Blog Marc Delclòs

Per què no munta l'all i oli entre Rosselló i Llenguadoc?

Marc Delclòs — Fri, 05 Mar 2010 21:00:00 +0100

Passat el Tractat dels Pirineus, el 1659, la primera gran reorganització territorial va arribar al març de 1790 amb la creació de 83 departaments. Després de 1918, la importància del transport ferroviari va precedir la idea d'unes infraestructures supradepartamentals, però només va ser passat 1945, en un context de planificació ajudat per l'adveniment de l'automòbil, quan van sorgir les regions. Edgar Faure va impulsar els seus "programes d'acció regional" el 1955 i un any més tard es va presentar la primera versió de l'esquema regional de Serge Antoine. Aleshores sols es tractava d'un "esglaó de treball" per a regions previstes per tenir més d'un milió d'habitants i reagrupar diversos departaments, sense dividir-los. El mapa de les regions de 1956 s'assembla alhora a l'actual i al de les províncies de l'Antic Règim. La Catalunya del nord (amb el nom oficial de "département des Pyrénées-Orientales") anava lligada amb Tolosa de Llenguadoc, però el 1960 va passar de la regió Migdia-Pirineus al futur Llenguadoc-Rosselló.

Són legítimes les ganes de divorci?

Amb un 20% de la població regional del Llenguadoc-Rosselló, la Catalunya del nord pateix objectivament els efectes regionals, ja que des de l'abril 2004, llevats dels "contractes territorials", les inversions regionals han ofert uns 1338 euros per cada habitant al departament de l'Erau, o sigui un volum de d'1,338 mil milions, però cada habitant nord-català ha cobrat en mitjana 924 euros, que corresponen a 416 milions rebuts per la Catalunya del nord, on el retard assoleix per tant 65 milions d'euros. A la presidència, però, l'accessió d'un Català seria un signe d'equilibri, com ho considera Georges Frêche, el dofí del qual és el català Christian Bourquin, previst per 2014. Fins ara, tot i que des de l'Hotel de la Regió, a Montpeller, obert el 1988, és obra de l'arquitecte català Bofill, mai cap català no ha presidit la institució. Entre els cinc presidents consten els dos audesos Francis Vals (1974) i Robert Capdeville (1983-1986), el gardès Edgar Tailhades (1974-1983), el loserià Jacques Blanc (1986-2004) i l'actual president tarnès, Georges Frêche.

Perpinyà, a distàncies de 150 a 200 km de Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i Barcelona, no és l'única que qüestiona la coherència territorial regional: la prefectura de l'Auda es troba a menys de 100 km de Tolosa de Llenguadoc i a 150 km de la prefectura de la Regió. Afegint que l'àrea urbana de la primera és el doble de la segon, entenem millor per què els carcassonesos es miren més ganes Tolosa que Montpeller. Nimes, tot i ser propera de Montpeller, pertany a una xarxa urbana pròpia del delta del Roine, propera d'Avinyó i d'Arles del Roine, orientada cap a Ais de Provença i Marsella. Finalment, els loserians, a més de no haver format part de la Septimània, es troben a equidistància de Clarmont d’Alvèrnia i de Montpeller i miren més el Massís Central que el Mediterrani.

Portada per la no pertinença al Llenguadoc, l'excepció catalana justificaria per tant una regió diferent per als Pirineus Orientals, seguint l'exemple de Còrsega, separada de Provença-Alps-Costa Blava (PACA) el 1972. A escala europea, la seua pertinència seria més forta que la Rioja, regió espanyola de 316.000 habitants i 5.045 km², mentre que la Catalunya del nord té 440.000 habitants i 4.116 km². Tanmateix, aquesta idea, d'ara endavant superada, és progressivament reemplaçada per una obertura al sud.

Existir en una regió tres cops més grossa que l'actual

Més que divisions, Serge Antoine pensava amb fusions, sobretot PACA i el Llenguadoc-Rosselló o inclús Aquitània i Migdia-Pirineus. Altres esquemes, més amples, són proposats per la Unió Europea, la nomenclatura d'Unitats Territorials Estàtiques (NUTE 1) de la qual aplega Còrsega, PACB i el Llenguadoc-Rosselló, mentre que el 2003 la partició geogràfica per a les eleccions europees de 2004 (utilitzada de nou el 2009) reunia Aquitània, Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló.

Les eleccions regionals de 2010 precedeixen la reforma de les institucions territorials franceses de les quals sorgiran els "consellers territorials". De passada, el projecte de llei preveu la possibilitat de fusionar departaments o regions, a través del consentiment de totes les assemblees al·ludides i de la població, mitjançant referèndums. Per a la Catalunya del nord, la incorporació en un espai dos o tres vegades més ample és una esperança de desenvolupament? Val la plena firmar convenis en un eix Perpinyà-Girona, per acabar existint en el triangle Barcelona-Tolosa-Montpeller?

"Hi ha tanta esperança de recuperació que no ens la creiem"

Marc Delclòs — Fri, 05 Feb 2010 21:00:00 +0100

Aquest decenni, acabat prematurament el setembre de 2008 amb la crisi financera. La ideologia política i econòmica dels USA, sacsejada, fins ha afectat la part de la humanitat estalviada per la fractura digital, que aprèn a viure entre el patiment i les amenaces virtuals o reals, en una conscientització sobtada dels problemes ambientals. A la Catalunya del nord, llevat de l'equip de rugby de l'USAP, campiona de França des del 6 de juny de 2009, la dècada dels 2000 estan desertes, però existeix un ramat de projectes per entregar al 201X. L'esperança d'un renaixement és tal que les persones no s'atreveixen a creure-hi, cansades d'esperar el tren del creixement, o d'alta velocitat. Els anys 10 de la Catalunya del nord experimentaran canvis d'aparença o seran els de la reactivació real? En una societat on la "memòria viva" esborra les seqüències produïdes fa uns mesos, sols els mitjans de comunicació donen vida als llocs d'interès històric gloriós, però la Catalunya del nord no té mitjans massius. De fet, ni la seua remota indústria tèxtil, ni el Reialme de Mallorca, ni la seua embranzida econòmica de fa 100 anys no existeixen.

Misses majors i carrers buits

Si una cosa no ha desaparegut de la memòria, és la frontera, que es materialitza al Portús. No obstant això, en el decurs dels anys 10, els supermercats del Rosselló seran probablement abandonats en favor del giga-mercat de la Jonquera, on regnaran allaus de compres anònimes, impersonals, en rituals col·lectius que tranquil·litzaran les poblacions individualitzades. Passarà el mateix per als aspectes més destacats de l'any, com són les principals victòries esportives, els focs de Sant Joan, la festa de la Música i el Festival de Fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà, que atreuen milers de persones. Això serà tot, entre l'embriaguesa col·lectiva i els carrers desesperadament buits. Aquí també, com en altres llocs, l'home té la capacitat d'ignorar els seus veïns durant 350 dies abans de voludar-se en la bogeria carrinclona.

El "viure junts" continua sent possible

La implosió dels marcs socials, reforçada pels canvis de feina, les esglésies que s'estan buidant o els compromisos polítics resumits en un SMS, no impedeix pas les grans reunions. A Perpinyà, els 15.000 manifestants oposats a la línia de Molt Alta Tensió (MAT), mobilitzats l'1 de març de 2008, i les 45.000 firmes en contra de la Septimània President de la regió de Llenguadoc-Rosselló, Georges Frêche, el 2005, han demostrat que a desgrat de l'individualisme pot haver-hi noves maneres de ser en la societat, entre la llibertat del no-compromís i la responsabilitat. Avui en dia, la consciència col·lectiva portada per Internet, sobretot a través de la xarxa Facebook, revela possibles relacions noves. D'altra banda, també són virtuals, en la forma però no en els fons, els missatges de Cap d'Any dels càrrecs electes amants dels aplecs populars, com els de Jean-Paul Alduy en nom de la mancomunitat Perpinyà-Mediterrània per a aqueix any 2010.

Transport: Retorn al futur

En 2020, gràcies al teletreball, l'escassa mobilitat de les persones grans i una alta taxa d'atur, l'aglomeració del Rosselló certament haurà resolt els seus problemes de transport basant-se en solucions sorgides fa 100 anys. El juliol de 1910 es va inaugurar la línia de tren entre Vilafranca de Conflent i Montlluís, per tal de "desenclavar" la zona de la Cerdanya, i ara, al desembre de 2010, s'obrirà el TGV Perpinyà-Figueres, esperant el Barcelona-París d'ací 10 anys, per mor de desenclavar... la plana del Rosselló! De la mateixa manera, el tramvia del Rosselló, tancat el 1954, pot realment tornar a funcionar passat el 2020. I el molt modest aeroport de Perpinyà del 1910, propulsat poc després pel servei de Correus aeris, podria recuperar protagonisme 100 anys després, gràcies als vols transatlàntics de baix cost si l'aeroport de Girona no se'ls engoleix pas tots. Sense cap preparació psicològica realitzada per les autoritats, però, els nord-catalans, col·locats, com sempre, en múltiples configuracions geogràfiques competidores entre si, s'hauran d'inventar necessàriament unes representacions de l'espai, fins del temps, si no volen quedar estabornits per uns canvis més soferts que no entesos.

La identitat catalana és una de les identitats franceses

Marc Delclòs — Fri, 13 Nov 2009 21:00:00 +0100

A la Catalunya del nord, el català, com els antibiòtics, no és pas automàtic. La seua desaparició de la realitat és descrita pel novel·lista Joan-Lluís Lluís en «Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos», (La Magrana, 2002), que indica que a excepció del francès, «qualsevol llengua és soluble en l'àcid jacòbic». L'atemptat fet contra la llengua de Ramon Llull va ser fortament accerat amb la Revolució francesa i el seu doble desig, de centralització i de creació d'un Estat-Nació. Al segle XXI, la descentralització, vital a Europa de les grans regions, balbuceja a França, i resulta evident que qualsevol organització territorial diferent de la de l'Estat-Nació és un ultratge. L'Educació Nacional, amb els seus «Mestres educats» (cantans per Joan Pau Giné) de la IIIa República, fins al mig del segle XX, ha contribuït àmpliament a la culpabilització dels qui parlaven català, marginats pel francès, convertit en la llengua de les elits. La televisió ha reblat el clau, d'aquí sorgeix l'actual debat per a la recepció la TDT sud-catalana al país català de França.

Un «coming out» lingüístic

La llengua catalana a territori francès presenta un instint d'adaptació fins de supervivència increïble. Per perdurar, en una pràctica essencialment oral, ha recuperat paraules del francès, del castellà i de l'occità. Els nord-catalans, de nacionalitat francesa, han mantingut púdicament llur llengua en el cercle familiar. El 1975 encara, el català era encara la llengua de l'íntim per a molts joves. Que cal dir doncs de llurs pares, portadors d'un doble-complex? Amb un sentiment profundament francès, fan esforços per no produir "r" catalanes quan parlen el francès, però sovint es neguen, tot continuant sent profundament catalans, a parlar el català a la Catalunya del sud, allà on la llengua és oficial, per culpa dels residus de vergonya i la filagarsa del coneixement. Des de 2008, l'èxit editorial dels dos volums del «Petit Dicó d'aquí» de Gérard Jacquet (Llibres del del Trabucaire) palesa, però, de l'arrelament de la llengua en un patrimoni filològic adormit. Alguns fins i tot n'aprofiten per fer un coming out lingüístic, pronunciant algunes paraules. En aquesta dolça reconquesta identitària, un començament de reconeixement és portat per la Carta a favor del català del Consell General nord-català (2008), sense cap prerrogativa lingüística, i per la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que França ha signat, però no ratificat, abans de reconèixer només que «La llengua de la República és el francès". La idea persistent és que un sentiment de pertinença catalana s'oposaria a una pertinença francesa.

Identitat simbòlica i necessitat de reconeixement

El català no ha pas desaparegut però ha reculat fortament en l'espai públic, fins al punt que ara torna a sorgir el sentiment de catalanitat, però en francès. La Vila de Perpinyà s'ha dit «Perpinyà la catalana» entre el 1993 i el 2005, mentre que la institució departamental, amb la temença d'una competència de sentiments de pertinença, es conforma amb un « Accent català de la República». Sense oblidar el lema "Orgullós de ser català", en francès, que floreix en els camps enmig d'esbarts de banderes catalanes i de "burros". Finalment, l'afecte cap al número de departament 66, la voluntat d'existir a través del manteniment del "Roussillon" en el nom de la regió Languedoc-Roussillon i la critica " anti-Septimanie" de 2005 assenyalen un lligam potent amb una identitat, quan falta la llengua. Així, si Dan Carter, per a l'USAP, o encara Thierry Henri, per al Barça, són, o han estat, uns porta-bandera de la identitat catalana, els habitants del país que opten pel català continuen sent de vegades desconeguts a la llur casa, però són reconeguts per Barcelona. El músic universal Pascal Comelade o l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, més entrevistats a TV3, a Barcelona, que no pas a France 3, són l'antítesi del publicitari Jacques Séguéla i de Jacint Rigaud, també fills del país, que han cuidat la imatge dels caps de l'Estat francès. Si bé la cohabitació dels sentiments és cosa possible.

Política-ficció: un ministre nord-català al 2010?

Marc Delclòs — Sun, 18 Oct 2009 18:00:00 +0200

Com ho cantaria Charles Aznavour, "Parlo d'un temps, que els menys de (en aquest cas 50 anys) no poden pas conèixer", i no es tracta pas del d'ara endavant penúltim títol de campió de França de rugby de l'USAP el 1955, ni de la primera elecció de Paul Alduy com a batlle de Perpinyà el 1959. Tanmateix, es tracta d'una època veïna : 1957, any que marca la fi d'una certa edat d'Or per a la política nord-catalana.

Després d'haver vist François Arago convertir-se en Ministre i fins i tot de facto cap de l'Estat alguns dies el 1848, i més tard amb l'envejable carrera política d'en Jules Pams, diverses vegades ministres i vençut per Poincaré en l'elecció presidencial de 1913, l'elit política de Catalunya Nord va ocupar diverses carteres ministerials durant el període d'entreguerres. Tanmateix, si aquesta destacable sèrie va ser allargada dels cognoms de Delcos i Conte sota la IVa República, d'ençà de 1957, amb l'excepció de l'il·liberrenc Camille Cabana, qui va ser Ministre delegat amb el Primer Ministre, encarregat de la reforma administrativa d'agost de 1986 a maig de 1988, però del qual el recorregut es va realitzar fora del departament, ja no s'ha observat ni la més mínima presència nord-catalana en un govern de la República francesa.

Un territori-confeti, inexistent a França

Certament, la relativa longevitat dels governs sota la Va República va posar fi als valsos ministerials i el feble pes demogràfic de la Catalunya Nord (0,7% de la població francesa) i per tant la seua representació fluixa, amb quatre diputats nord-catalans entre els 577 (sigui 0,5%) i dos senadors sobre 343 (0,6%), són excuses vàlides, però la qualitat de l'elit política local és certament un factor que no cal negligir.

Fent el paral·lel amb la incomparable situació sud-catalana (15,8% de la població espanyola), es fa més ampla el contrast. El pes dels parlamentaris sud-catalans a Madrid és una realitat. Hi ha 47 diputats sud-catalans dels 350 (13,4%) i 23 senadors sobre 259 (8,9%). Així, sense cercar en els temps immemorials es troben múltiples exemples i a més a més amb càrrecs de tot primer pla, com amb Joan Clos, que va ser Ministre de la Indústria, del Turisme i del Comerç de 2006 a 2008, Carme Chacón l'actual Ministra de Defensa i Celestino Corbacho Ministre del Treball i de la Immigració en funcions.

"Alduy ministre ? Un rumor sense fonaments, aquest és ben bé el problema"

Però sembla que últimament, l'esperança es torna a presentar a Perpinyà, ja que als rumors molt parisencs sobre un futur nou govern on l'Eric Besson tindria un paper crucial, s'afegeix a la Catalunya del nord el d'una probable arribada al govern de Jean-Paul Alduy, en el mateix moment on aquest, d'altra banda senador dels Pirineus-Orientals i President de l'aglomeració de Perpinyà, acaba d'anunciar l'abandó del càrrec de batlle. Efectivament, el problema de la no-acumulació dels mandats, posat de moda pel PS, certament influencia el pròxim govern, que vol ser exemplar per tal de demostrar que la majoria no es queda curta.

Perpinyà i el conjunt de la Catalunya del Nord de manera general podrien treure reals beneficis del que avui només és una eventualitat, o bé aquest pas ministerial només seria l'acme de la carrera de Jean-Paul Alduy (67 anys) i un epifenomen de la vida política local sense repercussions per al territori?

És impossible donar una resposta, ja que, és clar, es tracta d'una ficció, no hi ha cap remor fundat a Perpinyà i aquest és justament el problema! Cal tenir un Ministre influent per "dopar" un territori? És legítim esperar encara alguna cosa vinguda "d'amunt"? Sembla que el cantant Joan Pau... Giné (1947-1994) en donava ja una resposta el 1978 en la cançó "L'aiolli": "El pare Noël ven pas d'amunt. Cada un l'hem de fer muntar".

No, el més probable amb aquesta eventual "jubilació anticipada" de Jean-Paul Alduy és que es tracti d'una voluntat d'arreglar bé els drets de successions i de col·locar en òrbita per a les eleccions municipals perpinyanques del 2014 un eventual hereu, tot guardant la mà sobre l'aglomeració que envolta la vila, una àrea urbana que creixerà en els propers anys.

Llista dels ministres nord-catalans: no en consta cap de nou d'ençà del 1957

François Arago: Ministre de la Guerra i de la Marina de febrer a maig de 1848 i President de la Comissió executiva de maig a juny de 1848.

Jules Pams: Ministre de l'Agricultura de març de 1911 a gener de 1913 i Ministre de l'Interior de novembre de 1917 a gener de 1920. Delegat a la vuitena assemblea de la SDN (Societat de nacions) el 1927. Vençut en l'elecció presidencial de la República Francesa, per Henri Poincaré, el gener de 1913.

Emmanuel Brousse: Sotssecretari d'Estat de Finances de gener de 1920 a gener de 1921.

Victor Dalbiez: Ministre de les Regions alliberades de juny de 1924 a abril de 1925.

Pierre Rameil: Sotssecretari d'Estat d'Ensenyament Tècnic i Belles Arts de juny de 1926 a juliol de 1926.

René-Victor Manaut: Sotssecretari d'Estat en la Presidència del Consell i dins de novembre de 1929 a desembre de 1930.

François Delcos: Secretari d'Estat en la Presidència del Consell el juliol de 1950 i Secretari d'Estat al Comerç d'agost de 1951 a gener de 1952.

Arthur Conte: Sotssecretati d'Estat a la Indústria i al Comerç de juny a setembre de 1957.

Perpinyà s'ha de convertir en la vila que pretén ser

Marc Delclòs — Fri, 02 Oct 2009 21:00:00 +0200

L'equip municipal de Perpinyà procedent de l'elecció de juny de 2009 disposa d'un mandat escurçat però prou llarg per realitzar un bon nombre de projectes, sovint iniciats des de fa temps. Amb el nou hospital i el quart pont de 8,5 milions d'euros, oberts aquesta fi d'any, amb la variant de la vila, l’ordenació de les ribes de la Tet, el nou teatre, de 42 milions d'euros, l'estació TGV, i la transformació del barri Sant Iscle, acollint entre altres l'Hotel de l’aglomeració i una estació d'autobusos, Jean-Paul Alduy, el batlle-constructor, ha contribuït de manera incontestable a remodelar i a modernitzar una ciutat que s’ha quedat molt de temps sense grans projectes, sense oblidar els que queden per engegar, com el gran retorn del tramvia, imaginat per al decenni 2020. Aqueixos projectes però, sols tenen sentit si la població els fa seus. Així, per no enfonsar-se en l'aïllacionisme, el Teatre de l'Arxipèlag haurà de tenir a la vegada una programació atravit per existir de cara a les grans ciutats rivals, tot practicant una política tarifària adaptada a la realitat social del territori. De fet, el repte es troba en aquest punt, com que cal ara oferir vida real al marc urbà, acabat de repensar, sense perdre de vista que els projectes més costosos no són sempre els més eficaços. La "vianantització" del voral Vauban és, per exemple, un èxit notable, mentre que les places de Catalunya i de la República refreden les esperances, amb llurs bancs " anti-indigents" (és impossible dormir-hi) que allunyen també els enamorats i els avis. Efectivament, la museïtzació de l'espai urbà és perillosa quan s'acompanya d'una voluntat deliberada de donar una imatge esterilitzada. Finalment, l’hipercentre haurà de continuar la rehabilitació, respectant les poblacions d’aquí, de vegades presents des de fa més de dos segles, sense cedir ni a l'especulació immobiliària, ni a la conversió en targeta postal. Cal doncs, tot esperant el plat de resistència, esperar que tot el què passa ara només sigui "l'aperitiu" de les ajudes promeses per Jean-Louis Borloo, l’actual ministre del Desenvolupament sostenible.

Universitat, aeroport, TGV : existir en el mapa d’Europa

A més a més de complir amb les seues apostes, Perpinyà ha de salvar les infraestructures dignes de la vila que pretén ser. A nivell d'ensenyament, la Universitat, ara autònoma, s'ha d'inscriure en el temps, amb la dificultat de convertir-se en un pol d'excel·lència, malgrat ser força a prop de Tolosa de Llenguadoc, la segona vila estudiantil de França, i de Montpeller. El bon punt de Perpinyà és l’aposta per la Xina i la presència de 10.000 estudiants, entre el quals hi ha un 35% d'estrangers. Per una altra banda, la Universitat de Perpinyà Via Domitia opta per a les energies renovables, amb PolyEnr, la primera escola d'enginyers en energies renovables, per assegurar la seua supervivència, i encara, pot ocupar els "nínxols" deixats vacants per les seues rivals. En l’àmbit dels transports caldrà aprendre a existir en un mapa redibuixat pel TGV. Ser una etapa, també, per als barcelonins, seduït per l’acostament de París que el de Perpinyà, la segona capital de Catalunya. Si la Fidélissima no ha de mancar el tren, tot i disposar d'una generositat de temps esperant la seua arribada, li pertoca enlairar-se, sense lamentacions sobre l'episodi desgraciat que ha vist Girona convertir-se en la base sud-europea de Ryanair, si bé Perpinyà s’havia apuntat al concurs. El desenvolupament de l'aeroport és essencial per a la vila, però Ribesaltes, que acull una part de la zona aeroportuària nord-catalana, no és membre de l'Aglomeració Perpinyà-Mediterrani, competent en matèria de transports i d'infraestructures, mentre que la regió Llanguedoc-Rosselló afavoreix l'aeroport de Montpeller. Perpinyà, amb 530.000 passatgers el 2000, va caure als 458.000 el 2008.

Empènyer l'àrea urbana de Perpinyà fins a Cervera

Perpinyà mediterrània Comunitat d'Aglomeració (PMCA) disposa de 30 vicepresidents per a un total de 100 consellers! O sigui 30 persones que perceben cadascuna més de 2700 euros bruts mensual, en un territori de de 200.000 habitants, mentre un simple conseller cobra 1051 euros. Seria fàcil estalviar limitant a una desena les vicepresidències, tot frenant el sistema de les complaences amistoses, produïnt un estalvi anual superior a 400.000 euros. Caldrà també trobar fronteres a l'aglomeració, que ja inclou 26 municipis, aviat 30, però les manques subsisteixen, amb les viles de Cabestany i Ribesaltes, on es troba l’aeroport, corresponent a 20.000 habitants per guanyar. Desgraciadament la lògica d'adhesió és més sovint dictada per afinitats polítiques que per la preocupació de crear una entitat coherent. Ara bé, coexisteixen tres realitats: la ciutat-centre, amb 120.000 habitants, l'agglomeració, amb 230.000, i l'àrea urbana de Perpinyà, amb 300.000 habitants. PMCA assolirà un 75% de la població de la Catalunya del nord, si prossegueix la seua extensió. És una institució que fa doblet amb el Consell General o és la futura entitat que li succeirà? L'agglomeració rossellonesa s'engreixa i els seus representants continuen sense se escollits directament. Perquè aqueix espai de més de 200.000 habitants, amb una àmplia façana litoral, no s’orienta més cap als camins de mar ? Pot estendre’s fins a Portvendres, port de Perpinyà? Englobant el conjunt de la plana del Rosselló, PMCA podria arribar a la Catalunya del Sud, a través d’Argelers i Cervera de la Marenda, al si d'un arc Perpinyà-Figueres-Girona del qual el TGV seria un metro gegant, al cor d’un espai urbà de dimensió continental.

Sota la platja, les llambordes del turisme de massa?

Marc Delclòs — Fri, 03 Jul 2009 21:00:00 +0200

Els turistes de Catalunya del Nord són francesos (a 88%), que vénen amb cotxe (93%), consumeixen només 37,10 euros per dia, contra 64,60 euros per als estrangers, i volen sobretot consumir litoral, en 60% dels sojorns. Aquest negoci considerable representa més de 33 milions de tranuitades, sia 1,5 mil milions d'euros injectats en el consum, ara prop de 18.000 feines*. Com sempre, aquestes xifres confirmen tendències però torcen el coll a certes idees rebudes. Com a la d'una desaparició natural del turisme de massa, inventat en certa manera per l'Estat, sense participació dels «actors locals» quant a la seua tria. Aquest turisme, massiu i fortament criticat, té la vida difícil, només cal observar certes ciutats de la costa erautesa (départament de l'Erau) de la Costa Brava per a relativitzar : en les llenguadocianes es perceben els límits de la política turística francesa lengegada a la França del General de Gaulle, en les sud-catalanes traspuen les malifetes de la política turística del ministre de Turisme del general Franco, Manuel Fraga. Aquest model turístic, pensat i concebut als anys 1960, endegat a França per la Mission Racine, té vida per endavant Catalunya del Nord : el 2007, un parc aquàtic instal·lat a Sant-Cebrià figurava en segona posició dels indrets turístics més freqüentats, amb 171.000 visitants, només darrere del tren groc amb 195.000 passatgers.

Del rerepaís a l'avantguarda...

El 2008, la palma de la freqüentació turística a Catalunya del Nord tornava al Museu d'Art Modern de Ceret, amb 100.035 visitants : l'art difícil ocupava el davant de l'escena, lluny de la platja. Victòria ? Aquesta prestació probablement es vinculaa la riquesa de les col·leccions, ja que només un 13 % de les estades tenen lloc terres endins, en aquesta zona de plana i de piemonts. Però no es pot pas parlar vertaderament d'una política voluntarista en el desenvolupament turístic del rerepaís. El tipus d'allotjament més ben adaptat en aquesta zona sembla l'allotjament rural, ara bé què dir a la vista del nombre de 630 allotjaments actualment inventariats al departament dels Pirineus-Orientals, per a una capacitat aproximada de 2.600 llits, sigui menys d'un 0,5% de la capacitat total, mentre que els veïns de l'Auda i de l'Arièja en compten respectivament 668 i 1126, per a una població total de solament 500.000 habitants, contra 440.000 a Catalunya del Nord ? En realitat, més de la meitat de la capacitat en llits ve de les residències secundàries, que a vegades se situen al rerepaís. Tant val a dir que als hotelers i gerents de càmpings els guanyen per la mà els agents immobiliaris, entre els primers beneficiaris del turisme català del Nord : els turistes vénen cercar el sol, i així que hi són, ens furten l'ombra!

Cal deixar els turistes a la presó?

El turista roman prop del mar, potser amb bones raons de fugir-ne l'hospitalitat llegendària de l'autòcton... Si surt, és sense barreja amb la població, com a Argelers, on els holandesos es troben entre ells, en bars el personal dels quals de cops no parla ni la llengua de Ramon Llull ni la de Molière, en un mal que es podria anomenar la "síndrome d'Eivissa". No cal pas , doncs ser sorprès si tot sovint el pujol dels lleures, a Canet de Rosselló és l'Olimp de l'estivant i que el Canigó continua de ser el nom d'una pasterada per a gossos. Certament els "Sky Tracers" de les discoteques són més visibles a la nit que les velles torres de guaita emperò aquestes darreres són prou "il·luminades" de dia ? Tanmateix, una altra patologia encara més feixuga s'ha d'anotar, es tracta del "gran tancament". Ja no es tanquen els pobres, els malalts mentals i els refugiats, com abans, però el tancament dels turistes és consentit, al càmping, de vegades instal·lats, a Argelers, estrictament al mateix indret que els camps de concentració de la Retirada de 1939, igualment a l'aire lliure. Catalunya del Nord no és tan allunyada, en aquest funcionament, de Tunísia i del Marroc, resumits a Hammamet i a Agadir, però no pas a les regions reals. Aquí també, es construeix una societat perfecta, un paradís a ran de platja, dell qual evidentment els Catalans són exclosos.

* Comitè Departamental del Turisme dels Pirineus-Orientals, « Xifres claus del turisme 2007».
Observatori econòmic dels Pirineus-Orientals, «Les Xifres claus dels Pirineus-Orientals, primer semestre 2009».

L'USAP: 2009, l'any de la confirmació

Marc Delclòs — Wed, 10 Jun 2009 08:00:00 +0200

Encara que el recorregut de l'USAP en la temporada 2008-2009 va ser als antípodes de la via crucis, el paral·lel entre rugby i religió és de vegades torbador. D'altra banda, l'estadi Aimé Giral no està molt sovint rebatejat "la catedral"? El rugby sembla ser la religió (o l'opi) del poble nord-català, com ja ho cantava en Joan Pau Giné en "L'Allioli" ("amb l'USAP que sempre guanya").

Des del cisma de 1895, que es referia a una compensació econòmica a causa d'una manca a guanyar, les dues religions van conèixer destins diferents. En els anys 30, el Català Jean Galia, es fa un dels grans predicadors del XIII i la seva pràctica guanya terreny fins a l'aturada decidida pel govern de Vichy. Després, d'una verdadera persecució, la practica del tretze reprès de la seva supèrbia i va trobar fins i tot el seu rang de religió el 1993, recuperant el nom de "rugby".

El rugby (a XV), trigarà gairebé un segle per passar al seu torn a la nova doctrina: el professionalisme. En efecte, és només als voltants de 1995, o sigui 100 anys després del "cisma septentionnal", que l'elit del quinze realitza la seva conversió.

El bateig:
L'USAP, va optar llavors per una conversió ràpida, des de 1998 celebra el seu bateig en l'estadi de França, però es troba de cara amb l'arquetipus del rugby neoprofessional. Difícil aprenentatge, Perpinyà es desperta sense el planxot i amb ressaca, no per causa del culte dionisíac practicat per certs seguidors, però a causa del partit jugat al recinte "dionysien"!

La comunió privada:
El 2003, després d'haver testimoniat regularment la seva fe, arriba finalment l'edat de raó i el moment de la comunió. Després que els seus fidels, tinguin fet una curta escapada anant al Temple (Bar), la jove catalana, amb la seva veïna occitana com a padrina, realitza la seva primera comunió en una terra on la fervor catòlica és ben coneguda.

La comunió solemne:
L'any següent, sense perdre de temps, la decididament molt pietosa catalana, fa la seva comunió solemne. Renova la seva fe, però és decebuda veient que els altres combregadors són sempre més feta malbé que ella.

La confirmació:
En resposta a profundes interrogacions sobre la seva creença en 2008 i després de fins i tot haver pensat realitzar la seua apostasia. La pietosa rossellonesa decideix continuar el seu recorregut en la carrera als sagraments. El dissabte 6 juny del 2009, de cara a alvernesos encara en procés de conversió, l'USAP guanya el "planxot" de la reconciliació que pot així tornar al peu del Castellet abans que certs seguidors rebin l'extrema unció!

Perpinyà : 3, 2, 1, marxeu!

Marc Delclòs — Thu, 14 May 2009 20:57:58 +0200

3: és el número de ponts aquest mes de maig de 2009, és també el número de ponts sobre el riu que flueix a Perpinyà. Precisem per als nous Catalans que la Tet no és una ribera, és un riu. Una xifra que hauria de ser portada a quatre, a menys d'un nou "cop de teatre" de part del futur consell municipal i que decideixi d'aturar les obres, la qual cosa està evocada per alguns sobre el futur teatre.
Finalment, tres és el número de diumenges a les urnes al juny per als perpinyanesos. Després d'una mostra de vacances en el bonic mes de maig, el mes de juny tindrà un regust amarg per la capital nord-catalana que haurà de realitzar una gran neteja de primavera.

2: és el conjunt de les eleccions al mes de juny. Per començar les europees el 7 de juny, per tal de tornar a tirar-se a l'aigua. Una elecció a una sola volta i amb un inici de campanya que sembla ser molt avorrit i esperem que aviat els candidats passaran a "Mach 2". Finalment, el plat de resistència vindrà amb les municipals del 21 i 28 de juny. Així, mentre que els vestits de les ciutats seran reemplaçats per banyadors i els gruixuts mitjons d'hivern per xancletes de circumstància, la prefectura rossellonesa determinarà el seu futur en la frescor de l'isolador i en la solemnitat d'una taula electoral.

1: un nou battle a Perpinyà, ja està fet des del 13 de maig de 2009 i no es tracta d'una al·lusió a la delegació municipal i als seus set membres. Vencedor de les urnes amb una diferència molt àmpliament superior a 574 vots, el nou "batlle virtual de Perpinyà" ⁽²⁾, escollit sobre el Facebook es diu "L'Ampolla de Vi" i succeeix a la "Véro Codignola", qui no va saber beneficiar-se de la "prima als sortints", com al qual l'alternança és potser una cosa purament virtual a la Catalunya Nord!
El nou edil va ser escollit amb 67.774 sufragis o sigui gairebé tant com el número de "verdaders electors" ⁽³⁾ inscrits en les llistes electorals de Perpinyà el març de 2008 i s'ha beneficiat d'un farciment d'urnes en bona i deguda forma. Aquesta pràctica que és del tot legal, ja que els electors poden votar a l'infinit, la qual cosa pot deixar-ne uns quants somiadors!
Anotem tanmateix, que algun(e)s candidat(e)s amarg(ue)s, volien portar reclamació vist la massa ràpida progressió de la "L'Ampolla de Vi". Aquesta última va demanar espontàniament a les autoritats competents (l'administrador del joc), de procedir a totes les comprovacions útils i va sortir totalment disculpada de les seves acusacions. Una victòria que sense dubte esterà àmpliament regada... amb nombrosos "pots de vi"!

Marxeu: no, no es tracta d'una invitació al viatge als nostres "estimats" dirigents passats (i/o per venir), però del moment en el qual el futur "verdader" battle de Perpinyà serà designat pels regidors "frescament escollits". En efecte, hauria de ser en la primera setmana del juliol, sigui al començament de les vacances. Podrem doncs marxar l'esperit tranquil: l'ajuntament serà ben guardat, a la tornada la crisi esterà sempre aquí i no hi haurà a casa nostra grans reubicacions a Romania o a l'Índia, ja que a casa nostra, no hi ha grans empreses.

⁽¹⁾ Sense comptar els ponts sobre l'autopista i el ferrocarril

⁽²⁾ http://apps.facebook.com/virtuel_maire/resultat2.php

⁽³⁾ hi havia llavors 69.417 electors inscrits per a la primera volta (9 de març del 2008) i 69.382 per a la segona (16 de març del 2008)

El "salari de la por" : l'avantguarda és a Catalunya del Nord ?

Marc Delclòs — Fri, 03 Apr 2009 00:00:00 +0200

A Catalunya del Nord, els ocupadors laborals més grans sovint procedeixen del sector públic i en particular de les col·lectivitats territorials. La ciutat de Perpinyà, el Consell General, o l'hospital Sant Joan, es troben gairebé naturalment al capdavant d'aquesta classificació, seguits per la gran distribució. No hi ha pas, o, més ben dit, ja no hi ha gaire més creació de riquesa parlant pròpiament i és ben lògic que el P.I.B. departamental sigui 30% per sota del de la mitjana francesa. Com pertot arreu als territoris econòmicament fatigats, el clientelisme «republicà», pot anar a bon ritme, a tots els esglaons. Es podrien afegir als sectors citats l'Agricultura i l'Edificiació grans ocupadors laborals del departament dels Pirineus Orientals, presos en una tendència, a vegades quasi-institucionalitzada, al treball no declarat, directament o via un subcontractista poc escrupulós. Malgrat millores, hom notarà la visibilitat augmentada dels anuncis de l'ANPE (agència francesa d'ocupació) o de la Casa de l'Estacional de Perpinyà consagrats a reclutar personal durant les grans feines agrícoles, com els préssecs i les veremes, abans rarament declarats sobretot en cas de primera experiència de treball massivament escampada en la joventut.

Sobreviure entrant en la xarxa

Aquest context econòmic, aquí social, ofereix una plaça molt preponderant a la xarxa, que disposa d'un paper augmentat, defensa tot el seu valor i tots els seus codis. Conèixer un elegit, o navegar per un dels seus cercles, per ser «col·locat», o ser proper d'un gran terratinent que el pugui contractar, quan en resta, sembla un dels mètodes més segurs de viure o de no fotre res al país, segons l'ocupador laboral i l'emplegat. Així, amb galls de pobles d'aspecte noble i una població sovint en gran o molt gran precarietat, tots els ingredients són reunits per a l'expansió d'un sistema col.lusiu de primera qualitat, on el «salari de la por» pot fer llei de cara a la desocupació endèmica, a l'ombre dels plàtans, i també de les palmeres, bé que més avars en protecció solar.

La crisi a Espanya s'assemblaria a Perpinyà

Sem doncs lluny de la targeta postal paradisíaca i tot a vora del clixé meridional, tanmateix per fer un panorama de la situació, hi ha altres aspectes a prendre en consideració. La forta taxa de calma perilla d'acréixer-se fortament ja que Catalunya del Nord ha apostat per dos sectors : la construcció, que reemplaça les cultures de la plana del Rosselló per residències per a jubilats no pas prou afortunats per oferir-se la Costa d'Atzur, però prou rics per fer muntar els preus del m2 i fer més difícil l'accessió a la propietat per nombrosos autòctons, i el turisme, de massa, en un desfasement temporal cert : dos sectors (amb el de ll'automòbil) altament afectats per la crisi, puix que les grans compres de tipus predial, immobiliari, o automòbils, essent generalment ajornats sine die, mentre que els pressuposts de les vacances podrien fondre, llevat d'un efecte «bufada d'oxigen». Mes els canvis de comportaments observats recentment en la restauració i l'hostaleria no són gaire encoratjadors. Espanya, que d'una banda d'ençà de la fi dels anys 50 i el tímid desenvolupament econòmic impulsat pel franquisme, havia fet del turisme de massa un important recurs econòmic, i després, en una fúria consumista, des del començament dels anys 1990, a base de crèdits de llarga durada i d'excés d'endeutament, ha fet esclatar la seua bombolla immobiliària, és un dels països d'Europa més greument afectats per la crisi. Els mateixos sectors que debiliten Espanya són fortament desenvolupats a Rosselló, encara que per altres raons, i la terrible perspectiva espanyola de 20% de desocupats previstos al pic de la crisi constitueix una alerta al nord de l'Albera, que no s'ha tornat por gràcies al núvol de fum de les nostres benvolgudes institucions.

Es pot comprendre l'Islam sent Occidental ?

Marc Delclòs — Fri, 09 Jan 2009 21:00:00 +0100

Si les religions són complexes per al neòfit, és encara més cert per a l'Islam. Sense entrar en els diferents corrents i les múltiples branques, hi ha abans de tot una multiplicitat que sovint fa nosa en aquesta religió. L'absència per exemple d'un líder espiritual «únic», sovint deixa la capdavanteria als extremistes i permet que malauradament s'enfilin dreceres encara més fàcilment. De més, d'ençà diversos anys (2001 ?), hi ha una veritable instrumentalització de l'Islam. Per prova, el gihad, que és abans de tot una lluita espiritual i interior, es presenta a l'opinió pública com una «lluita armada», però de fet és el gihad menor, que sols té vocació defensiva, en cas d'agressió. Existeix evidentment un Islam tolerant i generós, respectuós de les altres creences, i no pas solament un Islam integrista, malgrat certes dreceres popular, procedents de les farinetes mediàtiques. L'Islam visible no té pas gran cosa a veure amb l'extremisme que poa en la misèria. La creació d'instàncies representatives és doncs un avenç considerable per tal de donar una llegibilitat més gran al públic de masses. Però l'Islam (que significa «submissió») es pot trobar de vegades en contradicció amb el dret de certs país on la religió s'accepta com a pràctica, però no és pas, o ja no ho és més, erigida al rang de llei.

Laïcitat imposada contra religió de submissió

A França, el Culte de la Raó i de l'Ésser Suprem demostra l'excessiva complicació d'evacuar totalment la qüestió religiosa, la laïcitat al seu paroxisme esdevé una creença alimentada del rebuig de les religions. Perquè la filosofia mateixa de la teofilantropia prova una certa utilitat social de l'existència de Déu, el paper de catalitzador de les religions apareix com natural. L'Islam ens sorprèn sovint per la seua globalitat, la seua vocació a regir tan nombrosos aspectes de la vida del creient; Certament perquè oblidem el paper de les altres grans religions en el passat : diversos interdictes fan o van fer aquest paper, com aquell de no menjar porc, que retrospectivament pot ser vist com una mesura sanitària que només una religió podia imposar llavors. El període de dejuni és igualment comparable. Val a dir que pels catòlics la Quaresma que és força menys fatigant que el Ramadà, corresponia més o menys al «període de soldadura» i permetia d'aguantar fins a la collita vinent. La força d'una religió és de poder fer acceptar, sense gaire dificultats, restriccions relativament constrenyedores, on les lleis civils segurament fracassarien, com per exemple amb la Prohibició, als EUA a partir del 1920. Però aquest paper de legislador, vàlid segles durant avui es confronta en nombrosos països a l'ortopraxia dels Codis Civils.

Remei integrista a la societat decadent

Segons una lògica maniquea, la caiguda de l'URSS ha deixat un espai (massa ?) vast al capitalisme i certs integristes islamistes volen aprofitar aquesta oportunitat per a colar-se pel pas obert i fer del seu Islam l'única alternativa creïble al sistema. Justament, aquest dualisme agrada a certs líders occidentals que semblen haver de menester un enemic comú i sobretot fàcilment identificable : el Musulmà dolent que vol mal al nostre sistema, únic garant de la llibertat, succeeix així a l'horrible comunista. L'absència d'un cap religiós únic, la complexitat mateixa de les divisions de l'Islam i el desconeixement quasi generalitzat d'aquesta religió, són molts elements que permeten de fer encara més creïble aquesta teoria. Si la garantia de la pau social rau en el respecte de les diferents religions, la substitució d'una lluita ideològica i política per una rivalitat religiosa prou sembla l'últim recurs per servir de valedor a un sistema visiblement en situació de perboc. Aquesta simplificació perillosa ens confronta al «xoc de les civilitzacions», quan els vertaders desafiaments, lligats a l'aigua dolça, al petroli o encara a l'urani, són estrictament geostratègics.