http://blogs.la-clau.net// Blog Sengué Wangpo Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca <![CDATA[LIDL, ED, ALDI, el cinisme comercial]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lidl-ed-aldi-le-cynisme-commercial-194 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lidl-ed-aldi-le-cynisme-commercial-194 Fri, 02 May 2008 23:00:08 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lidl-ed-aldi-le-cynisme-commercial-194 El cistell de compres de la mestressa de casa francesa costa entre el 10 i el 30% més que a Espanya o Alemanya. La inflació creix a vista de nas i el preu del sacrosant petroli no deixa de pujar. El poder adquisitiu és dels més baixos. La crisi en la crisi ens envolta, amb una cantarella evident, però el mal s'ha fet violent i els remeis són de mal trobar. Com sempre en situacions semblants hi ha els qui pateixen i els qui treuen profit del sofriment dels altres. L'esperit de l'home és fecund sobretot quan es tracta de trobar mitjans rendibles per guanyar diners a costa d'aquells que en manquen cruelment.

Enciams tristos i subiogurts

En moltes zones rurals el comerç de proximitat gairebé ha desaparegut. Tanmateix els productes que s'hi compraven eren sovint de bona qualitat. Les produccions locals hi trobaven llur espai i els preus permetien que tota una cadena visqués decentment. En una tendència establerta des de la fi del decenni 1980, mentre que els centres dels pobles es moren, les rodalies veuen sortir de terra noves superfícies comercials. Són llocs mal endreçats on es barregen tots tipus de coses. Hi ha nous productes mal presentats, procedents del mateix productor, que resulta ser un desconegut total. És segur que s'hi troba una secció de llegums frescos, com en qualsevol altre lloc, però, en lloc de tranquil·litzar-nos, ens inquieta. Els llegums són minúsculs, atapeïts sota una xarxal en una barqueta de plàstic. Les patates fan mala cara i els enciams són tristos. Efectivament trobem la secció de productes làctics, però es limita a proposar formatges insípids i iogurts grassos, amb les aromes artificials. Tasteu els bescuits, les pastes, les conserves, i tota una gamma de productes anunciada com a bé de preu: llur qualitat és ben sovint discutible. Són suposadament destinats als qui no tenen mitjans per anar a un altre lloc, els que disposen d'ingressos que no autoritzen gaire cosa i que han adoptat la no-opció de sacrificar llur alimentació. En benefici de què? Sovint, de res, perquè alimentar-se ha tornat a ser per a molts el sol i únic objectiu. I els nous comerciants se n'aprofiten.

La dietètica dels salaris

A Catalunya nord es comptabilitza 18 supermercats. Fins i tot n'hi ha un a la comarca de Cerdanya en un coll de muntanya quitllat a 1800 m enmig d'enlloc. Per què allà? Per què ja 18? Per totes les raons esmendates però també perquè els nous comerciants prometen llocs de treball. La conseqüència és fàcil d'imaginar ja que els càrrecs electes no poden rebutjar una proposta d'aquest tipus en un període d'atur permanent, però, vist de prop, el quadre és tot sovint molt negre ja que aqueixes superfícies contracten poc: amb una plantilla de 5 persones n'hi ha prou per fer funcionar tot el súper. Estar-se a caixa, oprdenar les seccions, descarregar mercaderia, netejar el sòl... ho cal fercal fer tot si es vol treballar-hi de manera durable, encadenar tasques com a Mc Donald's, utilitzant cada instant de temps lliure. Cal sofrir mètodes de management innobles predicats per una direcció fanàtica, per uns salaris de misèria. A LIDL ja no es compten els acomiadaments abusius, els processos per motius d'assetjament moral al lloc de treball, i falses acusacions. A més, per a un assalariat que es revolta i denuncia públicament el sistema interna, sobre el model de l'assumpte Fatiha Hiraki, cap de botiga a Clichy-sur-Seine (regió parisenca) feta fora l'octubre de 2006, són centenars que s'agafen amb penes a llur emplego, sense dir res, perquè no tenen més opcions. Amb un cinisme extrem la publicitat ha aconseguit col·locar els béns d'equipament a dalt de la llista de les necessitats de les famílies, i aquestes degusten pastes infames davant un plasma HDMI amb TDT integrada, connectat a l'última consola de joc. Els nous comerciants ho han entès com cal. Haurà d'eixamplar els seus aparcaments.]]> <![CDATA[Lama Sonam: "La felicitat està en la via espiritual"]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lama-sonam-le-bonheur-est-dans-la-voie-spirituelle-153 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lama-sonam-le-bonheur-est-dans-la-voie-spirituelle-153 Sat, 15 Dec 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/lama-sonam-le-bonheur-est-dans-la-voie-spirituelle-153 a Clau : Mentre que a Europa consum i materialisme són valors poderosos, què explica l'entusiasme i l'èxit del budisme ?
Lama Seunam : "El materialisme és present al món sencer. Comprendre què és el materialisme i comprendre la via espiritual són dues coses completament diferents. El Buda Dharma, és per a nosaltres una ajuda per tal de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Hom cerca la felicitat, que no es troba en el materialisme ans es troba en el fonament de l'esperit. De quina manera hom ho comprèn, de quina manera hom el cerca, són informacions que s'obtenen gràcies als ensenyaments del Buda. És això el budisme : trobar vertaderament com sem, la naturalesa del nostre esperit, per mor de trobar la pau, la claredat i la felicitat. Aquesta riquesa sols es troba en la via espiritual".

I doncs, en les religions occidentals, cristiana, jueva, islàmica, Déu es considera un ésser superior, inaccessible. I Buda ?
"Depèn de la manera que té la gent d'observar i de comprendre les coses. Entre els budistes, alguns consideren Buda com un déu. Però quan hom és de veres en la via espiritual budista, Buda és un mestre, una ajuda per explicar-nos com ell ha atès el desvetllament. En tot ésser hi ha una llavor de budaitat, l'important és la manera d'utilitzar-la i de fer-la funcionar. Depèn de nosaltres. En el budisme no creiem en quelcom de superior. Buda deia, "ensenyava el camí, vaig veure la manera de trobar la via de l'alliberament, us l’he presentada, ara cada u de vosaltres pot llestar d’estudiar i mirar de comprendre". Deixa una llibertat total. Per a la resta, no tinc cap jutjament sobre les diferents vies.

Com s’esdevé budista ? Quin és el camí ?
"(Riu)... Aquesta qüestió és molt comuna a Europa puix que us agrada força de fer dreceres. Fonamentalment, no hi ha una manera fer-se budista. Tot primer és qualcú que cerca a saber qui és en el món on viu. Què fa que viu en aquest planeta. Quin és el sentit de sa vida i de la seua mort. Llavors es tracta de comprendre què expliquen els ensenyaments de Buda. Cadascú tria el seu camí amb les seues preferències íntimes. Dir sóc budista per tal com practiqui el budisme, és deixar parlar el seu ego. Fonamentalment, no hi ha regles".

A les acaballes de setembre del 2007 vam veure monjos budistes afrontar la junta militar a Birmània. No hi ha contradicció amb els valors de no-violència del budisme ?
"Personalment sóc trist de veure aquesta mena de coses, però els monjos Theravada no poden ni practicar lliurement ni ensenyar la seua espiritualitat. Han manifestat a favor de la seua llibertat. Aquests actes són oposats a la via budista però ningú no sap realment el fons del problema. És tan opac com un problema de família. És també la manifestació de l'aspecte humà de l'esperit, d'on la importància de practicar sempre".

Entre Budisme i Ciència, no hi ha l'oposició que podem comprovar entre Cristianisme i Ciència. Per què ?
"Els ensenyaments de Buda tenen 2500 anys. Les noves tecnologies, els nous mètodes d'investigacions són extraordinaris i certes coses, ja explicades en l'ensenyament de Buda, d'ara endavant les coneixen els Homes gràcies a la ciència. Cal alegrar-se'n ! De fet, el que els científics qualifiquen de progrés i de grans descobriments lògics són fenòmens que poen llur origen molt lluny en el temps. La ciència bomés els donarà un nom, un títol. Però no sóc pas segur que tinguem el mateix objectiu... (Riu)".]]> <![CDATA[La meua mainada va a l'escola pública...]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/mes-enfants-vont-a-lecole-publique-150 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/mes-enfants-vont-a-lecole-publique-150 Thu, 08 Nov 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/mes-enfants-vont-a-lecole-publique-150
Cap nostàlgia, tan sols un objectiu oblidat

1883, Jules Ferry escriu als institutors a propòsit de la seua llei del 28 de març del 1882 que es refereix a l'organització de l’ensenyament primari : "de les diverses obligacions que us imposa, aquella que de ben segur us va cap al cor, la que us aporta l’escreix de treball més feixuc i de preocupació, és la missió que us confiem de donar als vostres alumnes l'educació moral i la instrucció cívica". En aquesta frase un bon nombre dels nostres estimats professors de les escoles han oblidat una paraula : «Imposa». Avui no s'imposa res més als qui fan l'escola, es proposa i disposen. Els objectius pedagògics són massa diferents d'un professor a l'altre per parlar de missions de l'escola primària. Cadascuna ha esdevingut una entitat autònoma al grat de les bones voluntats dels seus actors. Però que els usuaris es tranquil·litzen : la pedagogia, la coneixen.

Mètodes pedagoeconòmiques

Al segle XVI a Grècia, els paidagôgos eren esclaus encarregats de menar els infants a l'escola. Un segle més tard, la paidagôgia introdueix la noció d'educació dels mainatges. Són els orígens del terme pedagogia, paraula que ha perdut tot el seu sentit. Els mètodes anomenats pedagògics en realitat no ho són gens. L'objectiu dels qui els proposen se sosté en una frase : la facturació. Una escola que no tindria prou bons resultats no seria rendible. Llavors s’ha creat mètodes tan insòlits com incoherents esperant que les xifres siguin bones. Cap més repetició de classe, els mètodes globals i les classes vagons asseguren els acabats. Per a aquest retorn de classes 2007a Catalunya del Nord, a Oleta, al Conflent, una classe que comprèn mainada de 5 nivells diferents és imposada per causa d’un efectiu massa feble ja que, amb 48 alumnes, en manquen 2 per mantenir un lloc de feina. Així, generacions senceres són acostumades a les hormones de creixement, desproveïdes de futur però sortides del sistema escolar a l'hora.

Després de l’ANPE, l’ANLCI

El 2004, l'INSEE publica aqueixa enquesta : 1 jove ciutadà francès de cada 5 de 17 anys d'edat és en situació d'illettrisme. Ja, el 2000, de cara a xifres idèntiques, l'Estat creava l'agència nacional de lluita contra l'illettrisme amb l’objectiu principal de promoure "totes les accions que concorrin a mesurar, prevenir i actuar contra l'illettrisme i a afavorir l'accés de tots a la lectura, a l'escriptura i a les competències de base". Encara una agència nacional l'eficàcia de la qual es mesura al nombre eloqüent dels seus adherents i de les seues missions sempre més creixents. I l'illettrisme no és més que la part visible de l'iceberg. Car la vida en societat imposa nombrosos codis que l'escola ja no concedeix més. Tractar de les individualitats seria enfonsar-se en l'individualisme, suprem insult per a aquells pels qui el tuejament és obligatori i que originen llur força del grup. Tanmateix, dir que els meus nins no són com els altres no és una utopia. Certament el seu patrimoni genètic es compon de 46 cromosomes com tots els de l'espècie humana, però l'educació que han rebut fins a llur arribada a l'escola ja ha fet d'ells individualitats. "Que es reuneixin no solament els fills de condició modesta, ans també els fills ben nascuts (en) escoles per (a la seua) instrucció". 1218 anys després d'aquestes paraules de Carlamany, la concentració és difícil. Quant a la instrucció...]]> <![CDATA[Centrisme a Europa : el gran poti-poti]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/centrisme-en-europe-le-grand-meli-melo-152 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/centrisme-en-europe-le-grand-meli-melo-152 Sat, 03 Nov 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/centrisme-en-europe-le-grand-meli-melo-152

Centrisme, un bell perfum d'utopia amb com a objectiu el poder

Definir una voluntat comuna a tots els centristes europeus, altra que la de governar, és doncs molt delicat. Es troba sota la bandera aliança centrista (vist al lloc web del Centre d'Investigació & d'Estudi del Centrisme : http://www.centrisme.free.fr) Albert Pintat Santolària, cap del govern liberal andorrà i partidari d'un liberalisme fort. A Bèlgica, Didier Reynders, del moviment reformador belga, francòfon i europeu convençut, s’hi troba amb el seu contrari en política interior sobretot, en la persona de Guy Verhofstadt del partit liberal demòcrata flamenc. Abans del naixement del MODEM, els partits francesos UMP i UDF eren reunits en la mateixa família PPE-DE (Partit Popular europeu - Demòcrates europeus, partit considerat al centre) al mateix títol que la CDU d'Helmut Kohl, conservador i soci històric de François Mitterrand, socialista i progressista. El centre a l’Angleterra de Tony Blair no és el de Matti Vanhanen, primer ministre finès associat en principi amb els sociodemòcrates i el partit popular, i després durant del seu segon mandat amb els conservadors i els verds ; però encara adherent del partit centrista finlandès (KESK).

Quan la unió dels centres s'assembla... a la desunió

Aquest darrer exemple materialitza bastant bé l'espai de progressió dels centristes europeus. Una zona sense fites en la qual evolucionen sovint dels petits partits que esdevenen, unint-se, una entitat de govern. Les forces polítiques europees saben des de sempre que per funcionar, els parlaments nacionals necessiten majories que no es poden obtenir més que en la unió. Però per durar, no han de ser únicament de circumstàncies. La situació política italiana és així molt interessant. Per governar, Romano Prodi ha creat el 2006 una aliança de centre esquerra, L'Unione. Desgraciadament per a ell, un cop al poder les divergències s'han exacerbat, sobretot amb l'extrema esquerra. És per què ha creat, amb Walter Veltroni, batlle de Roma, un nou Partit Demòcrata italià. Reuneix, en vista de les eleccions de 2011, els hereus del partit comunista i els antics de la Marguerita, partit demòcrata cristià, dues formacions polítiques al poder. Mesurem alhora el potencial de reformes i la fragilitat de tal aliança. La Suïssa veïna també fa força centrisme polític. La seua situació és encara més representativa de la deriva possible en la mesura que la Unió Democràtica del Centre (UDC) és populista i d'extrema dreta ! Avui, la concentració democràtica sembla la millor via per atènyer el poder a Europa. Però si la unió fa la força, els centristes europeus no han d'oblidar de restar coherents i allunyats dels extrems. Sengué Wangpo | 03.11.07 [Què opineu?]]]> <![CDATA[Fallida francesa: una mentida d'estat ?]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/faillite-francaise-un-mensonge-detat-151 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/faillite-francaise-un-mensonge-detat-151 Sat, 06 Oct 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/faillite-francaise-un-mensonge-detat-151 Sóc al capdavant d'un Estat que és en situació de fallida en l'aspecte financer, sóc al capdavant d'un Estat que d’ençà de 15 anys és en dèficit crònic, sóc al capdavant d'un Estat que mai no ha votat un pressupost en equilibri des de fa 25 anys. Això no pot pas durar". Declaració del primer ministre francès en desplaçament a Còrsega, el 21 de setembre del 2007. El tema de la comunicació és un subjecte que tinc particularment en cor i que me crea moltes interrogacions. Sobretot sobre les tècniques utilitzades per alguns dels nostres homes polítics. És necessari recordar que aquest medi no deixa res a l'atzar quan es tracta de comunicació ? Qualsevol alt responsable local, regional o estatal no es desplaça mai sense una ramat de diplomats convencionals, drogats a l’actitud positiva. Professionals de la comunicació que preparen el terreny abans d’amollar el capitost dintre l’arena. Si creiem els sondejos, això funciona més aviat bé des de fa qualque temps. Però veus aquí que hi ha hagut aquest viatge a Còrsega.

La trista sort de François, 1er ministre

En declarar amb cara llarga que França, classificada al 6è rang potències econòmiques mundials és «en fallida», François Fillion revela de manera ben maldestra els propòsits de la seua política. No, perdó, de la política del seu estrepitós president. Ja que tot el problema és aquest. Mentre aquest darrer recorre els platós de televisió i altres estudis de ràdio en cerca de poder absolut per la imatge i el so, encara cal que n'hi hagi un que destil•li els míssils. I amb dolçor a més, sota pena de veure's despatxat a la primera revisió. És precisament el que el nostre estimat François ha temptat. De manera ben maldestra.

En política, la mentida és un art

No és simple de trobar arguments forts per federar el poble al voltant d'un projecte antisocial. La tasca és encara més complexa quan hom és un titella de fils al capdavant d'un govern que desitja que l'Estat es desfaci cada cop més del diari dels ciutadans. Declarant que França és en fallida, l'objectiu de François Fillion i dels seus fidels servidors de la ideologia liberal és de fer oblidar que la seua política significa menys de servei públic, menys de solidaritat i més cada u per a si mateix. Volen també cobrir el cap de l'Estat. Ja que no cal oblidar que Super Sarkozy és un malgastador i un acostumat del deute públic. El problema amb ell i el seu equip, és que l'art de la mentida, ells, el dominen perfectament. No França no és en fallida. El deute francès és avui del 66,6% del P.I.B., sigui gairebé 11 punts sota la mitjana dels països de la zona euro que se situa a un 77,5%. Abans de la moneda única, Bèlgica sofria un deute públic a més del 130 % del P.I.B., per atènyer avui els 80 %. Entre els membres del G7, els Estat Units i el Japó estan al capdavant, amb prop de 158% del P.I.B. per aquest darrer. Certament l'Estat francès gasta inútilment, però és per assumir els seus gusts de luxe, cas únic a Europa, com aquell de duplicar el seu poder polític regional amb un poder administratiu prefectoral, d’assegurar la supèrbia dels ministeris, de reafirmar el centralisme. De diners, França en té. El tot és de saber on van.

Esperit de tacanys

Al Nord d'Europa, Suècia, Noruega o Dinamarca han assolit a conciliar un deute raonable amb un Estat fort i solidari, prova que és possible encara. Desgraciadament no és l'objectiu dels nostres dirigents actuals. La lluita de classes pertany d'ací endavant als rics que obtenen així favors. Llur paquet fiscal costarà a l'Estat 15000 milions d'euros anualment. Ningú no és ingenu. Sempre és confortable de dir que s’és en fallida quan s'ha decidit de tancar les comportes. Bé, tancades sí, però no per a tots...]]> <![CDATA[Homes prehistòrics amb perfum d'ambre solar]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/des-hommes-prehistoriques-au-parfum-dambre-solaire-149 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/des-hommes-prehistoriques-au-parfum-dambre-solaire-149 Sat, 11 Aug 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/des-hommes-prehistoriques-au-parfum-dambre-solaire-149 sense això, sigui tan trist que mai més no podria anar-se’n.

Dictadura del consumidor amb pantalons curts

Al curs de la seua llarga travessada de França, l'homo turisticus sofreix una mutació important. Des dels primers passos a la seua nova regió d'estiueig, adopta una postura observada per tots els habitants : el JTTD, Jo tinc Tots Els Drets. Ja que la compra a preu d'or d'una setmana per a 6 persones en un mobil-home atorga la tot potència. I els indicadors d'aquesta mutació són molts. El plantatge de para-sol en la sorra fina de Canet és prou més divertit quan la tramuntana supera els 60 km/h i cada vol de l'artefacte frega el cap del veí. El paracaigudisme de detritus des del telecadira dels Angles dóna a la muntanya reflexos de descàrregues molt entretinguts després del desglaç. L'ompliment de carro a fi de jornada per les rues superpoblades de l'hipermercat veí és sempre un goig, sobretot quan és possible d’empentar la iaia local per passar-li al davant a la caixa. Quant a la discussió entre homo turisticus en la travessia de Cotlliure, sempre és un clàssic de l'estiu del qual hom no es cansa.

El país ha de correspondre a la foto del catàleg

El nostre especimen reserva el millor als qui l'acullen, puix que no és possible que l'oferta real no correspongui al catàleg. Banyuls de la Marenda, estiu 1985, mentre un foc destrossa els boscos de la costa de Llançà en perillosa direcció de Cotlliure, un homo turisticus entra al despatx del secretari d'ajuntament per queixar-se del brunziment dels avions de bombers al càmping municipal! Al tríptic, l'oficina de turisme havia tingut la imprudència d'indicar que l'indret era tranquil i lluny de l'agitació de la façana marítima. Hivern 2003, Formiguera, una delegació d'homo turisticus va escometre el despatx al director de l'estació per exigir l'arrencada dels canons de neu, a falta de neu natural. Inútil de parlar de condicions meteorologia. Si els canons hi són, cal que funcionin.

I a més, és contagiós

De cara al fenomen, l'autòcton elabora de vegades estratègies inèdites i sovint mediocritats. Per exemple apropiar-se del que no els pertany i fer-lo atraient per als visitants àvids de sensacionals. És així com Dama Naturalesa s'és vist privada de tots els seus béns, els uns després dels altres. Donar valor a un lloc qualsevol per atreure el parroquià que, un cop tornat, només podrà comprovar la manca d'interès real. Desnaturalitzar i destruir l'hàbitat local, negar la història per implantar immenses zones d'acollida per a homo turisticus. Fer d'un monument magnífic i molt ric en ensenyaments històrics una vitrina excèntrica i megalòmana. Els visitants no retindran més que el nom del propietari però oblidaran la raó d’ésser del vestigi en qüestió. Implantar parcs a homo turisticus els uns sobre els altres, a risc de desfigurar una regió sencera. Però ben mirat, tots sem homo turisticus, un dia o l'altre... Llavors, per què no restar sempre a l'escolta del país que ens acull ? Té tantes coses a dir...]]> <![CDATA[Per formar els joves, el Batxillerat M, com "Misèria"!]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/pour-former-les-jeunes-le-bac-m-comme-misere-148 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/pour-former-les-jeunes-le-bac-m-comme-misere-148 Sat, 19 May 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/pour-former-les-jeunes-le-bac-m-comme-misere-148
Per fi un Batxillerat obert a la vida real

Allò de "Batxillerat M" no queda pas gaire seriós però n'hi ha prou amb consultar les assignatures incloses en aqueixos estudis universitaris postmoderns per mesurar-ne la qualitat i la precisió : matemàtiques financeres, francès del carrer, llengües vivents del Nord d'Europa, història de l'art contemporani, geografia local, gestió de la relació al client, negociació comercial, màrqueting, gestió d'un punt de venda, psicologia aplicada, gestió de les reclamacions i dels conflictes. Un programa pletòric amb accents pronunciats. Un ventall immens de coneixements a assimilar per mor d’afrontar les situacions més extremes. Un entrenament digne d'un esportista d'alt nivell destinat als qui tindran el privilegi d’obtenir aquest diploma. Ja que les places són cares i poc nombroses. Les possibilitats de pràctiques no són gaire nombroses i tota proposició no és bona a prendre, cal « tenir sort » per tal d’ésser segur de reeixir l'examen. Prou hi ha moltes beques de pràctiques a internet, algunes ofertes anunciades d’ací d’allà en un giratori o sota un pont. Ara, tot sovint cal arreglar-se-les sol i fer força camí per trobar la perla rara.

Un nou ofici : comercial del pobre

Durant els dos anys d'aquest batxillerat professional tan especialitzat, sobre el terreny els estudiants aprendran molts mètodes i tècniques inèdites per a esdevenir... esdevenir què ben mirat ? Venedors en brocantes ? Comercials de la precarietat ? Vostè dirà. En qualsevol cas, hauran de saber vendre l'invendible : de la pinta per gos al pot de llet, tota mena d'objectes que a vegades han conviscut amb la nostra infantesa i que els nostres grans conservaven per llur utilitat. Hauran d'afrontar les hordes de "cuques de llum" que apareixen des que paren llur brec, vinguts a escrutar l'hipotètic botí. Endurits al càsting, també sabran trobar l'impostor, el que creia que el joc consistia a pagar la seva plaça i a estendre a barreja damunt una baca de plàstic de Gifi (NDT gran botiga) els pocs penjolls aplegats durant l'última gran neteja de la llar. El classificaran persona non grata, el posaran en llista negra.

Els diners sols compten

Cat si certs diccionaris diuen encara a propòsit de les brocantes que constitueixen uns «ingressos secundaris no menyspreables per als jubilats i els RMIstes», han esdevingut sobretot un negoci lucratiu i atractiu, i la França, fins i tot la del Sud, se'n fa una especialitat. Desconegut fa 20 anys, el negoci del ran de terra s'amplia el 2007 en un bon terç dels pobles de Catalunya del Nord, on sols existia el mercat dels encants a la riba de la Tet de Perpinyà. Negoci per als organitzadors, però encara més per a aquest nombre creixent de venedors del diumenge que són la vergonya dels antiquaris i que fan de la misèria un fons de comerç pudent. Si les nostres golfes o els nostres garatges vessen de records i d'objectes la utilitat dels quals només té de sentit quan són a les nostres mans, prestem-los, donem-los. Però no reservem al nostre patrimoni íntim una fi abjecta. M’agrada força el meu vell espremedor de patates.]]> <![CDATA[Urnes o Star Academy, sempre una història d'eleccions!]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-188 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-188 Sat, 21 Apr 2007 17:28:21 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-188 He fet aquest malson terrible. Vivia alguns anys enrere en la fredor de la dictadura. Era assegut al saló al meu cadiral preferit. La informació gotejava de l'única estació de ràdio difosa. Després de la sempiterna logorrea que lloa els mèrits d'un dirigent al poder des de fa massa temps, el zelós periodista m'aprenia que un centenar de manifestants havien mort a ran de friccions amb la policia política en una manifestació no autoritzada. Després de la baralla, pels carrers, s’havien ramassat pancartes de colors cridaners i amb eslògans. S'hi podia llegir : "Drets per a tots", "El poble té fam, visca la llibertat". Mai no he sabut si entre les morts hi havia un amic, la tristesa m'ha despertat abans d'haver pogut llegir la llista dels criminals als murs de la prefectura.

Ho hem oblidat: les eleccions són la primera llibertat popular

La història ensenya que cal nombrosos anys de democràcia electoral per tal d’eradicar tot risc de deriva dictatorial. En 1907, Marcellin Albert, el líder viticultor i llenguadocià del poble d'Argelièrs manifesta a Narbona amb milers de vinyaters per a la salvaguarda de la viticultura tradicional. Clemenceau respon per la força i la violència, tal un dictador escandalitzat que una part ínfima del seu poble gosi rebel·lar-se. Tindrà la sang de desenes de morts a les mans. 100 anys i diverses constitucions després, encara sem confrontats a tal risc si no usem les nostres llibertats cíviques. Ja que si el líder d'un partit d'extrema dreta ha atès la segona volta de la presidencial francesa del 2002, la sola raó és la deserció dels despatxos de vot. Això mai no hauria passat si tots els electors de França haguessin votat.

La democràcia comença als bancs d'escola...

"Eleccions" és la rima ideal de "llibertat d'opinió i d'expressió" i l'organització del nostre dia a dia és la conseqüència d'escrutinis de tota mena l’únic objectiu del qual és de donar la paraula al més gran nombre. Des de la nostra més tendra infantesa sem confrontats a l'escrutini per mor d’elegir els nostres delegats de classe, els nostres representants al consell dels alumnes, els nostres diputats al parlament dels infants, el nostre capità de l'equip. Més tard, escollim els membres del consell de la universitat, els representants del personal de la nostra empresa, el president del nostre comitè d'interès local etcètera. Tots aquests vots ens semblen anodins. Tanmateix condicionen cada dia nostra, i de vegades més profundament que ens ho imaginem. Llavors, per què canvien els nostres comportaments durant eleccions nacionals ? Que potser és l'escenificació que a cops ens reté ? Que sem massa tímids al punt de no gosar trobar-nos amb el nostre edil o un dels seus candidats de llista "de veritat" ? Llevat que la nostra claustrofòbia ens prohibeixi el passatge darrera la cortina!

Star Academy et Nouvelle star : la tele ens acostuma a votar

I això que sabem ser electors amb assiduïtat rècord. Justament, els mitjans de comunicació l'han integrat de molt de temps ençà en els seus programes i a les seues pàgines. Star Academy et Nouvelle star, l'Arène de France, Voici, Paris Match… (NDT els dos darrers títols són revistes del cor) Si, per milions, els francesos voten pel seu candidat preferit, la cantant Jenifer (amb un sol " n "), procedent de la Star Ac’ 2002, seria presidenta millor que Ségolène Royal ? Si ens fiem a l'audiència dels prime time de TF1 (NDT primera cadena privada francesa), el destí de la moreneta al sol sembla més important que el de la primera senyora del Peitau (NDT regió de la qual la Sra Royal és presidenta). Nicolas, Ségolène, François, Olivier, és menys divertit que Pierre, Martine, Michel, Tigane, però, quan aquests darrers hagin deixat d'atacar els nostres timpans, encara caldrà escoltar un dels primers durant 5 anys. I mestre Nadjar (el furro de l'emissió rival, "La Nouvelle Star" de M6), ja no hi podrà res... En aquest període fast en escrutinis, i fins i tot si la distribució no és digna de la més petita societat de casting italiana, hem d'emprar aquesta llibertat fonamental guanyada amb dura i llarga lluita per molts dels nostres avantpassats. Votar és un dret que només la justícia ens pot retirar, i és un deure al qual no ens hem de sostreure, ni per la calor del sol, ni per la garden party del nostre veí preferit. Aleshores, sí... visquin les eleccions.

]]> <![CDATA[Urnes o Star Academy, sempre una història d'eleccions!]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-147 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-147 Sat, 21 Apr 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/isoloir-ou-star-academy-toujours-une-histoire-delections-147 He fet aquest malson terrible. Vivia alguns anys enrere en la fredor de la dictadura. Era assegut al saló al meu cadiral preferit. La informació gotejava de l'única estació de ràdio difosa. Després de la sempiterna logorrea que lloa els mèrits d'un dirigent al poder des de fa massa temps, el zelós periodista m'aprenia que un centenar de manifestants havien mort a ran de friccions amb la policia política en una manifestació no autoritzada. Després de la baralla, pels carrers, s’havien ramassat pancartes de colors cridaners i amb eslògans. S'hi podia llegir : "Drets per a tots", "El poble té fam, visca la llibertat". Mai no he sabut si entre les morts hi havia un amic, la tristesa m'ha despertat abans d'haver pogut llegir la llista dels criminals als murs de la prefectura.

Ho hem oblidat: les eleccions són la primera llibertat popular

La història ensenya que cal nombrosos anys de democràcia electoral per tal d’eradicar tot risc de deriva dictatorial. En 1907, Marcellin Albert, el líder viticultor i llenguadocià del poble d'Argelièrs manifesta a Narbona amb milers de vinyaters per a la salvaguarda de la viticultura tradicional. Clemenceau respon per la força i la violència, tal un dictador escandalitzat que una part ínfima del seu poble gosi rebel·lar-se. Tindrà la sang de desenes de morts a les mans. 100 anys i diverses constitucions després, encara sem confrontats a tal risc si no usem les nostres llibertats cíviques. Ja que si el líder d'un partit d'extrema dreta ha atès la segona volta de la presidencial francesa del 2002, la sola raó és la deserció dels despatxos de vot. Això mai no hauria passat si tots els electors de França haguessin votat.

La democràcia comença als bancs d'escola...

"Eleccions" és la rima ideal de "llibertat d'opinió i d'expressió" i l'organització del nostre dia a dia és la conseqüència d'escrutinis de tota mena l’únic objectiu del qual és de donar la paraula al més gran nombre. Des de la nostra més tendra infantesa sem confrontats a l'escrutini per mor d’elegir els nostres delegats de classe, els nostres representants al consell dels alumnes, els nostres diputats al parlament dels infants, el nostre capità de l'equip. Més tard, escollim els membres del consell de la universitat, els representants del personal de la nostra empresa, el president del nostre comitè d'interès local etcètera. Tots aquests vots ens semblen anodins. Tanmateix condicionen cada dia nostra, i de vegades més profundament que ens ho imaginem. Llavors, per què canvien els nostres comportaments durant eleccions nacionals ? Que potser és l'escenificació que a cops ens reté ? Que sem massa tímids al punt de no gosar trobar-nos amb el nostre edil o un dels seus candidats de llista "de veritat" ? Llevat que la nostra claustrofòbia ens prohibeixi el passatge darrera la cortina!

Star Academy et Nouvelle star : la tele ens acostuma a votar

I això que sabem ser electors amb assiduïtat rècord. Justament, els mitjans de comunicació l'han integrat de molt de temps ençà en els seus programes i a les seues pàgines. Star Academy et Nouvelle star, l'Arène de France, Voici, Paris Match… (NDT els dos darrers títols són revistes del cor) Si, per milions, els francesos voten pel seu candidat preferit, la cantant Jenifer (amb un sol " n "), procedent de la Star Ac’ 2002, seria presidenta millor que Ségolène Royal ? Si ens fiem a l'audiència dels prime time de TF1 (NDT primera cadena privada francesa), el destí de la moreneta al sol sembla més important que el de la primera senyora del Peitau (NDT regió de la qual la Sra Royal és presidenta). Nicolas, Ségolène, François, Olivier, és menys divertit que Pierre, Martine, Michel, Tigane, però, quan aquests darrers hagin deixat d'atacar els nostres timpans, encara caldrà escoltar un dels primers durant 5 anys. I mestre Nadjar (el furro de l'emissió rival, "La Nouvelle Star" de M6), ja no hi podrà res... En aquest període fast en escrutinis, i fins i tot si la distribució no és digna de la més petita societat de casting italiana, hem d'emprar aquesta llibertat fonamental guanyada amb dura i llarga lluita per molts dels nostres avantpassats. Votar és un dret que només la justícia ens pot retirar, i és un deure al qual no ens hem de sostreure, ni per la calor del sol, ni per la garden party del nostre veí preferit. Aleshores, sí... visquin les eleccions.]]> <![CDATA["No saben pas res però ho diran tot!"]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/apres-vauban-faut-il-remercier-le-marechal-von-rundstedt-146 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/apres-vauban-faut-il-remercier-le-marechal-von-rundstedt-146 Sat, 06 Jan 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/apres-vauban-faut-il-remercier-le-marechal-von-rundstedt-146
"Aprenents de periodista que descobreixen la gramàtica de la llengua de l’ensabonada"

Per a un elegit, la primera etapa en la tria d'un responsable de comunicació és de trobar aquella o aquell qui acceptarà d’escriure el que vol el polític, quan vol i com vol. Sem lluny dels tecnòcrates comunicadors aparisencats que poblen els passadissos del parlament i dels partits polítics : són fora de vista, ja que són especialitzats i condicionats des de ben petits. A Catalunya del Nord com enjondre en territori francès, els nostres municipis d'importància mitjana han vist emergir, durant el decenni 1990, la fretura de funcionaris territorials, antigament sota contracte TUC, CES o Emploi Jeune als timons de la comunicació local. Aquests aprenents de periodistes descobreixen les eines de comunicació al mateix temps que la gramàtica de la llengua de l’ensabonada, manera Disney : inventen l'encís de proximitat i no comuniquen més que positivament amb el sol objectiu d'abraçar una carrera durable. A força d'empassar-se'n, saben reconèixer el gust de la bola de picolat a la guisa del territori, que sigui poble o ciutat, País, Comunitat de Municipis o d'Aglomeració o fins i tot Regió, tant com el del cafè rescalfat al despatx del costat. I no retrocedeixen davant de res. Tot fa per produir, amb la condició que s’afalagui el cap suprem. De cara a llur pantalla plana de 21 polzades, controlant llur ordinador ultrapoderós, arreu són convençuts que són els reis de la premsa territorial! I si fos veritat ? Del seu despatx esdevingut plataforma giratòria de la societat local, s’assabenten de tot. I fins si no saben pas res, diran de tot amb la condició que sigui en benefici del gran cap que els ha designat, i no seleccionats per a la feina en qüestió. Car si haguessin hagut de superar les proves de seleccions, avui serien poc nombrosos elegits per al treball en qüestió. Quants han rebut una veritable formació de comunicació ? Quants dominen les eines informàtiques de creació i de publicació ? Quants practiquen l'art de la fotografia ? Tant se val, tota aquesta comunicació no és més que propaganda i autosatisfacció. Val a dir que la comunicació és una noció suficient o potser la cal fer precedir de la informació, a la qual abans hom associava el coneixement... No, cap professional digne d'aquest nom no acceptaria fer-se la nina d'un edil i dels seus amics de llista electoral. Car si els desigs del gran capitost són evangelis, els dels tinents de batlle i altres consellers no ho són menys ja que una bona meitat dels elegits de les nostres col·lectivitats territorials és feta de capritxosos amb fatuïtat exacerbada. Entre els seus talents, aquell de parèixer cultivat sense tenir el més petit coneixement és habitual, sobretot a l’hora d’abordar un domini que ignoren. Però si la persona al davant domina el tema, l'abast de tal comportament és feble. Si la ignorància és compartida, les conseqüències són surrealistes. Per força, amb dirigents que fan catxa, la docilitat en el seu paroxisme predomina en matèria de comunicació, i l'existència del bluf original s’ha oblidat del tot! Darrere de cadascun dels articles produïts pels nostres periodistes ficticis s'amaga l'ensabonada, grollera o insidiosa. Si s'ha fet evident que la comunicació local s'ha convertit en una propagació de mentides per omissió, veritats arreglades, i xerrameca, si el seu sol objectiu és d'impregnar el lector del líquid malfaent de la falagueria, si els seus creadors en són culpables, nosaltres, els lectors, n’esdevenim responsables.

NDT
TUC : Feina d'utilitat col·lectiva de mitja ocupació durant un màxim de 6 mesos.
CES : Contracte d’Ocupació de Solidaritat.
Emploi Jeune : Contracte per als joves de 18 a 26 anys. Sengué Wangpo | 06.01.07 [Què opineu?]]]> <![CDATA["No saben pas res però ho diran tot!"]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/ils-ne-savent-rien-mais-ils-diront-tout-145 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/ils-ne-savent-rien-mais-ils-diront-tout-145 Sat, 06 Jan 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/ils-ne-savent-rien-mais-ils-diront-tout-145
"Aprenents de periodista que descobreixen la gramàtica de la llengua de l’ensabonada"

Per a un elegit, la primera etapa en la tria d'un responsable de comunicació és de trobar aquella o aquell qui acceptarà d’escriure el que vol el polític, quan vol i com vol. Sem lluny dels tecnòcrates comunicadors aparisencats que poblen els passadissos del parlament i dels partits polítics : són fora de vista, ja que són especialitzats i condicionats des de ben petits. A Catalunya del Nord com enjondre en territori francès, els nostres municipis d'importància mitjana han vist emergir, durant el decenni 1990, la fretura de funcionaris territorials, antigament sota contracte TUC, CES o Emploi Jeune als timons de la comunicació local. Aquests aprenents de periodistes descobreixen les eines de comunicació al mateix temps que la gramàtica de la llengua de l’ensabonada, manera Disney : inventen l'encís de proximitat i no comuniquen més que positivament amb el sol objectiu d'abraçar una carrera durable. A força d'empassar-se'n, saben reconèixer el gust de la bola de picolat a la guisa del territori, que sigui poble o ciutat, País, Comunitat de Municipis o d'Aglomeració o fins i tot Regió, tant com el del cafè rescalfat al despatx del costat. I no retrocedeixen davant de res. Tot fa per produir, amb la condició que s’afalagui el cap suprem. De cara a llur pantalla plana de 21 polzades, controlant llur ordinador ultrapoderós, arreu són convençuts que són els reis de la premsa territorial! I si fos veritat ? Del seu despatx esdevingut plataforma giratòria de la societat local, s’assabenten de tot. I fins si no saben pas res, diran de tot amb la condició que sigui en benefici del gran cap que els ha designat, i no seleccionats per a la feina en qüestió. Car si haguessin hagut de superar les proves de seleccions, avui serien poc nombrosos elegits per al treball en qüestió. Quants han rebut una veritable formació de comunicació ? Quants dominen les eines informàtiques de creació i de publicació ? Quants practiquen l'art de la fotografia ? Tant se val, tota aquesta comunicació no és més que propaganda i autosatisfacció. Val a dir que la comunicació és una noció suficient o potser la cal fer precedir de la informació, a la qual abans hom associava el coneixement... No, cap professional digne d'aquest nom no acceptaria fer-se la nina d'un edil i dels seus amics de llista electoral. Car si els desigs del gran capitost són evangelis, els dels tinents de batlle i altres consellers no ho són menys ja que una bona meitat dels elegits de les nostres col·lectivitats territorials és feta de capritxosos amb fatuïtat exacerbada. Entre els seus talents, aquell de parèixer cultivat sense tenir el més petit coneixement és habitual, sobretot a l’hora d’abordar un domini que ignoren. Però si la persona al davant domina el tema, l'abast de tal comportament és feble. Si la ignorància és compartida, les conseqüències són surrealistes. Per força, amb dirigents que fan catxa, la docilitat en el seu paroxisme predomina en matèria de comunicació, i l'existència del bluf original s’ha oblidat del tot! Darrere de cadascun dels articles produïts pels nostres periodistes ficticis s'amaga l'ensabonada, grollera o insidiosa. Si s'ha fet evident que la comunicació local s'ha convertit en una propagació de mentides per omissió, veritats arreglades, i xerrameca, si el seu sol objectiu és d'impregnar el lector del líquid malfaent de la falagueria, si els seus creadors en són culpables, nosaltres, els lectors, n’esdevenim responsables.

NDT
TUC : Feina d'utilitat col·lectiva de mitja ocupació durant un màxim de 6 mesos.
CES : Contracte d’Ocupació de Solidaritat.
Emploi Jeune : Contracte per als joves de 18 a 26 anys. Sengué Wangpo | 06.01.07 [Què opineu?]]]> <![CDATA[Quan els homosexuals en fan un gra massa, es danyen ells mateixos?]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/quand-les-homos-en-font-trop-se-font-il-du-tort-144 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/quand-les-homos-en-font-trop-se-font-il-du-tort-144 Sat, 09 Dec 2006 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/quand-les-homos-en-font-trop-se-font-il-du-tort-144 "Metges de la clínica L'Actual s'inquietaven ahir a les nostres pàgines d'una onada de suïcidis i de temptatives de suïcidi sobrevinguda als homosexuals, en els dies que han seguit la celebració de l'orgull gai a Montréal. (...) Lluny de questionar aquestes festivitats, tanmateix els metges s’interroguen per saber si el caràcter exacerbat d'aquesta festa no ha tingut un efecte iniciador sobre el destret psicològica viscut per certs gais". Legítima interrogació que pren tot el seu sentit quan s'aborda un subjecte tan sensible com el de l'homosexualitat. I qui formula la qüestió de les conseqüències de la voluntat d'alguns d'anunciar-lo tant sí com no. Manifestament, són nombroses les persones que no estan prestes a acceptar l'exposició al gran dia dels costums íntims de llurs veïns, sobretot si aquests costums no són com aquells que sempre s'han considerat, molt pietosament, com "bons". I el fet que l'impudor ompli els cofres dels editors i productors no vol en cap cas dir el contrari. Aquest halo íntim que és la sexualitat de cadascun encara és clafert de tabú i de secret. Sem ciutadans d'Europa, però els nostres obstacles intel·lectuals, si que són encara ben de casa nostra.
Aquest comportament tan tancat ens du justament a la nostra trista ignorància. Ja que el fons del problema per a la majoria dels ciutadans no és de voler i d'admetre, ans veritablement de saber i de comprendre. He formulat la qüestió següent a un nin d'11 anys : " Digues-me si te plau en poques paraules què és per tu l'homosexualitat." Després d'alguns segons d'indecisió, em dóna aquesta resposta : "Com dir-te..... És quan un home fa l'amor amb un altre home." Encara que el pallago ha exclòs les dones, és un primer pas. Quina felicitat de sentir-lo parlar d'amor ! Espontàniament, just així... Per ell, l'homosexualitat no és altra cosa que un acte d'amor d'un ésser envers un altre del mateix sexe. Extraordinària definició, fa? Malauradament, certs fets i gests de "defensors de la causa gai i lesbiana", que d'altra banda no són pas sempre representatius, demostren que oculten aquesta dimensió afectiva en benefici d'imatges i de frases agressives. Els exemples són nombrosos : matrimoni a Beglas (fr. Bègles, Occitània) de dos homes el 2004, discurs d'Act Up, menester irresistible de certes "celebritats" d’exposat llur sexualitat en la premsa i els mitjans de comunicació, etcètera. Cada vegada, tot l'edifici rep una forta sotragada, se'n digui el que se’n digui.

Homos, heteros: quin lloc per a la nostra intimitat en la vida social ?

"Una societat només és forta quan posa la veritat sota la gran llum del sol". D'acord, però cal fer-ho amb pedagogia i prudència. D’ençà de la nostra més tendra infantesa i els bancs de l'escola, no aprenem a oir sinó únicament a escoltar. Molt rars són els ensenyaments que desenvolupen en nosaltres l'agudesa, la força i el coratge d'assumir la diferència. Ens construïm a partir d'un model considerat com "estàndard", basat en grans principis socioreligiosos. I sabem que els principis no són res, tan sols regles que es prescriuen als altres per a si mateix. Sem aquests altres. Que aquells qui reivindiquen llur homosexualitat es recordin respecte a la gent que els condemna, que sovint són els bons sentiments que fan fer males coses. El que es considera com un rebuig no és per a la majoria més que la conseqüència d'una incomprensió engendrada per la por del desconegut. Imaginar en una societat tal com la nostra que una desfilada com la gai pride sigui un vector de comunicació eficaç és un error. No, la qüestió no és saber si ha de tenir lloc o no, però de mesurar si és assenyat fer-ne un símbol de defensa de la causa gai i lesbiana. Certament en la societat, hom no fa el que vol, però hom és responsable del que hom és. I responsable mai no ha volgut dir culpable, exceptes als ulls mig clucs de la justícia. Viure la seua homosexualitat com una culpabilitat és un sentiment que desenvolupa la denegació en el qual la societat posa els qui no passen a través de les malles de la "norma". Resoldre’s a l'evidència no és sempre de bon fer, però la nostra felicitat diària en depèn tot sovint. No ens enganyem : l'aposta no és saber si l'homosexualitat existeix o no, i si els homosexuals són diferents dels altres. Al contrari cal veritablement mesurar la importància que han d'ocupar la nostra intimitat i els nostres sentiments en la nostra vida social.
Cal que recordem de continu la urgència de legislar massivament a favor de les parelles homosexuals perquè existeixin en un altre lloc que en l'ombra. Perquè finalment la societat i el dret els considerin. Però no oblidem que la droga més dura que la humanitat hagi engendrat són les paraules, i que basten per a construir, però també a destruir...]]> <![CDATA[Abans, quan el porno afavoria l'ocupació...]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/jadis-quand-le-porno-favorisait-lemploi-143 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/jadis-quand-le-porno-favorisait-lemploi-143 Sat, 11 Nov 2006 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/jadis-quand-le-porno-favorisait-lemploi-143
Quan "Défi" rima amb profits...

Si us demani que me doneu el nom d'una societat anònima amb consell d'administració implantat a les portes de Perpinyà, amb més de 50 assalariats, que realitzava cada any més de 18 milions d'euros de volum de negocis, amb un capital social de més de 300.000 euros, quin nom me donareu ? Esperi... no veieu pas ? Eh bé aquestes xifres més que honorables són les de la societat Défi Production, instal·lada a la zona industrial de Pia, a la plana del Rosselló, especialitzada en l'edició i la comercialització de productes i suports amb caràcter erotico-pornogràfic. Aquesta societat havia instal·lat un punt de venda a l'avinguda general Leclerc de Perpinyà, no pas lluny de l'actual Mediador, i era líder del mercat francès, atreient multitud d'aficionats cap als seus prestatges i a través dels seus catàlegs. I són nombrosos els subcontractistes i altres professions liberals que, de prop o de lluny, han viscut de l'èxit d'aquesta empresa. Però el 1999, Défi va ser judicialment liquidat en resposta a les malversacions diverses i ultratges als bons costums. Gérard Menoud, el seu amo rei del porno, és a la fuga des d'una condemna a 18 mesos de presó ferma per a corrupció de menors el 2000. Condemnat el 14 d'abril de 2003 a tres anys de presó ferma pel tribunal correccional de Perpinyà per pornografia infantil i malversació en la gestió de Défi, continua sent introbable...
De cara a aquesta història econòmica, una pregunta sorgeix : per què el porno, branca tan particular i íntima de l'economia social era tant pròspera a Catalunya nord?
Un element de resposta es troba en els anys 1960 i 1970: el país encara fa surf sobre la reconstrucció de la post-guerra, el món del treball va bé i la majoria de les iniciatives són ben acollides. Els costums no s'han pas alliberat encara totalment i l'entreteniment calentet s'organitza en secret. És l'època dels cines pornogràfics que floreixen arreu i amb els quals s'espleteixen els nostres veïns "Espanyols". A Perpinyà fins i tot les sales més familiars i respectables es dediquen a les projeccions porno que atreuen milers de catalans del sud assedegat de llibertat sexual en resposta a les privacions morals del règim de Franco. Al llarg de 1973, desfilen pel centre-vila per delectar-se en les imatges suggestives del "Darrer tango a París" amb l'emprenedor Marlon Brando. És també el començament de les botigues del sexe on els homes visionen les últimes produccions i compren tota mena de publicacion. Són també les calentes vesprades dels hostals dels altiplans, en algun lloc entre les comarques de l'Alt-Conflent i Cerdanya, que desplacen cada dissabte a la tarda la gent de la plana del Rosselló, àvida d'exotisme.
Això no és pas tot ja que la Catalunya del nord té altres trumfos al moment d'imposar-se com a plataforma giratòria de l'erotisme... Observeu sota tots els angles el campanar de Nostra Senyora dels Àngels de Cotlliure. No li trobeu una forma de les més suggestives? Sense voler ofensar els qui no hi veuen pas més que un magnífic monument històric, és innegable que els seus arquitectes successius no eren pas ingenus respecte a les corbes suaus i sensuals que li donaven.
L'erotisme pot revestir formes més o menys inesperades, i engendrar comportaments dels més insòlits. I aquí també les latituds catalanes tenen volada ja que s'hi troben nombroses tradicions duradores que inclouen la fabricació del fuet. És lluny de mi la idea d'atorgar als habitants de Sureda, la capital del fuet de fusta de lledoner dit "fuet Perpinyà", uns usos que no no tenen pas més que en un altre lloc, però ningú no pot ignorar pas que els millors exemplars d'aquesta producció local freguen de vegades altres anques que les de la conquesta més bonica de l'home.
Després d'aqueix exercici m'omple de joia comprovar que la Catalunya nord va ser, ja fa temps, a la punta. I m'entristeix comprovar que una vegada encara, no hem sabut quedar-nos-hi. Com un aficionat pueril al canvi de parella que ofereix la dona a un home sol, abandonem molta cosa en contrapartida de ben poc. Sengué Wangpo | 11.11.06 [Què opineu?]]]> <![CDATA[Si la crítica anti-catalana fos justificada?]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/et-si-la-critique-anti-catalane-etait-justifiee-142 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/et-si-la-critique-anti-catalane-etait-justifiee-142 Sat, 30 Sep 2006 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/et-si-la-critique-anti-catalane-etait-justifiee-142 Tots tenen gairebé la mateixa trajectòria: primer de tot, l’escola del poble, després el col·legi i l’institut de la ciutat més propera. Fins aquí res d’anormal. Més tard es complica quan es tracta de continuar amb estudis superiors. Aquí, els cal anar a altres ciutats capaces de lliurar-los un bon diploma superior ja que l’oferta local és esquifida. També, tots els grans pols d’atracció d’aqueixos futurs diplomats es concentren al nord de l'estat, més particularment al voltant de la capital parisenca (el virus jacobí s'adapta a les èpoques!). Així no en cal pas més per buidar literalment la regió nord-catalana (i les altres) de les seues forces vives més performants. I privar-la d'oportunitats de millora significativa la seua conjuntura socio-econòmica. A més, aquell que en un darrer sospir afirma: “Aqueixos catalans són veritablement nuls!” té raó ja que el sistema aspira els talents cap a París, en una fuita de cervells locals que deixa el país sense recursos, tret d'alguna excepció marginal. L’autor virtual d’aquesta afirmació palesa una coratjosa clarividència que molts altres es neguen, controlats per la policia de llur pensament íntim, es neguen.

“Orgullosos de ser catalans” Sí, però orgullosos de què?

Apretant aquí és fa mal, el major risc és cristal·litzar tots els odis i rencors dels convençuts populars. Ja que és una realitat que no deixa de ser real: és impossible criticar un poble sencer. Fer-ho provocaria sense cap dubte una aixecada de banderes més o menys guerreres per part dels pensadors autoritzats i altres defensors que només mesuren l’èxit i la capacitat del poble respecte al pes de la seua història. D’altra banda ometen precisar llur nivell d’implicació en el desenvolupament real del seu idil·li. Aquest mal és arreu, només prestant atenció a l’actualitat mundial ho verifiquem.
Per observar i comprendre allò que avui afableix una regió i el seu poble, cal escollir el bon angle d’estudi. Precisament a Catalunya Nord no podem pas dir que les opcions escollides ens porten a l’objectivitat i al triomf dels nostres conceptes. El dinamisme local reemplaça el realisme pel cofoisme. Segurament hem desenvolupat de cara a la crítica una estratègia que consisteix en posar per davant les nostres qualitats. Un sol exemple: als 86 anys, el crooner Jordi Barre és encara presentat com l’artista català per excel·lència, quan a la realitat la seua popularitat i el seu sentit agut de la melodia i de l'escenari fan impossible cap successió...
Qui s’atrevirà a insinuar la idea d’un recanvi, pel bé de la comunitat? Probablement ningú. No tocarem pas la icona. Per tant, és aquesta política la que aïlla més que no apropa els catalans a les solucions eficaces. Aquesta política també converteix els catalans en figures irrisòries als ulls dels altres. Sí, irrisòries. De Montpeller a París, la consideració de la qual gaudeixen els catalans és cada vegada més insignificants. Les grans orientacions regionals, les reestructuracions dels serveis públics, les manifestacions culturals, l’educació, la sanitat, tantes orientacions majors de les quals la regió nord catalana ha estat descartada. La candidatura imposada d’un candidat a les legislatives 2006, allò que el francès anomena "parachutage"; assenyala la poca consideració que l’aparell parisenc té per a la regió i els seus habitants. I si la víctima d’aquest aterratge inic mira d’actuar “a les altes esferes”, el risc major és que el seu accent català, “cantaner i rocailleux”, sigui l’únic llegat trepidant de la seua visita a les autoritats competents.
Encara avui dia, fins i tot si aquesta constatació mou alguns esquemes establerts, un català considerat seriosament és un català expatriat. Sí, tenen competències. Sí, no és pas Jacques Séguéla (el publicista) o Cali (el cantant) qui vol ser-ho, però per existir i reivindicar la seua pertinença cultural cal deixar la seua regió de naixença per trobar els focus nòrdics.
Tot continuaria així posant Barcelona al lloc de París? Sengué Wangpo | 30.09.06 [Què opineu?]]]> <![CDATA[Al Rosselló, el turisme de tipus hard discount]]> http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/en-roussillon-le-tourisme-facon-hard-discount-141 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/en-roussillon-le-tourisme-facon-hard-discount-141 Fri, 18 Aug 2006 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/sengue-wangpo/bloc/en-roussillon-le-tourisme-facon-hard-discount-141
Història i cultura local en salsa americana

Així és com els edils locals i llurs regidors no van trigar pas a emparar-se del fenomen. Es van llançar llavors en una correguda desenfrenada de glauca desmesura. Però mai no és simple de trobar els ingredients de la recepta que satisfarà la majoria silenciosa. I si certs capitostos tenen atots reals per a la cuina electoral, no passa el mateix per als dolços culturals i festius. El súmmum sent que amb aquells caps, quan una preparació sembla funcionar, és el conjunt dels col·legues qui l'adopta, sense haver-la tastat mai.
Així va néixer un ranxo indigest compost per preparacions ben misterioses. Començant per la tarta casolana. Preneu una mica de terra, escampeu-la al bell mig d'una carretera departamental, o millor, a l'entrada del poble. Un cop condicionada, planteu-hi qualques relíquies sensates pertànyer al patrimoni local. Obteniu així un magnífic giratori com els que pul·lulen tant a la Catalunya del Nord. Ací, veureu un casot i la soca de vinya, aquí una barca fracassada a 10 km del mar, o un molí d'aigua. Tots els mitjans són posats en obra per mistificar el no-autòcton i fer-li creure que aquí, el patrimoni, s'aprecia i se respecta.
Els llums de la ciutat són una altra preparació, a la salsa agredolça. Tal un gegantí pastís de festa, cap ciutat no ha omès d’esmerçar massivament en la llum. Pels carrers i les avingudes, però també pel seu cel. Cada una rivalitza en quilowatts, il·luminant fins i tot els arbres, els giratoris, les façanes del menor edifici, i les esglésies. Per completar aquesta fetilleria nuclear, en condiment de luxe, ve el foc d'artifici. Al llarg de l'any, la volta celeste s'il·lumina de milers d'esclats irisats i lluentors, tan efímers com onerosos. Però la màgia d'aquest plat resideix en la seua capacitat a meravellar el conjunt del públic amuntegat a sota. Cada aparició s'acompanya d'ohs i d'ahs a la vista de tots aquests euros fets fum...
Aquesta llista de menges a penes tèbies, de sabors caducs, servides al llarg de l’any pels nostres estimats responsables territorials, seria incompleta sense el llevant. I llavors, cal reconèixer que s'arriba a cims. Com a totes les taules dels establiments licenciats en restauració, les postres arriben al cap darrer. Doncs, per no anar pas en contra d’aquesta regla, els nostres GO (‘gentils organitzadors’, terme de centres de turisme francesos) locals elaboren sempre, i des de temps immemorials, una carta al·lucinant per a les nostres vetllades. Una de les peces de museu més insòlites és sens dubte el quaderns d'adreces d'un dels seus. N'hi ha prou amb prestar atenció als cartells fixats ça i lla per realitzar a quin punt la programació de les nostres vetllades és una proesa, tret d’algunes rares excepcions. Reeixir a reunir en curts períodes tants artistes francesos passats de moda, bandejats definitivament a tot París, és una proesa incommensurable que imposa el respecte! Sí, traiem-nos el barret, ja que això funciona.
Com tots aquests plats eixits de la cuina de ja no sé pas qui, els convidats, àlies els nostres turistes, en volen repetir. La qüestió és de saber per quant de temps. Hem conegut tots un indret lamentable, sense trumfos particulars, que malgrat tot atreia el parroquià. I hem vist tots llocs immunds tancar les portes, tard o d'hora, a falta de clientela. Tan de bo que...]]>