http://blogs.la-clau.net// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/les-rond-points-sont-ils-politises-162 http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/les-rond-points-sont-ils-politises-162 Sat, 30 Jun 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/les-rond-points-sont-ils-politises-162
Seqüència esgarrifances

Un bufet lliure xinès i els seus nems a voluntat, després una xicana, i arribi al " giratori d'arribada " cor de la vila. Entreveig el mar, en pressenti la flaire entretallada de musclos-patates fregides i de pollastres a l'ast. Fa calor i tinc mal de panxa. Eviti pedestres bigarrats, creui treballadors temporers (Riri, Fifi, Momo) bons d’identificar ja que damunt de llurs patinets elèctrics, amb el somriure superior d'aquell que penca dos mesos, i que passa l'hivern a la calor, en un país pobre de preferència. És torbador i me demani com un municipi, que treu l'essencial d'aquests ingressos de dos mesos de temporada estival, pot aprofitar una clientela popular, potser d'esquerra ? Tinc calor, sui, el meu motor escalfa, encara em do la panxa. Un giratori, burp, una xicana, burp, i arribi a "little Saint-cyp bon profit". A ran del port, els vaixells es gronxen, el meu cotxe també. Una rotonda, una xicana, no me senti gens bé ! Me maregi en terra, m’arresti en catàstrofe i dipositi una gitarada al Racó, sens dubte en homenatge als nostres espais
perduts.

Seqüència "Coratge, fugim !"

La salvació és en la fugida i la meua salut també. Pugi al meu Vallespir natal, allà on les rotondes es rarifiquen, n’hi ha per creure que aquestes cruïlles circulars no tenen utilitat a les regions que perpetuen una autenticitat. N'hi ha tan solament un a l'entrada, l'altre a la sortida. Sant Joan, Ceret, Els Banys d’Arles... Els llogarets se succeeixen, estic millor, l'ombra dels plàtans em refresca, quan, tot d'una, a deu quilòmetres de la Fou, les més estretes del món, la travessada del poble dels Banys d’Arles em submergeix en la terror. El salari de la por ! Creuar-hi un camió és una proesa, Rémy Julienne n'hauria fet salt d’aigua per a Belmondo ! (NDT actor de films d’acció francesos) Un darrer giratori, una xicana. Uf, salvat !

Seqüència revelació

Sobtadament, tot s'aclareix, veig la llum, ho comprenc tot. Els batlles d'aquests dos municipis se deuen haver trobar en un projecte de circulació, i no crec que la rotonda i les direccions úniques en siguin només els indicis. El que és segur, és que aquesta aliança que n'ha fet riure molts a dreta, n'ha tornat més d'un malalt a esquerra, àdhuc jo, era una via sense sortida. I que a força de girar a dreta, s'acaba perdent l’esquerra... Apa, pilota al centre.]]> http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/avec-la-telemigration-le-nord-aspire-le-sud-161 http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/avec-la-telemigration-le-nord-aspire-le-sud-161 Fri, 16 Feb 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/pere-cabratosa/bloc/avec-la-telemigration-le-nord-aspire-le-sud-161 "I bé, la teulada de la casa no te caurà pas al cim del cap! " . Una olor d’aiguacuit fort, embriagadora, surava en l'aire dels carrers, clapejada d’estrips de teixits i de bocins de soles. Hom fabricava encara les vigatanes davant de sa porta. El vespre vingut, al carrer les cadires i vinga xipots, aquestes xafarderies que asseguren la sociabilitat de poble. Tornaven a casa quan era acabat.

En 1977, la tele dirigeix la vida de la gent

Tan aviat comprada, la televisió s'ha incrustat. Al vespre, el venciment era "Torna a casa després de les notícies!". Es convidaven els veïns a mirar els programes en una falsa convivència. La ciutat entrava a pagès, i als carrers ja no es parlava més que de la darrera Renault i de la moda Yéyé. El verm era dins la poma. D’ençà d’allò, els meus amics de cabanyes, els meus còmplices de pesca a palpamà, intoxicats per les llums catòdiques, han partit cap a les grans ciutats. Ja no fan vigatanes a Costoja i el poble, esdevingut una masia a l'hivern, és un camp de vacances a l'estiu.

En 1997, la tele arriba al campestre senegalès

Lham Lham és un poblet senegalès situat a ran de la carretera estatal del nord entre Thiès i Tivaouane. El 1997, a vora de la carretera, dones i nines venien mobiliari artesanal de rougnier, una palmera plomada considerada al Senegal com el porc a casa nostra perquè "tot s’aprofita !". Era el Conforama local. Al poble, els homes treballaven, amb llurs fills, en petits tallers prop de llurs cabanyes. Quan hi anavi, les primeres vegades, una multitud alegre, bigarrada i entusiasta, ens acompanyava durant tota la jornada, el "boumac" havia tornat (el "boumac", és a dir el "gros", és a dir jo). De taller en xerrada, de les pauses te a l'arròs amb peix, apreciavi la téranga, hospitalitat senegalesa. D’ença d’aquell temps, el "sopi", que designa en wolof el canvi encarnat pel president Abdoulaye Wade, elegit el 2000, ha succeït, i l'electricitat ha arribat. Fins a endollar l'altaveu al cim de la mesquita, signe pregària moderna! La televisió ha arribat tot just després, oferta per un cosí de França, el sene-gal, i en acabat la nevera Coca-Cola ha seguit.

En 2007, la tele menja els cervells africans

Acabi de tornar a Lham Lham, a l’abril del 2007. A la vora de la carretera, parades moribundes que vigilen dues nines. En l'entrada del vilatge una merla metàl·lica perora en un baobab nan... Ningú! Entri a casa del meu amic Babacar Embay, tampoc no hi és. Atret pel soroll que ve de la cabana d'un veí, entri al pati. Envoltada de quatre ànecs i de dos cabrits trona la televisió, envoltada pels darrers habitants! M'ofereixen un te, ningú no parla... Mes on coi han passat, els homes joves, els meus col·legues, Fodé, Ass, Ibrahima ? Més tard, després de la telenovela brasilera, aprenc que, poc a poc, tots han partit, en embarcacions, cap a Europa. Alguns s’han mort negats, altres en centre de retenció a Espanya o enjondre, cap no ha tornat, però alguns envien diners al poble, i al morabit. L'amiga Nabou me diu : "Quan veiem a la televisió com tu vius, amb bonics automòbils, belles dones rosses ben vestides i cases polides, no tenim pas ganes de quedar-nos ací"!. La telenovela, les seves rosses platí, els seus presumits de cabell engomat en llurs cotxes descapotables, les seves vil·les de ricassos kitschíssims, responsables de la immigració ? A l'hora de la telerealitat, la telemigració continua la seua obra, i en tot els països que emergeixen l’escenàrio roman immutable.]]>