Blog Roger-Daniel Suarez

Habitatge : ser propietari és cosa del passat ?

Roger-Daniel Suarez — Fri, 14 Nov 2008 21:00:00 +0100

A Europa, una de les separacions principals en matèria d'allotjament es fa entre els països del Nord industrialitzats, on els habitants poc sovint són propietaris, com a Alemanya amb 42 %, i els del Sud, la tradició rural dels quals ha afavorit històricament la propietat, Espanya en deté 85%. França, per la seva posició de cruïlla, ocupa una posició intermediària amb 55% de persones que posseeixen una casa, per una mitjana europea a 62%. Sem encara lluny de la França de propietaris desitjada pel candidat Nicolas Sarkozy. Aquestes diferències europees es poden explicar per les polítiques governamentals : a Espanya, mesures fiscals avantatjoses han afavorit l'accessió a la propietat, amb despeses notarials a 7%. Les excepcions en aquesta fet diferencial són els 78% de Belgues i els 71% de Britànics igualment propietaris, els primers que aprofiten interessos molt baixos i els segons que tenen, per naturalesa, una cultura de la propietat molt forta.

Propietaris fins el 2000, llogaters després

Més de 70% dels francesos somien d’esdevenir «propietaris», com a sinònim de seguretat i d'ascensió social, però les dificultats han precedit la crisi. Segons el Centre d'investigació i 'observació de les condicions de vida de França (Credoc), les desigualtats d'accés a la propietat s'han aprofundit en 25 anys entre tres categories de rendes. En els anys 80, la proporció de francesos propietaris de llur habitatge era similar qualsevol que fos el nivell de la renda : 51% de les classes benestants, 47% de les classes pobres i 45% de les classes mitjanes. Però des mitjan anys 1990, amb una acceleració cap al 2000, les classes mitjanes i la gent de rendes baixes treuen encara més mal a fer-se propietaris, mentre que les rendes altes veuen llur proporció de propietaris envolar-se, de 65% cap al 1990 a 70% avui. En el mateix període, la proporció de llars de rendes baixes propietàries és passada de 51 a 33% i la de les classes mitjanes de 54 a 46% : l'allotjament il•lustra una evolució de les classes mitjanes cap avall. Paradoxa, els promotors francesos posseeixen nombrosos allotjaments nous en venda : 110.000 són buits i esperen adquiridors. Total, ofertes promocionals sorprenents arriben per tal de seduir el client, que rep una cuina equipada o un cotxe per un euro més.

Bancs fredelucs i Cases a 15 euros

La crisi financera actual pot desembocar a una fallida de l’habitatge amb una baixada dels preus del mercat compresa entre 10 a 30% d'aquí un any. Una caiguda que aprofitarà a qui ? Les rendes altes encara un cop, ja que si el context esdevé favorable a la compra d'un allotjament, els bancs són molt més fredolics en la concessió de crèdits que imposen condicions molt estrictes. Cal d'ara endavant una aportació inicial de 10 a 20% del preu inicial, mentre que abans el finançament podia atènyer 110%, o sia la totalitat del préstec i les despeses de notari. Vol dir que avui dos dossiers de cada tres es refusen. Els bancs tenen ara menys diners i temen que el prestatari ja no pugui pagar. La crisi de l'allotjament no és nova i ha comportat nombroses mesures de part dels governs successius a França : préstec a taxa zero, IVA a 5,5%... La darrera en data l’ha proposada l'actual ministra de l'allotjament, Christine Boutin, la «Casa a 15 euros», mesura interessant des d'un punt de vista mediàtic però quid del seu finançament. Com és possible una tal proposició? Simplement, gràcies a les subvencions dels municipis, a una baixada de l’IVA i un endeutament de 40 anys! D'aquí 2009, 20.000 cases a 15 euros haurien de veure llum, sigui una gota d'aigua en un desert. Després del fracàs de les cases a 100.000 euros de Jean-Louis Borloo, ministre de l'allotjament de juny del 2005 a maig del 2007, aquest nou dispositiu serà un simple giny mediàtic si els finançaments públics no segueixen ?

Que no hi hauria pas turisme als països industrialitzats ?

Roger-Daniel Suarez — Fri, 25 Jul 2008 21:00:00 +0200

Uns 900 milions de Persones van marxar de vacances el 2007, mentre van ser 25 milions el 1950. D’avui endavant es parla d'un turisme de massa encara que les desigualtats són profundes. Només 12% de la població mundial és concernida. Demés, l'essència de la clientela del turisme internacional és originària d'Europa i d'Amèrica del Nord i representen més dels dos terços de les destinacions. En aquests espais, realitzar un viatge esdevé una mena de ritu ineludible de cada individu. Als països del Sud, sols les poblacions benestants tenen accés a aquesta sort de lleures. França resta encara avui el país més visitat al món, Catalunya és la zona més visitada de l’Estat Espanyol : la riquesa i la varietat dels patrimonis culturals, paisatgistes i climàtics hi són per molt. Però la capdevanteria mundial del turisme l’hauria de detenit d'aquí 2020 el gegant xinès.

Una solució a la crisi per als països industrialitzats

Als anys 60, l'Estat francès s'adona dels desequilibris profunds del seu territori, segons la fórmula «París i el desert francès». I una política d’endegament naix a través de la DATAR (Delegació per l’endegament del territori). Aquesta llesta per a la nostra regió l'activitat turística. Els atots són nombrosos, al primer reng dels quals hi ha el clima. Demés, permetria de fer de cara a la crisi vitícola i posar en valor un litoral fins aleshores molt poc atractiu per culpa de la presència d'estanys i d'aiguamolls. Els sols turistes que venien en el que s'anomenarà "Languedoc-Roussillon" només transitaven per anar a Espanya. Per això es va crear de cap i de nou tota ciutats balneàries amb arquitectura original, a vegades massa, com amb les piràmides de Jean Balladur a la Grande-Motte (La Mota Granda en occità) : endegaments que menen a un paisatge estereotipat del passeig marítim, amb immobles, comerços, casinos, discoteques, platges privades etcètera. El turisme utilitzat com a pal•liatiu d'una crisi agrícola o industrial troba exemple també en les estacions integrades que han florit als Alps o als Pirineus per afrontar la minva de la ramaderia i l'èxode rural. Això passa també amb els « terrils » (munts d’escòries procedents de les mines al Nord de França) reconvertits en espais verds, de lleures o de memòria. Mutacions molt sorprenents a cops com al de Nœud-les-mines, al Pas-de-Calais, transformat en pista d'esquí sintètic! Si els països industrialitzats mai no han apostat per un desenvolupament pel turisme, fan altrament els països emergents.

Un camí cap al desenvolupament per als països pobres

Els països emergents que disposen d’atots climàtics, com Tailàndia, el Marroc o Tunísia, o culturals, com Egipte, han apostat per l'activitat turística com a productora de riqueses gràcies a l'aportació de divises i creadora de feines de baix cost. Aquests països doncs veuen aterrar les classes mitjanes i benestants dels països d'Europa i d'Amèrica del Nord, acollides en infraestructures fetes a llur mesura. Hi troben tota la comoditat en aigua i electricitat en països on dominen encara la pobresa i els barris barraquers... Les ciutats de la costa com Djerba a Tunísia apareixen per tant com oasis de desenvolupament i de riquesa. Els països rics transformen aquests territoris en grans espais de lleures i d’esbarjo per als seus propis súbdits. Club Mediterranée, hotels d'alt nivell o més modestos floreixen llavors. Per divertir-los, terreny de golf, de tennis, casinos, parcs d'atracció es creen de dalt a baix. La mundialització via el turisme dóna idees als països del Golf. Dubai és segurament un dels llocs símbols d'això. Gràcies als diners dels hidrocarburs i a l'adopció d'una estratègia voluntària de desenvolupament amb la construcció de gegantins complexos residencials de luxe per a turistes i caps d’empreses. El seu objectiu és ambiciós. Dubai vol ser el centre del Món del turisme. Que sigui solució a la crisi o mitjà de desenvolupar-se, el turisme depèn de nombrosos factors. El clima, la conjuntura internacional (atemptats als països del Maghreb) poden malmetre aquesta activitat i per tant espatllar les esperances que hi tenen el seus ordenadors.

Faut-il boycotter les JO de Pékin 2008 ?

Roger-Daniel Suarez — Fri, 27 Jun 2008 22:36:00 +0200

A plus d'un mois de la cérémonie d'ouverture, les Jeux Olympiques de Pékin ne font plus la une de l'actualité. Après une tournée mondiale de la flamme olympique plus que chaotique, quelles attitudes les démocraties occidentales vont-elles adopter ? Si le boycott par les athlètes n'aura pas lieu, d'autres formes de protestations face au régime chinois pourraient apparaître.

Le sport au service de l'Etat

La tenue de JO ou d'autres manifestations sportives mondiales dans un pays autoritaire voire même totalitaire n'est pas nouvelle. Ce fut le cas en 1934 pour la Coupe du monde de football en Italie. Celle-ci fut l'occasion pour Mussolini de faire de cette compétition un formidable outil de propagande. L'objectif étant de montrer au monde entier l'idéal sportif fasciste. La Squadra Azzura devient alors une incarnation de la supériorité de cette Italie. Les matchs se déroulent dans un contexte fanatisé et politisé. La finale en reste le paroxysme. Y assiste le Duce dans une loge revêtue de pourpre. Les chants scandent Italia et Duce, la symbiose entre sport et Etat est totale. La victoire des Azzuri est en fait celle de l'Italie fasciste. Deux ans plus tard, les JO se déroulent à Berlin. Le parti nazi profite de l'occasion pour affirmer la puissance de son idéologie à la face du monde et démontrer la supériorité de la race aryenne. Un idéal mis à mal par les victoires de l'athléte noir américain Jesse Owens qui remporta quatre médailles ( 4 fois 100M, 100M, 200M et en saut en longueur ). Néanmoins, l'Allemagne nazie termine en tête du classement des médailles. Dans ces deux régimes totalitaires le sport fut bien au service de leur idéologie. D'autres manifestations sportives, plus proches de nous, se déroulèrent dans des pays dictatoriaux. La Coupe du monde de football 1978 se déroula en Argentine, pays dominé par une junte militaire et elle vit la victoire du pays organisateur. Enfin, les JO de Moscou de 1980 permirent de mettre en avant la suprématie de l'URSS dans un contexte troublé. C'est pourquoi les partisans du boycott craignent que la Chine en sorte encore plus grandie sur le plan du prestige et non sur celui de la démocratie. En effet, le gouvernement chinois a fait des JO de Pékin une opération de propagande diplomatique et une mobilisation nationaliste. Les préparatifs des sportifs chinois peuvent aboutir à une avalanche de médailles. Le peuple, privé de libertés, trouverait dans ces jeux un signe fort de suprématie du modèle chinois sur le monde entier et pourrait aussi se divertir. On assisterait alors à un retour dans le passé de la Rome impériale : " Panem et circenses ( du pain et des jeux ).

Le boycott, hier et aujourd'hui

Le boycott des JO n'est pas nouveau. Dès 1896, à savoir les premiers JO de l'ère moderne, la Turquie refusa de participer aux jeux d'Athènes en raison des nombreux différends avec la Grèce. Au fil du temps, d'autres jeux ont subi des boycotts. Ceux de 1956 afin de contester contre la répression soviétique en Hongrie, beaucoup de pays africains ne participèrent pas aux éditions de 1968, 1972 et 1976 pour protester contre l'existence de l'apartheid dans le sud du continent. Le plus important boycott fut celui des JO de Moscou en 1980. Les Etats-Unis et une soixantaine d'autres pays refusent d'y participer à cause de l'invasion de l'Afghanistan par l'URSS en 1979. Quatre ans plus , le bloc de l'est ( URSS et démocraties populaires ) en fit de même en ne participant pas aux JO de Los Angeles. Ainsi, en 2008, certains s'interrogent sur le fait de boycotter les JO de Pékin. Reporters sans frontières tente de convaincre le plus de pays afin que les chefs d'Etat ne se rendent pas à la cérémonie d'ouverture. Les raisons de cela sont multiples : les nombreuses entorses aux droits de l'Homme, la répression au Tibet, le soutien au régime dictatorial de Khartoum ... Certains chefs d'Etat ont déjà pris position en refusant d'assister à la cérémonie d'ouverture. Angela Merkel ( chancelière allemande ), la famille royale japonaise s'y sont déjà engagées.

Participer pour dénoncer ?

D'autres voix se font entendre afin qu'il n'y ait pas de boycott, mais au contraire une participation afin de dénoncer le régime chinois. L'utilisation des JO afin de faire passer des revendications politiques n'est pas nouvelle. Tout le monde se souvient des JO de Mexico 1968 au cours desquels deux coureurs américains ont manifesté contre la ségrégation raciale dans leur pays, les Etats-Unis. Lors de la remise des médailles pour le 200m,Tommie Smith et John Carlos commettent un acte qui leur a valu la disqualification. Baissant la tête et levant le poing en même temps que le drapeau américain était hissé, ils expriment leur sympathie envers le mouvement black power. Les JO de Munich en 1972 ont été dramatiques. Huit palestiniens du groupe extrémiste « septembre noir » ont pris en otage les neuf participants de la délégation israélienne (deux lutteurs, deux haltérophiles, un athlète, deux arbitres et quatre entraîneurs), après avoir abattu deux d’entre eux, la veille dans le pavillon 31 du village olympique. Les Palestiniens demandaient la libération de 234 prisonniers arabes détenus dans les prisons d'Israël. Les neuf otages ont trouvé la mort, et cinq des terroristes tués ainsi qu'un policier. Les Jeux sont alors suspendus, pour la première fois de leur histoire, en hommage aux victimes. Une cérémonie fut organisée dans le stade olympique en leur mémoire. Pour ne pas céder devant le défi terroriste, le Comité International Olympique ordonne la poursuite des compétitions après une pause de 34 heures. Ainsi, les JO de Pékin peuvent être l'occasion de dénoncer le régime chinois. Cependant, les perturbations menées par Reporters sans frontières lors de la cérémonie de la flamme olympique le 24 mars 2008 n'ont pas été retransmises en Chine. En effet, les images étant montrées en léger différé, cela a permis aux autorités chinoises de couper l'intervention de trois membres de l'association qui ont réussi de déployer une banderole sur laquelle on pouvait lire cette inscription " Boycottez le pays qui piétine les droits de l'Homme ". Il en a été de même lors du parcours de la flamme olympique dans le monde entier, notamment à Paris, mais là aussi la censure chinoise a joué son rôle. D'autres manifestations auront lieu au cours des JO cependant leur portée risque d'être limitée tant les autorités chinoises seront vigilantes afin d'empêcher tout signe qui pourrait perturber les jeux ou mettre à mal l'image du régime.

Le bac, revu et corrigé !

Roger-Daniel Suarez — Fri, 13 Jun 2008 15:30:21 +0200

L’approche de la période estivale est souvent le temps de sujets légers, régime, préparatifs des vacances … Et pourtant, il est pour certains un temps de stress, d’enjeu : c'est le cas des 615 625 candidats qui se présenteront lundi à la première épreuve écrite du baccalauréat à savoir la philo.

Le bac : « un mythe de la République »...

Cet examen, vieux de 200 ans, n’a cessé de se démocratiser. En 1808, ils n’étaient que 31 à se présenter. Les années 1960 ont marqué une explosion du nombre des candidats : 81 000. La massification se poursuit durant les années 1980 : 347 000. Depuis l’entrée dans le XXI siècle, la barre des 600 000 est franchit. Le bac est le précieux sésame de la poursuite vers des études supérieures. Il est jugé indispensable à toute formation et carrière professionnelle. « Passes ton bac d’abord ! » est une expression souvent formulée par les parents d’élèves soucieux de l’avenir de leurs enfants. Ils voient en celui-ci le bagage essentiel à obtenir pour commencer sa vie. Cependant, d’illustres personnes, Malraux, Guitry, Bérégovoy et bien d’autres encore sont parvenues dans leur domaine sans lui. Or, seulement 62% d’une génération sont détentrices de ce diplôme. On est loin des 80% d’une classe d’âge souhaité par Jean-Pierre Chevènement, ministre de l’Education nationale en 1985. D’ailleurs, cet objectif a été revu à la baisse.

… difficile à réformer

Le bac est un sujet sensible et tenter de le réformer apparaît parfois comme impossible. Rappelons-nous la tentative de François Fillon, ministre de l’Education nationale en 2005. Il souhaitait l’introduction du contrôle continu. Il a dû vite faire marche arrière face à la levée de boucliers des lycéens, des enseignants et parents d’élèves. L’idée d’un bac propre à chaque lycée, un bac plus prestigieux qu’un autre, étaient parmi les arguments des opposants. Or, le bac comporte bien sûr des imperfections. Une récente étude a mis en avant les différences de notes entre divers correcteurs pour une copie identique. Un écart de notation pouvant aller jusqu’à onze points. Un bac qui présente aussi des incohérences : un enseignant peut surveiller ses propres élèves dans sa matière ; corriger leurs copies et même si elles sont anonymées, l’écriture et le cours sont reconnaissants ; et enfin lui faire passer les oraux de rattrapage ! Tout à fait aberrant. Un rapport récent envisage plusieurs pistes afin de réformer cet examen. Un échelonnement sur deux ans est prévu. C’est déjà le cas avec les épreuves anticipées de français en fin de première. Mais il s’agirait d’allonger la liste des disciplines, ce qui aboutirait à la disparition de certaines matières en Terminale ! Une autre voie serait de rééquilibrer le bac. En effet, la filière Scientifique est encore aujourd’hui largement plébiscitée par les élèves et leurs parents au détriment de la Littéraire, en perdition. Or, la réforme pourrait entraîner une suppression des filières afin de proposer un tronc commun de matières ( français, maths, histoire-géo, et langues vivantes) auxquelles viendraient se greffer des options littéraires, scientifiques ou économiques. Si à partir de ce lundi 16 juin 2008, les élèves vont faire couler beaucoup d’encre afin de décrocher ce précieux papier, ce n’est sans doute rien à côté des réponses à l’égard de la réforme qui se prépare.

Europa 2040: a què s'assemblarà França ?

Roger-Daniel Suarez — Fri, 16 May 2008 22:00:00 +0200

En un món que hauria de comptar 8,6 mil milions d'homes el 2040, França serà encara un país poc poblat. I ho serà encara més, per tal com travessarà un descens demogràfic important. En una trentena d'anys, més de 25% de la població tindrà més de 60 anys, amb com a conseqüències l'augmentació de les despeses de jubilacions i de salut. Els serveis a les persones grans, cases de jubilacions, ajudes a domicili, s'haurien de multiplicar doncs. Aquesta alça s'explica per la conjugació de dos fenòmens, començant per l'allargament de l'esperança de vida fet possible gràcies a la millora dels coneixements mèdics i condicions de vida millors, seguit per una baixada important de la fecunditat que es trobarà encara més sota el llindar de renovació de les generacions. Saldo negatiu, tribulacions en perspectiva : el problema espinós que llavors sorgirà ràpidament serà el pagament de les jubilacions. Com pervenir-hi ? El 2040, a França, hi haurà dos actius per a una persona de més de 65 anys, contra quatre avui. De cara a això, que es pot esperar ? Noves canícules com el 2003 ? Una refecció general del sistema que es faria amb dolor, amb l'abandó del sistema actual de solidaritat ? Si el francès mitjà serà més vell, hauria de ser també més alt. Força més problemàtica serà la gran presa de pes ; l'obesitat que esdevé la primera malaltia no infecciosa de la història de la humanitat. Dins 32 anys, ningú més no en dubta, més de la meitat de la població serà en excés de pes o obès.

El servei públic, una empresa com les altres

Capgiraments de la població activa serien igualment importants. El paisatge dels treballadors francesos el 2040 serà essencialment compost d'emplegats de servei. Agricultors i obrers entrarien en la categoria d’oficis tradicionals, al mateix títol que el ferrador o el carreter. El terciari serà per tant el viver de feina. Els serveis, hospitals, escoles, bancs, supermercats, constituiran doncs l'única font d'ingressos. I el salari mitjà, en alça, amagarà profunds desequilibris : els rics s'enriquiran, els pobres seran més i més pobres, en una tendència per la qual alguns anuncien actualment, el 2008, les primícies. La gran novetat per a França seria la desaparició del servei públic, o la reducció d’aquest al seu més simple efectiu. Les infermeres i els professors ja no serien agents de l'Estat sinó assalariats del privat. En una forma de posada a les normes europees, ja no hi hauria doncs seguretat de la feina i la gestió d'un centre escolar es faria com la d'una empresa, amb entrevistes de contractació i acomiadaments. Amb tal sistema, quin serà el model educatiu de 2040 ?

Una societat sense petroli ?

D'ací 2040, França hauria de travessar un o diversos xocs petroliers. El «oil peak», aquest moment en què la producció de petroli atenyerà el seu màxim, hauria de passara molts països petroliers. Ara bé, avui 50% del petroli és utilitzat en els mitjans de transports : autos, camions, avions, vaixells, tot el que serveix per transportar els béns i els homes utilitza del petroli. Això deixa suposar que es podrien desenvolupar noves fonts d'energia per tal de substituir-se a l'or negre. Què es pot imaginar ? Cotxes d’aigua o amb posts solars ja s’han experimentat i podrien aparèixer com a solucions possibles, com els vehicles que utilitzen oli vegetal com a carburant. Tanmateix, el lobby petrolier impedeix encara tot desenvolupament cap a aquestes vies. Solucions anomenades netes que no impediran un fort augment dels gasos d'efecte hivernacle. Haurien de doblar d'aquí 2040. Una correguda a l'energia, font de nous conflictes ? El domini d'aquest dossier pot ser a l'origen d'una modificació de la jerarquia mundial, si bé els Estats Units i la Xina s'inscriuen de manera durable com els dos grans actors planetaris.

Le blocage : nouvelle forme d’école buissonnière ?

Roger-Daniel Suarez — Tue, 13 May 2008 23:42:42 +0200

Depuis quelques années se répand une pratique au sein des établissements du secondaire ainsi qu’à l’université : le blocage. Il s’agit de faire du lycée ou de la Fac une place forte imprenable. Pour cela tous les moyens sont bons : poubelles, palettes, chaînes, cadenas, tout est utilisé afin d’empêcher l’entrée des élèves et des enseignants.

Les motifs varient au fil des ans. En 2006, le CPE fut l’apogée de cette pratique. Depuis, les raisons de bloquer n’ont pas manqué : réforme des universités, suppression des postes d’enseignants pour la rentrée 2008 ... Durant ces actions, trois groupes peuvent être distingués. Les bloqueurs, possédant déjà un esprit citoyen et revendicatif. Ils pensent par cette action pouvoir faire plier l’action du gouvernement comme en 2006. Face à eux se regardant en chiens de faïence ou allant parfois jusqu’à l’affrontement les anti-bloqueurs. Leur souhait est d’aller en cours, en général la pression des parents ou l’échéance d’une examen dictant cette conduite. Ils s’appuient sur le fait qu’il faut respecter la liberté d’étudier. Le troisième groupe, le plus important, est celui des passifs. Ils attendent la fin du blocus. Le blocage du lycée est pour eux un moyen de commencer les vacances ou de les rallonger.

Quels enseignements tirer de cela ? Doit-on voir dans cela une prise de conscience de la jeunesse d’un pouvoir de pression ? Mais peut-on réellement prendre au sérieux une personne âgée de 15 ans ? Quelles valeurs sont véhiculées lors de ce type d’action ? Celle du travail ? Non. En effet, pour beaucoup le fait d’aller à l’école ou non n’a pas de conséquence bien grave. Surtout quand on sait que l’année 2006 se caractérisa par un taux de réussite au Bac de 81,6% soit les meilleurs résultats depuis la « démocratisation » de la société. Celle de la démocratie ? Difficile de le dire, tant les votes à main levée du matin pour décider du blocage apparaissent mal organisées. De plus, un vote aussi démocratique qu’il soit peut-il légitimer une action illégale ? Beaucoup de questions qui risquent d’être posées de nouveau tant le blocage a de beaux jours devant lui.

Amb Internet, llibertat a Xina i difamació a Perpinyà

Roger-Daniel Suarez — Sat, 05 Apr 2008 00:00:00 +0200

Entre els cicles breus de la humanitat, les Trenta Glorioses, de 1945 a 1973, de les quals vam heretar de l'automòbil, de la televisió, de la rentadora i de la gelera. El cicle actual conté el telèfon portàtil, el lector MP3 i l'ordinador amb connexió a Internet. I el miliard i mig de persones que han navegat per la xarxa el 2007 ens interpel·la pel que fa a la importància de l'eina entre els polítics, que no han esperat per utilitzar-lo i difondre llurs idees. Les darreres eleccions han mostrat l'evidència : una candidatura, un siti web... potser per assajar d’interessar els ciutadans que s'allunyen més i més de la política, utilitzant una tecnologia anomenada "moderna" per posar de relleu el que sembla arcaic. Però si les despeses són importants, la rendibilitat és relativa, com ho demostra el lloc web del batlle de la ciutat més visitada al món, París, per a la seua campanya de les municipals 2008 : aquest ha rebut només 500 visites al dia ! La qual cosa no l'ha pas descoratjat per declarar a corre-cuita el nom de domini www.delanoe2012.com : les properes presidencials franceses bé arribaran aviat.

Internet i el "mitjó de Perpinyà"

A imatge de la premsa escrita, a ran de l'escàndol del Watergate, que causà la caiguda del president americà Nixon el 1974, Internet pot desestabilitzar els polítics ? L'endemà de les eleccions municipals del 2008 Perpinyà va adornar el web de vídeos en línia Dailymotion amb una crònica quotidiana dels esdeveniments : "L'afer del mitjó". Des d’això, reportatges, entrevistes dels interessats, imatges de les manifestacions són visibles als ulls del món, i Perpinyà, centre del món per a Dalí, s'ha tornat "capital mundial del mitjó". Justament, « És als mitjons » és una expressió georgiana que designa una victòria segura! Aquesta referència recorda les revinclades fetes a la democràcia als països de l'Est... Però en realitat, la llau de vídeos perpinyanencs relatius a la segona volta de les municipals 2008 conté molts elements discutibles i posa moltes qüestions. Si la Televisió hagués difós un quart d'aquestes imatges, es pot apostar que una bona desena de processos judicials serien en curs, però internet resta menor respecte de la divina televisió. Fins quan ?

Un clip difamatori sobre el batlle de Perpinyà

"Et on fait tomber les chaussettes", ("I ens treiem els mitjons"), cançó del grup humorista català "Trio de choc", és una guinyada a les eleccions perpinyanenques per tal de denunciar el pretès sistema establert pel batlle, Jean-Paul Alduy. Aqueix divertit tema musical posat en línia a Internet el 28 de març del 2008 es refereix a les butlletes de vot amagades als mitjons de Georges Garcia, el president del despatx de vot n°4 de la ciutat, posat en examen el 18 de març... Però hom hi sent també les paraules "pantalles plasma" i "escúters vespa" en al·lusió als regals pretesament oferts als administrats dòcils a canvi de sufragis preferents : aqueix clip exposa públicament uns persistents rumors de clientelisme. En aquest context, una cançó acusadora és reprensible ? Internet fa part de la realitat ? Si és cert que la xarxa pal·lia els oblits dels mitjans de comunicació clàssics, quan ensenya un president Sarkozy lleument ebri a la cimera del G8 el juny del 2007, que tot es pot fer a Internet ? El límit és un desafiament, a semblança de la Xina, primera comunitat d'internautes amb 228,5 milions d'adeptes, on Internet constitueix un pulmó democràtic. Les autoritats del país, censurant els llocs web Youtube o Google, eludeixen de les consciències els vídeos de manifestacions de monjos tibetans reprimits per la policia. Amb algunes fugides de sistema, Internet pot ser el punt de sortida d'una revolució xinesa, mentre Perpinyà encara es demana si tot això és ben seriós.

La Xina fantasieja sobre el cotxe, Europa sobre la bici

Roger-Daniel Suarez — Sat, 26 Jan 2008 00:00:00 +0100

En un món on les informacions i els transports s'acceleren, la tornada de la bici a ciutat és una nova tendència a contracorrent. Aquest retorn poder imposat per les polítiques urbanes s’ha afermat desigualment a Europa : 38% dels desplaçaments a Copenhaguen es fan en bici, 30% a Basilea i Amsterdam, però a penes 1% a Atenes, Madrid i Lisboa. El clima no és doncs pas un element determinant en la pràctica de la bici, i els desequilibris són profunds. La cultura ho explica bé, els països nòrdics com Dinamarca o encara Holanda han desenvolupat d’ençà de temps una "cultura de la bici", i, a casa nostra, alguns tòpics am seu respecte. Per a ells, la bici és la imatge de llibertat, de mitjà ideal per protegir el medi ambient, per a les diferents categories socials : rics o pobres es mouen en bicicleta. Al Contrari, als països africans, la bici se la considera com indigent i el desig majoritari és de procurar-se un mitjà motoritzat, almenys un dues rodes, per tal de desplaçar-se.

La bici, nova contaminació visual!

La bici és al cor d'una política urbana llançada en l'escala europea, al voltant del congrés itinerant Vélo City, la conferència mundial de la política de pistes de bicicletes, i local, sobre els exemples de Velib a París, Véloloco a Perpinyà o Bicing a Barcelona, que suposen la creació i l'extensió de vies de bici. Ja que ara que les ciutats les obstrueixen els embussos i les asfixien la contaminació, la bici apareix com la solució de cost menor, d'energia neta, bona per a la salut física i qui podria permetre de fer la ciutat més sana i més neta. És 100% lògic i implacable, i, de cop, a tota Europa adornen amb flors sistemes de lloguer de bicicleta. Però més enllà d'aquests objectius més que lloables s’amaguen nombrosos desafiaments. Primer de tot, la voluntat de satisfer el lobby dels ciclistes. Va ser el cas als Països Baixos on la federació nacional del ciclisme ha fet pressió sobre el govern neerlandès per tal que engegui un pla director de pistes de bici. Els ecologistes són també actors importants, l'exemple alemany és revelador. Als anys 1980, la pujada en potència del moviment dels Verds és a l'origen del llançament d'un gran programa de disposició de pistes. Finalment, cal subratllar desafiaments econòmics. Darrere el Velib i la majoria d'aquesta sort de serveis s'amaga de fet un mercat : bici contra publicitat. El contracte és simple la societat de mobiliari urbà proveeix la municipalitat d’es estacions i bicis a canvi de concessió de tanques publicitàries. Va fins i tot fins a convertir la bicicleta en suport publicitari com a Tolosa. Per lluitar contra la contaminació atmosfèrica, auditiva, caldria acceptar d'ara endavant una contaminació visual !

Polítics en bici davant les càmeres

La política urbana oblida que existeixen conflictes d'ús entre automobilistes, ciclistes i pedestres. Sempre el més ràpid i el més "material" s’imposa. Els projectes polítics de tot bicicleta, que tendeixen a generalitzar-se, necessiten nombroses inversions, infraestructures més adaptades i una visió dels serveis viaris compartits, per mor d’assegurar la cohabitació de tots els seus usuaris. Si aquesta política és volguda pels poderosos, no l'apliquen gaire exceptat algunes operacions per als mitjans de comunicació com la Jornada sense cotxe que a males penesa té lloc cada 22 de setembre. I la televisió difon la imatge d'elegits polítics, en bici pels carrers de París, que en realitat obliden el pedaleig l'endemà mateix en prenent llur cotxe amb xofer! Una voluntat, encara una volta, d'atacar-se als més humils. De totes maneres, l'estereotip de l'estil de vida occidental, entre vil·la de quatre cares i cotxe gran, roman un valor segur.