Blog Jonathan Prescot

Les palmeres són de dreta?

Jonathan Prescot — Sat, 30 Jun 2007 00:00:00 +0200

Josiane Ubaud és etnobotanista, recorre el país d'oc a la recerca de la relació fosca entre plantes i homes. Per a ella, els arbres mai no han estat plantats per casualitat : raons econòmiques, sociològiques o de plaer, són els marcadors del que sem. En una obra apassionant titulada "Dels arbres i dels homes", pareguda el 1997, dibuixa el quadre de llur concordança. Successivament vectors de convivència, proveïdors d'ombres, marcadors socials o símbols republicans, els arbres ens parlen dels homes. Però ateny també una sociologia despietada de l'arbre quan ens parla de la palmera "enganxa-turistes que fa del nostre Llenguadoc un tòpic sud de pacotilla, digna de les Bahames". De fet, l'arbre rei de les nostres avingudes hollywoodianes, a Catalunya del Nord, era al segle XIX el símbol evident de l'arrogància burgesa al Llenguadoc, com al Rosselló. Que les palmeres ens parlarien de política?

Perpinyà la catalana, clarament a dreta…

El seu miler de palmeres municipals ens recorda a quin punt predominis burgesos i municipals s’han succeït en una estratègia dretana i constant per fer-ne "la ciutat de la palmera a França". Però què ha passat en altres llocs ? Banyuls hi havia escapat. En aquesta vila de vinyataires i de mariners, qualques arbres plantats d'aquí d'allà marcaven els límits de la burgesia local. Però un front de mar deendència niçarda marcaria el passatge en el seu temps de Jean Rède, el sulfurós batlle RPR ? Portvendres resisteix bé. Algunes plantacions al llarg dels molls ens recorden que l'antic batlle, Jean Vila, era un amic personal de Jacques Chirac i del promotor Jean-Claude Méry. Avui, la vila és d’esquerres. Per a Cotlliure és més difícil. Fins fa molt poc les palmeres eren poc presents, contra l'opinió de l'arquitecte dels edificis de França, Alain Vernet, que volia imposar-los en la remodelació de la plaça Caloni, a començament dels 90. Però d’ençà de no gaire, apareixen. Cotlliure rellisca a dreta ? Els darrers resultats electorals tendeixen a demostrar-ho.

La tramuntana és d’esquerra ?

Per a Argelers de la Marenda és més fàcil, els guratoris nous no en tenen, i, malgrat una passejada de palmeres torbadora endegada cap a la masia Larrieu, sembla que Argelers sigui sempre d’esquerra. El senador PS Jean-Luc Mélenchon, de visita a la vila l'abril de 2007, no em desmentirà. Per Sant Cebrià, com hi ha món, les palmeres creixen com bolets sota la fèrula d'una municipalitat UMPista que assumeix. Semblant per a Canet delRosselló, que resta a dreta fins a la darrera de les seues palmeres californianes. És veritat que Califòrnia és un estat federal americà dirigit pel senador Republicà Arnold Schwarzenegger. Tanmateix, a cops treuen mal a sobreviure, les palmeres Californianes de Canet! Com a Sant Cebrià o a Perpinyà, s'han de demanar si la tramuntana no seria d’esquerra, ella que les maltracta fins que morin.

La separació dreta-esquerra no hi sobreviurà pas…

Però dreta i esquerra a la francesa tenen en comú un desconeixement gairebé prop total de la mundialització neoliberal i dels seus virus paràsits. L'error té per a nom Paysandisia Archon, bonica papallona vinguda sense papers d'Amèrica del Sud amb com a sol objectiu conegut : matar les palmeres. Tal un clandestí acusat de destrossar els comptes de la seguretat social, embogeix els nostres responsables municipals i redueix els pressuposts en inútils estratègies de retorn a les fronteres. L'oposició se n'inquieta, el risc de fer-se acusar de complaença planeja sobre les assemblees municipals. Cal fer republicana la lluita contra aquesta immigració clandestina i fer de la palmera un símbol d'esquerra ? L'accés a un privilegi fins llavors reservat a la burgesia ? Alguns exigeixen el tancament de les fronteres, d'altres compromisos d'aliances. Les palmeres no han acabat de parlar-nos de política...

Després d'arrencar vinyes, arrencar cases?

Jonathan Prescot — Sat, 05 May 2007 00:00:00 +0200

"AElna, El Rosselló: la construcció foragita el vinyer

casa nostra arrenquem les vil·les per plantar vinya !". Davant la meua cara estupefacta, Alain esclata a riure. Sem a la fi dels anys 1980, en un restaurant parisenc. Acabi d'explicar que al "Migdia" la vinya està malament i que els casuals s’imposen sobre les terres agrícoles. Alain Turion encara és director de gabinet de Bernard Stasi, el batlle d'Epernay. La seua mirada espetega, el que sembla no ser més que una sortida de fet s’acosta a una veritat que fa mal. Cal dir que Epernay és el cor del vinyer Champenois (NDT de la Xampanya). En aquell temps funcionava rebé : la demanda era superior a l'oferta, les cotitzacions s'envolaven. Si escoltem Alain Turion, no hi ha fatalitat a la crisi

Avui, la viticultura oscil·la entre felicitat i tragèdia…

De fet, no hi ha una sinó diverses viticultures : entre concurrència mundial i baixa del consum francès, els cellers cooperatius pateixen, mentre que certs cellers particulars prosperen en un mercat de nínxols en forta expansió. A la Catalunya del Nord, mentre alguns deixen l'ofici amb tan sols el RMI (NDT Renda Mínima d’Inserció) per viure, altres s'instal·len en la viticultura com s'entra en religió : amb fogositat i passió. Dones, tot sovint, marcant una diferència essencial en el seu enfocament, més en harmonia amb la terra, més determinades també. Les paraules clau entre aquestes nouvingudes són "agricultura ecològica", biodinamisme». Excel·leixen en comunicació i defensen amb empenta una producció de qualitat. Ens podríem tranquil·litzar per tant pensant que la crisi no és més que l'episodi d'una mutació entre tants altres, que la xarxa social repescarà els més fràgils i que en el fons, tot s'acabarà arreglant. Però aquest cop, podria acabar diferentment i més greument. El 2006, el report anual de la Tresoreria General de Perpinyà ens dóna el primer tast del darrer acte d'aquesta tragèdia centenària : més de 42% de les explotacions agrícoles han desaparegut en 4 anys i s'ha construït en 1 any 2600 noves residències principals, segons el report anyal de la Tresoreria General de Perpinyà. El nombre de permisos pel que fa a allotjaments ha progressat de 27%. A aquest ritme, menys 42 més 27 faran molt de pressa 0 agricultura, ja que l'expansió immobiliària es fa en competència amb l'agricultura.

Si la població es dobla, la construcció es multiplica per 8…

I ara ve quan tot bascula, el mateix estudi indica que el 2020 la població de la Catalunya del Nord serà de 500.000 habitants. Ara 2003, el geògraf Yves Lebahy, especialista del litoral i investigador a la universitat de Rennes (Roazhon en bretó), llança el senyal d’alarma demostrant que la recent duplicació de la població residencial al voltant del Golf del Morbihan havia entrenat la multiplicació per 8 de les superfícies construïdes. Insistia en una dada particular : les construccions s'havien realitzat prioritàriament a les zones planes i accessibles, les millors terres agrícoles ! A la Catalunya del Nord, en proporció, la tendència s'accelerarà doncs fins a l'acceleració : tota tornada enrere esdevindrà impossible. Ho haurem decidit ? No, de fet és ben pitjor, ho haurem deixat fer.

L’agricultura: una oportunitat per demà…

Però més enllà de la pèrdua d'una activitat, és a una part de nosaltres mateixos que renunciarem llavors. El plaer de mossegar en un abricot "roig del Rosselló" ben sucós, el de l'espectacle dels cirerers en flor, el dolçor d'un got de moscat o el d'un bescuit sucaten un veire de banyuls. Més greu, tindrem la covardia de deixar aquests joves que s'instal·len afrontar sols la pressió immobiliària, aleshores que demostren que l'agricultura té un futur ? Podem deixar el turisme esdevenir la monoactivitat d'un territori, amb per a única perspectiva d'evolució les residències per a persones grans ? No, l'agricultura és una oportunitat per a demà. Més que una tria econòmica, és una tria de societat, de la nostra societat. Per tant una tria política. I si l'agricultura es convidava en el debat ?

"Visc en un barri de Perpinyà, que se’n diu Argelers de la Marenda…"

Jonathan Prescot — Sat, 24 Mar 2007 00:00:00 +0100

J'Tinc la sort de tenir munt d’amics arreu del planeta, gràcies a Internet. Segurament passa la mateixa cosa per als meus veïns, però mai no he tingut l'ocasió de parlar-ne amb ells ja que no els conec pas. Visc en un barri simpàtic dels afores de Perpignan, anomenat Argelers de la Marenda. Un apartament gran de 32 m2 amb dues cambres cabines i una sala d’estar de 16m2, en un petit immoble de deu nivells de la "Residència Sant Julià". Al centre del grup de quinze immobles que constitueixen la residència regna una esplèndid oliu. Feliçment, el conserge l’ha fet esterilitzar, com sigui que les fruites negres d'aqueix arbre atreien les mosques. Sembla que aquest indret era una zona agrícola on cultivaven aquesta mena d'arbre per fer oli! Al dia d’avui, els olis són sintètics i de qualitat ben millor per a la nostra salut. En aquests temps de canícules repetides, treballem de 4h00 a 12h00. Jo, treballi a Prada de Conflent, un altre barri de la ciutat situat a 1h30 aproximadament, prenc el perifèric de 6 vies que volta Perpinyà. Inaugurat fa dos anys, aquesta disposició enllaça els barris d'Elna, Prada, Ribesaltes, Canet de Rosselló i tornada a Elna. Malauradament ja sembla saturat, atès que els 1,5 milions d'habitants que viuen a Perpinyà i la seua corona sovint es trobem blocats en embussos monstruosos. Al capvespre, després del descans-migdiada imposat per la DADSS, irem amb els nins al nou Parc Regional de Lleure anomenat "Costa Vermella".

Un parc temàtic sobre els antics pobles de Cotlliure, Port-vendres, Banyuls i Cervera de la Marenda

És un rodal genial, que reuneix quatre temes diferents, als antics vilatges comprats pel Consell Predial, el servei públic del Consell Regional encarregat de gestionar l'espai. De veritat que han fet les coses bé i han creat més de 5000 feines de figurants en els diversos parcs temàtics : el de Cotlliure és dedicat als temps de Lluís XIV i de Vauban. El de Port-Vendres a la guerra del 1940 : enmig del port desafectat hom pot veure, cada dia de l'any la reconstitució del torpedinament, el 1944 davant Canet, del creuer auxiliar "l'Alice Robert" pel submarí anglès "Ultor". És molt espectacular i espantós quan els torpedes esclaten i també quan es migparteix i va a fons. A Banyuls, han reconstituït la tradició de la vinya, una planta graciosa que servia per fer vi. El súmmum és la gran festa de la verema, que aplega al mes d'octubre més de 2000 figurant. L'espectacle és grandiós. Hi érem l'any passat, era apassionant. Els figurants, amb vestits tradicionals romans, parlen el patuès regional espanyol dit "català". El parc Cervera, quant a aquest, encara és en construcció. No sé si un dia serà acabat. El tema n'és la SNCF, una companyia de ferrocarril del segle passat.

Bon goig que tenim l'experiència de Port Aventura i Eurodisney!

El problema ha estat d'allotjar tots els figurants que animen els quatre parcs temàtics de la costa catalana. Era exclòs que hi visquessin i la decisió de construir Residències de Treball a la plana del Rosselló era per força la bona. Aquests parcs són una bona idea car, demés de les feines directes, donen animació a les persones de més de 70 anys que constitueixen la immensa majoria de la població local. Jo mateix treballi en una residència d'avis. D'altra banda, com tot el Sud de França, la regió Llenguadoc- Rosselló ha estat designada Zona de Residència i de Lleure. Un fum de persones grans s'han agrupat així en la immensa aglomeració que va de la frontera espanyola a la frontera italiana, sobre més de 200 quilòmetres de profunditat resseguint la costa. Perpinyà intra muros, comprada per la Generalitat de Catalunya, marca la seua diferència amb una població constituïda de rics empresaris i alts funcionaris que treballen a Barcelona. Aprofiten del TSGV, el tren de super gran velocitat que connecta Perpinyà a Barcelona en menys de 14 minuts. Cal dir que als anys 2010, la situació de França era tal que l'ajuda del Fons Monetari Internacional va ser un vertader alleujament. Els elegits reclamaven de molt de temps ençà alternatives a la indústria i a l'agricultura, activitats de mà d'obra en decadència, poc en condicions de suportar la sobretaxació imposada per mor d’eixugar els deutes francesos i pagar les retirades. Mants i mants s'han exiliat. La venda de les terres alliberada a grans grups immobiliaris vinguts a sostenir positivament l'acció governamental ha permès de sanejar els comptes públics i de continuar amb noves bases. La meua muller i els meus dos fills tenen molta sort puix que... De fet, no sé per què tenen sort : sempre en aquell moment me desperti amb un sobresalt.

Homopares : "Sem pas subhumans, fa?"

Jonathan Prescot — Sat, 03 Mar 2007 00:00:00 +0100

Quan la redacció de la clau ha decidit d’abordar el |subjecte, he saltat sobre l'ocasió d'il·luminar la nostra llanterna dels tabús. Cal dir que als anys 1980, feia part dels homòfobics soft, de caire ben pensant : "Els homosexuals d'acord, però al carrer no...". Amb el recul, realitzi que finalment són els pitjors. La freqüentació d'alguns homosexuals encantadors, la pel·lícula "Philadelphia" el 1993 i la lectura assídua de les "Cròniques de San Francisco" del novel·lista americà Armistead Maupin, més dues o tres bufes de la vida, m'han dirigit a més mesura en la mirada formulada a altri, i sobretot a no jutjar. Qualques telefonades més tard, m'heus aquí en una urbanització del municipi de Cabestany, a la plana del Rosselló, davant la casa de la Céline i la Martine. Els dos mainatges ens abracen. Són plens de vida i tornen, l'un als deures, l'altre a la vídeo consola. La Céline i la Martine m'acullen amb un divertiment mesclat d'inquietud. "Saps, tinc por que siguis terriblement decebut" comença la Céline. Dic que l'objectiu no és de fer una tesi però més aviat un retrat ràpid d'una família homoparental entre tantes altres. "No sem pas militants. Els mainatges els criem com totes les altres famílies. Hugo és el fill de la Martine, té deu anys. És un mainatge molt viu, llavors de tant en tant també cal una mica d’autoritat. Durant les vacances i un cap de setmana de cada dos, veu el seu papa. Com altres nens...". La Céline explica, és tranquil·la, quieta, "Veus, és simplement un nin al si d'una família". La Martine, que s'havia retirat per no participar en una cosa massa compromesa, torna de puntetes. Se somriuen, de tant en tant Hugo treu el cap, intrigat per aquest desconegut amb micro. La Céline continua "teníem un gran desig d’infant totes dues, llavors vam pensar en la inseminació artificial. Ara, a l'estat francès no és pas possible i vam anar a Barcelona. Les coses han fet que hem acabat renunciant. Em recordi que al començament em van fer moltes qüestions. De fet, com per l'Hugo i l'Anna, cal força d'amor i després hi ha una educació, i al final funciona...".

"Cap dret a l’error… Si hi ha un problema, forçosament és culpa nostra !"

I la mirada dels altres? La meua qüestió els separa una fracció de segon, la Céline ha pres recul sobre el subjecte, assumeix. La Martine hesita a dir que no sempre és evident : "En certs medis professionals, aquest tema és veritablement tabú i encara és de vegades difícil amb els que es cuiden dels nostres fills... no tenim dret a l'error, si hi ha el més petit problema, és per força sempre culpa nostra...". Al to de Martine imagini els sobreentesos, els jutjaments definitius, les mirades ambigües. En aquest moment realitzi en quin punt l'infern sobretot són els Altres. I els debats sobre aquest tema, al si de la campanya presidencial? La Céline es redreça, "’enrabien ! Em demani com es poden permetre un judici ! Sem sanes de cos i d'esperit, no sem pas subhumans, oi ? Què s’empatollen ?". I de la societat francesa, què diríeu? "Completament desfasada... però hi arribarem, és obligatori, anem donant allargs d’ençà de tant de temps... Però jo sóc feliç, i l’Hugo sembla l'ésser també, doncs què?". La Martine torna i finalment s'instal·la amb nosaltres. "En l'esquema clàssic de la família, estil home-dona, veus que de vegades hi ha mainatges que són molt malaurats, el criteri que la gent hauria de recordar és aquest : és feliç la mainada". La Céline tenia raó, de fet de família homoparental he parat en una família simplement. Una família que estima la seua patuleia. Me recordi d'aquelles sòrdides converses de barra, de la mena que tots hem sentit sobre els homosexuals, i pitjor que tot "els que es fiquen a tenir marrecs". En el fons, el vertader tabú és el de la sexualitat. Que heu llegit un llibre de Richard Bachman (de fet Stephen King) titulat "Ràbia"? S'hi descobreix un noiet terroritzat per un monstre estrident que a cops freqüenta la casa. Una nit, s’infla de coratge i obre la porta de la cambra dels pares: el grinyol prové del llit. Son pare, un idiota brutal, és el monstre que el fa grinyolar muntant-s'ho amb la mare. Batut i traumatitzat, el petit Charlie acabarà molt malament. Llavors sí, Martine, el problema no és d’ésser homosexual, bi o hetero, el problema és l'amor de què sem capaços per als nostres fills. El petit Hugo es ve arraulir als braços de la Céline, fa l’enze. Sincerament, desitgi a tots els nins privats d'afecte de tenir la sort de viure en una família com la de Martine i Céline.

Després de Vauban, cal regraciar el mariscal Von Rundstedt ?

Jonathan Prescot — Sat, 20 Jan 2007 19:24:33 +0100

Ho he decidit, iré a trobar Vauban al castell de Cotlliure. Però en principi un clic sobre el lloc web de l'ofici del turisme : www.collioure.com. En relació amb el castell, em trobi amb aquesta perla : "Peça mestra del dispositiu defensiu, va ésser elevat en un emplaçament de construcció romana. Agençat essencialment pels Comtes del Rosselló i els Reis d'Aragó entre 1276 i 1344, acollirà la cort dels Reis de Mallorca. Llavors la fortalesa l’ocuparan els Espanyols fins el 1642, data en què recaurà a les mans dels francesos. Vauban aleshores farà elevar el recinte exterior i arrasar el talús". Els Romans, els Espanyols, Vauban el salvador... benvinguts a Disneyland Rosselló ? Ras i net, les obres de referència ho testifiquen, el 1659, el restant de la part Nord de Catalunya, plaçada des de la fi de l’edat mitjna sota "l'autoritat" de la monarquia espanyola, és annexada brutalment a França pel tractat dels Pirineus. Se'n segueixen repressió, misèria, prohibició de la llengua catalana etcètera. Les tropes franceses s'instal·len i ocupen aquest territori. És així com Cotlliure esdevé Collioure, qüestió de fonètica. Els estrategues, entre els quals el cavaller de Clerville, decideixen de reforçar la ciutadella contra "l'enemic espanyol". Les obres, compromeses per Saint-Hilaire, les supervisa Vauban que ve a controlar-les el febrer del 1669. Hi romandrà 2 dies, durant els quals decideix que s'ha d’arrasar la ciutat i la població s’ha de desterrar a Port-Vendres! Així, l'església, el consolat, 40 cases, així com la totalitat del barri popular del Port d'Avall, constituït de cases i de barraques de pescadors, seran destruïts. Tot això se sebolleix sota 2 glacis de protecció, a l'Oest i al sud de la fortalesa. Avui, aquests glacis s'han tornat aparcaments. Només el 1680, durant la visita del secretari d'estat francès a la guerra, Louvois, després que Port-Vendres sigui considerat com estratègicament prioritari, el projecte de Vauban se suspendrà. S’autoritza la població a instal·lar-se definitivament al nord de la ciutadella (l'actual poble vell) i a reconstruir una església, damunt esculls a flor d'aigua. Utilitzarà l'antic far com a campanar.

En 2007, Vauban seria perseguit pel Tribunal Penal Internacional....

Aleshores, Vauban (1633-1707), arquitecte de geni o criminal de guerra ? La veritat és que el 2007, per la seua acció a Cotlliure, seria perseguit pel Tribunal Penal Internacional. Però la història balbuceja de vegades. Anant a Cotlliure, he aparcat l’auto sobre l'aparcament del raval. Petits bancs, implantats al cim del mur que domina la platja, permeten de contemplar el castell i l'església. L'indret és encantador, el mur preserva els habitatges a ran de mar de l'assalt de les tempestes hivernals i s’han realitzat endegaments a l'esplanada : terreny de petanca, parc infantil, terrasses de cafè, estacionament. A la dreta, reconec el bar petit de la Balette, cavat dins la roca... La història d'aquest «embelliment arquitectural» debuta l'11 de novembre del 1942, quan la Werrmacht envaeix la zona sud de França. Les tropes alemanyes de seguida es preocupen per reforçar la costa per mor d’impedir un desembarcament aliat. A Cotlliure, decideixen de construir, a la platja del Raval, un mur antidesembarcament protegit per una bateria a la Balette. Els pescadors del Raval són condemnats : els seus vaixells de pesca, els famosos sardinals, mai més no podran ésser tirats a la platja. L'organització Todd comença els treballs. Són sota la direcció de l'Hafenkommandant Walter Denys, comandant del dispositiu alemany a Port-Vendres i són supervisats pel Feldmarshall Gerd von Rundstedt. El 1943, ve a mirar llur avançament, en companyia del General Oberst Johannes Blaskowitz. Actualment, el mur serveix de suport a l'esplanada, el búnquer ha estat transformat en petit bar. Vist d'aquí l'espectacle és magnífic, l'església i el castell són meravelles, però hom es pot delitar amb l'espectacle oblidant la història? Que pensarien les poblacions de l'època en veure'ns encensar els seus borreus sense recordar els fets? No hi ha obligació de memòria ? Finalment l'analogia de les situacions és torbadora. Vauban - Von Rundstedt, dos servidors, brutals i zelosos, de llur pàtria respectiva. Al cap i a la fi, amnèsia col·lectiva i endegament d'un aparcament! Em dic que, si com per Vauban, sem capaços d'oblidar en aquest punt els "detalls" de la història, doncs el 2053 organitzarem una cerimònia per tal d'agrair Von Rundstedt (1875-1953) per la seua visió arquitectural. N'aprofitarem per lloar els aspectes positius de l'ocupació alemanya a la zona sud, de 1942 a 1944...

Olivier Ferrand: "La clau del futur és la capacitat a la utopia"

Jonathan Prescot — Sat, 25 Nov 2006 00:00:00 +0100

La clau : Com s’esdevé un animal polític, quina és la vostra trajectòria?
Olivier Ferrand : Vaig néixer dins la política, la meua mare sostenia Gaston Deferre a Marsella. Després de l’ENA, el Ministeri de Finances me va conduir del FMI al Banc Mundial i a l’OMC. Però va ser com a conseller de Lionel Jospin a Matignon on va començar veritablement la meua carrera política. Tot seguit, a nivell europeu, he estat conseller de Pierre Moscovici i de Romano Prodi. Avui dia, sóc adjunt a l’alcaldia del tercer districte de París, professor de Ciències Polítiques, i aviat a la Universitat de Perpinyà.

la clau : Per què aquí? La mar és més blava que a Marsella?
O.F. Sóc fill de Marsella i la meua cultura és la Mediterrània. L’any 1995, quan vaig treballar al departament dels Pirineus Orientals, me'n vaig enamorar. Des que Henri Sicre, l'actual diputat de la zona Vallespir-Albera-Costa Vermella, ha decidit no presentar-s’hi pas, jo he postulat. I també, tinc el sentiment de poder ser útil, aquest departament està devaluat i acumula handicaps, vull aportar el meu dinamisme i les meues competències: hi ha una manca de relleus per als dossiers estructurals... El TGV Montpellier-Perpinyà no s’ha pas fet perquè els catalans no han pas tingut pes, passa el mateix per la THT (MAT - línia de Molt Alta Tensió), inicialment prevista als Pirineus Atlàntics. Jo sabré portar els dossiers on calgui, amb vigor. La meua carrera podia continuar a París amb Delanoë, però la meua tria personal és venir aquí.

la clau : En política, França cultiva el vell. Heu decidit ser pacient?
O.F. : (riure)… Si, a França hi ha una enorme prima per l’antiguitat: a l’Assemblea Nacional només hi ha 3 diputats de menys de 40 anys d’un total de 577! D’altra banda per trencar aquesta lògica el PS s’ha dotat de regles renovadores aprovades pels seus militants. Sobta que avui dia alguns la contestin...

la clau : Seu oposat a l'acumulació de càrrecs?
O.F. : Si! L’ètica mínima en política és la de dedicar-se sincerament al seu mandat. Per exemple, el problema al parlament són els diputats absents a causa dels càrrecs locals. No acumular també és la garantia de poder federar i ser eficaç. Aquí, molts projectes d’interès general no veuen pas la llum a causa dels antagonismes entre els elegits, o per manca de seguiment dels dossiers. És un gran handicap per als catalans.

la clau : Seu a favor de Strauss-Kahn... Si us dic “Ségolène Royal”, atureu l’entrevista?
O.F. : (riure)… Al departament dels Pirineus-Orientals, el 95 % dels amics que me sostenen són “ségolistes”, nosaltres fem campanya plegats. Ségolène Royal i Dominique Strauss-Kahn encarnen la renovació generacional. Ségolène la personifica amb un carisma innegable i Dominique amb les seues idees.

la clau : El 2004, vostè va declarar davant dels europarlamentaris: “Vosaltres teniu el poder de fer que la utopia d’avui esdevingui la realitat del demà”. La utopia té futur?
O.F. : Més que mai! Al període gloriós 1945-1975, la qüestió era gestionar un món que se comportava bé. Però d'ençà dels anys 1980 el món va cada vegada pitjor. Cal cercar les idees que ens permetin sortir de la crisi. La clau del futur no és pas la gestió sinó la capacitat per la utopia.

la clau : A l'àmbit local, en relació al tema Atur-Preu del Sòl-Habitatge, teniu quelcom de nou a dir?
O.F. : La meua manera de fer política és molt participativa. Conec aquests dossiers des de l’any 1995 però des del començament, aquí, jo he volgut contactar aquells qui podien orientar cap a mi els problemes i els projectes, per entendre’ls bé. Ara jo aniré cap els ciutadans per elaborar propostes que jo portaré els 3 últims mesos de la campanya legislativa al 2007. Escolti el que la gent me vol dir, mentre em fa l'efecte que un munt de polítics locals parlen sense escoltar...

la clau : Ara que el planeta es globalitza, de què serveix ser català?
O.F. : És un plus considerable dins la mundialització de tenir un ancoratge i uns referents. Ser català és una identitat cultural, centrada al voltant d’una manera de viure i d’una tradició històrica. També és una capacitat d’integració formidable per als nous arribats... Però el catalanisme és també una veritable oportunitat econòmica, oberta a una entitat transfronterera dinàmica, de 13 milions d’habitants, dotada d’una llengua internacional. Cal definir i posar en escena un catalanisme modern i ofensiu. El TGV accelerarà aqueixes mutacions.

la clau : Quin llibre llegiu actualment?
O.F. : L’últim llibre de Daniel Cohen: “Tres lliçons de la societat post-industrial”.

la clau : El darrer CD que heu escoltat?
O.F. : Sóc molt eclèctic, des de Bruce Springsteen passant per l’Òpera moderna o Bénabar...

la clau : El vostre darrer film?
O.F. : L’estrena de l’últim James Bond, “Casino Royale”.

Per vosaltres he tastat l'ANPE...

Jonathan Prescot — Sat, 14 Oct 2006 00:00:00 +0200

Pel maig del 2006, prenc la decisió, vaig a inscriure’m a l’ANPE. 10:00 hores, obri la porta de l’agència situada a prop de casa meua, en algun lloc de la plana del Rosselló. El hall és clar, colors agradables a les parets, tot sembla preparat per un acolliment estudiat dels aturats. Miri al voltant meu. No hi ha pas cap mena de speed. Però tot d'una s'obre una porta, un home entra, precipitat.
-Ep, bon dia, seu la persona qui..?
Molest es gira cap a mi.
-Cerqueu quelcom?
-Em voldria incriure a l’ANPE...
-Heu passat per l’ASSEDIC?
-No, tinc...
-Aleshores comenceu per això i torneu després.
-Però, espereu, com ho faig? On és l’ASSEDIC?
-El millor és internet, en teniu?
-No...
-Teniu servei d'accés lliure allà, o per telèfon. Les dades són al taulell. Tinc pressa.
Desapareix. A soles al hall, decideixi tornar a casa. En aquest punt, em dic que aquest paio que ha estat despedit i que es demana com alimentarà la seua família es deu sentir malament, fins i alguns no hi tornaran pas.
A casa meua me conecti a la web ASSEDIC, però sense ADSL, el carregament és molt llarg i he de renunciar. Més tard es realitza però de sobte una alerta adverteix “Aquest lloc no té pas seguretat, qualsevol transferència d’informació comporta importants riscos de pirateig, voleu continuar?”. Faig clic a OK. Ja està, sóc inscrit. Un principiant hauria tingut problemes: la web no funciona bé i el control d'alerta és molt inquietant.
Uns dies més tard rebi un dossier complet. La meua inscripció ha estat enregistrada. Un dels documents m’informa que he d’anar, en un període d’un mes, a una entrevista a un dels locals de l’agència ANPE situada a més de 30 km del meu domicili. Telefoni per assenyalar que hi ha una agència a menys de 500 metres del meu domicili.
-Puc tenir l’entrevista aquí i no a 30 km?
La dona del telèfon és amable i molt pro:
-Si, és possible, però hi heu d'anar als horaris indicats. Us cal recollir la convocatòria i mencionar la trucada d’avui.
-Cal demanar cita?
-No cal, per una primera entrevista us agafaran sense cita.
Torni a l’agència, aquest cop una dona bastant BCBG és a recepció.
-Bon dia, vinc per una entrevista...
-Teniu hora?
-No, m’han dit que no era necessari.
-Us han dit una collonada, no rebem en el flux...
Em cal un moment per reflexionar. Acaba de tractar de ximple la seua companya que amablament m’ha respost al telèfon i m’esclafa amb el seu llenguatge tecnocràtic. Decideixi jugar al joc.

"L'ANPE, no rep en el flux". Perdó?

Miri pel sòl, amb les espatlles com un gat, i me permeti un:
-Perdoneu, què és el flux?
-La gent que entra i surt...
Encarada amb el meu posat desesperat ella agafa un to condescendent i em parla com si jo fos un deficient mental.
-Mireu, les nostres agències són obertes al públic per donar una bona rebuda... Una mena de lliure servei. La gent entra i surt amb tota llibertat, consulten els taulells d’anuncis, se conecten a Internet. És el flux. Si us han donat hora, és diferent...
Com l’altra vegada l’agència és buida... Ah no, una dona espera en un racó, obrint i tancant un dossier de manera compulsiva, trista, amb la mirada perduda. Aclarit el flux i ficant-me en la pell d’una pols dirigida per aquesta corrent, trec una carta del joc.
-Ah, ho comprenc millor, llavors podria tenir una cita?
-Si creieu que disposi de l’agenda dels consellers... Són ells qui porten llurs cites, són gent ocupadadíssima (indirectement: “tu no tens pas res més a fotre...”). La còlera em guanya lentament, hi torni i l’espiï amb una mirada assassina.
-Doncs podria trobar-me amb un conseller?
Ella se sobresalta. Acabi de cometre una errada, ella ha canviat l’etiqueta de “pobret” per la de “merdós amb potencial perillós”.
-Ara ho miraré, però no és pas tan simple...
Un tipus arriba, agressiu, i decideixi suavitzar el meu mal humor per obtenir una cita. Ell me la dóna.
-Però és d’aquí tres setmanes, la data límit de la meua convocatòria s’haurà passat, no hi ha pas cap risc que m'esborrin?
-No, no, cap risc...

M'ha calgut unes setmanes per entendre-ho tot. De fet, l'ANPE i l'ASSEDIC tenen lògica pròpia i jo m'havia descuidat la declaració mensual ASSEDIC que ha d'emplenar qualsevol aturat, tal i com m'ho van explicar a la primera trobada amb l'ANPE! Així doncs la maquinària justifica artificialment els seus rodatges internes i la plantilla de gent que m'han assessorat té menester que hi hagi candidats a desocupats per conservar llur pròpia feina.
Una setmana més tard, el juny 2006, rebo una carta de l’ASSEDIC. M'han esborrat! Jonathan Prescot | 14.10.06 [Què opineu?]

Discurs del Mestre del Món als països pobres i no aliniats

Jonathan Prescot — Sat, 16 Sep 2006 00:00:00 +0200

Benvolguts amics…
Des del 1984 a Bhopal, quan la companyia americana Union Carbide va deixar escapar un núvol tòxic que va matar diversos milers d’hindús, fins a Abidjan aqueix estiu 2006, on la neteja de les tines del vaixell químic Probo Koala, llogat per companyies europees, ha intoxicat diversos milers d'ivorian, llarga és la llista dels crims que les nostres societats industrials han comès als vostres països en vies de desenvolupament. No parlem pas dels conflictes regionals ni de les epidèmies que sembrem aquí i allà per fer funcionar les nostres fàbriques. Es tracta d'un fet concret, la nostra riquesa no seria pas possible sense la misèria dels països que representeu. Per aquest motiu us volia donar les gràcies amb tot el meu sentiment per la solidaritat permanent que ens manifesteu. Sí, benvolguts amics, car no podríem pas, sense els metalls preciosos de l'Àfrica, la mà d'obra xinesa o el petroli de l'orien mitjà, bastir a diari aquest remolí fonamentat el el creixement, que ens porta cap a més consum, més lleures, més plaer. Podríem voire sense sabates Nike, sense cotxes climatitzats o samarretes? I l'esquí, la platja i els avions que ens fan descobrir la fabulosa bellesa del vostre paisatges que romanen verges, sense tot això podríem viure? No, ja és massa tard, ningú a casa nostra no vol pas més renunciar; Compartir? És impossible.? A més, sense pobres no pot pas haver-hi rics.

En qualsevol cas ho hem tot previst, tot organitzat, el nostre model filosòfic és el millor incontestablement! Ben entès parli de la democràcia. Nosaltres sem la democràcia. Ja sé que envegeu aquest concepte que ens fa venir rics cada dia més tot esclavitzant-vos un xic més cada dia. M'agradaria recordar que dirigim aquest model únic gràcies a les eines que us hem imposat amb astúcia: el Fons Monetari Internacional i l'Organització Mundial del Comerç, que poden arruïnar les vostre poblacions a qualsevol moment. Fins i tot us podem fer la guerra impunement ja que posseïm els mitjans de comunicació i els satèl·lits de difusió de la info planetària, escollida per nosaltres. Així doncs decidim si vosaltres seu els dolents o els manyacs al ulls de tothom. La guerra, no hi risquem pas res com que la fem a casa vostra, amb unes armes que nosaltres sols fabriquem! Fins i tot tenim el dret internacional al bàndol nostre ja que l'Organització de Nacions Unides també sem nosaltres.

Països pobres, sigueu solidaris, quedeu-vos pobres!

Ara us he de fer un greuge i vull avisar solemnement el teritori al·ludit. He rebut una queixa del lobby petrolier contra l’enclau de Brasil que utilitza grans quantitats de benzina agrícola per als seus vehicles. Els grups petroliers es queixen que no cobren pas el que se'ls deu sobre aquest consum. Heu d'entendre que aqueixes pràctiques posen en causa l'equilibri de grups industrials que financien la major part de les campanyes electorals de les nostres democràcies. Esperi que cada ú de vosaltres ara sap que el món lliure no pot continuar amenaçament impunement! A propòsit de llibertats, voldria subratllar fins a quin punt són grans les que gaudeixen les nostres poblacions. Sí, a casa nostra el dret de consumir Soda Cola és garantit fins a les zones més reculades dels nostres territoris, cada individu pot mirar futbol per televisió i l'egoïsme i l'individualisme són drets fonamentals reconeguts per tothom. Sé que l'exercici d'aqueixos avenços societals és un somni fora d'abast vostre. Però hem d'aguantar fort, us ajudarem per fer-vos el assequible.

Per fi, us voldria presentar un nou enfocament de les nostres relacions: es tracta de la "clean política" o"política neta". Hem decidit de renunciar als dreta legítims dels quals disposem sobre la fabricació de medicaments destinats a combatre l'epidèmia de la SIDA... una epidèmia estesa per nosaltres ara fa vint anys. Aquelles pràctiques típiques del segle XX ara són inútils. A canvi, gràcies a les biotecnologies, imposarem les cultures transgèniques de granes estèrils. Aquesta serà una manera controlada i sobretot transparent de fer política, ja que cada u de nosaltres des d'ara queda informat: rebutjarem vendre les granes necessàries per a les collites a tots aquells que no respectaran pas les nostres regles, el que crearà períodes de fam localitzats als territoris concernits.

Per acabar, esperi que cadascú de vosaltres tindrà cor amb reemborsar els deutes generosament contractats a mb el FMI. Que tinguem ànims per fer-ho tot per ingressar al club de les grans democràcies que representem. Visca la llibertat!

El Mestre del Món, amb Jonathan Prescot.

El diner fa tornar ecològicament ximple?

Jonathan Prescot — Fri, 21 Jul 2006 00:00:00 +0200

La seu casa nova, situada en una urbanització de Perpinyà Sud, en una parcel·la de terra bona i antigament agrícola, va ser dotada, des de l'inici de la seua concepció, de grans vidreres perquè el sol penetri a totes les habitacions. Al gran terreny de gespa tendra prolongat des de l´habitació del darrera fins al mur del veí, de dos metres d´altura per no ser molestat per la seua presència, havia estat implantada una super piscina. També s’hi va alçar un salze desmai del més bonic efecte, per donar als visitants la il·lusió d´un paisatge de Dordonya que l´havia emocionat en la seua infància. Una font dominada per quatre geysers, projectant ostentoses volutes a més de tres metres, completava el conjunt dins un estil purament Trocadero. A l´interior, pantalles plasma, equip d'alta fidelitat i gama alta, lectors de tota mena, alarmes, nevera americana a la cuina, climatització reversible i altres objectes elèctricament dependents per la gran joia del lobby militar-industrial de l´àtom francès que es presenta sota els trets inofensius i calmats d´un agent del servei públic EDF que té com a objectiu examinar un “balanç energètic òptim”. El diner del meu cosí Brian el va tornar “modern”. La seua vida era un somni poblat d´objectes indispensables, d´últim disseny, i quan el va acomiadar la companyia multinacional on treballava, amb el desig d'oferir oportunitats a un Hindú del subcontinent pagat cinc vegades menys, el seu somni es va desfer. Es va desfer sobretot perquè l'Hummer H2, versió civil del monstruós 4x4 de l´exèrcit americà, que ell havia comprat per anar a cercar els seus fills a escola amb tota la seguretat, li servia també per mirar en la pantalla plana els partits de futbol, amb el climatitzador a ple ritme, cerveses fresques i so digital difòs per satèl·lit. Un hàbit que no li va permetre adonar-se que mentre es mirava els drames futbolístics la seua dona s’ho feia discretament amb el veí de l´altra costat de la paret. Com que era incapaç de pagar les factures elèctriques la seua luxosa casa va esdevenir un forn solar de gran capacitat. La companyia d´aigües, tallant el seu abonament, va transformar la piscina en bassal subtropical i la gespa va tornar a ser coberta de mates mediterrànies com abans, després de l'expropiació del cultivador que l’ocupava. Finalment, l’Hummer H2, com la resta, va ser embargat pel banc.

El diner d’en Brian va ser una catàstrofe ecològica a més d’humana

El balanç era dolorós, el diner d´en Brian va ser una catàstrofe ecològica a més d´humana. Per tant, calia concloure que era el diner qui l´havia convertit definitivament en un ximplet? Coneixent en Brian des de l´edat on es coneixia els efectes sorprenents d´una lupa interposada als rajos del sol sobre els comportaments de les formigues, puc afirmar que en Brian era un beneit abans de ser ric. El seu diner tenia el permís que això esdevé una evidència. Ell va ser ajudat en aquesta tasca per la premsa i els medias que promouen tot el llarg del dia els valors moderns de la societat de consum sostingut per el creixement. També va ser sostingut en el seu error per periodistes ben pensadors, també una ràdio de servei públic, que el desculpabilitzen fent-li creure que allò que escoltava era de “promo” i no “publicitat”. Finalment va ser empès cap al crim ecològic per l´Estat, dirigent dels 59 reactors nuclears francesos dels quals bé cal justificar l´existència sobretot que cap debat democràtic n’ha validat la construcció. Si el meu cosí Brian hagués estat menys ximple hauria aprofitat el seu diner per restaurar o per fer construir una casa de poble, poc consumidora d´espai i d´energia. L’hauria escollida acompanyada d’una hort, forma catalana dels jardins dels capellans, dotat d´una figuera proveïdora, com les vinyes verges de la frescor d´estiu, del sol a l’hivern i de fruites deliciosos a la tardor. Enlloc d´una piscina i d´un 4x4 luxós hauria comprat un vell Citroën C15 de segona mà amb l´objectiu de tornar-se tranquil dins una cala salvatge i posar la tovallola damunt d’una pedrís d’esquist, sense témer que el seu vehicle fos vandalitzat. La seua dona hauria adorat aquesta vida simple i rica d´emocions múltiples. No l´hauria pas perduda i el diner que hauria restat hauria pogut d´ajudar als joves a instal•lar-se o per les accions d´actuar. D´aquest sentiment del ben viure i del ben fer a través d´ell mateix, el meu cosí hauria gaudit d´una forma subtil de felicitat perfectament descrita per el filòsof bramà Krishnamurti en la seua millor obra titulada “Alliberar-se del conegut”. Aquest llibre de culte, definitivament oblidat pels mitjans de comunicació, tanmateix com dir censurat, hauria permès al Brian de ser una mica més català en l’aproximació de la seua vida en el Rosselló, això que a la fi l´hauria fet probablement menys ximple als ulls de tothom. Jonathan Prescot | 21.07.06 [Què opineu?]

Autonomia: Espanya 1 - França 0!

Jonathan Prescot — Fri, 23 Jun 2006 00:00:00 +0200

Sem el 18 de juny 2006 d’enguany. Arreu de França, a les més ínfimes placetes de poble, als monuments als morts més prestigiosos, es lliura un nou i vibrant homenatge a la crida solitària feta per el General de Gaulle el 18 de juny del 1940. Aquesta nova cita d’esperit republicà és saludada de forma unànime per la premsa. Els milers de medalles amb vestits vistosos es paralitzen amb un salut impecable davant l’ull vigilant de centenars de milers de ciutadans francesos complaents. Arreu, el cos prefectoral verifica que és ben present la dignitat requerida i no dubta pas en posa a la pràctica les darreres lleis en matèria de seguretat, votades per l’Assemblea Nacional, que sancionen la injúria a la bandera i els símbols de la República. Mentrestant de l'altre band de la frontera “espanyola” (vist de França estant són els altres qui imposen les fronteres), els ciutadans més tranquils van a votar, sense cap entusiasme excessiu, per un estatut d’autonomia jutjat un pèl descafeïnat respecte a les esperances catalanes. D’un band, una demostració de força molt marcial a favor del centralisme estàtic, portador fantàstic de totes les virtuts democràtiques, de l’altre un exercici àgil i directe del principi de subsidiaritat que vol que es decideixi al lloc on hi ha els problemes. En aquest cas el debat d’aquest 18 de juny justament portava un: “encara cal decidir més, allà on hi ha els problemes?” Però què és el que empeny aquests milions de ciutadans francesos a venerar un sistema centralitzat que no dóna per més en els resultats? Ja que les xifres d'Eurostat, l’organisme europeu encarregat d’establir les estadístiques comparatives entre els diferents estats de la Unió, són formals: el model francès s’enfonsa a poc a poc en les profunditats de la classificació, sigui quin sigui l’àmbit considerat.

Regions autònomes: Europa 150- França 0

Una simple mirada a l’Europa que ens envolta és suficient per interpel·lar-nos: des de l’Alemanya Federal i els seus setze estats anomenats Länders que disposen d’una veritable sobirania passant per Itàlia i les seues vint regions autònomes que disposen de poders legislatius exclusius, o Gran Bretanya que es proclama “estat unitari multinacional” i reconeix dins seu quatre “nacions-estat” que es beneficien d’àmplies “devolucions” de competències. També amb Espanya i les seues disset “comunitats autònomes” de les quals algunes disposen de competències quasi federals com Catalunya o el País Basc, i Bèlgica on els representants de les regions participen als Consells de Ministres europeus quan són tractats els temes de les competències exclusives, Europa és organitzada en autonomies, que arriben a ser 150 ! El pitjor és que això funciona bé! Al seu corn aïllat, França ha oblidat ben ràpidament el principi de subsidiaritat que ha presidit la construcció europea, i les regions franceses no són pas més que mainatges petits, desplaçats sota la tutela de l’Estat al si de la família europea. Els francesos serien menys aptes que el belgues, alemanys, anglesos, italians o espanyols, per exercir les obligacions i llibertats del model democràtic? O bé els mantenen en un permanent estat infantil per diversos interessos? Freud podria portar-nos una sorprenent explicació de la seua definició del complex d’Èdip invers. Passat l’estadi fàl·lic, el mainatge petit entra en rivalitat amb seu pare i, dins d’una fase inversa, s’identifica a vegades amb la mare per intentar seduir al pare més que combatre’l. Per parèntesi, aqueix Èdip invers ens aclareix una mica més el tema de la bisexualitat. Els francesos serien la imatge d’aquest cagalló, en oposició permanent amb el pare President de la República, encarnació viva de l’esperit republicà castrador que li ha robat la mare, la llibertat? Li té tanta temença que el mira de seduir amb l'oferiment de les seues múltiples demostracions d’amor, com les cerimònies del 14 de juliol i del 18 de juny o la seua veneració anunciada i sense embuts al servei públic a la francesa. Però, al fons d'ell mateix, mainatge sap que la seua arma suprema és l’incest. Llavors votarà Le Pen a la propera elecció presidencial, únic mitjà per batre aquest pare castrador jacobí. Per evitar aquest desastre, seria suficient de permetre-li de créixer i llestar ell mateix els seus companys sexuals. En resum, donar-li autonomia... Més enllà de l’única questió que compta vertaderament: “A qui beneficia el crim fet a aquest nin a qui impedeixen créixer? M'adoni que aquesta temptativa d’explicació emprenyarà més d'una persona, però val altres explicacions que sota la cobertura d’un “políticament correcte” de bon gust no fan pas més que ofegar el peix dins la sopa. No obstant això, camí fet, que cadascú comprengui bé que no hi ha pas llibertat sense responsabilitat, que la dictadura és sovint l’objectiu de la castració democràtica, i que l’estat centralitzat ja no és pas un model en Europa. Jonathan Prescot | 23.06.06 [Què opineu?]

1979 : l'any del desenvolupament sostenible... i ara?

Jonathan Prescot — Fri, 28 Apr 2006 00:00:00 +0200

El 16 de març del 1979, en 663 sales de cinema dels EUA, els espectadors esbalaïts descobreixen «The china syndrom » (la síndrome xinesa). Una pel.lícula militant de James Bridges amb Jack Lemmon, Jane Fonda i Michael Douglas, que descriu un accident nuclear major en una de central civil. Tot just sortida, les companyies d'electricitat llancen un campanya de desinformació desenfrenada, presentant el nuclear civil com l'activitat industrial més segura al món. Però 12 dies més tard, el 28 de març, a Three Miles Island, estat de Pennsilvània, el cor d'un reactor nuclear civil de tipus PWR entra en ebullició en resposta a una sèrie de defalliments tècnics ampliats per errors humans. Se'n segueix projeccions i fuites d'elements radioactius que contaminen greument tot el sector. L'accident de Three Miles Island traumatitzarà la població americana i el programa de construcció de nous reactors poc a poc serà gelat. A nombrosos països, el dubte entra en els esperits. 1979, és també a Alemanya la publicació pel filòsof Hans Jonas d'un llibre culte, Das Prinzip Verantwortung (El principi de responsabilitat), llegit per extractes al Bundestag, el parlament alemany.
Hans Jonas hi declina el principi «in dubio pro malo» : per escollir una tecnologia de futur, considerem-ne també les pitjors conseqüències. D'aquests esdeveniments, dels corrents de pensament induïts que agiten el planeta el 1979, i de la tràgica confirmació aportada pel reactor n°4 de la central de Tchernobyl el 26 d'abril del 1986, naixerà una idea-força portada el 1987 a la tribuna de L'O.N.U per la Norvegiana Gro Harlem Brundtland.És la noció de desenvolupament durador «un desenvolupament que respon a les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures a respondre a llurs menesters». Una visió més tard apuntalada en tres parts : economia, social i medi ambient. En aquesta òptica, a més de la seua perillositat immediata, l'energia nuclear té inconvenients majors : ningú no sap vertaderament tractar les deixalles produïdes, el cost previsible és astronòmic i l'hauran d'assumir les generacions futures. Arreu al món, els programes nuclears civil queden suspesos

A fons en el nuclear : una esplèndida excepció francesa.

Pertot o gairebé, ja que a França, sota la pressió del lobby militaro-industrial de l'àtom (la Comissaria a l'Energia atòmica, creada el 1945, construirà les primeres centrals franceses per produir el Plutoni necessari a la bomba d'Hidrogen), el pla Messmer del 1974 ha previst l'aviada forçada del nuclear civil. 59 reactors seran construïts sense concertació al territori metropolità en nom de la grandor de França. En comparació Alemanya sols en té 19. Un parc sobredimensionat, puix que, segons nombrosos experts, aquests reactors són subutilitzats una part de l'any. D'on la imperiosa necessitat de disposar de línies T.H.T. que permeten d'exportar aquesta energia als nostres veïns immediats o llunyans...
Del 1945 ençà, l'es nuclear francesa sobrepassa els 300 miliards d'euros. El cost del desmantellament d'aquestes instal.lacions, incalculable, com el de la recuperació de les deixalles actualment emmagatzemades a Marcola (Occitània) i la Hague, no és pas pressupostat. Pitjor, ni la inversió, ni el verdader cost de desmantellament i de recuperació no són inclosos en el preu de l'electricitat, a qual cosa permet d'alimentar la llegenda de l'energia poc cara. La qüestió que se'ns acut és doble. Que França és una democràcia, per haver imposat 59 reactors nuclears a la seua població sense consultar-la ? Què hauríem pogut fer d'altre amb aquests diners? Quantes de centrals solars Thémis ? Quants investigadors afectats al solar i a l'eòlic amb una part només d'aquests 300 miliards d'euros ? I els 7 milions de francesos que viuen sota el llindar de pobresa ? Escrivint aquestes línies oeixi el vent que juga en els arbres, veig els raigs del sol que corren rere les ombres. Me recordi d'aquelles discussions enceses del 1979 on el futur ja era present. Pensàvem que calia consumir menys, que la creixença no era pas una via única... A l'hora en què la substitució del parc nuclear francès ens és presentada com una evidència ineludible, preu del petroli obligant, me dic quin malbaratament ! Que no han après res, que no han comprès res ? Bloody bastard, volen impedir-nos de somiar, llavors somiem! Traiem-los aquestes joguines grotesques i costoses de les quals ja no volem i fem aquí, demà al matí, aquestes màquines genials que transformen el vent i el sol en energia dolça, inesgotable. Sí, les cases poden disposar d'eòliques individuals. Sí, els escalfadors d'aigua solars són una realitat, Sí, l'hidro-elèctric existeix. Mentres la immensa majoria de la població del País Català està llesta per equipar-se per poc que no se la recarregui, quantes feines a crear per als nostres joves que concebran aquestes màquines ? Quant per fabricar-les, per instal.lar-les ? Qui decideix ? Que no sem nosaltres ? Bravo la Setmana del Rosselló... i fuck el nuclear! Jonathan Prescot | 28.04.06 [Què opineu?]

Tots iguals, tots heterosexuals?

Jonathan Prescot — Fri, 31 Mar 2006 00:00:00 +0200

Mai no heu sentit a parlar d'Anthony Giddens ? Si és el cas, apunteu-vos a algun lloc el nom d'aqueix universitari. En efecte, aquest personatge rebria l'odi del 80% dels ciutadans francesos si realment se'n divulgués l'obra. Això té lògica : es reivindica social-liberal, la famosa tercera via promoguda pel tàndem Schröder-Blair. A l'estat francès, es troba doncs denunciat per la dreta com a provocador perillós que desorienta el liberalisme dels seus cossols però també per l'esquerra que l'acusa de trair els ideals històrics del socialisme. No obstant Giddens com Blair no han pas de ser caricaturats com ho fan nombrosos ideòlegs reaccionaris i panxacontents de l'esquerra francesa. Els de dreta no es mereixen pas ni que es parli d'ells com que la dreta made in France continua sent la més bèstia del món. Si encara dubteu, escolteu el filòsof somicaire Alain Finkelkraut. Tal i com ho afirmava la socialista francesa Ségolène Royal a France Inter, el dia 30 de març del 2006, "Caricaturar l’acció de Blair com ho puc sentir alguna vegada no deixa de ser una forma de peresa intel·lectual. A qualsevol acció política hi ha unes parts d'ombra i de llum vinculades a un context. Com els altres, Blair no se n'escapa pas". De fet, personalment votaré Ségolène Royal a la propera elecció presidencial si alguns dels meus amics socialistes s'acaben decidint per fi a sàller de llur crepuscle postmarxista i li atorguen la possibilitat de ser candidata.

Doncs Giddens ens diu això : "Si la igualtat d'oportunitats afavoreix la diversitat social i cultural, no impedeix pas que contribueix també a eixamplar les desigualtats en lloc de reduir-les", per la simple raó que sem diferents. Per trobar una metàfora, si la igualtat consisteix en vestir-nos amb calces curtes de lycra i bambes fabricades per mainatges a la República Popular Xinesa per córrer un 800 metres, a la meta hi haurà un corredor primer i un darrer, cosa que no es veia pas al moment que tots érem junts a la ratlla de partença per ser "iguals". El que commou la sensibilitat al discurs de Giddens és que ens fa tornar a les nostres certituds dogmàtiques pròpies, al moment que demostra que el model neoliberal es fonamenta també en la igualtat d'oportunitats a la ratlla de partença inicial. Aquest és el mite de la meritocràcia. Els bons progressen i reben recompenses … mentre els dolents estagnen i resulten castigats.

Doncs hi hauria una noció de bona igualtat i una altra de mala igualtat ?

La noció d'integració ens aclareix un xic més l'esperit sobre el terme d'igualtat. Què diem a les poblacions que volen integrar-se o que han d'integrar-se al territori francès : respecteu les lleis de la República. Fins aquí les coses van bé, només un pot ser-hi d'acord. En acabar, s'afegeix "adheriu a la nostra cultura, parleu la nostra llengua" (el que significa forçosament el francès), "reconeixeu la nostra història"… Bé, a la boca d'un francès (una casualitat històrica m'ha regalat la doble nacionalitat franco-britànica : titllar qualcú de francès no té res despectiu per jo, només és una manera de trobar-me amb referents estabilitzants). La integració, com la igualtat, s'acaben resumint amb una sola frase : "esdeveniu com nosaltres!". Hom pot considerar-ho acceptable o denunciar-ho com a signe d'una insuportable arrogància, però el tema s'embolica al moment de definir aquest "nosaltres". He hesitat molt temps abans de crear-me un criteri objectiu. Com que les minories, com les comunitats, no existeixen pas a l'estat francès, he hagut de renunciar a un bon grapat de pistes, com ara catalans, àrabs, jueus, bretons, gitanos… Finalment, atès que sem en democràcia el millor criteri que s'ha imposat a la meua persona és el de la representació nacional : la gent vota, lògicament elegint representants que se li semblen. Basem-nos doncs en el fonament de la República, o sigui l'Assemblea Nacional. Arribats a aquest punt la cosa resulta clara i senzilla : cal que els immigrants esdevinguin homes blancs, titulars d'un lloc de treball a la funció pública, de religió cristiana, majoritàriament heterosexuals homòfobs i matxistes. Així vull captar-vos l'atenció sobre els propòsits de Giddens que pretén que la igualtat engendra desigualtats : si bé un pot esdevenir o pot anar de cristià funcionari hetero homòfob i matxista, no sempre és fàcil esdevenir blanc. Tot i això, des de l'Assemblea estatal fins als fitxers de l’ANPE fent una volteta cap als del Ministeri d'Interior concernint els crims i delictes de Sant Nicolau del Chardonnais un dia de missa, no hi ha pas cap dubte : els negres, grocs i àrabs s'arrosseguen un hàndicap força pesant… El tema de la igualtat a la francesa és doncs un atzucac. Què podem fer, però ? No podeu pas transformar els actuals immigrants en bons blancs que farien publicitat sobre els beneficis positius de la colonització. Doncs només queden dues solucions, esperar més dosis d'Europa, com la que tenia com a lema aquell meravellós "Tots iguals, però diferents", ben lluny de la nostra "Igualtat" republicana, o sinó resistir. Com ? Fem-nos musulmans i homosexuals, i canviem aquest "nosaltres" que tanta vergonya em fa...

Jim Harrison a Catalunya del nord el març 2006

Jonathan Prescot — Fri, 17 Feb 2006 00:00:00 +0100

La notícia ha estat publicada per la revista « Lire » del mes de febrer del 2006. Ha passat desapercebuda ja que sem prou ocupats a interrogar-nos sobre el sentit real de la vida simbolitzat pels CPE, CNE, AGSS, i altres TCE… Sincerament, però, pels catalans del nord que sem pot haver-hi temes més capdals que l'existència a les nostres muntanyes d'uns montres sanguinolents com aquests, fins i sobretot pel futur de la nostra mainada?

Qui és aqueix Jim Harrison que s'auto-suggereix de fer existir unes bèsties com aquestes? No dubtem pas que si les pot descriure, això significa que és capaç de fer-les existir. Els americans tenen la peculiaritat que poden realitzar llurs somnis. No descuidem pas que en el seu temps, John Kennedy va lliurar el seu secret, confessant públicament, a propòsit de la conquesta de la lluna : « If we can dream it, we can do it », « Si ho podem somniar, ho podem fer ». I ho van fer... Davant de l'estupefacció general, tret de la meua tia Alícia que no s'ho va pas creure.

Harrison, nasut el 1937 a Grayling, al Michigan U.S.A., s'incorpora prou aviat a l’univers sofisticat de Boston que el convertirà per sempre més en estatunidenc atípic. Denunciant regularment la injustícia comesa de cara al poble indi, sovint ha estat el gran defensor de la dualitat entre natura i societat. Tanmateix aqueix inquietant Jim Harrison no és pas mica convencional si bé els seus estudis literaris ens podrien fer-ho intuir. En la seua persona es troba un Dante, mesclat amb un Kerouac i un Miller, del qual mesura els excessos amb la dosi de farres amb vins bons, necessaris per la reconstitutició de l'energia vital consumida per l’orgasme. El 1979, amb el seu físic de rugbyman, va marcar un punt decisiu anomenat « Legend of the fall » (llegendes de tardor). Va recidivar el 1988 amb « Dalva » i va aconseguir dominar el terreny de joc el 1998 amb « The road back ». Els jugadors que no es troben pas al seu camp es temen ja l'arribada de « The summer he didn’t die » que l’editor Bourgeois ens proposarà, en llengua francesa, a partir d'aqueix mes de març del 2006 amb tot el nostre goig, nosaltres que sem "socis" seus, com ho diuen a l'USAP.

Harrison sota latituds catalanes... Perquè fer?

Ben mirat, quina causa ha pogut portar un tal montre, literari, fins a Catalunya del nord, per cercar une cabres de gran format amb ulls rojos i dents com navalles? Segur que no és pas el seu amor per la caça de les « serps amb sonetes republicanes », que estripa a cops de falç al seu benaurat Montana. No, el motiu és simple i complicat a la vegada. És simple perquè oficialment vindrà amb l'atractiu d'Antonio Machado. Però és massa simple, doncs s'ha de complicar… De fet, l'esquer que li fa de guia és el del vi. Sí, es tracta del vi, ja que l'home no cerca pas més guanys i profits. Aprofitaré l'avinentesa per fer un apartat assenyalant que, com més va, més els autors són condemnats a ésser el sots-proletariat post-modern d'editorials globalitzades que pertanyen probablement al grup Lagardère… Al centre de la visita de l'escriptor trobem doncs l’ham del vi, però no pas qualsevol sinó la producció del domaine de la Tour Vieille a Cotlliure. Les coses es compliquen ara ja molt. No serà pas perquè el vinyater, Vicenç Cantié, sigui ell mateix complicat, tot i que algun cop fa cosa de ser-ho… Tampoc no volem pas dir que la seua dona, la Cristina, és mala cuinera. Llegint Jim Harrison, la botifarra amb faves fresques i el guisat d'anguiles que ella fa búller entre dues presentacions al celler ens fan lamentar no formar pas part de llur colla d'amics… De fet, el que complica el tema és que el vi d'en Vicenç i la cuina de la Cristina són sublims. O sigui que si torna, Jim Harrison ja no se n'anirà pas mai.

Com que no el podrem pas foragitar viurem amb la por mística que acabi trobant les famoses cabres. La maleta ja sabem que la va vendre el cap de l'estació de Perpinyà al Salvador Dalí. Això va fer venir boig en Dalí, no pas el cap d'estació. Més que res, però, ens pertocarà assumir la part més dura : fer-li la benvinguda al Jim. Un simple mot que passa força malament en català i en francès si ho jutgem amb l'obscenitat permanent de les informacions estatals. Aquest és un mot que potser no li hem pas dit prou a una altra icona de la literatura anglosaxona, Patrick O’Brian, mort recenment a Cotlliure en la indiferència general, com Machado. Doncs, com que sé que d'aquesta manera sonarà millor, i sobretot perquè m'agrada aquell paio que cerca cabres guardianes de poemes, des d'ara li dic : « benvingut sigueu a casa nostra, Jim Harrisson, You’re welcome… ».

Cal tornar a inventar Spinoza?

Jonathan Prescot — Fri, 03 Feb 2006 00:00:00 +0100

Baruch de Spinoza, d’origen jueu, neix a Amsterdam el 24 de novembre del 1632. Després d’estudis brillants, en bona part teològics, la seua impertinència i el seu rigor acaben molestant els rabins. Substituir la moral, que en aquell temps era religiosa, per l’ètica, és a dir l’imposat pel raonat, només podia provocar les hostilitats del clergat, però també dels notables. Molt aviat Spinoza serà excomunicat i foragitat de la ciutat d’Amsterdam. Tanmateix durant tota la vida continuarà confirmant el seu pensament pel que fa a la moral. A la quarta part de l’Ètica, titulada "De la servitud humana", ens diu "El qui és portat per la temença, i que fa el bé per evitar el mal, no és pas portat pel seny". Això ens interpel·la tan sobre la nostra covardia diària, gran o petita, les derives del poder i les noves morals sorgides d’aquest. Spinoza mor el 1677 i convé de tornar a situar el seu pensament en la seua època per tal d’entendre fins a quin punt arriba a ser revoucionari : 1659, és el tractat dels Pirineus, qui annexiona la Catalunya nord i l’Artois a França, en un període de misèria i repressió per a les poblacions.
En la darrera etapa de la seua vida, el 1661, Spinoza comença la redacció de l’Ètica. A la basa, és un tractat de matemàtiques conforme al pensament euclidià, compost per cert nombre propostes que precedeixen llur demostració i reflexions apropiades. Però la matemàtica d’Spinoza es proposa d’ensenyar-nos una via sorprenent, la d’una forma de lllibertat, doncs de benestar, fonamentat en la raó : "l’home que porta la raó és més lliure a la ciutat, on viu segons el decret comú, que no pas a la solitud, en la que només s’obeeix a ell mateix”. Així, la veritable llibertat no seria pas l’opció raonada de les obligacions que reglen les nostres vides. Fent això, estableix els cossols moderns de les llibertats individuals i col·lectives al si de la societat, per tant de la responsabilitat. Sem lluny de la llibertat de fer-ho tot, o de l’individualisme dominant. Palpem directament el pacte social i el bé públic.

Spinoza esbossa un decorat de noves solidaritats

També, Spinoza dibuixa els contorns del concepte de solidaritat col·lectiva, doncs del principi de l’estat, subratllant que "l’atenció als pobres escau a la societat sencera i concerneix només la utilitat comuna". El filòsof orienta la consciència cap als límits d’una solidaritat que no ha pas d’esclavitzar. Això no obstant, caminant al seu pensament hom descobreix fins a quin punt creu en l’individu, amb una visió laica del terme : "si els homes naixessin lliures no formariem cap concepte del bé i del mal, fins tant que fins a tan que fossin lliures". L’autor reitera reivindicant per a cadascú la capacitat d’actuar sobre la pròpia existència « Ningú no pot pas anhelat la felicitat, i el bon viure, sense desitjar al mateix temps s’ésser, actuar i viure, és à dir existir amb actes ». Fins aquí es podria pensar qu’Spinoza és un home del passat que va dibuixar une reflexions en les quals valdria la pena tornar a interessar-nos. Però quan denuncia els partidaris d’una societat fonamentada únicament en el diner i el consum, que anomena "vulgars", "com que no poden pas imaginar cap espècie de joia que no vingui acompanyada per la idea de les monedes com a causa", llavors entenem el nivell de contemporaneïtat d’aquell home. Ardent defensor de la democràcia, Spinoza serà, un poc abusivament, assimilat als materialistes. Ha pogut inspirar Marx i Nietzsche a la vegada ? Avui dia els torner a descobrir pocs intel·lectuals com el filòsof italià Toni Negri, qu el citava el 1995 a una intervenció sobre "el futur de les ideologies".
Sabrem pouar en el pensament del filòsof holandès la substance d’un nou humanisme alliberat dels entrebancs de les herències de dos segles de lluites socials, per establir les bases d’una vertadera alternativa a la societa de consum liberal ? O bé sem condemnats a esgarriar-nos encara temps en combats reaccionaris de rereguarda, ja que l’ultraliberalisme ha pres en benefici seu la capacitat a pensar el futur que Spinoza fa palesa ? Deixem-li la resposta : "Ningú no pot pas anhelat la felicitat, i el bon viure, sense desitjar al mateix temps s’ésser, actuar i viure, és à dir existir amb actes". Ara ens toca a nosaltres concretar-ho… Jonathan Prescot | 03.02.06 [Què opineu?]