Blog Nicolas Caudeville

« Le 35 » à Perpignan : du temps des cerises aux temps des noyaux !

Nicolas Caudeville — Thu, 17 Jul 2008 17:35:30 +0200

Le nombre « 35 », qui correspond à l’adresse « 35, quai Vauban », a été imaginé à l’époque où l’actuel maire de Perpignan, Jean-Paul Alduy, n’était pas UMP, sous le nom officiel « Objectif jeunes », associant tous les intervenants jeunesse de la ville comme les associations d’éducation populaires, la Mutuelle La Roussillonnaise et des institutions comme l’antenne du ministère jeunesse et sports, créés un lieu point de rencontre de la jeunesse de la ville et du département afin de pouvoir faire surgir leurs projets, participer à un journal et une radio associative, et accéder à toute une série de services utiles comme le planning familial, un psychologue et le bureau information jeunesse. Dans l’enthousiasme de sa création, avec une mise en scène où le président de l’époque, remet à un jeune, une grosse clef en carton recouverte de ce qui semble être du papier alu, on prétend même faire de ce lieu, « une agence de presse jeune». Tous ces mots coulent si bien en bouche et dans les bilans annuels des partenaires, qu’on ne voit que dans le cadre des réunions et jamais dans la vie quotidienne du lieu pour observer la réalité du lieu. Bref, dix ans plus tard, occasion d’un anniversaire totalement organisé par les membres du bureau et le coordinateur Jean-Louis Duhale, niant comme d’habitude toutes propositions issues des jeunes, enfin des « bénévoles » car c’est comme cela qu’on les appelle, on se rend compte de deux choses d’une part la logique des gestionnaire du lieu c’est en exagérant à peine, « la jeunesse, c’est vous qui la vivez ; et c’est nous qui en vivons ! » ; et d’autre part, un déficit de 24 000 euros dans les caisses de l’association. Révolte des jeunes qui portent à la présidence, l’ancien président des jeunes socialistes, le dénommé Renaud Barbe. Grand discours de sa part, sur le futur « bond en avant du 35 » (c’est un admirateur du président de région Georges Frêche et de feu Mao Zédong), et l’assurance d’un nouveau dynamisme dans la structure. Un an passe, et le 35 se tarit d’activités et de jeunes, (mise à part pour la radio et le Bureau information Jeunesse). La seule obsession du président ayant été de faire licencier le coordonateur, accusé de saboter toute initiative. Il n’est pas réélu, mais réussi déguiser en représentant de l’association Léo Lagrange, à se faire nommer néanmoins, secrétaire du bureau de l’association. Avec Romain Silvasi (actuel président des jeunes socialistes dans le département des Pyrénées-Orientales), ils vont encadrer la nouvelle présidente Pascale Gineste. Entre temps, La mutuelle la Roussillonnaise qui prêtait gracieusement les lieux, entend le vendre pour un montant de 600 000 euros. La mairie promet son secours à l’association en préemptant à auteur de 400 000euros. Le bureau ne s’inquiète pas de cette situation, Renaud Barbe affirmera : « S’il nous l’enlève, on fera un sit-in ! ».

Le citoyen doit se prendre en main, sans quoi l'institution le fait pour lui

Après négociation, La Roussillonnaise accorde un sursis en louant le bâtiment à la ville de Perpignan 49 000 euros à l’année. La mairie finançant déjà à hauteur de 100 000 euros (pour un budget totale de 300 000 euros, auquel participent l’état, la Caf, le Conseil Général…), cela paye les salariés, une radio, un journal, des projets… Au finish, un trou de 70.000 euros, malgré le licenciement économique du coordonateur Jean-Louis Duhale, qui ne sera comblé que si des financeurs mettent la main à la poche, ou si l’on joue sur la masse salariale, c’est à dire en licenciant les animateurs. A ce moment du récit, on sent que la structure est à l’agonie, quand bien même son secrétaire Renaud Barbe continue d’affirmer : « Les rumeurs de crises n’étaient là que pour justifier le licenciement du coordonateur ! ». Le 35 est un enjeu pour la ville parce que les jeunesses ont besoin d’un point de rencontre au centre. Les outils qui sont à disposition ne fonctionnent certes pas au maximum de leur capacité, mais repensés, bien utilisés et confiés à des jeunes dont on assurera la formation, il permettra un nouvel élan bénéfique pour toute la cité. Ce lieu, comme l’école des Beaux-Arts, est stratégique pour le développement cohérent de l’urbanité, en tant que facteur intégrateur d’une tranche sensible de la population. Au citoyen de s’impliquer et de ne pas laisser à d’autre des choix pour lesquels ils n’ont pas la compétence.

Henri Bes, un chanteur « au goût du jour », à Perpignan

Nicolas Caudeville — Tue, 01 Jul 2008 14:03:16 +0200

« La nouvelle star » et « La star academy », nous laissent accroire que les nouveaux talents ne peuvent que sortir d’un téléviseur, après avoir été élus au prix de millions d’appels à 0.34 centimes d’euros. On pourrait croiser Brel dans un cabaret, s’il ne nous avait pas été révélé par Florent Pagny, le reconnaîtrions-nous ? Fort de cette angoisse, je me suis mis à arpenter les rues de Perpignan, lanterne à la main, répondant à qui m’interpellais : « Je cherche un artiste ! » Franchissant les portes d’une librairie, je commence à discuter avec un vendeur. Je lui fais le descriptif de ce que je cherchais. Il me répond alors : « Mais, je suis cet homme là ! » Me tendant un CD, il m’explique que tel Batman, il se doit d’avoir une double identité, libraire le jour et vengeur des arts la nuit : auteur, compositeur, interprète. Henri Bes, car il s’agit bien de lui, se nourrit de là où il vit, en l’occurrence la « Fidelíssima » ville de Perpinyà, sa mélancolie, sa lenteur, ses moments de joie, ses femmes… Le défi qu’il s’est lancé dans un univers livré en son entier au cynisme, à l’argent roi, l’isolationnisme forcené (que d’aucun nomme individualisme) de demeuré « super naïf ». C’est à dire de continuer à croire que « les filles dorment les yeux ouverts » et que, « les garçons ne pleurent jamais ». Il ne baisse pas sa garde et ne se laisse pas terrasser par l’implacable lucidité qui constate que chaque jour où nous laissons faire est « un beau jour de défaite » que ne nous pardonnerait pas Jacques Tati. Mais, il ne faut pas déchoir, quand bien même « le goût du jour » serait « écœurant » parce que « les vieux ne devraient pas vieillir de leur vivant ». Que n’aurait-il pas fait pour de « belles valentines » comme « Marathon man », il a senti ses jambes (les siennes et celles de ces vers) choir « comme celles de Larry Flint ».

Les chansons d’Henry Bes sont un constat lucide du quotidien d’un trentenaire, qui se rend compte que les promesses de son enfance, de sa jeunesse ne seront pas tenues. Et que pour ce garçon, il n’y a que deux choses auxquelles on puisse se raccrocher : les mots et les filles, tout aussi illusoires l’un que l’autre… Henry Bes a gagné le prix 2008 des cadres catalans de Paris. Retrouvez ses chansons sur www.myspace.com/henrybes

Fabrice Thomas, aquell que va veure arribar l'11 de setembre dels diaris de paper

Nicolas Caudeville — Fri, 27 Jun 2008 21:00:00 +0200

Certes persones astutes, com Fabrice Thomas, han sentit el vent girar i han vist venir l'11 de setembre de la informació en paper. Aquí o enjondre, alguns d'aquests observadors-actors han sabut percebre que no serien els dinosaures que sobreviurien a la caiguda dels meteors, per causa de darwinisme. Però el personatge amb qui ens hem trobat no és un cavaller blanc... més aviat un antiheroi de la premsa, per dir veritat, que afirma «Així com hi ha gats, sóc un periodista de teulada! » i es defineix ell mateix com un « Periodista abans de res. Quant a les meues opinions, sóc d'esquerra amb valors de dreta. I de dreta amb idees d'esquerra... ». El seu siti web personal autogestionat "Perpignan tout va bien" fa l’actualitat de la política a Catalunya del Nord, amb, és veritat, un partit pres cert.

La Clau : Els periodistes a Internet són periodistes de bo ?

Fabrice Thomas : D’ençà de qualques mesos, es fa una crítica i un descrèdit d’Internet : les informacions difoses no serien pas verificades, internet seria cosa d'afeccionats, mentre que els mitjans de comunicació tradicionals oferirien una informació seriosa, rigorosa etcètera. El debat no és aquest. A la premsa, hi ha periodistes que no fan llur feina, que no verifiquen les informacions, i periodistes que ho fan molt rigorosament. És parió a la Xarxa.

A Catalunya dek nord, la manera de respondre a aquesta pèrdua de velocitat a ressuscitat «El club de la premsa» ?

El club de la premsa va existir als anys 1980, i era el símbol de la connivència d'un cert nombre de periodistes amb els polítics. Va conèixer diverses crisis, diversos sobresalts que el van conduir a plegar. El problema del club de la premsa, és que reuneix en una mateixa organització, la premsa i els comunicants. Persones que tenen vocacions totalment diferents. D'un costat, es fa màrqueting, es té alguna cosa a vendre, i de l’altra hom hi és per fer informació. Assenyali endemés que hi ha un gran nombre de països on aquesta cosa és inconcebible. A la Catalunya del Nord, se separen les coses. Però això funciona tan bé que hi ha periodistes que han partit del club perquè s'han adonat que està a les mans de la gent de la comunicació. A més, per funcionar, el club de la premsa va a veure les col·lectivitats territorials, Batllia de Perpinyà, Aglomeració, Consell General i Regió, per demanar-los subvencions. A quina independència pot aspirar ? El símbol d'aquest mode de funcionament ha estat la manifestació inaugural del club de la premsa on, hi havia un bufet molt bonic fet per un servei d’àpats, pagat per les col·lectivitats territorials del departament, els representants del qual, Jean-Paul Alduy i Christian Bourquin han fet un discurs.

A França, la gent es desinteressa de la premsa en general, o de la premsa del papa ?

Hi ha una tendència estatal i local a una erosió de la premsa escrita. Més forta encara a Catalunya del Nord. De font oficial, el diari l'Indépendant perd 1% de les seues vendes cada any d’ençà de quinze anys, mentre que la població del departament, actualment al voltant de 430.000 habitants, és en fort creixement demogràfic. Crec que aquest marasme té una relació amb els continguts i l’oferta. Els continguts ja no són més prou interessants o engrescadors per al lector. Quant a l'oferta, caracteritzada aquí per la seua manca de pluralisme, sembla donar a la gent la impressió que hi ha una veritat oficial i que els periodistes en són els relleus. Cal una informació de qualitat, amb un treball periodístic de veres i investigacions. Amb aquesta única condició, els lectors tornaran!

Le « devoir de mémoire » : un fantôme qui nous hante

Nicolas Caudeville — Sun, 15 Jun 2008 22:30:42 +0200

Le devoir de mémoire est un nouveau culte ? À qui le doit-on ? Devant qui avons-nous péché ?Nos ancêtres étaient-il à ce point des salauds que l’on doive porter cette croix et la transmettre aussi sûrement que nous transmettrons la dette de l’état.

Dans le film « Hollywood homicide », le policier vieillissant interprété par Harrison Ford déclare : « Lorsque je me souvient où j’ai mis mon genko, je me rappelle où j’ai rangé mon viagra ! »

Voilà, ce qui était de l’ordre du souvenir et que le genko biloba (arbre japonais, dont l’essence aune action vitalisante sur la mémoire), la méthode du docteur kawashima, une forte consommation de poisson et de madeleine de Proust aurait pu régler, n’est plus à l’ordre du jour. Puisque la mémoire n’est plus une fonction du cerveau mais un dogme composé d’une série d’événements que l’on ne doit pas oublier.Mais il y a-t-il un rapport entre le plan Alzeimer que met en place l’état et les déclarations du président Sarkozy sur la lettre de Guy Moquet ou la devoir des enfants de cm2 de garder la mémoire d’un des 11000 enfants juifs morts dans les camps ? La réponse à cela n’est elle pas plutôt l’histoire, qui au compassionnelle, la variabilité, l’émotion de la mémoire répond par la tentative de rétablissement des faits avec impartialité. Le même président qui veut qu’on se souvienne, à un gouvernement qui diminue de 24 000 le nombre des professeurs, ce qui par effet mécanique diminue le nombre d’heures d’enseignement dont ceux de l’histoire.

Mais le politique a toujours voulu revendiquer la mémoire en tant que qu’elle est une image mentale collective, pour la plaquer sur lui-même et sa politique comme un masque en se l’attribuant. Il n’y a pas qu’à Paris, les collectivités territoriales locales jouent aussi à ce petit jeu. Ici plus qu’ailleurs où l’histoire a laissé sa cicatrice par le saut de mouton de la frontière, la possibilité de la mémoire lacrymale est aisée. Alors, des sites comme la forteresse de Salses, le camp de Rivesaltes, la maternité d’Elne, le mur des disparus (dont une partie des morts sont encore vivants) ou le futur « centre départemental de mémoire des Pyrénées-Orientales » que concocte la mairie de Perpignan et qui sera installé à la caserne Gallieni sont-il des instruments au service de l’histoire ou de la propagande ? C’est au citoyen d’être vigilant !

Pour terminer et vous permettre de réviser vos fondamentaux, je vous enjoins de visionner sur Internet le débat « Le devoir de mémoire doit-il éradiquer le droit à l’histoire » entre le théoricien Jordi Vidal et l’universitaire et politologue Dominique Sistach, organisé l'automne 2007 par le magazine La Clau : http://fr.youtube.com/results?search_query=la+clau&search_type=

Ecole des Beaux-arts de Perpignan : le vent tourne !

Nicolas Caudeville — Mon, 02 Jun 2008 14:27:23 +0200

En avril 2006, le maire de Perpignan, Jean-Paul Alduy annonçait face à des étudiants et des professeurs stupéfaits : « Ma décision est faite, l’école des beaux-arts fermera en septembre prochain ». Après une forte mobilisation, tant de la part des occupants de l’école, que du public, la décision du maire s’était radouci. Rappelons qu’une pétition pour la sauvegarde de l’école a recueillie plus de 10 000 signatures dont celle de la rédactrice en chef de la prestigieuse revues « Art Presse » Catherine Millet, ainsi que celle de miss France 2006, Alexandra Rosenfeld. Qu’en est-il aujourd’hui ? Après que les trois premières années d’enseignement furent fermées, à raison d’une classe par an. Et qu’il y eu maints discussions sur le contenu de l’enseignement et maints départs de professeurs et d’administratifs, ont resté sur l’idée de la création d'un post-grade bac+6, sur le thème du documentaire, de la transmission et du pole muséal municipale, le tout relier à des relais institutionnels artistique de catalogne sud. Mais entre le dire et le faire, il y a une distance. Le choc des élections municipales peut-être, le « problème beaux-arts » devait être réglé par la nouvelle ancienne mairie, pour que selon les dires de la nouvelle ancienne direction de l’action culturelle, Marie Costa, on puisse : « s’en sortir par le haut ! ». Et c’est le théoricien Jordi Vidal, auteur du récent « Servitude et simulacre, professeur de culture générale à l’école, qui a été désigné sous l’appellation de « professeur détaché à la direction de l’école » pour écrire le projet pédagogique et le faire fonctionner. Au menu de ce master d’art contemporain dit TransDoc : le document en tant que critique de l’image reproductible et production d’une image critique. Parce que le document interroge les images, leur rôle, leur dispositif, leur manipulation. La transmission en tant que démarche créative et espace de production de projets publics. Pour que le jeune artiste envisage l’aménagement d’un espace de rencontre avec le regardeur : « créer la possibilité de voir ensemble. » Ce master est ouvert aux personnes issues de toutes disciplines et parlant le français et l’anglais. Dans la mesure ou le Master travaillera avec des institutions culturelles sud catalanes, des cours dans cette langue seront dispensés. Le pari est énorme, car il est difficile de partir sur la base d’un édifice qui part d’un ost-grade sans ses fondations des cinq premières années. Les étudiants qui y seront recrutés deviendront les pionniers d’une nouvelle pédagogie de l’art. Et par là-même, ils deviendront des artistes mutants.

Pour désigner les 40 meilleures tables du Pays Catalan, consultez le catalogue Ikea !

Nicolas Caudeville — Thu, 22 May 2008 17:04:15 +0200

Les rumeurs circulent en ville, à Perpignan. Ouais, je sais, on vous a déjà fait le coup de : « Je vous annonce la mort en direct de Pascal Sevran ». Vous me direz, dans l’absolu, ce n’était qu’une question de temps. La courtoisie eut consisté à ne pas précipiter l’information. D’autres rumeurs circulent sur la future disparition de l'hebdomadaire « La Semaine du Roussillon ». Faut-il la croire, cette rumeur ? Et bien oui, si l’on s’en tient à leur dernier dossier : « Les 40 meilleures tables des PO ». Cela tient plus à l’odeur du sapin qu’à celle de la cuisine… On le sait, le métier de journaliste, lorsqu’il est bien pratiqué, est un métier de fainéant (je sais pourquoi je l’ai choisi). Mais c’est comme pour les fraudes électorales, l’art consiste à ne pas se faire prendre. Si le logiciel Word n’existait pas, celui-ci eut été différent : ha, le journalisme sans le copier-coller ! En même temps, il est vrai que dans le département des Pyrénées-Orientales, les choses changent rarement. Dommage, ce n’est pas le cas pour les restaurants. Le bar musical L’Ubu, place Rigaud, à été très bon cabaret jazz... Quant à le qualifier de bonne table, référez-vous à Albert Einstein. Et pour le moment, l’Ubu "la suite" venant d’ouvrir, le qualifier de « bonne table » tient plus de la médiumnité que de la gastronomie. Le Confucius, ou comment la sagesse de l’Asie ne converge pas nécessairement avec art de la table, tant la nourriture à ce point commun avec le mammouth de Sibérie : elle est congelée. Ensuite viennent les établissements ou la grillade et la moule-frite sont reines comme le Carré à Canet ou le Manuréva à Argelès, dont on ne peut pas dire que : « Lucullus dîne chez Lucullus ! ». Et lorsqu’on parle de la Galinette, à Perpignan-city, ce qui fait que l'établissement ait obtenu une étoile au Michelin est dû à son cuisinier, monsieur Comes, un peu grâce au sommelier, mais rarement grâce à sa chef de rang (et je n’est rien contre le petit personnel, mon chien est noir !).

Les restaurants qui manquaient !

Je sais Le Sud, encore à Perpignan, est situé dans un quartier dont, « je ne voudrais pas que ma fille me rapporte un gendre ». Mais quand est-ce bien leur faute ! Leur cuisinier Sébastien Ausseil à fait les beaux jours du Mathis à Paris (ou d’ailleurs il croisa Pascal Sevran) et nous a rapporté toute sa créativité : ha, les brochettes de gambas, marinées au tandoori et son lait de coco et curry vert ! Al Tres, vers la Place des Poilus, avec un pétrole à 130 dollars, c’est un peu chérot. Mais comment résister à un « Piccata de veau aux morilles fraîches du pays » ? Chez Henri, rue Parratilla : « sauté de porc aux palourdes » ! Le poisson rouge à Port-Vendres : son assiette au trois poissons marinés aux huiles de vanille, sésame et citron vert. Et, last but not least, Véronica Botéro, chef à domicile et son « tartare de gambas et sa crème de petit pois et wasabi ». Voilà ce qu’aurait pu écrire l’illustre hebdomadaire si la paresse, le poil dans la main ou le manque de moyens ne leur tenaient pas lieu de fouet. N’est pas Indiana Jones qui veut !

Catalunya nord 2040: el futur amb o contra els residents?

Nicolas Caudeville — Fri, 16 May 2008 22:00:00 +0200

1984 de Georges Orwell, Nova York 1997, Cosmos 1999, 2001, l'Odissea de l'espai, Pequín 2008 : el futur del territori inquieta, imaginem com serà ocupat i com conquerir-ne altres. Més encara en el context actual de crisis conjunturals mundials, nacionals i locals, quan el món de l'endemà de la segona guerra mundial ja no existeix més i que els nins de l'explosió de la natalitat són els joves sèniors d'avui. Certes fronteres es mouen o s'esborren pel miracle d'un tractat com el de Schengen, altres no volen desaparèixer en l'esperit de les poblacions : la Catalunya del Nord figura en la llista de les cicatrius frontereres, però com tocar la nafra quan l'estructura plena del territori és una persistència retiniana, mantinguda per les commemoracions i la peresa intel·lectual ? El quídam del departament dels Pyrénées-Orientales sempre serà aquest amputat manco que encara mira d’agafar els objectes, o llavors l'esclau alliberat de poc, que no sap on anar perquè té els referents tan difusos ? És europeu, ja català, encara francès ? Aquest problema d'identitat esdevé cada dia més imponent de cara a un sistema mundialitzat triomfant. A Perpinyà i al voltant potser que existeix una sola identitat clavada en el marbre per a tota la durada de vida dels individus, o potser en detenen diverses simultàniament, esteses en el temps, fregant l'esquizofrènia.

La matèria com a eix

La demografia i l'economia tenen les claus de les qüestions de país : serem cada més i més nombrosos ? I si és que sí, serem en majoria més aviat joves que vells ? Sense comptar la variable d'ajust dels moviments migratoris i del model econòmic entorn del qual aquesta població s‘estructurarà. La vinguda de les línies TGV Perpinyà-Barcelona, el 2012, i Perpinyà-Montpeller, només a partir del 2025, no podrà pas ser positiva llevat que sigui preparada ja que a so de tabal no s'agafen llebres com tampoc quadres superiors amb un teatre, com el que projecta l'Aglomeració Perpinyà-Mediterrània amb un pressupost de 25 milions d'euros. Tanmateix, ara per ara, el Consell General, la Vila de Perpinyà i l'Aglomeració no integren pas que el desenvolupament real depèn d'una dialèctica coherent entre si mateixes i la Universitat. Aquesta posseeix punts d'excel·lència en matèria jurídica i en les energies renovables, materialitzades per l'espai econòmic Tecnosud i el Pol Derbi, en un encaminament de clusters, que, a l'origen als països anglosaxons connecten els pols intel·lectuals amb els pols econòmics.

«Encara fa falta conèixer les eines europees»

Els polítics fan joglaries a cops amb les paraules «Euroregió» i « Eurodistricte » dos termes que, si bé no parlen encara a ningú en la vida real, contenen conceptes de recomposició dels territoris veïns, per dinamitzar-ne la sinergia. Així, el futur Eurodistricte que ria de la línia de les Corberes fins a Girona. La Unió Europea, a través del Fons europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i els instruments financers d'aquest desenvolupament, com els projectes Interreg I, II, III i IV, o encara Urban. Encara fa falta de conèixer l'existència d'aquest arsenal i saber servir-se'n, sense oblidar que la Catalunya del Nord políticament és predisposada als passatges turístics, a una línia de molt alta tensió i a un canal de transvasament de l'aigua del Roine cap a Barcelona. El 2040, que haurà crescut més? Fruita i llegums ecològics de circuit curt, eòliques, o urbanitzacions ? El futur ja ha començat però la simbòlica línia roja de l'any 2040 es pot construir amb els residents, o contra ells.

Perpinyà-gnan 2008 : on peut être capitale sans être indispensable !

Nicolas Caudeville — Sat, 10 May 2008 20:16:25 +0200

Le saviez-vous ? En 2008 Pékin sera la capitale des Jeux Olympiques et comme Perpignan n’a pas eu les jeux, elle sera capitale de la culture catalane ! Bon d’accord que cela signifie-t-il ? Dans les pays catalans, « c’est une initiative adressée au domaine linguistique et culturel catalan qui a pour objectif, d’abord de contribuer à approfondir la diffusion et le prestige social de la langue et la culture catalanes ; ensuite d’augmenter la cohésion des territoires de langue et culture catalanes et, finalement de promouvoir et projeter la municipalité désignée comme capitale de la culture catalane, tant à l’intérieur qu’à l’extérieur» (source www.ccc.cat) L’objectif est de donner la chance à des villes moyennes de rayonner à travers une manisfestation où les efforts des agents associatifs et institutionnels sont mutualisés avec pour point de rassemblement la richesse et la diversité de la culture catalane ( en paralléle de la capitale de la culture européenne). Arts, littérature, culture populaire, gastronomie, musique , tout se pare en sang et or pour séduire un public profane ou initié. Depuis, des villes comme Banyoles, Esparraguera, Amposta, Lleida, et finalement 2008 « last but not least » Perpinyà-gnan ! Résumé des épisodes précédents : la bonne cohésion des territoires crée une visibilité permanente de la dite culture, partout dans la ville tout rappelle qu’on est bien la capitale de la culture catalane ! Quid en catalogne nord ? C’est à ce moment précis que l’on découvre que nous sommes bien les cousins français : leurs belges du nord ! Aprés avoir demandé le soutien aux assossiations catalanes, Perpignan du même nom, envoie son dossier au comité organisateur « Capitale de la culture catalane » pour son élection. Une fois élue, l’organisation en est confiée à la DAC (direction de l’action ? culturelle) et sa directrice : Marie Costa. Celle-ci a un point de vue bien arrêté : « Les associations ? Surtout pas ! » (Caramba, encore ratée pour la cohésion.) Du coup, ce sont les cadres municpaux qui vont tout gérer eux-mêmes. Réunions dont le slogan est : « Qui a une idée ? » Ce qui est évident lorsqu’on est catalans ne l’est plus lorsqu’on en porte que le faux nez. Et puis, quand on aime on ne compte pas, ceci dit comme dirait le Pernaud picard : « Combien ça coûte ?» La municipalité donne quant à elle 50 000 € : c’est peu pour une manifestation de cette importance qui s’étale sur une année. Un renfort de 300 000€ venant du sud est attendu.. Mais elle investit 500.000€ en signalétique bilingue (?!) (http://www.ccc.cat/noticies.php?Id_noticies=200) Ce n’est pas un programme c’est un filet garni, du genre «il y a 500 grammes de mou de veau en plus, est-ce que je vous le mets quand même ?». En somme, les programmateurs sont particulièrement originaux et inventifs : au calendrier classique de la culture perpignanaise habituel on a rajouté un peu de morue pour faire à la catalane. Et pof,on colle dans les dépliants le logo Capitale de la Culture Catalane. Visa pour l’image les 20 ans c’est formidable, de même que les Quilapayuns, célèbres chiliens, avec leur concert en castillan « un pueblo unido jamás será vencido » et Daniel Mesguich. Quoi de culture catalane ? Des comme ça il y en a des listes entières, vous n’avez qu’à consulter ce lien pour vous en convaincre : http://www.mairie-perpignan.fr/index.php?np=1661. Peut-être sommes-nous comme David Vincent : dans cette manifestation nous avons cherché un racourci vers la culture catalane que jamais nous ne trouvâmes ...

Commencer un blog : se raconter en utilisant les correspondances entre soi et le monde

Nicolas Caudeville — Tue, 06 May 2008 16:40:47 +0200

Il est toujours plus facile de finir que de commencer, aussi, je me lance dans ce journal pas très intime puisque, je le partage avec mes lecteurs. Le blog n’étant pas un article, il n’est pas nécessaire qu’il soit pertinent, voir plutôt l’inverse impertinent. Il faut parler des choses sérieuses avec légèreté, et vice-versa, sans quoi, le quotidien vous broie, aussi sûrement qu’un sous-marin mal équipé en trop haute profondeur (et je me comprends d’autant plus que je partage mon point de vue). Je ne vous parlerai pas (non n’insistez pas !) de politique locale, (pas dans cette article…) parce qu’on n’y voit pas assez clair pour viser juste. Donc, inutile de vous enduire d’erreurs et autres bruits suspects.

En ce moment, je me consacre plus aux arts culinaires et à la production agricole en « circuit court », à l’hypothétique à nouveau transvasement de l’eau du Rhône vers une Barcelone en plein « stress hydrique ». L’agriculture catalane sera-t-elle polluée par les industries Lyonnaises et autres. Comme me le rapporte mon frère Julien (il a eu le poste parce qu’il est qualifié…) : « Les PCB sont des molécules lipophiles, elles ne se dissolvent pas dans la colonne d'eau, elles s'adsorbent sur les matières en suspension et sédimentent. Donc pas de risque pour l'eau potable vu qu'elle sera filtrée. Par contre risque éventuel pour l'irrigation (si l'eau n'est pas filtré, ce qu'il faut vérifier) parce que transfert par voie foliaire dans la matrice végétale en cas de dépôt humide; je regarderai les analyses de ma base de donnée pour voir l'éventuel présence des composés dans les MES... » A vérifier donc.

La nit de Sant-Jordi a passer et bien, en bonne compagnie. La cérémonie de prix en catalan et son repas de gala, organisée par « l’Omnium Cultural » brasse de plus en plus de gens différents de « l’espace catalaniste », démontrant que la langue catalane est un outil de communication moderne, et pas le souffle fantôme d’une culture morte. Le transfrontalier n’est pas que la promesse d’un avenir radieux que nous dépeignent les politiciens du cru, mais aussi une réalité qu’il appartient à chacun d’entre nous de construire.

Et si vous êtes sages, je vous raconterai les dessous de l’arrivée du BIP à Perpignan.

Voilà une introduction de blog, comme une profession de foi, en n’omettant pas d’aller voir la rubrique art : « Parce que c’est moi qui l’ai fait ! »

J.M. Phéline:"El maig 68 fou una intolerància cara a les intoleràncies"

Nicolas Caudeville — Sat, 19 Apr 2008 00:00:00 +0200

Les barricades parisenques no resumeixen pas el 1968 ja que el món fou pres de sobresalts... Però França es recorda d'eslògans, passats del polític al publicitari : el "Fruim sense traves" ha esdevingut "Consumim sense traves" i el "Corre de pressa camarada, el vell món és darrere teu" s’ha mudat en "Corre de pressa, client, les rebaixes són davant teu!". Si les revolucions encertades són infal·liblement pervertides, què passa per les mortes-nades, com el 68 ? Nicolas Sarkozy no desitja retenir-ne més que el caos, que, com un núvol de papallones, perpetuaria una decadència permanent que impediria la inserció de l'hexàgon en la mundialització. Jean-Michel Phéline, director de la fortalesa de Salses, entre Catalunya i Llenguadoc, ha estat company de carretera dels situacionistes, als anys 1960, després trotskista al començament dels seventies, la seua carrera sempre l’ha sostingut un ideal i una implicació profunda en les arts. Comediant, lligat al ministeri de la Cultura, director dels instituts francesos de Colonya i de Bandung, cònsol de França a Indonèsia, posa la mirada de veterà damunt Maig del 68, entre esperances i herència. "No queda res més de les idees vehiculades en aquell temps" és la seua constatació primera sobre les utopies i els engatjaments de llavors.

La Clau : Si els combats del 1968 s’han evaporat, on se situa la revolta del 2008 ?
Jean-Michel Phéline: "Avui lluitem contra la capa d'ozó, contra l’encaminada ineluctable cap a la destrucció massiva de les experiències socials. Lluitem sobre terrenys tècnics per mirar d’afluixar, el que ja no anomenem ni tan sols el capitalisme, sinó el liberalisme. Sobreentenc, aquest sistema ja no es discuteix, ni és discutible, en nom del «pragmatisme» que s'ha tornat la màscara pel "seny dels malparits". Es recusa doncs el liberalisme, que només seria el colesterol del capitalisme, que ja no cal pas reivindicar ni combatre. D'ara endavant, els combats no són ni de dreta ni d'esquerra, a semblança de l'unanimisme al voltant del tema del medi natural. Són abans de tot combats per a la supervivència. L'exemple perfecte el forneixen les reivindicacions dels obrers i dels assalariats, que abans concernien les alces de salaris : concerneixen d'aquí endavant la pèrdua de la feina. Ara, el social és com el militar : es perd sempre més en defensa que en atac !".

La Clau : La premsa evoca sovint els "avenços del 68"... hi creieu ?
"No sé què són, en qualsevol cas no pas en la vida política, que és avui un combat tècnic sobre la manera d'administrar la societat de mercat, amb més o menys indulgència per a les categories socials desfavorides... La noció de classes s’ha perdut! Hi ha certament, des del punt de vista individual, o de certes xarxes socials, un bescanvi d'ambicions intel·lectuals i artístiques. Hi ha gent que viu sempre en la fidelitat a ideals d'aquella època, en les exigències morals, en la relació a l'altre. La intolerància de cara a les intoleràncies que constitueixen les desigualtats ha guiat qui-sap-la gent el 68, amb la il·lusió de la possibilitat d'emergència revolucionària en la societat".

La Clau : 1968 és el començament de la impotència política ?
"La gent procedent del moviment estudiantil o obrer s'ha construït en un altre lloc que en politica, en engatjaments culturals, en llur vida professional, pel seu compromís ciutadà. Si hi ha restes del 68, són en una visió del món, en una voluntat de continuar de viure amb una exigència cultural i una moral, i faig servir aqueixa paraula amb la idea que l’han fet malbé a forçar d’emprar-la a tort i a dret que no és més que la caricatura del moralisme. No crec que resti una qualsevol fidelitat de les organitzacions polítiques amb els seus compromisos de llavors. Tan sols són un sistema de repartiment del poder que espeny un cop a la dreta, un cop a l'esquerra, per simular l'alternança democràtica...".

La premsa regional francesa romandrà regional?

Nicolas Caudeville — Sat, 22 Mar 2008 00:00:00 +0100

Els periodistes, d'ara endavant menys estimats que els polítics o àdhuc els forros, se sospita de que serveixen el poder o al són a sou del poder dels diners. El públic mitjà, a hores d’ara instruït, s’adona que l'objectivitat és relativa, sobretot a França en què les vendes de diaris centralitzats o o estatals van de baixada: els títols històrics, de L’Humanité al Figaro, de Libération a France Soir, no paren d’ésser reflotats, i llurs maquetes no deixen d’ésser retocades. Però la premsa prop nostre, la que ens acosta, és, com el batlle en política, la que guardem més prop del nostre cor segons la darrera enquesta de l’Estudi de la Premsa d'Informació Diària: "L'audiència total de la Premsa quotidiana regional a França concerneix 20.045.000 lectors de mitjana entre 2006 i 2007, sia una progressió de 2.3%. 16.729.000 lectors per número mitjà, és el nombre de francesos de 15 anys i més que cada dia llegeix almenys un dels 60 títols de la Premsa Quotidiana Regional sigui 33.6% dels francesos". Més globalment el 80,4% de les persones llegeix de manera ocasional o quotidianament la PQR, sigui 39.976.000 lectors! La premsa estatal, és a dir la que sobretot no es produeix pas a Tolosa, Lilla o Perpinyà, sembla doncs drapada d'una aura pretèrita.

La premsa local esdevé macroregional !

La premsa local o regional no escapa al moviment global ja que gairebé és impossible que un diari romangui independent de tot grup de premsa, quan aquest no és un venedor d'armes o de ciment, encara que això valgui més per a la premsa «nacional». Seguint aquest principi, el grup EBRA comprèn els títols Le Progrès, La Tribune, Les Dépêches, Vaucluse Matin, Bien Public, L’Est-Républicain et caetera. El grup Journaux du midi deté Midi Libre, L’Indépendant i Centre Presse de l’Aveyron. A França, es compten fins avui 16 grups de PQR, sempre en moviment : es compra un títol, se'l revèn segons l'estratègia de desenvolupament econòmic o territorial d'aquest. Entre els exemples recents, a partir d'octubre del 2007, la parella formada pel Grup Sud Ouest i La Dépêche ha començat la recompra dels Journaux du Midi, posseïdor del diari L’Indépendant de Perpinyà : el diari català s'incorpora així a la premsa de l'eix Tolosa / Bordeus, en un nou període ple d'incerteses en l'aspecte editorial així com pels recursos humans. Al cap darrer, agrors i partences ideològiques portades per la clàusula de consciència, contemplada en el codi del treball, utilitzable pels periodistes francesos en cas de "canvi d'orientació o de filosofia de l'empresa"...

La premsa regional, desafiament i abús dels responsables locals

Amb 70 061 lectors quotidians a França, la premsa "regional" és el primer mitjà de comunicació d'informació prop dels responsables "locals", entre els quals el 93% dels càrrecs electes i el 72.7% dels quadres. Per a ells, el diari d'aquí dóna el pols, en l'ordre, de la vida econòmica, la política, la vida social, la vida econòmica nacional, els mercats financers i els anuncis de feina. També, o sobretot, la premsa regional reflecteix llur activitat i fa de relleu a llur comunicació amb els electors. En realitat, quin és el percentatge de ciutadans que veu en «a boca d’ulls» els seus elegits ? No pas gaire. Doncs, la imatge pública dels elegits prové essencialment de la premsa regional, d'on la temptació de fer pressió sobre aquesta premsa a través d'anuncis públics legals i de compres d'espais publicitaris. En la majoria de les regions franceses, on la premsa local, perquè és monopolística, orienta l'actualitat general i construeix o destrueix les llegendes, la relació és ambigua si els mitjans de comunicació juguen el desenfocament entre la informació al públic, el publi-reportatge i l'autocensura. La diversitat, abans possible, ara reduïda essencialment a París, tornarà un dia ?

Dia de la Dona: "No crec al girl power, no sóc una Spice Girl!"

Nicolas Caudeville — Sat, 23 Feb 2008 16:39:54 +0100

Nascuda a la Nova Orléans i amb 35 anys, Veronica Botero, si bé els seus pares l'hagin destinat a una carrera de negoci ficant-la en una MBA (Masters of Business Administration), ha fet les classes en una gran escola de gastronomia d'Arizona. Després ha fet la versió culinària de "On the road" de Jack Kerouac, de Colorado a París passant per Nova York. Al tombant dels anys 2000, l'heus aquí a Perpinyà com a pilar del restaurant La Gallinette, en acabat crea la insígnia Comestibles i petits plats abans de crear una fórmula de cuina a domicili.

La Clau : Llavors què, vos hem de dir "xef" ?
Veronica Botero: Hum, vos molesta de dir a una dona "xef" ? En la mesura que es diu a un bisbe "monsenyor" i a un ambaixador "excel·lència", d’un cuiner al capdavant de la seua cuina se’n diu un "xef". És un títol, no una distinció. És perquè després d'un cert nombre d'estudis i de cursets en restaurants s'arriba a un domini que permet d’anomenar-nos així. Com un doctorand se li diu "doctor" quan ha sostingut la seua memòria, no per això és metge.

Una dona com vós quins poders té?
Com a dona o en tant que cap ? O penseu que tinc un poder com a dona cap! En l'absolut, ningú no té poder i tothom en té. M'expliqui : hom té una representació del poder com el de Déu, que ho decideix tot i ho pot fer tot. Però més en una relació al caprici que en la possibilitat de construir o d'arreglar conflictes. És una imatge bastant infantil del poder que malauradament és la que és de moda. Tanmateix, del nin a l'adult, no hi ha més que el vestit i la talla de les joguines que canvia... Poder és la nostra capacitat per fer coses o per influenciar el nostre univers. Tinc poder en el meu ofici per talc om componc els meus plats, perquè tinc una cuina de creació. Però no crec al girl power, no sóc una Spice Girl! Prenc una recepta guardant el que la vèrtebra i introduint-hi el meu toc personal, jugant sobre els contrasts d'estructures, de sabors, de colors. És el meu poder com a cap. Però al matí, quan m'aixequi, tinc el poder sobre la tria dels meus vestits i també sobre tota una munió de detalls. Poder, és també la llibertat de "disposar de", és tenir la tria. El que torna llavors és el límit. No hi ha poder doncs, ans nivells de poder amb les responsabilitats que s’hi relliguen.

Com a cap, ja heu abusat de la vostra autoritat ?
No, mai. M'agrada particularment una frase del dibuixant Hugo Pratt, treta de l'àlbum El Passeig del mar salat, de Corto Maltese : «L'autoritat, se la té fins que se l’exerceix! ». En cuina, hom és al servei de la gastronomia i del client. És el nostre objectiu primer. L'autoritat només hi és per fer de manera que les coses passin de la millor de les maneres, que al cap de la cadena mengin bé i passin una bona estona.

Penseu que el segle XXI serà femení o no serà ?
L'home d'estat francès André Malraux deia que : "El segle XXI seria espiritual o no seria", per tant ja hi ha una opció presa sobre la nostra època... Bo, ja, cal parar de posar el problema com a relació de domini home/dona. Sense la dona, l'home no és res, i viceversa. Tots dos són complementaris. Han de treballar en col•laboració, en sinergia això permet, combinant-los, d’optimitzar els seus dos potencials. És evident que les dones en la societat han de córrer després dels homes, tant en la representació al si de les empreses i en política com pel que fa als salaris. Però l'objectiu no és de fer caure l'esclavitud, en el sentit feminista del terme, ni tampoc la igualtat, que és un terme trampós, sinó d'assentar definitivament l'alteritat.

Tabac al bars: "L’exemple espanyol és més encertat"

Nicolas Caudeville — Sat, 12 Jan 2008 00:00:00 +0100

Des de l'1 de gener de 2008 i segons la llei, la prohibició intervé en la convivialitat dels bars. Ningú ja no fuma. No s'ha de prendre el risc de matar a foc lent els fumadors passius, amb els camarers com a capdavanters. Quina és la nova situació als bars que tenen el fumar com a objectiu principal? La Clau hi fa una visita interrogant els amos arran de la nova felicitat imposada.

La Clau : Perpinyà, 8 de gener 2008, 10h de matí, 9° a l’ombra del Restaurant-bar Les Expéditeurs, al barri de l'Espai Mediterrani. Els amos Myriam i Alain han de fumar fora fins i tot quan el local és buit. De debò són amos de llur propi local?
Alain, l'amo: "N'hi ha prou! A mi ja me feia l'efecte que me passavi hores i hores treballant només per a l'estat... Sempre exigeixen més, sense oferir mai cap solució: les normes de seguretat o la higiene eren obligacions que ja tenien un cost important... A més hi ha les lleis que es fabriquen per a la nostra "salut" i els grossos controls sobre l'alcohol, fins els casos extrems d'aquell amo de bar imprecat per la justícia després que un client seu provoqués un accident mortal, havent agafat el cotxe arran d'une copetes consumides al seu local. L’estat ens vol convertir en controladors de sanitat pública, fins de la moral, però aquest no és pas el nostre paper. El nostre ofici és proporcionar als clients uns llocs de convivialitat on es poden tornar a trobar entre ells i relaxar-se, fer una pausa en una dia feiner. No podem ser llocs de vigilància suplementaris. Jo no posaré pas càmeres ni faré telefonades a la policia. Sobre el cas del cigarret i del fum la llei francesa "Evin" ja donava l'abast a condició que se l'apliqués correctament. L'exemple espanyol és més encertat ja que a les superfícies que no superen els 100 m2 el propietari decideix si el seu local serà per a fumadors o si no ho serà pas."

Quin és l'impacte a la clientela?
Veig una diferència entre el ressò que donen els mitjans de comunicació i el que observi aqueixos dies. El "tothom troba això molt bé o s'hi obliga, perquè serà una ocasió per deixar de fumar" s'assembla més al mètode Coué que a cap altra cosa. El que veig és una baixada de la freqüentació dels fumadors presents per fer el caferot del matí o la cervesa. A més a més no he vist encara cap retorn de les famílies i dels no fumadors malgrat la comunicació argumentada dels mitjans de comunicació i de l'estat! Aquest matí, amb clients, en lloc de quedar-nos dempeus fora, una mica com ho feien els mals alumnes que s'apartava a un racó de la classe amb un gorro de burro, hem tret taules i cadires i hem fumat després d'haver posat un cartró damunt la taula amb la inscripció "Resistents"! Els fumadors tenen cada vegada més la impressió que se'ls crida l'atenció de la vindicta popular. I que al darrere de la pregunta de la sanitat s'amaga una qüestió moral impulsada per lobbies. Com més va més ens confisquen llibertat individual "per al nostre benestar", però què se'ns dóna a canvi? Res. Se'ns infantilitza cada vegada més. Sem adults i ens podem responsabilitzar nosaltres mateixos!

Per tancar el problema del fum cal acabar amb el tabac definitivament?
L’estat ha estat i continua sent el primer camell de cigarros. Es guanya encara un dineral amb les taxes enormes que percep sobre el tabac. Però amb això es permet de condemnar, defensant-se amb un sistema de salut que cada vegada més vol deixar de reembolsar. D'això se'n diu voler i poder tenir "la mantega, el diner de la mantega i el cul de l'amo del bar" ! Trobi que en fan un gra massa. Sóc fumador, m'agradaria prou parar de fumar del dia a l'endemà però no resulta gens fàcil. Gestionar un local més enllà de la restauració i la venda de begudes tenint en compte les exigències legals és una cosa estressant i cansadora. Des d'un punt de vista pràctic la cigarreta és un instrument compensatori útil. No fumem per autodestruir-nos, la major part de fumadors no són pas suïcides.

L’aigua serà una aposta de les eleccions del 2008?

Nicolas Caudeville — Sat, 29 Dec 2007 00:00:00 +0100

L'aigua que brolla de les nostres generoses aixetes seria com un crim de telèfon portàtil il·limitat ? Entre l'explosió demogràfica i el canvi climàtic, vinculat a l’escalfament planetari, ell mateix lligat als comportaments humans, l'aspecte il·limitat és una il·lusió. Es parla fins i tot d’"estrès hídric mundial". En el curs del segle XX, el consum d'aigua dolça s’ha multiplicat aproximadament per set... I els recursos en aigua dolça utilitzable representen 1% del volum d'aigua total en forma de llacs, rius i aigües subterrànies. 6000 nins moren per dia per haver begut aigua bruta i contaminada, sovint lluny de les nostres contrades afavorides per un accés immediat a l'aigua. Al planeta, un miliard de persones són privades d'accés a l'aigua potable, la qual cosa implica prop de 5 milions de morts anyalment. I les guerres de l'aigua no són improbables... Així, d’ençà dels anys 1980, un informe de la CIA identificava una desena de zones de conflictes hídrics potencials.

Distribució o explotació de l'aigua ?

Tot el que és essencial esdevé un desafiament i acaba caient en el domini del «fetitxisme comercial». A França, el 1853, ja, La companyia General de les Aigües (actualment Veolia) s'havia compromès : «A proveir àmpliament la distribució d'aigua a les ciutats, i a la irrigació del camp». Des de llavors, aquesta, a l'idèntic del grup SAUR i de la Lyonnaise des Eaux (Lionesa de les Aigües), s'ha tornat un dels primers actors mundials de la potabilització, de la distribució i del tractament de les aigües usades. A l'evidència, aquests operadors monopolitzen el mercat en benefici llur. Són sostinguts en això al món sencer per la Unió Europea i el FMI que sostenen llur ajuda financera a la privatització de l'aigua. De vegades, rebutgen fora de l'accés a l'aigua la part pobra de les poblacions, com a l’Argentina, a la frontissa dels decennis 1990 i 2000. El país ha lliurat així al consorci Aguas Argentinas, l'accionista majoritari del qual, Suez-Lyonnaise des eaux, no ha pogut complir el seu contracte de distribució d'aigua en tot el país, sobretot a les zones d'accés difícil. Però, de passada, han realitzat un volum de negocis de 350 milions de dòlars. L'aigua, és cosa seriós.

Cap a una municipalització de l'activitat

Segons Jean-Luc Touly, president de l'Associació per a un Contracte Mundial de l'Aigua i sindicalista CGT a Veolia, interrogat pel siti web Rue89 el desembre de 2007, 80% de les poblacions a França viuen "sota un sistema de delegació del servei públic de l'aigua". Denuncia un sistema pervers en el qual els marges nets de benefici representen de 40 a 61% del preu de l'aigua... I les empreses delegades no compleixen el seu treball de manteniment de les xarxes, causant llur envelliment i un malbaratament de fins a 30% del recurs. Actualment, nombrosos contractes entre col·lectivitats territorials franceses i companyies de les aigües que arriben a terme, nombroses municipalitats retroben un sistema de control, amb una baixada de les tarifes de 40% com a conseqüència directa, o la reinversió dels beneficis en el manteniment de les xarxes. Aquesta sort de decisions l’ha presa el març del 2007 el batlle comunista de la ciutat d'Elna (Catalunya del Nord) Nicolas Garcia, que ha proposat al Consell General nord-català de crear un organisme de control departamental de l'aigua "Per mor de preservar el recurs, de permetre a tots d'accedir a l'aigua a un preu just, garantint (...) el mateix preu del m3 a tots els usuaris. Avui, municipis, sindicats, comunitats administren l'aigua ambun organisme de control o una delegació de servei públic, algunes desitgen reforçar el seu control sovint massa feble tenint en compte llur talla i a molts els agradaria passar al públic, però hesiten". En vista de les eleccions municipals de març del 2008, els desafiaments de l'aigua podrien rebre argumentacions fortes, i acabar interpel·lant-nos.

El Teletó, més enllà del bé i del mal

Nicolas Caudeville — Sat, 01 Dec 2007 00:00:00 +0100

El dies 7 i el 8 de desembre del 2007 torna el temps no pas de riure i cantar (encara que) sinó de celebrar el Teletó. Precedent Nadal, és una altra missa major a la qual se'ns convida. Davant les pantalles de televisió i arreu a les ciutats de l'hexàgon, com també a Suïssa i a Bèlgica en el mateix moment, treuen aquells nins en carretó amb respiracions dark-vadoresques per tal de commoure’ns, salpebrats d'algunes stars que regalimen bons sentiments : aquest any, la cantant Liane Foly dirigeix les 30 hores de directe per televisió. Ja enterbolit pels primers Sense Sostre morts de fred, el teleespectador pensa a picar el telèfon i a fer una promesa de do. Però per què ells ? La mort o la vida d'aquests nins val més que altres ? No són com els treballadors ferroviaris, "benestants" els règims especials dels quals semblen extravagants als ulls de les altres malalties òrfenes ? Perquè altres malalties no tenen màrtirs a semblança de Grégory Lemarchal, el jove cantant mort el 30 d'abril del 2007, no tindrien dret ells també a la nostra compassió eximida d'impostos ? I podem criticar una institució que esdevé any rere any una vaca sagrada? Gràcies a Déu hi ha precedents, ja que el cas de Jacques Crozemarie, càncer de l’A. R. C. (associació per la recerca sobre el càncer) el 1996, ha demostrat que de bones intencions els inferns també n’estan plens.

Si roben els diners, que també roben el resultat de les investigacions?

En un article titulat "El Teletó roba la investigació pública ?" editat l'octubre del 2007, la revista internet de la cultura científica "Reflexiences" s'interroga sobre els efectes nefastos induïts pel quasimonopoli televisiu i científic de la Teletó. "El Teletó l'han creat per respondre a un descompromís de la recerca pública. Avui, irònicament, el pressupost de l'Associació Francesa contra les Miopaties és superior al de l'Estat en el domini de la Investigació en les Ciències de l'Ésser Vivent". Les xifres : d'un costat, 200 malalties rares que concerneixen cadascuna menys de 30.000 persones a França, i, de l'altre, malalties més corrents que representen milions de persones. Amb el seu pes financer, l'AFM imprimeix una direcció sobre la tria dels equips d'investigació. Redacten sovint el seu projecte en funció dels criteris d'aquesta darrera, la qual cosa suggereix la instal·lació ipso facto d'una ombra sobre els altres àmbits. És en qualsevol cas la posició del Sindicat Nacional dels Treballadors Científics en una una declaració al diari Le Monde del 9 de desembre del 2006 en un article de la periodista Cécile Prieur titulat "Teletó, on van els donatius?". "Durant vint anys, la Teletó ha tingut un efecte de piconadora entre els equips de recerca. Calia fer teràpia gènica si hom volia ser reclutat o ser finançat". La caça de les subvencions no afecta doncs pas només la Cultura...

L’Estat mostra el compassional : un arbre que amaga el seu descompromís!

En aquests temps de carestia on el curs de l'hòstia s’ha apujat d’allò més, els bisbes mateixos tremolen per les recaptacions de diners parroquials! Què se n’esdevindrà dels pobres si els miopàtics s’ho mengen tot ? Atès que d'ara endavant l'Estat no creu més en la providència i s'encarrega solament de mala gana del seu paper mínim. Llavors, apel·la al nostre fons cristià, a la nostra capacitat a l'empatia que fa veiem, en aquest nin en carretó panteixant, l'espectre de la mort damunt nostre. És una projecció de si mateix o la del nostre propi infant, visió sufocant i insuportable, que el prevaldria contra totes les menes de consideracions, fent de nosaltres gent més i més generosa.