament que els nostres 290 dies d'assolellada anyals. La taxa de criminalitat i sobretot d'atemptat contra les persones és més elevada que en un altre lloc, signe manifest d'una sociabilitat vacil·lant al cor mateix de la ruralia. En aquesta societat catalana, totalment desestructurada econòmicament i socialment, l'horta d'Eden arreu es pot transformar en veritable infern, on finalment el sol arrufa el cor i l'ànima.

Venir a viure al sol, per escapar-se de què ?

Els neocatalans no s'han enganyat, ells que s'aïllen cada cop més en urbanitzacions securitzades, i, en la majoria dels casos, sense la menor vel·leïtat d'integració al si de la societat autòctona, degenerada per segles d'estovament pel sol. Aïllats de llur família, de llurs codis culturals i socials, s'acaben reagrupant per mor de recrear-se un racó de Nord on el clima hauria canviat de cop i volta.
En veient tots aquests immigrants de luxe, sempre m'he demanat on eren llurs néts, i qui, ara, els conta històries, els duu al parc, al bosc o a pescar. Finalment, llur sol té el color de l'explosió de les famílies i de l'individualisme, és a dir del fantasma realitzat. El fantasma que tenim tots, de Brest a Vladivostock i d'Atenes a Lapònia, quan l'amo ens empipa o la nostra dona rembola. És l'enjondre assolellat i rialler. El sol és un fantasma, una fotesa.