Blog Vincent Dumas

"10 minuts grossos passada la mitja part, i després ens tocarà a nosaltres"

Vincent Dumas — Fri, 05 Feb 2010 21:00:00 +0100

No s'ha insistit prou en el valor d'aquesta extraordinària victòria de l'equip català a l'era del professionalisme, és a dir de la pasta, dels lluentons i del preparador mental de l‘adversari. Amb el 6è pressupost del campionat, els catalans seleccionats, entre els quals molts eren principiants en aquest nivell, procedents d'un dels territoris més pobres de França, no tenien pas el cap del campió del dia. Tanmateix ho va fer i Marty va dir que ho faria. Es tractava d’un guió de partit massa après? Una actitud presumida? No se sabrà mai ben bé què va passar pel cap dels tres quarts centre de l'USAP, ni ell ho sap, però en el fons tot plegat va sonar com una confessió inconscient de la confiança absoluta, de la fe, un d’aqueixos escassos moments de creença íntegra en el resultat esperat. Allà on qualsevol equip de l'USAP hauria dubtat, aquell va creure que podia ser simplement un dels millors del món. Com sovint, aquesta revelació ve de fora, i n'hi va va haver prou que el millor jugador del món acceptés de jugar en aqueix equip, abans d'asseure's a la tribuna, perquè arribés autoconfiança i l'USAP s’alcés a dalt de l'escala. No s'agrairà mai prou a Dan Carter haver demostrat que l'USAP no el necessitava al camp per ser Campiona de França. A partir d’aquell moment, tot va ser possible, fins i tot si això no agrada als profetes de totes les capelles.

L’absència de creença fa tornar cec

L'equip perpinyanenc de l'USAP té com a característica pròpia el fet d’aplegar realment les aspiracions de «l'illa Catalunya Nord», aquest territori tallat com un lloc sagrat, amb la seua plana tancada, les seues valls i la seua muntanya mítica, de cara a la mar. Aïllat i tancat en la seua essència, aquest país pateix avui l'intercanvi generalitzat i l'economia del saber. Oblidat per París, massacrat per Montpeller, educadament ignorat per Barcelona, el país envia els seus joves en altres llocs, compta els seus aturats, els seus jubilats i els seus turistes, tot comprovant que el seu P.I.B. és més proper del d'una república excomunista d'Àsia Central que del Llemosí o de la província de Múrcia, mentre que el seu joc polític és proper de les millors repúbliques bananeres. Qui creu encara en el « País Català »? Quin català el nord podria creure encara que podria formar part de l'elit dels territoris europeus? Com en el rugby, la derrota és abans de tot moral. No s'hi creu, «És lo que hi ha», com se pot sentir a dir. Aquesta absència de creença fa tornar cec enfront dels trastorns de l'època, de les oportunitats que s'obren, dels avantatges excepcionals que atorga la pertinença a aquest territori, individual i col·lectivament. Quantes ciutats somiarien en situar-se a menys de 200 km d'una metròpoli que té una aura mundial?

«10 anys difícils, i després ens tocarà a nosaltres»

La victòria de l'USAP en la final del campionat de França de rugby va ser assimilada immediatement als èxits del Barça per part dels periodistes parisencs, mentre el setmanari «Midi Olympique» va titular simplement « Campió », fórmula que cap català del nord no hauria pogut ni pensar ni dir. Per a la premsa central, tot era evident, l'emergència europea i mundial de Catalunya i de Barcelona tenia un vincle tens amb l’encert perpinyanenc. Aqueix amalgama lògic, sorprenent per als catalans del nord, és més que una crida per assumir finalment aquesta catalanitat que fa la riquesa d'aquest petit país, sobretot que porta en si el dinamisme econòmic i la creativitat, propis de la capital, al contrari de la ruralitat del territori nord català, fins i tot si n’ha de patir la llengua propagada per Gerard Jacquet. En el fons, accedir al dinamisme econòmic per a la Catalunya del nord no seria més difícil que per a un atrevit jueu galileu imprimir mil milions de consciències durant segles. Abans de tot n'hi ha prou amb creure-hi, i que aquesta creença sigui compartida per una majoria que apreta en el mateix sentit, com els 22 catalans el passat 6 de juny. A l'abordatge dels anys 10, només s'espera el qui digui «Hi haurà deu anys difícils, i després ens tocarà a nosaltres».

Danièle Pagès, 1ra tinent: "La renovació boostarà Perpinyà"

Vincent Dumas — Fri, 02 Oct 2009 21:00:00 +0200

Exemple de la longevitat, Daniel Pàgès va ser elegida el 1983 en la majoria municipal del cinquè mandat de Paul Alduy, i va tornar més tard, el 2001, amb Jean-Paul Alduy, batlle des de 1993, tornat a elegir el juny de 2009 amb un 53,54%. Poc mediàtica, l'actual primera tinent d'alcaldia, encarregada de Cultura confessa, "m'agrada quedar-me reservada", si bé és dona de xarxes i va ser presidenta del RPR català entre el 1997 i el 2002, abans de la transformació en UMP. Menys revolucionària del que el seu batlle, més a dreta també, Danièle Pagès és també consellera regional de la regió Llenguadoc-Rosselló, sota la presidència de Georges Frêche. Amb la supèrbia dels qui critiquen poc, és optimista, i manifesta interrogacions quan li sol·licitem l'entrevista.

La Clau: La darrera campanya municipal sembla que ha estat molt violenta per a vós...

Danièle Pagès: Paradoxalment, no tinc pas aqueix sentiment. L'any ha estat dur, fins molt difícil de suportar per a nosaltres, però així que ens hem reunit al voltant de Jean-Paul Alduy per mor de fixar les línies de la nostra campanya i el to que li calia donar, no hem sentit violència. Quan hem fet campanya de porta a porta, en el marc d'una campanya de proximitat, positiva, sense atacs, sense fullets difamatoris per part nostra, m'ha fet l'efecte molt clarament que a Perpinyà li feia menester apaivagar-se. he conegut campanyes més violentes que la d'aquest 2009. Hem estat especialment ben acollits, amb un 90% de gent favorable, un 5% indiferents i un 5% de gent violenta.

En 2014, al final de la legislatura actual, tindrem 31 anys de perspectiva... Amb el gegantí Teatre de l'arxipèlag, l'estació del TGV, l'enfortiment de la comunitat d'aglomeració Perpinyà-Mediterrània, el tramvia el 2025, és possible el canvi d'escala?

Jean-Paul Alduy va arribar amb la seua visió d'algú que tenia poca experiència en el nostre territori, i ha adaptat ràpidament Perpinyà als reptes de futur. I la renovació urbana, que tendim a oblidar avui, és molt positiva. Un pot criticar els minerals de les places noves, però el centre de la vila ha rejovenit: sols cal caminar pels carrers de Perpinyà, determinades nits, per veure l'animació, fins molt tard. Les persones es mouen més, mengen més. Vos garenteixi que, vist des de la regió Llenguadoc-Rosselló (nota: vist de Montpeller estant), Perpinyà és més considerada, amb la seua àrea urbana, mentre que fa 15 anys això no n'hi havia cap garantida.

La piràmide de les edats és força desiquilibrada per ací, amb molts avis... En aqueixes condicions, Perpinyà es pot creure el seu futur? Té el "combustible" humà suficient?

Sóc bastant optimista. Hi ha un tropisme cap al sud de França, després de l'atracció per a la regions de Niça i Marsella. Hi ha un moviment cap a l'Est, que ens convida a preparar el terreny per al futur. En aquest sentit, l'obertura de la FNAC (nota: el 2004) és molt significativa. Jo estava amb Jean-Paul Alduy quan s'esforçava per comprendre els dirigents de l'FNAC que hi havia un mercat. Va defensar aquesta causa amb una fe profunda en el futur de la nostra vila i el nostre departament. I la nostra FNAC genera un volum de negocis comparable a la de Tolosa! Ara plantem el decorat amb el Teatre de l'Arxipèlag, que ha atret 60 candidats-dissenyadors del món sencer, i l'estació del TGV, amb conseqüències que encara que no mesurem, sense comptar els dos anys difícils que hem de passar a causa dels retards pel costat espanyol. Treballem per al que serà l'àrea nostra d'ací 20 anys. Tot i que encara persisteix una imatge de vila de jubilats, aquests requereixen més serveis, i per tant es crearà ocupació.

Alguna vegada heu dubtat sobre el Teatre de l'Arxipèlag?

Ni una vegada. Des de 1983 jo estava en el grup d'elegits encarregats de Cultura. Siguem clars, tenim una ciutat de 120.000 habitants, una "aggló" de 250.000 habitants, i la nostra oferta cultural és extraordinària en comparació amb altres departaments de la regió. Com que la gent s'han tornat exigent, ens hem hagut d'adaptar. Mai no he tingut pas cap dubte i crec que ens oblidarem que aquest teatre ha estat criticat. Serà part dels edificis necessaris per Perpinyà. L'arquitectura de Jean Nouvel ens donarà plena satisfacció.

Georges Frêche té 71 anys, Jean-Paul Alduy en té 67, i el nou batlle de Sant Cebrià, Thierry del Poso, de 45 anys, sembla jove en el context territorial. El canvi d'escala de Perpinyà és possible sense un canvi generacional?

El canvi serà obligatori, però França té una mirada molt negativa cap als actors polítics, el que explica per què molts joves són reticents a fer el pas. Els joves als qui fet espai al RPR no pas sempre han estat capaços de continuar. Sempre he volgut joves. A l'Ajuntament de Perpinyà, sem alguna que en arribar en els últims anys de la vida política, i la renovació acabà de boostar la vila. No es pot pas continuar fins a edats molt avançades, però l'edat no té pas significat real. Alguns resten prostrats com jubilats, amb una vida a càmera lenta, però això no passa pas a les personalitats que esmenteu.

Quan la joventut es despertarà

Vincent Dumas — Fri, 05 Jun 2009 21:00:00 +0200

Entre totes les ciències socials i polítiques, la més fonamental és sens dubte la demografia. Successivament causa i conseqüència dels grans moviments de les societats humanes, és l'element major dels grans i dels petits moments històrics, fins i tot té per a certs autors un valor predictiu major. Les piràmides de les edats europees demostren clarament el vell tòpic del baby boom i de l'aterratge forçós demogràfic europeu, que pesa i pesarà encara alguns temps en les nostres societats, mutat en problema econòmic estructural mediatitzat en matèria de jubilacions, però que pot arribar a terminis de pesar sobre el creixement global, per manca de creació de riquesa. No ens hi equivoquen pas, fins i tot si el consens francès de dreta o d'esquerra de la política familiar assegurarà al final un cert domini de la França natalista a Europa, la situació és ja dramàtica per als altres europeus amb piràmide de les edats dramàticament en forma d'avet, de cara als perfectes triangles dels països emergents, com Alemanya, Itàlia o Espanya. Les societats europees són provisionalment i qualitativa dominades per les generacions ja fora de la vida activa, i això és inèdit en la història, almenys amb aquest altra intensitat i fora d'un període de postguerra. No se sap si hi ha correlació una directa, però és sorprenent comprovar que la crisi econòmica de 1929 va succeir al forat generacional induït per la guerra de 14, validant el pes preponderant de les generacions més velles.

Per als iaios actuals, pega la pena no canviar res

Ja que no hi enganyem, les societats velles i una piràmide de les edats invertida tenen conseqüències directes i socials sobre una societat donada. Entres altres, una societat envellidora, és a dir de la qual les regnes són tinguts fermament per les generacions antigues i conservadores, més propenses a assegurar el benestar de llur breu futur, topa sovint amb el dinamisme i la innovació, tot redistribuint malament i doncs sots-consumint. Més enllà de l'aspecte de la competició mundial, la pressió constant sobre els nivells de salari i l'absència de protecció de les poblacions actives, el verdader suïcidi actual de les economies occidentals a través de l’ocultació del tema del proteccionisme, és a dir la protecció de les generacions joves, és un corol·lari de l'envelliment de la població, d'ara endavant composta de iaios boomers per a qui és més urgent que no passi pas res, i que imposen una filosofia de la gestió en lloc d'una filosofia de la conquesta. A la dreta i a l’esquerra, la societat narcissista i individualista actual, portada i dirigida per la generació jove dels anys 1960, sembla refusar per ara cap construcció europea real ni cap estratègia mínimament revolucionària per a la nostra època, sinònim de risc, certament, però també de lendemans que de vegades cantin. Les generacions més joves, elles, aixafades pel pes de les generacions precedents, d'una economia vacil·lant i d'una societat amb avaria transmissió, fan front com poden, sense ignorar que el dinamisme es troba a l'Est, però sobretot sense cerar solucions per encarar-s’hi.

Posant un mocador damunt el futur

La crisi econòmica és un pas i el patrimoni europeu, que sigui cultural, filosòfic o fins i tot econòmic és immens, però sens dubte no inesgotable. El decreixement és real i comença a penetrar els esperits de les generacions més joves, que d'ara endavant posen un mocador sobre llur futur i el de llur descendència. Ja no creuen i comproven que les innovacions o la creació es troben avui a Dubaï, Hong-Kong, Nova Delhi o Rio de Janeiro. Els més afortunats hi van, però la majoria es queden plantats a Europa. No formen pas par de la bona generació, i la immigració no hi canviarà res. Europa sols viu sobre les seues adquisicions i és la seua joventut que sacrifiqui sobre l'altar del benestar immediat. Les societats europees estan en un punt de sacrifici tal de llur jovent que aquest és culpejat de tots els mals: és gandul, desordenat, té un nivell intel·lectual inferior, és perillós, violent fins i tot salvatjot. Lluny de les colles de barris, circumscrites i tradicionalment temudes, el conjunt de la joventut es troba estigmatitzat. La diferència potser és que la joventut privilegiada, aquella que té un bac+ 5 i cobra l’Smic al MacDo per manca de perspectives, comença d’adonar-se’n. Quan la joventut es despertarà.

Enfront de la crisi, la por pot impulsar la creativitat?

Vincent Dumas — Fri, 03 Apr 2009 21:00:00 +0200

«Fer fills avui ? Ui, hi cal pensar dues vegades amb el món que ve! ». Qui mai no ha sentit aquesta frase ? Gairebé una il·lustració de la por del desconegut que tenalla les nostres societats europees en l'any 2000, que en vist la història mai no han estat tan secure. Sí, en les nostres societats totalment integrades, on la taxa de mort per homicidi, per exemple a França, és de 2 per 100.000 avui, mentre que era de 150 fa 400 anys, en les quals l'esperança de vida ronda els 80 anys, en què la sofrença física ha reculat radicalment, en què la mort ja no ronda més i on els parts dramàtics són més que l'excepció, la por intensa de l'inconegut és un element major que sembla justificar l'esfondrament demogràfic que experimenta Europa, societats que no es reprodueixen més o a males penes. El cara a cara dels individus d'una societat amb el futur es pot fer sigui sobre el mode d'una projecció de la construcció d'una societat millor, sigui sobre la por del desconegut. En el primer cas, aquesta societat produeix noves generacions nombroses, com fou el cas durant les trenta glorioses a França, grosso modo de 1945 a 1975, aquesta tendència acompanyant-se a més en general d'una caiguda de la taxa de suïcidi. Molts hi veuen abans de tot factors econòmics i socials, la qual cosa és sens dubte vera, però n'hi ha prou per explicar una certa confiança en el futur que permet d'investir-lo plenament. Es tracta sobretot de la implicació d'aquests factors com a influent en la intensitat d'aquesta por col·lectiva, d'aquestes pors de l'inconegut futur, sempre presents i fundadores de tota societat, dels seus valors i de les seues regles.

Les crisis de debò afavoreixen la confiança

En aquest període de crisi econòmica mundial, de moment molt més fantasmada que realment soferta, tots els ingredients són reunits per a l'explosió final i el desencadenament de violència i d'autodestrucció esperada, quan totes les construccions socials no semblen en mesura d'oposar-se prou a aquesta por màxima, quan semblem a la vora de la timba, sense eixida. I què ? I res o tan poc actualment. Paradoxalment, la dinàmica negativa de civilització a Occident que es llegeix en l'evolució llarga de la seua demografia no canvia gaire per ara, però la por legítima vinculada a la crisi podria ser aquesta por constructiva que empeny a la creativitat, i a la fi fa creure en el futur, tan poc racionalment com la por fantasiejada podia crear el pànic seguretari. Les vertaderes crisis, anotadesals llibres d'història, són les que creen al final les dinàmiques positives de confiança, mentre que els períodes de calma històrica són els qui creen al cap i a la fi aquestes pors irracionals. Com si hi hagués, en la dinàmica de les societats, pors col·lectives que separen els individus, la por dels altres, i d'altres que unissin, quan estrènyer les files és necessari per tal d'encara-se al perill, veritable funció de la por fisiològica.

Cap al conflicte generacional?

És probable que les nostres societats sortiran d'aquesta crisi en un període en el qual els banquers restabliran la confiança entre ells, en què als clients dels banquers els farà l’efecte que formen part del mateix món que aquests, en què els veïns se saludaran i les càmeres de vídeovigilància seran més poques, tot plegat encara que el nivell de vida hagi disminuït, fins i tot si la taxa d'homicidis s'ha disparat, seguint la tendència americana o sudafricana. Bàsicament, la novetat del nostre temps reposa sobre la base de la fractura generacional induïda pel baby boom a França, que ha nascut i ha viscut en un període d'especial confiança, sense precedents en la història, ja que han passat uns 60 anys entre la guerra mundial i la gran depressió del 2009. Qui sap com els nostres Narcissos envellits contestaran a les amenaces principals, a l’apocalipsi anunciat, mentre que les generacions posteriors, que han començat de néixer el no future i en les contradiccions d'un sistema inadequat, ja han entès que enguany s’obre un nou món. En contrapunt a llur joventut daurada, els papy-boomers podrien espantar-se, i la por podria guanyar quotes.

Analyse d'un article de propagande sur l'islamophobie

Vincent Dumas — Sun, 11 Jan 2009 00:16:58 +0100

Souvent, sous couvert d'intellectualisme, validé ou non par des titres universitaires trompeurs, se cache la propagande la plus simple. Et souvent, mise bout à bout, la succession des écrits révèle l'objectif de l'auteur, du plus global jusqu'au, malheureusement, le plus local. Cela importe peu quand la justesse et la pertinence de la pensée sont utiles, mais à l'heure où ce dont nous avons le plus besoin est justement la libération de la pensée, ces postures idéologiques d'un autre temps sont sclérosantes sinon destructrices. La crise au delà de son aspect économique nous aspire à penser et à reconstruire un monde futur, non pas pour l'achever sinon pour y aspirer. C'est de cette dynamique dont nous avons besoin, aspirer à de nouvelles cités idéales que l'on appelait « Espérance », selon Charles Péguy, comme d'autres les nommait « Progrès », cité platonicienne, voire communiste. Mais même si les cités célestes dans le premier cas et terrestres dans le second cas ont échoué, l'histoire ne s'arrête pas là. Et ce n'est pas d'Islam dont traite l'actuel sujet de la Clau mais justement de cette aspiration dans les sociétés occidentales, la dynamique musulmane en étant une prégnante face à l'incroyance de la société en ses fondements. Avec la crise, et après la mort de la cité idéale communiste symbolisée par 1989, c'est la cité idéale capitaliste anglo-saxonne qui semble s'écrouler en 2009. Ce ne doit pas être une incitation au retour en arrière, mais une incitation à creuser dans les profondeurs de la pensée occidentale. En gros, être fort sur ses bases pour pouvoir regarder loin devant.

La quintessence de la propagande de gauche traditionnelle

Revenons donc sur l'article de propagande consultable ici et appelons-le par exemple « La fonction politique de l'islamophobie » ou « Espantocells », c'est-à-dire « épouvantail ». Il commence par une série de clichés dont on n'avait plus connaissance depuis au moins quinze ans, à savoir la crainte démographique de la multiplication démographique, n'ayons pas peur des mots, des « Arabes » tous regroupé sous la banderole « musulmane », comme-ci un arabe ou un maghrébin était forcément musulman et tous les musulmans étaient forcément arabes. On en rajoute dans le rôle de bouc émissaire, et on sent déjà poindre Himmler. Premier espantocells : Le Pen années 90. On fait ensuite une liaison Le Pen-Sarkozy, peu évidente tant le second fait tout pour donner une visibilité et une légitimité à ceux dont le premier dénonçait les effets à venir. Deuxième espantocells : Sarkozy. Résumons : tous ceux qui décrivent ou analysent un phénomène collectif musulman en France ne feraient que brandir une menace mainte fois brandie par Le Pen pour réunir la communauté nationale face à un ennemi commun. Sarkozy en a repris le flambeau, donc, implicitement, ses soutiens ou ses électeurs sont plus ou moins racistes et islamophobes. En conclusion, celui qui émet des critiques envers l'Islam en France est islamophobe et sarkozyste, et tous les soutiens de Sarkozy sont islamophobes. Ben oui ! En plus, c'est trans-social (le gaullisme doit relever, selon l'auteur, de la même logique). Pire! Si on lit la suite de l’article, on apprend ni plus ni moins que cette islamophobie est le levier du projet anti-démocratique, sous-entendu de droite, puisque servant à masquer les inégalités sociales. Ben c'est normal puisque cette théorie a été inventée par le vrai nazi (rejeté par les nazis, mais bon), Carl Schmitt, troisième espantocells. Résumé pour ceux qui n'ont pas compris:

Critiquer l'islam = Le Pen = Sarkozy = Carl Schmitt = Hitler = le mal absolu

Refuser de dépasser le concept droite/gauche en célébrant le triomphe de l'un sur l'autre

Malheureusement, on ne connaît que trop ce genre de rhétorique. La réalité est en général beaucoup plus complexe, l'histoire aussi. Ce genre d'argumentaire n'a pu fonctionner qu’à la faveur d’un certain terrorisme intellectuel issu de la libération et du drame de 39-45 qui a rayé d'un trait de plume des pans entiers de la pensée occidentale sur le même modèle. Le général De Gaulle lui-même refusait le vocable de « droite », sachant pourtant très bien qu'il était lui même issu de la tradition de pensée catholique qui occupait la droite de l'assemblée avant-guerre et dont l'antijudaïsme, chrétien, n'avait rien à voir avec les théories racistes de l'auteur de Mein Kampf. Le philosophe Carl Schmitt fût membre du parti nazi mais en fût rapidement écarté et ne passa que 18 mois en détention après Nuremberg. Il partageait d'ailleurs le même vote et la même défiance que l'immense philosophe Martin Heiddeger. Ces intellectuels avaient en commun de partager, avec d'autres, un positionnement politique conservateur et antilibéral dans l'après 14-18. On leur fait souvent porter des responsabilités qu'ils n'avaient pas. Les uns et les autres n'étaient ni socialistes ni racistes comme l'étaient les nazis de 1943. François Mitterrand lui-même était issu de ce milieu, et c'est sans doute pourquoi il n'a jamais compris l'énorme polémique autour de sa Francisque, son adhésion à « la solution finale » lui étant inadmissible. C'est d'ailleurs sans doute plus la déchristianisation de l'Europe qui aura fait décliner l'antijudaïsme et paradoxalement croître l'antisionisme, et l'islamisme croissant des pays arabes qui aura fait croître les deux. L'antisémitisme racial n'étant plus qu'une croyance pour quelques illuminés. L'assimilation de la pensée conservatrice au totalitarisme et au racialisme que fut le nazisme est une escroquerie qu'il ne faut plus avoir peur de dénoncer, si on veut enfin dépasser l'illusion progressiste ou régressiste, du religieux ou de l'idéologie. Ou en s'appuyant sur Serge Halimi paraphrasant Paul Nizan, le grand père d'Emmanuel Todd auquel on fait dire ce qu'on veut sauf l'essentiel , finissons-en enfin avec ces intellectuels « chiens de garde » du système, dont l'article propagandiste ainsi commenté est un exemple.

PS : pour en revenir à Emmanuel Todd dont on caricature souvent le propos, il théorisait la chute de l'empire soviétique dès 1976 (La Chute finale, Éditions Robert Laffont, Paris, 1976) puis la fin de l'empire économique américain dont la crise de 2008 pourrait être un prémisse (Après l'empire, Essai sur la décomposition du système américain, Gallimard, Paris, 2002 ). Son très bon travail sur les systèmes familiaux en France puis en Europe (L'Invention de la France, en collaboration avec Hervé Le Bras, Éditions Pluriel-Hachettes, Paris, 1981) puis (L'Invention de l'Europe, Seuil, coll. L'Histoire immédiate, Paris, 1990) est une source précieuse d'analyse, souvent rejetée parce que jugée trop simpliste. Tombant pourtant et souvent assez juste, elle est basée sur, d'une part, les impacts démographiques, et d'autre part anthropologiques, pour expliquer les grands phénomènes sociologiques et historiques. Dans son dernier ouvrage (Après la démocratie, Gallimard, 2008 ), Emmanuel Todd constate la montée de l'individualisme et surtout la fin de la double structuration de la société française au XXème siècle, religieuse d'un côté et idéologique de l'autre, et les tentations d'oppositions ethnicistes de l'autre (stigmatisation de l'islam que l'article suscité relevait), ce qui me semble en contradiction avec la partie initiale de son propos, la critique de l'Islam relevant davantage du refus de la structuration religieuse de la société que du pur ethnicisme . Enfin, la partie la plus polémique du propos de Todd est la mise en place d'un protectionnisme économique à l'échelle européenne. Il en est aussi le plus intéressant, bien que politiquement très incorrect.

40 anys de feminisme per acabar putes o sotmeses

Vincent Dumas — Fri, 26 Dec 2008 21:00:00 +0100

La igualtat dels drets guanyada al llarg del segle XX, el feminisme occidental, ha trobat el seu perllongament en els anys 1970 en voler tombar el sistema patriarcal per instaurar valors nous i relacions noves entre els sexes. Aquesta revolució és més o menys assolida, la taxa de divorci i el nombre de famílies recompostes i monoparentals apunten més aviat a un fort desordre en la relació home-dona en occident. Les hereues de la generació «Simone de Beauvoir», nades enmig del combat, van quin sap on i ja no reïxen a retrobar-se en un objectiu : llavors la generació X i la generació Y es dispersen, les més radicals perllonguen cap al Queer i la confusió dels gèneres masculins i femenins sobre fons de Gender studies mentre que els altres, per motius ecologistes, prediquen l'alliberament imposant-se el part sense peridural i un retorn a casa amb bolquers rentables i repeixs ecològics elaborats durant llargues hores. La igualtat està bé però accedir a la vida dels homes no ho és pas : més val potser escapar-se'n. L'heretatge de les grans és impossible de portar, massa contradictori i massa teòric, i la generació «Tot ho vull» fracassa en la seua incomprensió dels homes més aviat que l'afrontament en una societat que es desvirilitza. En el fons, la irresponsabilitat dels homes vinculada al triomf dels valors femenins no els va tan malament per poc que acceptin de donar el bany al nin i fer el menjar. Elles, suren de cara a la llibertat sexual tant desitjada però avui tant patida en la pràctica. Fins i tot la cerca de poder, viril, ha perdut el seu atractiu.

Homes i dones, diferents, però ja no complementaris

Perquè en el fons quina és la qüestió ? Primer de tot saber si hi ha fonamentalment una diferència innata entre home i dona i llavors si aquestes dues naturaleses són complementàries en la vida social. La ciència ben entès respon que sí a la 1a qüestió, els milers d'anys de selecció natural han forjat aquestes diferències fisiològiques, tant pel que fa al físic com al cerebral i àdhuc si certes feministes ho demanen, la igualtat de les proves físiques en els bombers o en l'armada acabarien de convèncer-nos. Pitjor, fins no fa pas gaire encara, estudis en subratllaven les diferències de funcionament cerebral. Ben segur fins ara, les desigualtats de desenvolupament eren integrades a la societat : no hi ha ni un sol model d'home, ni un sol model de dona, però no hi havia tampoc una sola funció per als homes i les dones. Poc o prou tothom trobava la seua plaça en la comunitat d'on traspuava el model familiar patriarcal. Doncs, si la complementarietat fos perfecta amb els primers homo sapiens entre l’home que caçava el mamut i la seua senyora que vigilava la gruta i el petit, tot està trastornat d’ençà que la relació home-dona no és pas més tan funció de la força física de l’home, sinó que va ser a causa del comerç de metalls o de la protecció de les riqueses acumulades segons els autors.

Estring o mocador de cap?

El segle XX serà femení o no serà pas, es podria dir, la virilitat condemnada en els anys 60-70 sota el terme de masclisme ha emmenat en certa manera el triomf dels valors femenins en les societats occidentals però ha donat a llum essencialment una crisi de la masculinitat i d'una crisi de la conjugalitat. Les feministes s'agiten però les dones ja no comprenen pas aquests homes que estimarien forts i sensibles, protectors i no lliberticides, atents i espontanis. Amaguen malament el fet de no no haver reeixit pas a transformar-se en home, elles, baldament els seus homes s'han feminitzat, i no comprenen pas llur absència de libido, eixida d'aquesta relativa indiferenciació dels sexes. Privats dels seus atributs virils i del poder patriarcal, els homes cuiden els mainatges i la noció d'autoritat és a mitja asta mentre que altres dones, espontàniament, tornen sota la copa dels homes de la pitjor de les maneres, negant fins llur capacitat de jutjament i llur integritat. Més enllà dels discursos, la 3a edat del feminisme es resumeix a «Estring o mocador? ».

Catalunya Nord : l'odi de la democràcia

Vincent Dumas — Fri, 28 Nov 2008 21:00:00 +0100

Com molts altres abans d'ell, citem per exemple Yves-Jean Bentegeac o Bernard Bonnet, el prefecte nord-català Hugues Bousiges se’n fa creus: davant la deliqüescència econòmica, social i política del seu territori de designació, va molt més més enllà de les seues prerrogatives reglamentàries per tal de trobar solucions. Una anècdota en diu més que un llarg discurs, quan un home polític atípic de Catalunya del Nord ha saludat no fa gaire el prefecte Bousiges amb un «Bon dia, senyor president del Consell General! ». Cal dir que el prefecte, designat i no pas elegit, és un dels més actius en l'escena econòmica i social departamental. Força més enllà d'un risc d'Anschluss que no existeix ni d'un costat ni de l'altre de la frontera, a Salses o al Pertús, la seua actitud participa doncs de l’ompliment de buit polític, paradoxalment, en una regió aparentment hiperpolititzada. El diagnòstic? Sempre el mateix. Un potencial força superior a la mitjana i uns resultats socioeconòmics desastrosos. Nombrosos han estat aquells que han assajat, i han caigut per causa de la inèrcia, la imprevisibilitat i les contradiccions del país, abans de deixar-ho, totalement desanimats.

La voluntat d'actuar dels polítics existeix, però no funciona

Llegim el diagnòstic d'un jove cadell socialista de 39 anys el 1993, Christian Bourquin, actual president del Consell Genral, llavors amb prou feines eixit de la formació oferta per Georges Frêche, que ha sabut desenvolupar, més enllà de tota esperança, «Montpeller la superdotada» : «Jo, d’això en dic la síndrome del cul-de-sac. El cul de França. Hem volgut donar l'esquena a tothom. A Espanya, a Montpeller, a Tolosa. Avui, un hom ja no se'n surt venent sol, vi dolç i fruites i llegums primerencs. Ens cal una reacció cívic». 15 anys més tard, el constat és punyent pels partidaris de la teoria «regional montpellerenca», tombats per la Septimània i que s’aferren avui a la teoria «catalana» de la part adversa, sense creure-hi de veres. L'altra part, a la dreta, a partir de l'aglomeració perpinyanenca, amb el seu fals departament bis però el seu vertader territori pertinent que correspon a la regió històrica del Rosselló, ha integrat una geoestratègia política totalment catalana, voluntàriament o no, tant en l'aprehensió del territori com en els seus perllongaments i repercussions. Ja topa amb certes incomprensions populars i obliga uns i altres a una diferència increïble entre el discurs i l'acció política. Tanmateix, tothom és d'acord : Catalunya del Nord és aïllada, del Nord i del Sud, i això és el fre més gran al seu desenvolupament.

La democràcia, enemiga de Catalunya del Nord

En el fons què bloca Catalunya del Nord en un afrontament polític estèril i una inèrcia total de la societat civil ? Sens dubte la seua demografia i per tant la seua democràcia, tan esclatada que es treu mal avui a treure’n un interès general i col·lectiu en un territori coherent tanmateix. Lluny d'un afrontament ideològic de fons perdura un afrontament de clans. El clan és encara el sol mitjà d'agregar un electorat pels polítics locals, únicament amb interessos particulars, a manca d'interès col·lectiu : un món on no existeixen més que minories. Avui, la societat catalana del Nord és tant esquerdada de fractures múltiples i de forces antagonistes que qualsevol iniciativa major segur que hi troba una forta oposició, en absència de punts de convergència entre les diferents parts de la seua població, o d'una forta autoritat. Políticament, es podria dir que la democràcia quasi és l'enemiga de Catalunya del Nord. És un fet, el departament de les « Pyrénées-Orientales » és una illa i s’ha de tractar com a tal. Si ha de fer-se, el renaixement del territori i la seua pacificació caldrà que es facin abans de tot amb una unificació de la seua població entorn d'un sòcol comú mínim i d'una voluntat compartida de ser un. Un cop s’hagi reconstruït un espai polític, una nova generació hi podrà fer política, però no pas abans.

La crisi pot empènyer la Catalunya Nord cap al Tercer món?

Vincent Dumas — Fri, 17 Oct 2008 21:00:00 +0200

La sociologia d'un territori il·lustra sovint la seva economia i viceversa. La Catalunya del Nord, amb un PIB per habitant al nivell de Lituània, acumula tots les febleses econòmiques d’ençà 20 anys. La seva agricultura s’ensorra i la seva industria turística s’estanca. A desgrat d’una lleu millora els darrers anys gràcies a la venda de finques als amants del sol i al sector de la construcció, el que hom pot anomena « l'economia de la jubilació », tindria d’alentir-se fortament en el context de la crisi immobiliària. La recessió latent hauria d’afectar el migrat teixit industrial i comercial de les nostres comarques : sobre 11.000 empreses repertoriades, sols 24 tenen més de 200 empleats i 10.000 menys de 9 empleats. Per això, les incidències sobre les tresoreries de les empreses poden ésser particularment fortes en un context d’alentiment de l'economia i d’alça dels preus, a més sabent que una majoria d’empreses es dediquen al comerç i tenen unes reserves financeres reduïdes. Tots els sectors seran afectats ja que la salut i la funció pública estan en remodelació, la freqüentació turística es sospita que serà en descens i el comerç serà afeblit dins la mateixa tònica que el poder de compra : tot un panorama a hores d’ara gens engrescador.

Més aturats i pobres, i tants rendistes

Fins i tot amb el 60 % d’assaliarats en el sector públic, l’atur, ja alt amb el 10,5 %, tindria de crèixer, com dins tot l’Estat Francés, amb un efecte domino que provocarà l’augment sensible dels beneficiaris del Subsidi Mínim d’Insersió (RMI), que eren 15.000 l’any 2007, en una regió catalana compta amb el 20 % de la seva població « en estat de pobresa », tal com ho estableixen les normes franceses. Una bona part de la classe mitjana, ja fragilitzada, corre el risc de veure la seva situació decaure, amb la multitud d’entrebancs habituals com poden ser el lloguer amb preus cada vegada més alts a desgrat de la crisi. En contraposició amb aquest trist panorama trobem la important economia de la renda, tradicional a la Catalunya del Nord, enfortida aquests darrers anys per una especulació territorial i immobiliària, en retrocès últimament per culpa de la crisi, que tindria de consolidar-se i salvaguardar les seves adquisicions : sense l’esperança d’un desenvolupament, no serà encara l’hora on la Catalunya del Nord es capficarà de ple dins l'economia productiva. A terme, el seu panorama sociològic podria accentuar els seus contrastos actuals, entre dos extrems de riquesa i una classe mitjana exsangüe al bell mig, potser de mica en mica en via de desaparició. En aquest marc, les comarques nord-catalanes podrien encetar un procés de tercer-mundització, amb institucions que no poden compensar les seves pèrdues fiscals i l'augment de les seves despeses.

« Cercar la solució endinsant-se en la societat civil »

Dins aquestes comarques sobre-administrades, la solució probablament no vindrà del ban de la política, malgrat les importants inversions en infraestructures realitzades, com el TGV que uneix Perpinyà i Barcelona : davant la gravetat de la situació, els càrrecs electes només poden gestionar un còctel social explosiu. Ara més que mai, aquesta terra « insular », tocada de ple per la proximitat d'un espai econòmic dinàmic, fins i tot en situació incomode, i menystinguda pel nord francés, tindria d’anar cercar la seva solució amb l’ajut de la societat civil : la Catalunya del Nord, si pot sortir un dia de la seva turmenta històrica, només ho podrà fer acceptant de funcionar com una illa que posseix el seu tresor. Només l'adhesió en massa de la seva població, sigui quin sigui el seu origen, a la seva singularitat i la seva alteritat, serien el requisit a una dinàmica positiva cap a l’èxit econòmic i social oposant-se al sentit de la història. Més enllà de la llengua i de la cultura, això és la verdadera definició del mot « català ». Seguint la teoria segons la qual tocar el fons és necessari per poder remuntar a la superficie amb bases sanejades, enfront de l'adversitat, ja que cap solució no vindrà de fora, Catalunya del Nord tindrà tota sola d’esforçar-se al màxim.

Pierre Parrat : «Somiï una societat que no hagi de menester càmeres»

Vincent Dumas — Fri, 19 Sep 2008 21:00:00 +0200

La Clau: La vila de Perpinyà posseeix un sistema de vídeo-vigilància des del 1995. On en sem i quant costa això?

Pierre Parrat: La vídeo-vigilància a Perpinyà funciona bé. Actualment, hi ha 60 càmeres en funcionament a la ciutat i hem obtingut l'autorització d'instal·lar-ne 17 més. També he sol·licitat, amb la comissió de vídeo-vigilància, d'instal·lar-ne una dotzena més, la qual cosa farà a la fi gairebé 90 càmeres a la ciutat. Tècnicament són càmeres mòbils, en 360°, dotades d'un zum. Actualment 3 persones qualificades els fan servir 24h/24 per passar la informació als serveis d'urgència concernits, Policia Municipal o Policia Estatal. Endemés he obtingut l'allargament del termini de conservació de les imatges, que passarà aviat de 7 a 14 dies. En quant al pressupost, aquesta mena de vigilància és molt cara : una càmera i instal·lar-la costa 15.000 €.

Aquesta mena de vigilància pot afectar les llibertats públiques?

No, la llei ha previst una legislació molt precís de la vídeo-protecció : les càmeres poden visualitzar exclusivament el domini públic. Un ajustament imposat per la llei posa una màscara automàtica davant les finestres de particulars. La vida privada és totalment salvaguardada i només els agents autoritzats per jurament, així com el batlle i jo mateix, són acreditats pel Prefecte i la Comissió de vídeo-vigilància per visionar aquestes imatges. La Comissió és garant del respecte de les regles. Es compon d'un magistrat de l'ordre judicial, Sr. Castin, d'un representant de l'associació dels Batlles, actualment Nicolàs Garcia, batlle d'Elna, d'un representant de la Cambra de Comerç i d'una persona qualificada, l'antic rector d'Universitat Georges Riera. És gent molt rigorosa, i sostenir un report davant aquesta comissió no és mai fàcil. El segon filtre és el prefecte, que pot retirar tota autorització i sancionar immediatament una col·lectivitat territorial que filmaria el que no deu.

Dos estudis anglosaxons han expressat dubtes sobre els resultats de la vídeo-vigilància. La baixada de la delinqüència és real a Perpinyà?

Hi ha resultats, ja que s’ha fet 1000 ressenyes. A Perpinyà, gràcies a la vídeo-protecció, s'ha salvat gent de mort, s'ha parat gent que cometien delictes i s'ha arrestat gent que si no no ho hauria estat pas. La vídeo-protecció, si salva una sola vida, és perfectament justificada, com aquest desgraciat defenestrat, a la plaça de la República, l'any passat, que hem salvat. Pensi que també són dissuasives : un delinqüent s’hi pensa bé abans d'actuar si sap que hi ha càmera.

Però quan mataren Mohamed Bey Bachir, i que s’engegaren el 2005 els avalots de Perpinyà, una càmera factícia instal·lada barri de Sant Jaume no ha estat dissuasiva. En cas contrari, hauria accelerat l'enquesta?

No hem tingut sort, però encara que la càmera hagués estat en funcionament, no és pas segur que haguerem pogut veure l'homicida. En qualsevol cas, ja no hi ha càmeres factícies a Perpinyà.

L'ull de Big Brother es multiplica actualment. És un menester del nostre temps o una fantasia seguretària?

Com a advocat sóc amic de la llibertat i somiï una societat on no calguin pas càmeres! Hi havia molt menys criminalitat fa 30 anys. Quan he començat la meua carrera, el 1975, hi havia a Perpinyà una audiència correccional per setmana, mentre que avui n'hi ha dos per dia. Crec que això es deu al canvi complet de les mentalitats, crec que no hi ha pas més educació ni respecte ja que hem estat massa deixats durant 30 anys. S'ha començat a sentir els efectes del post 1968 durant el decenni 1980 i el seu missatge de llibertat ha estat completament pervertit : avui, en nom de la llibertat, es fa qualsevol cosa. Els principis de respecte desenvolupats, per exemple, per les religions, ja no se segueixen, i l'individualisme s'oposa a la solidaritat. Per ser franc, jo sóc pessimista per al futur.

Turisme: Catalunya Sud recupera el territori

Vincent Dumas — Fri, 25 Jul 2008 21:00:00 +0200

Un nivell de desenvolupament econòmic molt baix i la inexistència d'una classe mitjana carateritzen sempre els països pobres. Tal era l'Espanya global de Franco el 1959, 20 anys després d'una dictadura d'una violència inaudita, amb autarquia quasi completa i feble nivell de vida en absència d'intercanvis, doncs de béns de consum. Un país paralitzat. Aquell any, el govern de Franco va llançar el «pla d'estabilització» obrint Espanya a la liberalització i al mercat europeu, que va provocar a partir del 1960 un creixement econòmic fulgurant i l'emergència d'una classe mitjana... la qual cosa contribuiria al cap i a la fit a l’acabament del règim. Catalunya, impacient, ja havia aprofitat la tímida liberalització del 1951 per retrobar el prestigi econòmic del 1936 en tan sols 3 anys empesa per una burgesia emprenedora i sobretot per una mentalitat de país basada en la reeixida econòmica, símbol mateix de la seua persistència en la Història. La Costa Brava, si bé designada sota aquesta denominació d’ençà del 1908, naixeria aleshores sota la forma d'un model turístic tan desitjat per la dictadura com per una societat catalana desitjosa d'enriquir-se per existir, a qualsevol preu.

Cap més necessitat de servir l'estranger?

Un clima i un medi ambient molt favorable han fet de la Costa Brava un lloc ideal d'estiueig per a la nova classe mitjana europea, els preus baixos i la permissivitat reglamentària han fet la resta en una activitat econòmica de les més rendibles i les més simples. La majoria dels pobles costaners han estat entapissats d'innombrables immobles i construccions, sense cap domini predial mínim, per rebre els milions de turistes, els diners estrangers regaren l'economia esdevinguda exsangüe d'aquesta regió rural. El turisme de massa, al preu de l'abandó d'una part del territori, fou el pilar del redreçament econòmic de Catalunya i de l'Espanya de la postdictadura, que en va permetre la modernització econòmica i social fins a esperar actualment de superar Alemanya en terme de P.I.B. per habitant. Catalunya presenta el 2008 una economia dinàmica i diversificada al voltant d'una indústria eficaç i La Selva, el Baix i l'Alt Empordà, les «comarques» sota denominació « Costa Brava », presenten un teixit de PME (PIMES)/PMI i d'empreses de noves tecnologies envejat a Europa, prop d'una ciutat-far, Girona, que té un creixement increïble. El turisme sucós, de massa, ja no és més primordial, i d'altres països, de moment pobres, l'han reemplaçat, com Croàcia. Una classe mitjana important, de nivell de vida superior a molts europeus, ha emergit, i la recuperació de confiança i d'estimació de si dels habitants ha crescut fins a nivell dels altres països rics : francesos o alemanys no són més «superiors».

Catalunya Sud recupera les seues terres

Nombrosos indicis ho proven, el turisme i sobretot el domini del predial a la Costa Brava canvien de naturalesa. Les institucions porten de nou les regnes allà on les havien deixades 40 anys abans. Torna el permís de construcció, i es prega fermament a moltíssims propietaris estrangers d'evacuar la faixa costanera o de declarar com a residència de turisme el seu apartament en lloguer. La Costa Brava fa, des d'alguns anys, coneixença amb la llei i el reglament. El turisme esdevé més «selecte» i, progressivament, noves construccions i renovacions canvien de nivell : el spa o el golf emergent, i la nova burgesia catalana, sobretot barcelonesa, es reapropia de mica en mica de la costa més bonica de Catalunya. Pitjor ! El turisme cultural es desenvolupa entorn de la responsabilitat del patrimoni, propi del turisme ofert pels països rics. Barcelona ha reemplaçat la Costa Brava en el succés del turisme català, digne per fi. Catalunya, i més enllà Espanya, han entrat al club dels països europeus més desenvolupats, i els estralls turístics d'abans esdevenen intolerables, ja que el nivell de vida permet les preocupacions mediambientals. D'ara endavant, altres paisatges excepcionals patiran els estralls dels constructors i del turisme de massa, més lluny a Europa o al món.

« Transfronterer » no vol dir pas « sense fronteres »

Vincent Dumas — Fri, 11 Jul 2008 21:00:00 +0200

Les fronteres a Europa no respecten pas sempre la geografia física. Formades al grat de la política i de la història, han conduït de vegades a aberracions que àdhuc actualment la desaparició anunciada de la Unió Europea tarda a esborrar. Així és, l’altiplà pirinenc uniforme i aïllat, travessat per la frontera francoespanyola d’ençà de més de 3 segles. Més enllà del desenvolupament econòmic separat, els serveis bàsics dels dos trossos sempre han estat dobles i desenvolupats segons la lògica territorial de cada part. Així, quants malalts o dones prenyades de la Guingueta d’Ix a la Cerdanya « francesa » lògicament han hagut de recórrer 100 km cap a l'hospital mentre que es trobaven a menys de 2 km de l'hospital de Puigcerdà, a la Cerdanya « espanyola ». Encara recentment, el 2006, una partera cerdana s’ha vist obligada a fer el llarg trajecte en ambulància per falta de possibilitat administrativa de fer-se’n càrrec de l'altre costat del la ratlla. De cara a aquest problema i en una Europa ja integrada, haurà calgut esperar el 2001 perquè per fi se signi el 1er acte de cooperació hospitalària per a fer-se càrrec dels malalts de nacionalitat francesa a l'hospital de Puigcerdà a través dels serveis de socors d'urgència. Finalment el 2003 ha seguit el projecte de la construcció d'un hospital transfronterer únic per als 30.000 cerdans, « francesos i espanyols » reunits, però també per als nombrosos turistes sorpresos, àdhuc ulcerats, per aquesta situació.

Dos sistemes de salut, dues pràctiques mèdiques

El 2008, el projecte progressa lentament, malgrat una llei i crèdits europeus, per culpa d’una complexitat administrativa i pràctica insospitada. Els dos sistemes de salut serien en tanta manera diferents ? Llavors que el sistema francès de seguretat social, molt centralitzat, ofereix un accés a les cures relativament lliure cap als diferents actors de salut, però a taxes de reemborsament completades per assegurances privades, el sistema català, ja que a « Espanya » la Salut és competència de les comunitats autònomes, ofereix un sistema en què l'accés a les cures públiques és totalment gratuït, en un recorregut de cures molt emmarcades, on només les assegurances privades permeten un recorregut de cura més lliure. Per força influencien pràctiques i costums mèdics radicalment diferents : un sol exemple, un « francès » podrà prendre un segon parer especialitzat fora del simple recorregut de cura, un Català del Sud només ho podrà en casos i afeccions molt precisos, sense tenir recurs a una assegurança privada. Els sistemes de salut sovint imprimeixen fortament les pures pràctiques mèdiques, a més de les escoles de medicina, de tal manera que una simple grip o una colitis no troben el mateix tractament segons hom s’estigui a la Guingueta d’Ix o a Puigcerdà. L'aprehensió de la salut pels pacients n'és diferent.

L'hospital transfronterer no esborra pas la frontera, la constitueix

A conseqüència d'aquesta frontera sanitària, el cas absurd és que mentre que ja existeix un hospital complet a Puigcerdà, la creació de l'Hospital transfronterer solament tindrà una ambició : les cures intensives de curta durada, és a dir en realitat les cures d'urgència, però en cap cas la responsabilitat sanitària global dels pacients Cerdans. Una habitant d'Oceja continuarà de fet a consultar el seu ginecòleg a Perpinyà, a prop de 100 km de casa seua. La realitat és que aquesta mena de projectes no tenen per objectiu d’esborrar les fronteres internes a Europa sinó de resoldre problemàtiques transfrontereres que haurien hagut de ser arreglades des de fa molt de temps. Encara que portat per l'Euroregió Pirineus-Mediterrània,el ministeri de la Salut francès i la Generalitat són els qui signen i avalen el projecte, inicialment creat en fundació privada de dret català, en absència d'estatut jurídic europeu. Sobre aquest model concret, l'adveniment d'una Europa complerta, amb l'esborrament de les fronteres interiors, tan sols es podrà realitzar en el marc d'una vertadera convergència dels sistemes estatals.

La joventut és com un aparcament social

Vincent Dumas — Fri, 13 Jun 2008 21:00:00 +0200

La majoria de les cultures del món tan sols reconeixen dues edats de la vida, subratllades amb un ritual de passatge. Només la cultura occidental n'ha construït un tercer, l'adolescència, en la societat industrial del segle XIX. Aquest estatut, nascut de l'escolarització eixamplada i del retardament de l’entrada al mercat del treball, per tant de la responsabilitat econòmica d'individus que ja han adquirit amplament llur capacitat de reproducció si ens referim al límit biològic, ja no fou reservat per molt de temps encara a la sola burgesia. La victòria progressiva de l'igualitarisme d'Estat al segle XX ha reforçat el fenomen i l'ha democratitzat sobretot a l’ensems dels grups d'edat, fent creure de passada en la lluna vella de la desjerarquització de la societat, en nom d'un suposat llindar mínim de saber necessari en un món suposat cada cop més complex per a tots. El consens és aquest : l'adolescència i la instrucció per a tots i la perpetuació d'un ordre social on no s'ha de garantir la igualtat de les possibilitats, en dues paraules l'elitisme marró. La legislació francesa fins i tot ha creat l'edat de la inutilitat, entre 16 anys i 18 anys : aquest grup d'edat, no és pas més obligat a anar a l'escola però tanmateix no es té el dret d'entrar legalment en la vida d'adult. Per sort hom té el dret de reproduir-se a partir de 15 anys, edat de la majoria sexual, si no, quin avorriment!

Exclòs dels adults, l’infant és sospitós

L'estat de joventut, sempre edat de crisi i edat ingrata, sospitós als ulls dels adults, s'ha tornat l’edat de la vida més bonica, el de la llibertat sense la responsabilitat, el de les utopies i de les experiències, però també l’edat de tots els perills : suïcidi, droga, alcohol o accidents de la carretera. La cogestió Estat-pares assenteix ja que els psicòlegs ho diuen : és fisiològic! I pitjor si l'adolescent africà no entra en conflicte amb els seus pares a l'edat tendra. Quan coneixerà per fi el progrés social, comprendrà. En realitat, l'adolescent o el jove com més va més aïllat és, separat del món dels adults per una frontera més i més espessa. El seu abandó a la dictadura cruel de la massa adolescent el confina en la solitud, els drames escolars americans sent-ne la versió extrema. Les seues llibertats augmenten i les seues responsabilitats minven ensems amb l'aprimament del concepte d'autoritat i de l'augmentació de la culpabilització dels pares massa complaents amb la mainada : el grumet i l'aprenent ja no poden existir. Adults i joves empenyen conjuntament en el sentit de la separació àdhuc al si de les famílies i els comerciants es precipiten en la segmentació a ultrança per a l'única utilitat social de l'adolescent: l'extorsió dels seus parents.

El desig immediat reemplaça el projecte de vida

Del fenomen inicial de formació d'un grup d'edat sancionat per un servei militar, mortal o no, que permetia l'entrada en el matrimoni i doncs la vida d'adult sigui quina sigui la seua situació material, ha succeït el mecanisme «fi dels estudis» i « sortida del domicili parental», després « inserció al mercat del treball» i « formació d'una parella». Però l'entrada en l'edat adulta és cada volta més llarga, privant la societat del que aquesta té de més dinàmic i constructor de futur. Aquesta fase fins ha esdevingut renovable a voluntat en una vida. L'adulescent és alternatiu, com es diu, però les transicions sovint són dramàtiques. Què importa, ja que la satisfacció del desig immediat ha reemplaçat el projecte de tota una vida i l'esperança de l'eternitat. Finalment, potser que la fi anunciada de l'edat adulta que permetrà de rompre l'aïllament de la joventut, la vertadera, en una immensa màquina que girarà sense objecte, exceptat si al contrari, se suprimeixi la joventut. Des de la postpubertat, tothom| assumiria les seues responsabilitats en funció de les seues capacitats físiques, emocionals i intel·lectuals reals del moment.

Matrimoni cancel·lat a Lille: dictadura de l'opinió al servei d'un neototalitarisme a França?

Vincent Dumas — Mon, 09 Jun 2008 06:50:02 +0200

Auxili! S'han tornat bojos! Segons les últimes notícies la ministra francesa de justícia Rachida Dati ha demanat a la Fiscalia que apel·li en el d'ara endavant famós «Assumpte de l'anul·lació del matrimoni de Lille». Tornem als fets: un home, ciutadà francès, ha demanat l'anul·lació del seu recent matrimoni amb una dona jove, ciutadana francesa, segons l'article 180 del codi civil que diu «si hi ha hagut error en la persona, o en les qualitats essencials de la persona, l'altre espòs pot demanar la nul·litat del matrimoni». El jutge ha respost favorablement a la instància i el matrimoni ha estat cancel·lat ja que l'esposa ha reconegut la mentida respecte al que sabia ser «una qualitat essencial» als ulls del seu marit. Es tanca el debat, el judici és conforme al dret. I comença la tempesta!

Voler casar-se amb una verge és legal

Una nova línia divisòria apareix al país dels drets humans, escindint fins i tot els partits polítics. En l’afer que estem tractant els esposos eren musulmans, el que lògicament no té cap importància en l'esfera pública franca i sobretot de cara al dret civil, segons la laïcitat vigent, i «la qualitat essencial» subjecte del litigi resulta ser la virginitat de l'esposa, condició prèvia gens pròpia de la religió simplement, i musulmana en particular. Fins ara encara no s’ha prohibit a França ni en cap altre cap país del món desitjar casar-se una verge, ni un poncell, ni tampoc una rossa, una ex-actriu X o un capellà exclaustrat. Aquesta axigència és pròpia de l'esfera privada, és a dir de la parcel·la de llibertat que pobla un tros del nostre cervell. Podem posar les nostres prioritats o els nostres criteris on volen. Sembla fins i tot que encara hi ha dret a creure en Déu!

El casament és un contracte

Tot i l’aspecte legal -encara que sorprenent- del tema, les organitzacions d’esquerra, sol·licitades per la remembrança d’un altre mes de maig que acaba amb 8, s’agafen el tema i provoquen agitació en nom del dret de les dones i de la defensa de les pobres musulmanes humiliades (bé, tot plegat era d’esperar ja que l'esquerra francesa ha desertat l'econòmic i el social a canvi de tot el que es mou en l’àmbit social, fins mossegar-se la cua). En què ha afectat el marit la persona de la seva dona? L’ha violentada després la revelació? S’ha imposat el matrimoni a la dona, i l’ús de Burka i l'obligació de no sortir de casa seva sense escorta? Se li ha imposat alguna cosa? No, res per aquest costat. Senzillament ha volgut que fos verge en el moment de lligar matrimoni, i això forma part de la seva llibertat, i la seva futura esposa li ho va garantir acceptant la condició prèvia, el que també forma una llibertat. Ara bé, com que el matrimoni s’ha convertit en contracte segons van voler tots els defensors de la llibertat des del 1804, la mentida de l'esposa ha engendrat molt lògicament el trencament dels papers. El debat hauria d’aturar-se en aquest punt, en aquesta contradicció fonamental dels defensors de la llibertat.

Els musulmans es casen amb verges de 12 anys?

El més ridícul ha vingut després quan el ministeri de la justícia, mestre de la independència d'aquesta i normalment també de les llibertats públiques, que resisteix molt per defensar una decisió en nom del dret i de les llibertats públiques així com una decisió independent, ha reculat i ha apel·lant, sota la pressió d'una opinió pública i d'una classe política que amaga malament la seva islamofòbia. Ja se sap clarament que tots els musulmans es casen amb verges de 12 anys, després els empresonen a casa, els imposen una vestimenta que amaga els blaus atès que tots peguen la dona abans de degollar xais a la seva banyera. En qualsevol cas es pot sospitar tots els musulmans. Si ho resumeixo tot plegat, l'assumpte és molt greu, entre els atemptats rotunds contra la llibertat de consciència, la suspicàcia basada en la religió, l'enorme ferida a la laïcitat, la negació del dret, l'atemptat contra la vida privada fins l'atemptat contra la independència de la justícia i la submissió de l'Estat de dret a la dictadura de l'opinió, amb unes baixeses de les pitjors. Si sabessin que ni tan sols parli pas francès als meus mainatges!

El pes dels mots

Vincent Dumas — Thu, 08 May 2008 01:38:07 +0200

Avui faig una volta per l'emoció local del moment, és a dir la intervenció del diputat Daniel Mach, el dimecres 7 maig a l'assemblea nacional. Les llengües presents a França són una mica com l'escola lliure, representen un tabú. Va caldre la crítica d'una trentena de diputats per arribar a aquest debat sense vot, ja és massa! D'altra banda vaig estar molt sorprès de la celebració d'aquest debat i espantat de la intervenció del diputat Mach, defensor de França de cara al cantant de rap Monsieur R. I després vaig reescoltar la frase que va pronunciar:
"Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures. L'Estat Francés potser se hauria d'inspirar".
I francament, no crec que allò sigui una postura política però veritablement allò que poden sentir profundament molta gent d'aquest país, el que s'expressa des de les tribunes de l'Estadi Aimé Giral o de Gilbert Brutus: com un alliberament. Sí, els catalans són orgullosos, són honestos i pacífics. Són també tolerants i sobretot acollidors: Si França vol un exemple d'integració encertada, que s'interessi a les generacions d'Andalusos o d'occitans vinguts instal·lar-se aquí. Molts s'hi haurien d'inspirar.
Hauria pogut afegir que aquests orgullosos catalans mai no han usat violència per mantenir llur identitat però s'han orientat constantment cap a la feina per crear, escriure, pintar, esculpir, cantar, senzillament treballar, i això sovint en benefici de la cultura francesa. La persistència de la llengua catalana a la Catalunya Nord i la seva recent aparició pública són una bona notícia per a tothom, la seva mort es correspondria certament amb la mort de la llengua i de la cultura francesa a breu termini: el geni neix de la diversitat de les cultures.
Doncs gràcies Senyor Mach per haver alliberat la vostra paraula i haver legitimat el bilingüisme efectiu de la nostra societat. Aquest bilingüisme no és una coerció o un factor de divisió sinó una exigència intel·lectual que sols podrà enfortir el valor dels nostres habitants, siguin originaris de Pollestres, de Sant Jaume, de Dunkerque, de Casablanca o de Dakar. Aquí es troba també l'obertura al sud i a 7 milions d'interlocutors més. Ser bilingüe és una mica com si tinguéssim dos parells d'ulls.

Ho dic una bona vegada per a totes, i no és una malaltia: "Em dic Vicenç i sóc català".
Avui m'ho puc permetre!

Muhammad Yunus: "Aquesta vida robòtica no em sembla un progrés"

Vincent Dumas — Sun, 27 Apr 2008 21:38:09 +0200

Mentre que el capitalisme mundial fa la briva i que la crisi financera toca les societats occidentals, El diari « Le Monde » publica una excel·lent entrevista de Muhammad Yunus, premi nobel 2006, que ens n'ofereix la seva visió: edificant!
http://www.lemonde.fr/le-monde-2/article/2008/04/25/muhammad-yunus-le-systeme-est-aveugle-a-toute-autre-consideration-que-le-profit_1038321_1004868.html
En Muhammad Yunus, que ha creat un banc del microcrèdit per la població pobre de Bangladesh retret amargament als responsables occidentals llur oposició sistemàtica al «sector informal», és a dir les petites activitats independents per al únic treball assalariat i la seva parella l'atur que jutja ell mateix com una forma d'esclavatge:

Extracte:
« Aujourd'hui, dans les pays du Nord, chaque enfant travaille dur à l'école pour obtenir un bon travail. C'est-à-dire un bon salaire. Adulte, il travaillera pour quelqu'un, deviendra dépendant de lui. L'être humain n'est pas né pour servir un autre être humain. Un travailleur indépendant, qui tient une échoppe par exemple, travaille quand il en a besoin. Si certains jours il ne veut pas travailler, il le peut. Il a fait sa journée, il profite un peu de la vie. Il n'a personne à prévenir s'il a une heure de retard. Il ne s'inquiète pas de perdre une partie de son salaire. Quand nous étions des chasseurs-cueilleurs, nous n'étions pas des esclaves, nous dirigions nos existences. Des millions d'années plus tard, nous avons perdu cette liberté. Nous menons des vies rigides, calées sur les mêmes rythmes de travail tous les jours. Nous courons pour nous rendre au travail, nous courons pour rentrer à la maison. Cette vie robotique ne me semble pas un progrès. Avec le salariat, nous avons glissé de la liberté d'entreprendre et d'une certaine souplesse de vie vers plus de rigidité. J'ai un salaire, un patron, je dois faire mon job que cela me plaise ou non, car je suis une machine à sous. C'est là le danger global des structures économiques actuelles, de la théorie dominante. L'homme est considéré comme un seul agent économique, un employé, un salarié, une machine. C'est une vision unidimensionnelle de l'humain. Le salariat devrait rester un choix, une option parmi d'autres possibilités. »

Sense caure en l'idealisme, aquest pensament em sembla just, 35 hores o 39 hores, no és en això una part d'autèntica llibertat que hem perdut ?