Blog Martin Casals

"Aquí, els Anglesos els rebem més bé que els francesos del nord!"

Martin Casals — Sat, 17 Nov 2007 16:51:27 +0100

Kate Hareng s'ha instal·lat amb la família, a Morellàs, a la vall del Tec, el 2004. Aquesta doneta divertida, originària de Leeds (la ciutat del rugby al Yorkshire britànic) anima dos mitjans de comunicació per a anglòfons : el siti web Anglphone Direct i la revista P.O. Life, consultats per 50.000 persones cada mes. Benvinguts al Cataland.

La Clau : Treballeu ací, a la vostra vil·la envoltada d'alzines sureres...
Kate Hareng : "Sí, d'ací estant informem els milers d'anglòfons que no parlen pas francès i no comprenen el que passa al seu voltant. Molts volen integrar-se però no saben que hi ha focs d'artifici a Sant Cebrià i sardanes als Banys d’Arles. Sem llur sola referència i els integrem més aviat que de deixar-los en un país sense conèixer-ne la llengua, o com el Parisenc amb ulleres, que ja té la llengua i no veu la cultura. No volem pas crear una bombolla anglòfona, al contrari ! Donem receptes de cuina catalana, proverbis francesos, frases-clau en català, els mercats, els esdeveniments etc".

Se sabrà un dia el nombre d'anglòfons afincats aquí?
"És veritat que les xifres no són clares. Hi ha 300.000 súbdits anglòfons a la Regió Llenguadoc-Rosselló i 10.000 a les Catalunya del Nord, segons la Cambra dels Notaris dels P.O. L'INSEE (Institut d’Estatística Francès) sols comptabilitza els « no-francesos europeus». Al començament ens ha colpit aquesta manca de xifres, puix que ningú no considera el fenomen en curs. Cada anys, el Consell General de Catalunya del Nord organitza a Perpinyà la cerimònia de benvinguda als nous catalans. És una bona idea, però no s’adreça gens als anglòfons".

Ni als immigrants del Sud ! Endemés, els anglesos se senten estrangers igualment?
"Jo, me senti integrada. Al carrer, no es veu gota que sóc anglesa. Parli francès, el meu fill és francès, i tenim tants d’amics francesos com anglesos. Però un munt d’anglòfons topen amb un mur d'hostilitat, com aquesta dona que ens ha escrit per correu després que l’han menyspreada verbalment a... (cita una marca comercial i el seu lloc d'implantació). Quan això et succeeix una vegada, ok, continues de somriure. A la tercera, tornes en la teua conquilla anglesa. Però, sabent que aquest departament és el més pobre de França després de Còrsega, cal comprendre la gent d'aquí, que treuen mal a llogar un apartament, i veuen arribar un veí que es compra una casa de 250 mil euros i es fa construir una piscina. Tanmateix, la culpa no la tenen pas els anglesos..."

Com es viu aquest poder adquisitiu elevat de cara als habitants d'aquí privats d'habitatge?
"Els Anglesos ja no poden comprar tampoc! Els preus ara són massa alts : si les famílies d'aquí no haguessen venut llurs cases a un preu tan elevat, hi ha 5 o 6 anys, els preus no haurien pujat pas, i s'oblida el paper de les agències immobiliàries amb totes aquestes vil·les sobrevalorades a 500.000 euros ! Però els propietaris anglesos, tots atrets pel sol, no saben gota de la situació econòmica. Quan se'ls informa del salari mitjà d'aquí, al·lucinen ! I si fossen tots conscients del desequilibri, això no canviaria pas res".

Globalment, aquí, els anglesos s'integren més que els francesos del nord ?
"Sí, ho crec. Els anglesos d'aquí han preparat llur vinguda a l’avançada, és una opció important per a ells, miren d’integrar-se més. Els francesos que baixen Nord resten França. Els anglòfons, ells, desitgen conèixer la gent d'aquí i saludar la fornera. Però els qui són mal rebuts deixen d'intentar. Els anglesos proven doncs més que els francesos que ja es creuen integrats. La gent d'altres parts de França veu els catalans com francesos, i pus. Els anglesos perceben que això representa tota una cultura... A cops, certs francesos del Nord m'asseguren que se’ls rep més mal que els anglesos!".

Cànnabis entre els joves, mal temps ?

Martin Casals — Sat, 03 Feb 2007 00:00:00 +0100

Animador de MJC (Casal del jovent de França) d’ençà del 1999, Pierre-Etienne Soum treballa a Pollestres, Talteüll, Cornellà del Bèrcol, El Voló i Banyuls... Aquest germà gran fa dfa d’equilibrista, entre advertències de cara a la droga i marc legal surrealista : quan s’evoca indolentment el petard als mitjans de comunicació, com inculcar als joves la idea que és prohibit per la llei?

la clau : En la teua feina, què fas per als 13-25 anys ?
Pierre-Etienne Soum : Els parli, els distribueixi fulletons, amb una visió bastant objectiva que evita culpabilitzar-los. Expliqui als que hi han caigut com se'n poden sortir, quins riscs estan prenent tocant a llur salut i llur socialització... Quan un jove de 13 anys fuma tota la diada, cada dia, s'aixeca al migdia i no fa més que això de sa vida, és un problema d'autodestrucció. A l'edat que hom construeix la seua personalitat i el seu futur, si la vida gira al voltant d'un producte, que sigui l'alcohol, la cocaïna, la cigarreta o el cànnabis, és pecat. Els faig prendre consciència que estan perdent coses. Amb mi, extrets de llur família, diuen més la veritat. També me miri de mantenir informat dels productes que circulen i segueixi formacions per això.

la clau : Quan el mall rivalitza amb la cigarreta al medi escolar, entre interdicció d'un i tolerància de l'altre, quina és la percepció dels joves?
P-E S. : A priori, els minyons fumen haixix i herba, però sobretot haixix, "xit". Alguns, una mica al marge, es refugien en un producte, però altres passen al costat, feliçment! L'evolució tendeix a ser que el cànnabis és droga, certament, però al mateix títol que el cafè i totes les substàncies que tenen un efecte sobre el cos i l'esperit. La diabolització s’ha escampat tanmateix bastants joves l’han provat i s’han adonat que els perills eren més febles da cara a l'argumentació dels anys 1970-80. A partir d'aquíí, és perillós, ja que si la llei no té una percepció objectiva de la realitat, alguns es diuen "si l'Estat s'equivoca sobre el cànnabis, s'equivoca sobre altres drogues".

la clau : L'excepció francesa és doble: comparada amb Europa, la llei francesa 70-1320 del 31 de desembre del 1970, que reprimeix l'ús del cànnabis, és dura, però França té el rècord d'un 26% de les minyones de 17-18 anys i un 38% de nois que han fumat al curs del mes passat (Observatori francès de les Drogues i de les Toxicomanies - 2005)... Hi ha una relació?
P-E S. : El cànnabis no és nou, intel·lectuals com Eugène Delacroix o Baudelaire el coneixien. Per què és tan present ? Potser perquè França és el país on es consumeixen més calmants i substàncies psicoactives per mirar de viure més bé, o de sentir-se millor... I també hi ha el costat festiu : fumen un mall, s'acosten els uns als altres, en un estat de consciència modificada, per sincronitzar el grup i tenir, durant la festa, relacions diferents de les de la jornada. Però aquesta llei, que fa diabòlic el cànnabis assimilant-lo a la cocaïna, l'heroïna i les altres drogues dures, ha marcat els esperits. Aquestes xifres proven que la prohibició no és eficaç atès que el consum entre els joves ha explotat. Aquí, a Catalunya del Nord, amb el particularisme fronterer que ens situa a la carretera de l'haixix magribí en trànsit cap al Nord d'Europa, el producte és més accessible.

la clau : Anglaterra, el País de Gal•les, Suïssa, Espanya (...) toleren el cànnabis, l'ús terapèutic legal del qual existeix a Barcelona... França ha deixat d’ésser il•luminada?
P-E S. : Per què restem a una llei del 1970 ? És una certa manca de coratge polític per seguir una opinió pública formada des de fa 40 anys a la política de la prohibició... Ara bé, per fer màquina enrere, és difícil... Això recorda els pares homosexuals, real, però poc reconeguda. Hi ha coses que ens amaguem, altres coses que prohibim esperant que ja no existeixin, això sí, en va. A França, es culpabilitzen els joves i els compradors de cànnabis, s'assimilen joventut i droga en un discurs no fundat, mentre que el consum és corrent entre els adults també !

la clau : Un sondatge Ipsos 2006 revela que 39% dels 20/25 anys a França desitjarien treballar més aviat en la funció pública... El cànnabis de massa és el corol•lari d'aquest desig de seguretat única al món?
P-E S. : No, no vertaderament, car la presa de cànnabis és una presa de riscs que no és en fase amb la cerca de seguretat. Si hi ha una relació entre tots dos, potser és una manca d'esperança, una inseguretat sobre el futur. Però els joves que consumeixen no recerquen âs tots la mateixa cosa en el producte... Hi hauria una por col·lectiva francesa, que faria que es recercaria, més que en un altre lloc, més intensitat en el present ? Potser...

La Universitat, retardadora de la desocupació

Martin Casals — Sat, 14 Oct 2006 00:00:00 +0200

El somni de tots els ministres d'Educació del 1980 ençà ha abaratit el batxillerat… Des de Savary fins a De Robien, passant per Jospin, Bayrou, Lang o Chevènement, que imposà el "Bac per tothom" el 1984, la República he ofert a tres generacions l’accés als estudis superiors, sense actualitzar dades econòmiques. La meta igualitària del sagrat Bac ha xapat progressivament les vocacions sobretot fora de les capes socioculturals altes. Així, el jovent que en altres temps o latituds hauria anhelat ser peirer, xòfer o animador cultural ha assolit un diploma general sense valor real sinó el de nivell llindar per als estudis superiors. Superiors? Passat el Bac es passeja mainada per rams universitaris recomanats pels pares, la millor amiga o la moda. En 30 anys, malgrat el canvi de realitat i les mutacions de la crisi, l’irrealisme legal i el juvenil són intactes i el campus continua com a últim reducte d’infantesa al reparo de la família i del sistema educatiu abans de la gran caiguda cap a la galera. Més que mai les despeses (un mala llengua diria que contemplen el telèfon mòbil, el tabac i l’imprescindible cotxe nou, com a auxiliars del pis de lloguer) van a càrrec de les beques i dels confiats pares que inverteixen en els estudis dels fills ja que ells no van pas poder gaudir-ne (aviat farà un segle que s’explica el mateix). Ja sabem que el "treball" a les facs són dos mesos, el gener i el maig, la feina d’un universitari eixerit sent l’aprovació d’exàmens. La resta del temps sovint s’imagina solucions per arreglar aquest món injust entre festa, grifa, alcohol i sexe... Cercar feina? Un 47% dels estudiants francesos hi van ser "obligats" el 2005, segons el sindicat UNEF. Justament, cada any els sindicats d’estudiants teledirigits convoquen vagues per allunyar el color gris del l’espai concret, conservant el color de rosa venut a la primària i al col·legi. Però la vida en rosa no admet cercar un job a temps parcial, agafant experiència… Si és segur que a França no quallen els horaris universitaris amb els de feina (passa el mateix amb La Poste i els bancs) sorprèn l’agilitat dels estudiants gironins o barcelonins, que estudien de dia i donen classes als vespres o fan de cambrer els dissabtes, mentre a Perpinyà s'aposta d’entrada per la miríada d’ajuts estatals. Canviaria l'actitud estudiantil si el teixit econòmic de la Catalunya Nord no fos pas esqueixat? Tot plegat bé que deu influir en en caràctec dels ciutadans de cada territori...

La universitat, un aparcament d’Estat per limitar la pujada de l’atur?

La vida concreta només arriba després del respir universitari, atès que l’art hexagonal és aïllar els estudis de la realitat, dificultant l’accés progressiu al realisme econòmic. Però la caiguda és dolça sols per als estudiants amb cognom (l’endoll ja devia existir al temps de l’Home de Talteüll). Per als altres la universitat és una màquina de decepcions graduals, potser calculades? La segueixen cues al teatre ANPE on la feina és aprendre tècniques per cercar feina, polint el CV i reunions de contractació fictives, creient que el treball surt pels tubs administratius. Si no hi ha sort, el teatre polític imagina a Perpinyà, el 2005, la "Maison de l’Emploi" de l’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani, oberta arran d’unes obres de 4 milions d'euros i la benedicció del Ministeri d'ocupació. Un meandre més al laberint feiner per l’ex-jovent voraç que acaba admetent que si té feina no serà pas relacionada amb els estudis, malgrat anys d’experiència, un parell de màsters i llengües. Els de poca sort visitaran els carrers de l’esclavatge com l’avinguda De Gaulle-de l’estació de Perpinyà o la ronda Kennedy. Allà, als reguitzers d’agències de treball temporal els diran que tenen massa diplomes, que ja els trucaran per passar una entrevista i firmar un sots-contracte. La màquina de les decepcions arriba al seu punt àlgid. Per alguns, els 25 anys d’edat seran el premi de consolació amb l’RMI, assequible sense problema.
L’estudiant sud-català, amb poques beques i ajudes de lloguer, s’espavila perquè si no escull pas un bon màster o postgrau (6.000 euros cap amunt) no anirà pas enlloc. Enlloc és l’Agència Catalana d’Ocupació, versió sud-catalana de l’ANPE. Al sud, on també manca vocació i personalitat alhora d’escollir carreres, el mimetisme guai ha saturat les facultats de comunicació audiovisual i les d'empresarials, mentre Medicina és de moda gràcies als serials TV "Urgències" i "Hospital Central". Doncs l'economia és plena de dependents-periodistes, cambrers-advocats i taxistes-psicòlegs!
Tant a l’estat francès com a l’espanyol, la tendència és clara: un 20% d’estudiants abandonen els estudis cada any a l’hexàgon, un 42% no acaba pas la carrera a la península. Si tots aprovessin, de què serviria ? Martí Casals | 14.10.06 [Què opineu?]

Els giratoris, unes mentides turístiques?

Martin Casals — Fri, 18 Aug 2006 00:00:00 +0200

Entretenir-se a comptabilitzar els giratoris en un recorregut ordinari pot resultar desesperant. A nivell de prossupost, d'impacte visual, però sobretot de símbols, els giratoris són uns autèntics productes publicitaris per als municipis, sobretot els de poca extensió. Llur contrucció, avalada eufòricament pels plens municipals, crea activitat o fins i tot creativitat. Però amb un torero a l'entrada de Millars, una rèplica romànica a Sant Genís de Fontanes, una vela llatina al Barcarès i una sardana metàl·lica a l'aeroport de Perpinyà, el nostre paisatge viari contempla elements dispersos i alarmants. Des del grotesc fins a l'estrafolari, del clixé a la imatge eterna, l'estètica de les nostres rotondes obeeix un esquema simple : resumir un vilatge, una vila o un barri. I ja sabem que un resum sense talent no té pas gaire volada, excepte el cas d'alguna poesia.
Segur que els giratoris són aquí per baixar el nombre i la gravetat dels accidents. Sobretot, però, amaguen quelcom... Més enllà de la disminució de visibilitat de l'automobilista curiós per veure què passa de l'altre band del cercle, és sobretot un trastorn identitari que es revela en el virus decoratiu, com que el desig de simbolitzar un territori assenyala la seua vacuïtat. Com que una barca dita "catalana" (són semblants al Magrib) i una obra de Matisse no simbolitzen pas més Cotlliure, sent morts en Matisse i les barques, la vinya i els casots presents a altres llocs presagien l'enterrament de la viticultura? La creació d'aqueixos museus amb celobert sembla que respon a l'arrencada generada dels ceps! Mai s'havia conreat tant poc l'oliu i la vinya des que aqueixos dos es presenten davant dels nostres capots de cotxe, a les rotondes. Respecte a la famosa palmera, sembla implantar-se a mida que progressen l'assistència social i la pèrdua de l'economia productiva. Hi ha llocs de Catalunya nord on el decorat tropical tendeix a il·lustrar l'economia tropical!
Amb efecte de lupa, els nostre giratoris, com escenificacions d'imatge traspassades, exageren el real alçant-lo al nivell de valor eternament global. Així, si la "feria" de Millas només concerneix 3 dies sobre 365 i una minoria d'habitants, el torero de l'entrada de la vila bé que deu servir d'alguna cosa. Amaga la veritat veritable, aquesta que es pot discutir tant, o serveix per fer diversió?
Aqueixos logotips de grandària realista divideixen els territoris en parc temàtics: aquí l'oliu, allà la vinya, més lluny un festival de música. Gairebé tots vivim en un resum municipal!
En detriment de les prioritats locals (social, economia, cultura), les sumptuoses rotondes alimenten el bluf comunicatiu que devora la Catalunya nord des de fa 20 anys. La pujada dels índexs de desocupació i de crisi moral vénen compensats per la tendència decorativa, que crea un entorn agradable, en un decorat reconstituït com un plató de cinema. Com un repte de supervivència.

Si les rotondes són un decorat de cinema, qui serà el guionista?

El visitant de fora s'ho pot creure tot quan admira des del cotxe les nostres miniatures de cercles de formigó. Enganyat i content, s'agafa un dosi d'exotisme proporcionada per les autoritats. En quant a l'espectador local, aquest sap que tot és fals però això no malmet pas gota el seu plaer a seguir un guió fictiu: exactament com en una pel·lícula, en què la comèdia, el decorat i els efectes es treballen per reconstituir una realitat furtiva o remota! Segur que no és pas veritat, però ens ho creiem ja que ens fa menester creure-nos-ho. A escala recent aqueixa actitud sembla que va aparèixer a finals dels anys 1960. De fet, l'inconscient col·lectiu nord-català, impregnat de galera econòmica, privilegia el salvavides turístic promogut massivament per tots els esglaons institucional. Així és com la iniciativa pública va modelant la imatge que oferim als ulls de la França del nord, l'única que se'n va de vacances, sembla, sense ni que s'imaginin que es pugui venir del sud: monstrem la cara que l'altre vol veure, fins i tot si les imprescindibles palmeres i les barraques de pedra seca amb la figuera a tocar, tremendament pintorescos, només existeixen poc al real. Fins i tot si una ràpida ullada al torn dels giratoris posa en evidència els lletissons i el fonoll, les alzines, els roures i les canyes, les variants i les urbanitzacions. En aqueixos illots artificials l'extracte local és una mentida simpàtica, un maquillatge de la realitat a fins de seducció abans d'anar més enllà en el descobriment... La rotonda és una dona merament atraient o acaba sent prostituta?
No es pot negar que els símbols ancestrals dels poblets nord-catalans no són pas gaire sexy: l'ànec a Cànoes, el burro a Nils, el gatet-moixet a Mosset, ens remeten a la sàvia etimologia dels indrets. Però aquest bestiari no il·lustra pas el present. Tanmateix els nostres actuals ambaixadors circulars, amb la teatralització dictada pel públic, no corresponen pas gaire més a la realitat. Resulta que els artistes saben ben bé que irromp la solitud tant punt torna a caure el teló.

Els anti-climatització són uns reaccionaris?

Martin Casals — Fri, 21 Jul 2006 00:00:00 +0200

mpeltar un ventilador sobre un frigorífic forma una idea tant genial com l'invent del radio-despertador. Hi calia pensar. També calia pensar a les conseqüències. Per certa gent, molt gent, la climatització, d'això es tracta, esdevé tant imprescindible com una nevera, una rentadora o un sistema de calefacció central. El costum és tan fort que la gent substitueix, a la llengua francesa, el mot cli-ma-ti-tza-ció per un diminutiu bonic i convivial, la "clim", que designa simpàticament un nou assistencialisme de l’Home modern. El 1930 no s'hauria imaginat pas mancar de refrigerador, però el 1980 la vida era impossible sense aquest aparell. Passa el mateix amb la màquina de rentar roba i Internet, la televisió i el xampú. Però la climatització és més recent i encara sabem viure sense ella encara que es vagi incrustant als lloc públics, encara que els compressors penjats a les parets quedin inscrits als nostres paisatges urbans. Les factures d’electricitat són empentes cap amunt i l'estat-EDF incita directament les cases unifamiliars a la clim’. Hem notat el revés al Suïssa. Durant la canícula del 2003 nombrosos habitants de Ginebra que havien assaltat els camells de sistema refrigerants van provocar una esmerça d'energia i una alça notable del consum elèctric, assenyalades com una deriva nacional per l'administració. Així doncs, el juny del 2005, l’estat de Ginabra editava l'octaveta "L'estiu en fresc", per "protegir-se de la calor sense climatització" amb unes "solucions més econòmiques i més ecològiques". Al·lucinant ! Una col·lectivitat pública es compromet, segons l'exemple de la "chasse au gaspil" operada a França per Giscard el 1978, incitant els ciutadans a una presa de consciència seguida per un canvi de comportaments: refrescar el seu lloc de vida en bon sentit, airejant de nit i considerant el sol un enemic. En sem capaços, en una Catalunya nord on només se comercialitzen les virtuts positives del sol? A l'estiu, tancar la nostra casa a la tarda, instaurant unes enfosques saludables a l'interior, esdevindrà un saber exhaurit? Alguna cosa podem salvar? Òbviament és massa tard.

El sol pot ser un malparit

Els edificis urbans amb provocadores obertures cap al sol són autèntics forns solars… refrescats per les clims. Les vidreres amples dels casuals, pròpies dels països dels nord del Loire, són instal·lades per professionals complaents. Què podem dir-hi com que el sector de la construcció genera llocs de treball a la Catalunya nord? Això faria somriure els magribins i els autòctons del Llenguadoc, Provença o Catalunya, que encara fan funcionar la clim natural amb el joc de les ventalles i finestres tancades contra el sol, tornades a obrir a la nit per aprofitar-se de la frescor... i regar les plantes. Quan bascularan a la minoria resistent ? Són reaccionaris respecte al "progrés", que va contemplar aspectes negres al segle XX: l’automòbil doncs la contaminació, la mobilitat doncs l'aïllament, les vacances assolellades doncs el càncer. Avui l'evolució incarnada per la climatització indica un nou territori annexat per l'assistanat ja que el seny i el saber tradicional (saber aprofitar-se del sol sense patir-ne) vénen substituïts per un dit que prem un botó. El seny i la tradició són valors reaccionaris? Certament quan són abrandats pels ideòlegs de l'harmonia general conjugada en pretèrit. Tanmateix a França, escàs país on la "tradició" s'oposa a la "modernitat", excloent les nocions híbrides, on el "seny" ha estat malmès pel cartesianisme i els valors post-revolucionaris dels sabers ancestrals considerats perillosos, no es concep pas inculcar als ciutadans els sabers esgarriats pels pares, però coneguts pels avis. Si s'instaura una relació de forces sociològica, amb posicionaments contrastats, es perfilarà un risc. Això s'ha produït ja amb la televisió, els opositors de la qual ara només són un reducte d'intel·lectuals que no tenen pas mai tribunes d'expressió. Car la climatització és una mutació de la nostra relació als elements. A Perpinyà, Barcelona i París, doncs aviat a Trullars, Prats de Molló o Angostrina, com sempre. Amb aquesta les estacions del temps són uns abstraccions apreses a escola i vistes a la TV i els nostres cossos, plaçat en una nova bombolla matriu, perden la relació amb els elements : la carn de gallina, la frissanya, els calfreds, la suera, i la idea que tot anirà millor d'ací algunes hores, quan no farà pas tanta calor, o quan en farà més, defora, en aquell exterior imprevisible i agressiu.
Tots o gairebé tots tenim el BAC, alguna han cursat estudis superiors, però hem perdut la responsabilitat i llisem al pendís ensabonat de la pèrdua dels sabers simples. Aviat, per no ofegar-nos, caldrà que un ministeri qualsevol ens recordi que cal respirar?

El TGV, millor que la T.H.T. / M.A.T.?

Martin Casals — Fri, 28 Apr 2006 00:00:00 +0200

El 14 de febrer del 2009, durant el viatge inaugural del primer TGV transpirinenc entre la Catalunya del Nord i del Sud, els viatgers consentidors es podran dir a si mateixos : ja hi sem, hi hem arribat. Com un vell combat obert al començament del decenni 1980 pels visionaris, ampliat el 1986 per l'anunci dels jocs Olímpics de Barcelona el 1992. Al final del segle XX, aquesta línia salvadora era anunciada pel 2005, després pel 2007... Pel que fa a la Història, aquesta relació Nord/Sud és un retard sense nom si situem la gènesi del TGV el 1974, quan el primer ministre francès Pierre Messmer anunciava una nova línia ferroviària de molt gran velocitat entre París i Lió, oberta el 1981.

No somiem més, els actuals puntejats en el recorregut Perpinyà/Barcelona aviat seran una línia contínua, els obrers fan feina, en un profund trastorn. En efecte, demés dels alentiments de circulació de carretera necessaris a la bona marxa dels treballs, més enllà dels giratoris provisionals de llarga durada, es dibuixa un paisatge nou : seguint l'exemple de les carreteres estatals que escindeixen territoris vilatjans, sobre el model dels cursos d'aigua o de l'autopista A9, la línia TGV al Rosselló esbossa una frontera, una nova indicació que reemplaça vinyes, erms o porcions de carreteres departamentals d'ara endavant dominades per ponts adornats dels logos de la societat Eiffage.
El TGV català alimenta moltes esperances de salvació moral, econòmica, cultural, fins i tot identitària de part de nombrosos elegits dels Pyrénées-Orientales (Catalunya del Nord). Certament, mitjançant algunes desenes d'euros, podrem d'aquí alguns anys anar a escoltar Placebo o Madonna a l'Estadi Olímpic de Barcelona sense preocupacions relatives a l'autoestrada. Serà sempre més prop, menys car i menys cansada que Paris-Bercy. Els treballadors podran lligar relacions fluides i durables amb el Sud, els amants i les famílies oferir-se caps de setmana turístics. Globalment, l'espera popular és forta com ho estipula la consulta SOFRES/Consell General dels Pyrénées Orientales del 2003, que revela que 42% de sondejats jutgen aquesta connexió indispensable. Aquest mateix estudi indica d'altra banda que 68% d'opinions consideren la línia «Perpinyà-Montpeller cap a París» com a molt important. Al curs de l'estiu del 2005, la Comissió Europea anunciava l'obertura d'aquesta baula mancant per l'any 2015, emmarcada en el RTE-T, la xarxa transeuropea de transport.
Que hem oblidat que al pla europeu, el tram Perpinyà/Figueres no és més que una malla petita de la connexió Madrid/Sevilla/Barcelona/París ? Tota semblança amb la T.H.T. seria fortuïta...

La línia TGV Perpinyà/Barcelona millor que la T.H.T. ?

L'oposició massiva a la línia de molt alta tensió (T.H.T.) a la Catalunya del Nord (46% segons el sondatge evocat més alt) és incomparable amb el moviment antiTGV encarnat al sud per la plataforma ecologista «Salvem l'Empordà». A l'evidència, la juguesca del TGV a Figueres és menor que a Perpinyà, n'hi ha prou amb comprovar la bona salut econòmica, doncs moral, al Sud, per unir-se a aquesta idea. Així, si els Catalans del Nord accepten el TGV (elèctric) sense cap crítica, malgrat el estralls al paisatge, és perquè hi perceben un benefici net. Es tracta del «paquet Barcelona», venut pels més europeus dels nostres polítics, generalment esperat pels nostres conciutadans, a risc de passar per alt la baula de Girona, terriblement dinàmica! Així, després de les de París, les llums de la nova capital semblen encegar-nos.
En canvi, les tries populars són fetes envers la T.H.T., aquesta apuntant a un usdefruit al Rosselló i al Vallespir sense altres avantatges que els damnatges estètics. Seguint aquest principi, el projecte d'aqüeducte Roine/Barcelona, assumit el 2003, disposava de les mateixes característiques : la utilització d'un territori sense altres repercussions que els inconvenients visuals. I si la situació era més complicada ?
El risc de l'agençament europeu al País Català és de veure a passar nous trens. El nostre dèficit de personalitat, la nostra absència de projecte socioeconòmic global i les lluites de clans podrien confirmar la nostra vocació de no man's land. En efecte, posar tots els nostres ous a l'única cistella de l'obertura al Sud és un perill : si Barcelona s'anuncia a 50 minuts de Perpinyà per TGV, serà Perpinyà a 50 minuts de Barcelona ? Els Barcelonins són lligats a la Catalunya de França fins al punt de parar-se en la provincial Perpinyà, o continuaran llur sortida més al nord ? Si la joventut nord-catalana estudia i treballa en massa a Barcelona o Girona, què esdevindran el Rosselló, el Conflent, el Vallespir ? Barcelona reemplaçarà París i Montpeller en el paper del vampir ?

L’euro és una llengua

Martin Casals — Fri, 14 Apr 2006 00:00:00 +0200

Antigament anomenat moneda única, l’euro, perfecta abstracció d’hemicicles, constitueix pel seu adveniment ràpid una gran revolució mental poc comparable a la del nou franc el 1960. Aquesta va ser igualment sobtada, però un coeficient simple va mantenir els punts de referència. Les monedes presenten característiques idiomàtiques, ja que són diferents segons els territoris i exigeixen un interès d’aprenentatge, així, l’euro, metallenguatge europeu, revela la nostra aptitud a l’alteritat.
Els primers passos al món euro han estat guiats per la moda francesa dels convertidors a invariable 6,55857, arreu oblidats pels ciutadans dotats per a les llengües. En efecte, l’alumne que desitja parlar realment una llengua abandona la traducció permanent i apunta cap a l’alteritat, en esborrar el seu primer jo verbal. La pràctica directa, fins i tot amb les errades del recorregut iniciàtic, és el sol i únic camí cap a l'èxit. Així, sobre el model de la immersió lingüística, els consumidors que parlen euro no li tenen cap temor. Són aquells mateixos que, durant els sojorns lingüístics organitzats al col·legi, gosaven adreçar-se als autòctons, de vegades fins i tot com a intèrprets de llurs companys. Tanmateix aquesta evidència roman abstreta a França, on el monolingüisme legal ha creat una natura única, sense marges laterals per a les noves aportacions.
Heus aquí la paradoxa hexagonal de l’euro : cos estranger en l’organisme nacional que branda els seus anticossos, tanmateix la nostra moneda ha estat acceptada pel seu caràcter local, després d'una amputació. Però l’anatomia i el mental són dues coses diferents. En canvi, llengua i moneda se semblen encara en l'esquema anglosaxó, situat arran de la zona euro : Gran Bretanya no sembla sentir la necessitat d’integrar la família de l’euro, puix que ja té l’anglès com a llengua internacional. El cos francès, percebent la pèrdua de velocitat vertiginosa de la seua llengua anteriorment internacional, ambiciona fer el paper de resistents perpetuant una grandor esdevinguda mitjana.

Euro/franc : fins quan el bilingüisme ?

El 60% dels ciutadans francesos comptaven en francs, el 2005, segons el baròmetre AXA dels jubilats establert per l'institut de sondatge alemany GFK. Quatre anys després de l’aparició mental de l’euro, l’antiga llengua monetària té la vida difícil malgrat un estatut legal caduc : com les llengües proscrites, el franc, rifant-se dels textos, continua el seu camí en l’oralitat, component una existència paral•lela al marc oficial. Com les llengües prohibides, el franc sofreix d’un dèficit de transmissió i no viu plenament sinó al si de les poblacions d’edat elevada o arraconades. A França, l’euro encara haurà de patir : l’impensable és donat pel mateix baròmetre establert amb un panel representatiu del conjunt de la població francesa, que fa constar que 81% d’individus compten en euros en 2004, proporció reduïda a 61% en 2005. Un professor competent en podria testimoniar : una regressió lingüística sempre és possible. A la classificació europea dels millors comptadors en euro, Alemanya és primera, seguida per Espanya i després França. Aritmèticament afavorits, els ciutadans alemanys divideixen per dos la suma dels marcs alemanys. Tanmateix, els súbdits espanyols, tan poc alleujats per la taxa de conversió com els ciutadans francesos, parlen euro a 80%. Per analogia al multilingüisme, inscrit en llur constitució ?
Una tendència nostàlgica, feta pública per l’institut Teleperformances France al desembre de 2005, ens assabenta que 47% dels francesos són favorables al retorn al franc, si fos factible. El 46% d'opinions no favorables d'aquest estudi demostren la minoria lleugera dels adherents a l’euro. Així, el cos nacional francès, trastornat al cor de la seua identitat tradicional, manifestaria un rebuig quant a l’adquisició d’una nova personalitat d’avenir, amb una absència de compromís personal apuntant a la seua construcció. Sent els esforços, l’acuïtat i l’obertura les soles garanties d’aprenentatge dels nous mètodes i dels nous codis, una lectura ampliada al vast dossier europeu s’hauria de projectar.
Igualment, pel que fa a les proposicions que apuntaven a restablir el «franc nacional» durant l’històrica campanya presidencial francesa de 2002, amalgames fàcils, plaçats en la tangent dels extrems, serien possibles. Les conclusions no podrien ésser sinó alarmistes. Perquè els diners són sinònims de valor comercial i d’avaluació social, el pas de l’acceptació de l’euro plasma la cruïlla del nostre temps. Com conjugar l’existència a França ? Amb un passat encara present, un passat recomposat, un passat simple, sense complicacions ? Amb dificultats al futur, ja que aquest és el temps de les certeses. Martí Casals | 14.04.06 [Què opineu?]

I tanmateix, Mc Donald's existeix…

Martin Casals — Fri, 31 Mar 2006 00:00:00 +0200

La publicitat més forta per a McDonald's a França ha estat oferta per la Confédération paysanne de José Bové, en resposta al desmuntatge, a l'agost de 1999 a Millau, d'un establiment llenguadocià del gegant americà. Des de llavors, els que no coneixien aquesta marca i el seu logotip n'han percebut l'existència i han participat a la seua notorietat. L'estima engendrada per aquest acte ha precedit de poc l'adveniment del moviment antimundialista francès. Ràpidament rebatejat altermundialista, aquest corrent aglomera sensibilitats molt diferents : partidaris de la bona manduca, defensors dels terrers francesos, i antiamericans de principi. Aquest aglomerat ideològic interroga : els partidaris de la bona manduca es limiten a ser «en pro» ? No són igualment antiamericans ? La defensa dels terrers francesos és un tema només d'esquerra, a la qual José Bové apel·lava durant el referèndum sobre la constitució europea el maig de 2005 ? Sota cobert d'autenticitat, els altermundialistes francesos semblen témer més el món simple, que el dolent món globalitzat, que ens assaltaria tal un diable encarnat. El tractament mediàtic francès del fenomen de la restauració ràpida deixa perplex. Les citacions, totes crítiques, impregnen tots els cervells. Totes posen en relleu, o més aviat darrere, el terrible McDonald's. Totes obliden el seu competidor Quick. Que neguen que aquesta cadena de restauració ràpida belga, n°2 a França, proveeix una alimentació igualment perillosa, amenaçadora per als nostres terrers i el nostre viure bé, transformant i els nostres infants i nosaltres mateixos en incultes de la taula ? Quick és una marca conqueridora, instal·lada als nous mercats asiàtics. A França, ha suplantat el 1997 la xarxa de l'americà Burger King, encara present en els altres Estats europeus. Aquest és reputat per tenir receptes més qualitatives, salvant les distàncies gastronòmiques. Així, es voldria associar fast-food i mediocres aliments ? La sistemàtica posada en fora de joc de Quick indica la profunditat de la lluita francesa antiMacDo. L'adversariés americà. Dietèticament criticable, però americà, doncs a criticar. El pizzaiolo de la cantonada, amb els seus productes carregats en lípids, el venedor de kebabs del centre ciutat i els seus productes ultraproteínics, no són amenaces per als nostres estómacs ? Inútil d'assenyalar-ho ja que no existeix imperialisme turc ni tampoc italià. No hi ha segones de canvi per vendre, doncs no hi ha debat. Si s'obria, es podria cridar al racisme, atès que Turquia és en el blanc d'alguns. En canvi, els atacs antiamericans no són sempre elegibles al capítol dels petits racismes, per bé que en presentin regularment, a França, les característiques majors.

La ressonància mediàtica oferta a José Bové no és una obra de salut pública sinó una reacció espontània i col·lectiva, culturalment afermada, consagrada a desacreditar l'avilidora cultura made in EUA. Seguint la rega de la Confederació camperola, el paper de les televisions parisenques és major : avui, el tòpic de l'americà obès alimentat amb cheeseburger des del bressol és ben instal·lat. Posa en evidència, tanmateix, que es tracta d'un nou signe precursor de la realitat francesa de demà, amb o sense José Bové.

I si els fast-food no anaven pas del tot errats?

En diversos punts l'enginyós funcionament dels fast-food és adaptat al nostre temps. A can McDonald's, Quick i Burger King, la rapidesa de preparació, les facilitats d'estacionament i la convivència del local són
inqüestionables, llevat que hom en sigui un opositor fanàtic. Úniques ombres : l'acollida deshumanitzada, l'absència de servei, el tractament salarial i les condicions de treball. Tanmateix, no es vota per o en contra dels fast-food, ja són sotmesos a plebiscit per la clientela! Comprendre el seu èxit comercial significaria acceptar-ne plenament l'existència, i en acabat intentar fer millor. En aquestes condicions, per què no reemplaçar la mala manduca per bon menjar, tot millorant un sistema flexible i modern, amb aquesta absència de formalitats socials que ha fet les seues proves ? Aquest projecte existeix : les empreses Pans & Company i Bocatta, filials del grup català Agrolimen, han desenvolupat una gamma d'entrepans d'inspiració culinària tradicional, catalana i ibèrica. Pel seu estil jove, aquests establiments sedueixen el client. Barrejar la tradició i la modernitat encara és difícil a Catalunya del Nord, on 8 establiments McDonalds i 4 Quick s'acaparen el mercat. La supèrbia francesa seria superior al realisme econòmic i als costums de consum ? Hem omès que l'empresa de condicionament d'amanides Crudi SAS, instal·lada a la Salanca catalana, proveeix McDonald's d'ençà de 1984 ? Es dolenta l'amanida salanquesa ? Sí, la restauració ràpida és un cas d'escola que hauria de fer escola.