Blog Ingrid Obiol

Els ciutadans-reporters ja competeixen amb els periodistes

Ingrid Obiol — Fri, 06 Mar 2009 21:00:00 +0100

La noció de tribu i de pertànyer al grup fa que la xarxa s´estengui més i més. Sempre més. Tot i que estem en temps de crisi, el camp de les telecomunicacions és encara un terreny de bones collites. Segons ABI Research, l´any passat es van vendre al món 1.210 milions de telèfons mòbils, un 5,4% més que el 2007. I de retruc, 1.210 milions de persones es van convertir en reporters potencials a través de les càmeres integrades que porten els mateixos telèfons, amb cada vegada més qualitat. Al febrer 2009 s’ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress, on els professionals i les companyies del sector decideixen com i amb què ens comunicarem en el futur. L´èxit d´aquest congrés de telefonia mòbil reflecteix el grau de penetració de les telecomunicacions en tots els àmbits de la nostra societat. Entre les moltes novetats, cal destacar el model Idou, presentat per l´empresa japonesa-sueca Sony Ericsson, proveït d´una pantalla panoràmica i d´una càmera de fotos de 12 megapíxels!

Periodistes i ciutadans en competència

Els telespectadors de l´espai el Temps de Televisió de Catalunya (TV3) fa temps que poden interactuar com a col·laboradors, enviant imatges fotogràfiques sobre fenòmens del temps d´arreu del país, enfortint visualment les noves de la meteorologia. Evidentment, les fotografies són seleccionades per mantenir qualitat, amb un resultat exitós tant d´audiència com de participació. Internet i totes les eines tecnològiques que existeixen formen una opció que ha promogut l´aparició dels periodistes potencials, que tenen la possibilitat d´utilitzar els canals de difusió que abans només estaven a disposició de la casta selectiva dels professionals. Evidentment, avui dia tots dos col·lectius conviuen en un mateix espai i encara que juguin lligues diferents, sempre estan en competència. La diferència bàsica entre uns i altres és que un periodista professional s´ha de desplaçar al lloc dels fets per cobrir una notícia, i un de potencial, senzillament ja es troba en el lloc dels fets quan se li presenta l´oportunitat de demostrar la seva vàlua. L’estiu 2008 les imatges preses per un ciutadà de l´accident aeri a l´aeroport de Barajas, a Madrid, van ser les primeres dels instants després que un avió s´estavellés a terra. Aquell senyor les va enregistrar des del seu lloc de treball. La velocitat de la informació és tan gran que els professionals saben que molt probablement davant una catàstrofe rebran imatges immediates fetes per algú que passava per el llocs dels fets i duia a sobre el seu inseparable telèfon mòbil amb càmera fotogràfica i opcions de vídeo. També, el menyspreu del president de la regió Llenguadoc-Rosselló per als electors, els “conys” i els catalans s’ha pogut conièxer a través d’una sèrie de gravacions fetes per un estudiant a classe, si bé la mala fe de la presidència argumenta que el document no té valor oficial. Clar que no en té.

Falta temps per treballar bé

Ben Bradlee, ex editor del The Washington Post declava fa anys que “El fonament del periodisme és cercar la veritat i explicar-la”. En l´actualitat el problema és que vivim immersos en una societat de l´espectacle, on precisament la noció de la informació és un directe prolongat en el temps immediat. No hi ha temps per realitzar un bon treball. La realitat ha de superar-se, aquesta és la perversió periodística. Per causa d’aquest ritme frenètic cada cop és més difícil analitzar i reflexionar sobre un fet determinat. No ens podem aturar justament perquè ens hem convertit en una societat que prima el “Show must go on” per damunt de tot. Les imatges que podem rebre pel telèfon mòbil, pel correu electrònic, per televisió o per la premsa escrita o digital han d´impactar. Aquesta és la consigna d´or. L´objectiu: sentir tota mena d´emocions. Tant se val qui ha fet les fotos, si aquestes són de mala qualitat o si el vídeo de torn no en té cap. El més important és que el que veiem no ens deixi indiferents.

Obama, un nou producte de l’imperialisme americà?

Ingrid Obiol — Fri, 28 Nov 2008 21:00:00 +0100

El passat 4 de novembre va ser el moment de decidir i de crear quelcom de diferent al país on les pistoles són considerades com un electrodomèstic més. Després de vuit anys de por i de terror presidits pel cowboy George W. Bush, el nou president electe, Barak Obama, escollit per la majoria del poble ianqui sembla ser com una mena d´ésser intel·ligent arribat del futur. Serà una mena de Terminator en versió « salvem els mobles abans no s´ensorri la credibilitat del dòlar americà »? El que més crida l´atenció ha estat i continua sent l´entusiasme estatal com internacional, i fins i tot interplanetari, que constantment genera el futur president. Màxim representant de la cultura de l´esforç, en un país on tot és possible, el president Obama representa el model d´un home que s´ha superat a sí mateix. El dia després d´haver guanyat les eleccions més morals del món va acompanyar les seues filles a escola! Clar, deu ser per això que ell és el mirall en el que milions de persones es veuen reflectides, per això s’estableix una alta reponsabilitat històrica.

Obama és Kennedy afegit a Luther King

Els descendents del paleolític oncle Sam fa anys que se senten culpables per la felicitat que els aporta formar l´única superpotència del món mundial. Encara avui dia, en plena crisi financera, senten que mig món els enveja perquè viuen pacíficament en el país de les llibertats democràtiques. Tot i que ara saben que cada realitat ignorada, tard o d´hora, prepara la seua venjança, segons l’exemple donat pels múltiples atemptats de l´11 de setembre. I si tan és cert, com així ho afirmen centenars d´intel·lectuals, que el president Obama reuneix una miqueta de l´herència d´en John F.Kennedy “No demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per al teu país” més la d´en Luther King “I have a dream...”, prou que sabrà que el seu principal enemic no s´amaga ni a l´Iran ni a l´Afganistan, sinó que viu molt a prop de la Casa Blanca. Però, quines seran les intencions de l´Administració Obama? Haurem d´esperar el proper 20 de gener. Mentrestant, tot plegat serà com una mena de versió « dejà vu »: ignorar l´Àfrica, asfixiar l´Amèrica Llatina, combatre el terrorisme islàmic, vigilar el comunisme, riure´s d’Europa sense que es noti... I fer veure que treballen per capturar el “dimoni” Bin Laden. Abans de res, però, la tradició nord-americana té com a prioritat les reunions veïnals, així l´estrena en l´escena internacional del president Obama passarà primer per Ottawa, on encaixarà la mà del primer ministre canadenc, en Stephen Harper, i a continuació farà el mateix amb el seu homòleg mexicà, Felipe Calderón.

Un president negre al Brussel·les

Els europeus podem fer tantes coses que finalment en fem les justes i s’ha acabat el bròquil... I la pregunta que ens hem de fer és: què farà la Unió Europea els propers quatre anys? Mentre esperem possibles reaccions, respostes, decisions... La recessió ja ha fet acte de presència en el conjunt de la zona euro. La crisi, segons pronostiquen els analistes, serà més llarga i dura del que s´havia pensat en un primer moment. Si el poble americà espera que Obama vagi més enllà en gairebé tot... Fins a on estem disposats a que arribin els nostres representants polítics? Europa no és precisament un continent d´oportunitats, no té somnis ni és optimista. Vella i trista, i patrimoni de la Unesco, així volem que sigui Europa? Sembla ser que el president de torn de la U.E. Nicolas Sarkozy vulgui donar exemples inspirats en Obama, res... el nomenament del primer prefecte negre a França. Quan tindrem un president de torn que sigui negre a Brussel·les? Per cert, tothom s’ha oblidat d’en Colin Powell i de la senyoreta Rice?

Internet ens fa ser de poble, espies i espionats

Ingrid Obiol — Fri, 19 Sep 2008 21:00:00 +0200

El veterà escriptor britànic John le Carré, autor de bestsellers d´espionatge, assegura que la identitat de l´espia està lligada a la naturalesa humana. Els lectors i lectores de les seues novel·les mai no han tigut problemes per identificar-se amb els seus diferents protagonistes “espies” per poder compartir amb aquests complicitats i picadetes d´ulls. D´aquí una part essencial del seu èxit internacional. Aleshores, serà cert que tots els humans som espies? Excepte els professionals, la resta d´espies som totalment cassolans. Gràcies a l´ordinador i a Internet molts de nosaltres ens hem convertit en solitaris voyeurs o en xipoters potencials sense límits establerts fins aleshores. Podem investigar qui és qui i què va fer o què fa actualment el nostre veí o si et pica la curiositat pots descobrir quines han estat les darreres vacances que ha fet la teua exparella, per posar uns exemples... Sense cap mena de dubte, el millor és que se pot fer la recerca sense tenir la necessitat de comentar-ho amb ningú, en silenci, com qui no vol la cosa, o el que és el mateix: absolutament en secret. Com?

Mr. Google tot poderós

Doncs sí, tan sols convidant al nostre ordinador a fer un tomb acompanyats d´un jove Déu anomenat Google. Aqueix acte equival a uns quants clics a la rateta i de seguida sabem si les persones de les quals volen saber-ho tot, fins i tot gairebé llur codi genètic que no es pot dubtar que algun dia serà a l’abast, tenen antecedents en el ciberespai. És a dir, si ja estan fitxades pel cibersistema, miracle concedit, o i per al contrari encara són uns desconeguts i anònims ciutadans que no tenen pas vida electrònica. Encara que de totes maneres aquest mètode fins ara ha servit ben poc per apropar persones que feien dècades que es van perdre de vista. Però de ben segur que haurà permès algún acostament cibernètic, tot i que la pregunta del milió és « podem saber si hi ha cap conegut o desconegut que escriu el nostre nom al cercador Google? ». Aviat aconseguirem espiar quants espies ens estan espiant, i quins espies estan espiant si els estem espiant?

Un policia a casa

L’ordinador és la clàssica finestra oberta al món, de doble-sentit ja que permet que entrin a casa. Si cada usuari esdevé el centre del món, hi ha tants mons com cibernautes? A la realitat es reforça el model humà de l’actor-espectador en una mateixa xarxa que s´alimenta de forma autònoma i creix dia rere dia des de qualsevol racó connectat. Les webcams, incorporant la imatge en moviment, han posat el seu granet de sorra ajudant a que el cibermón esdevingui una mica menys fred si s´utilitzen en una conversa del messenger... Messenger? Un nou exemple de dependència cibernètica i de relacions d´amor-odi humanes. Ara bé, anar emmarcarat i passejar per les parts més fosques de la personalitat, fins cultivar el jardí secret, formarà part del passat d’aquí poc, ja que l’anonimat té cada dia més poca realitat, com ara amb els spywares, aquells programes que rastregen les nostres empremtes. Quan entrem en una pàgina web aquesta ens controla automàticament fent un seguiment dels nostres gustos i necessitats, definint la nostra personalitat, sabent què ens interessa o què volem. Per tant, els nostres moviments els marca el nostre ordinador i les nostres preferències formen part de la xarxa. D’altra banda necessitem formar-ne part. Ara bé, al cap de deu anys de democratització d’Internet, la dependència ja és altíssima i no podem raonablement despartir-nos-en fins i tot si les associacions de consumidors ens alerten sobre el perills de tenir uns policies virtuals a la pantalla domèstica, amb un rerefons de negocis ja que el desenvolupament dels spywares té un gran interès per als venedors d’anti-virus i anti-spywares, que en certa manera els fa menester que hi hagi espies, igual com els metges necessiten malalts.

L'estiu 2008 i la solmania

Ingrid Obiol — Mon, 04 Aug 2008 15:19:39 +0200

Aquest estiu poc importa que no vagis a cap festival estiuenc, ni tampoc que hagis passat olímpicament de les rebaixes made in Xina perquè la teva tarja ha decidit censurar la teva capacitat de compra disfressada d’un capitalisme frenat en hores cada cop més baixes... Estimats i estimades, ara mateix només importa obeir la llei solmania: bronzeja’t!
Encara estàs a temps per a que el teu cos es defensi de l’agressió que provoquen els raigs de sol, d’aquesta manera la teva melanina farà que la teva pell adquireixi la tonalitat xocolata amb llet tan desitjada com envejada i obligatòria.
Hi va haver un estiu que me’l vaig passar estudiant sense poder trepitjar la platja. Sacrilegi!!! Al setembre, quan el món va tornar a la realitat va recriminar-me el meu miserable to pàl•lid de classe treballadora de finals dels segle XIX.
Com portar texans, anar en bicicleta o menjar pa negre i beure aigua municipal d’una font pública, cosetes que anys enrere només pertanyien als pobres, es reafirmen com a costums que pertanyen a tots els estaments: rics, mitjans i desgraciats. Tothom es bronzeja, ja pot ser espatarrat a la tovallola, des d’un iot o des d’una pastera o cayuco.
Tots prenem el sol des que la Coco Chanel va posar de moda el bronzejat. D’això fa gairebé noranta anys i la llei solmania encara es vigent degut a que la tendència ha assolit l’estatus de costum establert. Hollywood va influir amb les pel•lícules en color de la sirena sincronitzada de l’Esther Williams; entre d’altres, on les actrius enlluernaven les pantalles mostrant un to de pell més morè que mai. El grup musical “The Beach Boys” i l’estil de vida surfer “bronzeja’t fins i tot per Nadal” també van posar el seu granet de sorra de platja californiana. Als anys seixanta i setanta, entre revolucions i contrarevolucions, l’obligació de prendre el sol va arribar fins a extrems insospitats. Aleshores els olis per als culets de nadons i les begudes de cola éren el millor secret de domini públic per bronzejar-se sense perdre ni un segon. Malauradament, van arribar els conservadors anys vuitanta i amb ells vam conèixer els efectes de les radiacions ultravioletes. Tot un abans i un després en els instituts de bellesa i laboratoris de productes, cremes, olis... El canvi? Es comença a prioritzar la protecció solar.
La solmania és un tradicional “O Sole Mio” cultural malgrat que dermatòlegs de tot arreu i la mismíssima Organització Mundial de la Salut, més coneguda com a OMS, no se cansin de declarar que el càncer de pell és el més freqüent entre els humans... Més que el càncer de pulmó ?
Malgrat tota la informació que hi ha, moltíssima gent encara no és del tot conscient dels perills de prendre el sol sense protecció... I menys en temps de turisme d'alta temporada: sol i platja. Les modes canvien amb els anys, però crec que alguns hàbits estètics ja formen part del nostre codi genètic.

A França, super-periodistes, a Espanya, infra-periodistes

Ingrid Obiol — Fri, 27 Jun 2008 21:00:00 +0200

La informació s’ha globalitzat, no és cap novetat, si bé no és un anacronisme i el món sencer (volem dir l’espai conquerit per la NASA) funciona segons els objectius neoliberals dels set països més rics. La combinació d’interessos amb la tecnologia de la comunicació proporciona un panorama de la realitat que només té un punt de vista monopolític. L’important ja no és el missatge, sinó que l’Iran és un perill mundial com a conseqüència a la seva afició per enriquir urani. Tenir un punt de vista contrastat i contrari al punt de vista monopolític serveix de ben poc. Aleshores, on queda el dret universal dels ciutadans a rebre una informació veraç, contrastada i de qualitat? Sembla que el periodista europeu estigui sotmès a una constant pressió política, general estatal. També, però, és conscient de la progressiva concentració de mitjans en mans d’uns pocs imperis empresarials que redueixen la pluralitat informativa, seguint un model global aplicable tant a nivell estatal com regional.

Periodista esclau versus “journaliste” noble?

A França, actualment, un periodista pot començar treballant en segona divisió, vull dir en un mitjà regional, amb condicions dignes, però, per uns 1.484 euros bruts i com sempre l’anhel d’entrar a la primera disivió parisenca. Les condicions per un periodista de l’altra banda dels Pirineus són tercermundistes: ha de fer front a la precarietat salarial i a la degradació de les seves condicions de treball. Per fer-se una idea, res millor que fer una ullada a una oferta de treball -per cert, encara vigent per als que busquen feina- on un prestigiós diari estatal cerca un corresponsal per Tarragona. L’oferta diu « tres mesos de prova, telèfon i benzina per compte del corresponsal ». Doncs caldrà fer kilòmetres, tenir disponibilitat els set dies de la setmana, sense horari. Es cobrarà per cada notícia publicada i hom s’haurà de donar d’alta com a autònom. Per fi hi haurà possibilitat de contracte en quatre o cinc anys. Cal dir que l’oferta és per omplir el buit que ha deixat l’anterior corresponsal, després de treballar catorze anys sense contracte. Així van les coses per aquest “país” i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) denuncia aquest fet lamentable. Si el diagnòstic clínic de l’ofici de periodista a nivell europeu és alarmant, a l’estat espanyol és més greu, segurament perquè històricament la reconstrucció democràtica engegada fa 30 anys no és pas completa del tot.

L’estatut desigual del periodista

A França gairebé tots els periodistes estan afiliats al Sindicat Nacional de Periodistes (SNJ). A Catalunya sud també hi ha un sindicat, que va ser el primer a constituir-se a l’estat espanyol, tot i que no tots els periodistes sudcatalans hi estan afiliats. A més a més, hi ha un Col·legi de Periodistes i una Associació de Premsa que fan ben poc per dignificar l’ofici de periodista. A França, on no existeix res de realment similar, plural i no-corporatista, l’estatut del periodista és un instrument jurídic creat el 1946 per defensar la sagrada llibertat d’expressió així com interessos laborals i professionals en les empreses on treballen els periodistes. Aquest estatut, que ofereix un poder absolut es fan càrrec de la informació a la ciutadania, ha convertit en 60 anys l’ofici en incriticable, proveït d’un sistema d’autodefensa perfecte. Espanya és un dels pocs països de la Unió Europea que encara no té estatut d’aquesta mena. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, té quatre anys més per a pensar-hi. Pot anar tranquil, però, ja que molts periodistes espanyols no saben què és l’ofici realment. De periodistes, a França en són massa, a Espanya en són massa poc, i a pertot, el pitjor enemic de la professió és l’autocensura, amagada darrera la llibertat d’expressió.

Per què droguem la mainada?

Ingrid Obiol — Fri, 30 May 2008 21:00:00 +0200

Tothom recorda les imatges que les televisions van difondre de la petita Maddie, la nena anglesa que va desaparéixer l’any passat al sud de Portugal. Segons les investigacions policials, la nena dormia profundament la nit del seu segrest per causa dels sedants que els seus pares li van administrar. Se sap que en el moment del fets, aquests estaven gaudint d’una vetllada fora del recinte hoteler on passaven les vacances. El que més crida l’atenció són els rumors que des d’aleshores van començar a circular sobre la pràctica, bastant habitual per cert, dels britànics per administrar sedants als seus fills per deslliurar-se de les seves responsabilitats. Serà una nova especialitat britànica? Aviat es trobarà per tota Europa? De fet, una pràctica molt freqüent al primer món és l’automedicació, i de retruc també l’automedicació infantil. És a dir, medicar sense rebre cap consell mèdic. Com és possible això? D’una banda trobem la publicitat dels fàrmacs anomenats “miracle” que es venen sense recepta mèdica i que esborren ràpidament els primers símptomes d’un refredat. D’altra banda, trobem la lliure interpretació que es fa de la cultura sanitària que, amb tota la informació de que disposem, fa que tothom entengui una mica (o moltíssim) de medicina. D’aquesta manera els pares droguen els seus fills quan estosseguen o tenen febre obligant-los a prendre, per exemple, un xarop màgic que a més té un gust deliciós. Formem part d’una societat dominada per les obligacions laborals i domèstiques, així que no és estrany que avui dia sigui normal tenir a casa autèntiques farmàcies enlloc de petites farmacioles de primers auxilis. Tot plegat ens porta a una conclusió: no som gaire conscients dels perills que comporta l’automedicació.

La infància és una malaltia?

Fa tot just un any, el diari “The New York Times” va publicar una investigació sobre com la indústria farmacèutica podia (pot) influir els psiquiatres infantils. Les farmacèutiques “subvencionen” els professionals que recomanen els seus medicaments, com també als que realitzen estudis i redacten els manuals que els psiquiatres solen seguir fil per randa a l’hora de prescriure un tractament. Les drogues que encapçalaven el rànking de les més administrades eren sobretot “antipsicòtics atípics”. Actualment aquestes drogues encara són administrades a milers de nens nordamericans per ajudar als seus pares a controlar problemes de comportament, com la impulsivitat o la manca d’atenció dels més petits. La doble moral ianqui diu en aquest cas que és il·legal que les farmacèutiques paguin aquells que receptin certs medicaments... Encara que els metges sempre seran lliures per receptar-les si ho consideren necessari. Heus aquí una immensa fàbrica d’armes de destrucció massiva.

Un remei anomenat Ritalina®

Com ho assenyala el psiquiatre Peter Breggin, “Els medicaments semblen ser la resposta als problemes emocionals dels més petits”. La Ritalina® és un estimulant de la família de les amfetamines, recomanat als Estats Units per l’Institut Nacional de la Salut Mental (NIMH) com l’únic remei contra la hiperactivitat... que resulta ser una malaltia! Les conseqüències de prendre aquest fàrmac són nefastes a curt termini, molts estudis ho afirmen. No obstant, moltíssims més celebren el seu consum. El 90% de la Ritalina® produïda al món se consumeix al país de l’oncle Sam, encara que Novartis ja ha començat a introduir-la al mercat Europeu. “Cal prevenir els comportaments tèrbols dels més joves, com ho han expressat molts psiquiatres i un estudi recent de l’INSERM, fent intervencions als nens des de la maternal fins al cicle primari” . Aquestes declaracions fetes el mes de novembre de l’any 2005 pel llavors Ministre de l’Interior francès i actual President, Nicolas Sarkozy, responen correctament als nous reptes de les nostra societat?

Transfronterisme per tothom

Ingrid Obiol — Sat, 17 May 2008 16:25:44 +0200

El transfronterisme toca molts àmbits, fins i tot els més insòlits. Això mateix és el que va succeir el passat 23 d’abril. Aquell dia la ciutat de Perpinyà la Catalana no va celebrar la diada de Sant Jordi el dia que tocava, però va rebre la visita de tres turistes d’excepció. Venien de Figueres, de la presó de Figueres per ser més exactes. Només un d’ells era europeu. Després d’haver visitat Girona i Olot, era el torn de Perpinyà. Gràcies a un comportament modèlic i exemplar, els tres presoners, amb condemnes de menys de quatre anys, van viure la jornada amb la humilitat i la seguretat d’aquells que no amaguen res i saben aprofitar les segones oportunitats. Tots tres i els seus acompanyants es van trobar amb dos guíes de l’Oficina de Turisme de Perpinyà a l’entrada del Palau dels Reis de Mallorca. Encuriosits i atents a les explicacions, els tres turistes van estar tot el matí descobrint una part de la història d’una ciutat que gairebé no coneixien de res. Només un d’ells va admetre conéixer una mica el barri de Saint Jacques, encara que segons va admetre, lluny havien quedat els seus vincles amb el tràfic de drogues. Després d’un bon àpat al restaurant Casa Sansa, situat al carrer Fabrique, la tarda la van dedicar a fer un circuit clàssic del centre històric. Malgrat tot, la presó pot esdevenir el mitjà d’aprenentatge d’una cultura amb tots els seus valors. Un d’ells va comentar que li agradaria tornar a Perpinyà, aquest cop però amb la seva colla castellera de Figueres. Una experiència humanista, promesa i esperança d’una futura (re)inserció exitosa.

Si no llegim, no som res.

Ingrid Obiol — Thu, 01 May 2008 20:04:10 +0200

El llibre és un símbol d’expressió i de llibertat històrica. Durant segles, només van poder llegir uns pocs i els cinismes que té la història ens demostra que hi ha coses que no han canviat gaire, com és el cas de la lectura. Ara que el dia internacional del llibre’08 ha caducat, em pregunto si encara existeixen lectors i lectores o si estan en vies d’extinció. Qui llegeix? Doncs senzillament dono per fet que aquells que saben llegir i tenen temps per fer-ho.

Llegir és un art que requereix temps, com l’art de cuinar a foc lent. Llegir és comunicar-se, reflexionar, cercar respostes, dubtar, fer-se més preguntes, aprendre, investigar, obrir portes, escapar... Tinc la teoria de que quan més llegim més ganes tenim de llegir... tot i que és evident que un lector o una lectora no s’acaba un llibre per poder continuar llegint d’altres. Els genocidis culturals són tan presents ara com en el passat. Què va fer Napoleó quan va arribar al Monestir de Montserrat? Doncs va cremar milers i milers de llibres, cremant d’aquesta manera la identitat cultural que dóna llibertat als pobles. Avui, la tele-porqueria fa part d’aquest servei.
A la meva tauleta de nit tinc una pila de llibres que fan cua esperant el seu torn per ser llegits. En tinc dos començats: “Where the Streets Falls” de la Susan Sontag, i “Les rambles de Saigon” d’en Bezsonoff. Anit mateix vaig acabar de rellegir: “Pedra de tartera” de la Maria Barbal.

El més important és que la gent llegeixi, si... però, quina mena de llibres? Els llibres que les editorials ens imposen, aquells que ens regalen per St. Jordi, els llibres premiats en concursos... Sense menysprear els llibres que de tant en tant el boca-orella imposa. Llegim realment el què volem? En altres paraules, som nosaltres qui escollim els llibres o són els llibres qui ens trien a nosaltres?

La "virtual sex machine" és cada cop més creativa

Ingrid Obiol — Tue, 22 Apr 2008 12:00:37 +0200

Malgrat els virus informàtics, l’entorn virtual ofereix un profund sentiment de seguretat. Aquesta tranquil·litat convida els cibernautes a experimentar cosetes noves. El resultat de les quals són sensacions que a la vida real no resulten tan senzilles d’aconseguir. Els usuaris ja no se conformen només amb la pornografia, ara van a la recerca de l’excitació interactiva. I és tan simple involucrar-se com exitant és fer el salt a les xarxes del cibersexe... per intercanviar amb altres desconeguts correus electrònics, xats, imatges i vídeos sexualment explícits que ajuden l’estimulació eròtica. De fet, la pràctica del sexe virtual es defineix com la conversa sexual consentida a través d’internet que té per objectiu únic arribar a l’exitació i al més enllà... immediat! Això sí, es comparteix espai virtual però cadascú des del seu propi espai físic. I després si t’he conegut no me’n recordo i em canvio la identitat. Però deixant enrere les webs més prehistòriques, n’hi ha d’altres que s’han transformat en moderns i espectaculars shows eròtics, pornogràfics o en sessions de hardcore en rigorós directe. N’hi ha per a tots els gustos i com a la vida real, tot té un preu. En aquestes cibersocietats, evidentment, el preu del plaer i els límits el posa cadascú.

Algun dia, el sexe físic serà dels avis

El sexe virtual és una pràctica que evoluciona al ritme de les anomenades “noves tecnologies”. Aquestes ja permeten que dues persones connectades a la xarxa, des dels seus respectius ordinadors, puguin manipular a través d’internet un vibrador per a satisfer les peticions sexuals de l’altre. La utilització de sextoys ja és una fet virtual! L’empresa americana Sinulate Entertainment comercialitza aquests tipus d’aparell tecnològic ja des del 2002. El joc multimedia “Virtually Jenna”, per exemple, permet a l’usuari, masculí per evidència, mantenir sexe amb l’actriu porno Jenna Jameson, mitjançant uns dispositius que simulen el moviment dels genitals. Vist l’èxit obtingut amb aquest i altres jocs de sexe virtual, ara no manquen empresaris interessats en combinar imatges de vídeo sexualment explícites amb sensacions tàctils sexualment físiques. Estarem davant la conquesta de l’oest cibersexual? Els experts en la matèria vaticinen que en un futur molt proper, la tecnologia construirà programes que reproduiran virtualment experiències sexuals gairebé tan reals com les que experimentaven els nostres avis. Tant és així, que no podem descartar futurs idil·lis amb màquines eròtiques que satisfaràn les nostres fantasies sexuals. Tot i que els pioners de la intel·ligència artificial van més lluny ja que afirmen que en les properes dècades hi haurà aparells que estimularan directament el cervell per mantenir una relació sexual sense haver de manipular els genitals.

Sexe virtual tot sol, a dos, a tres…

Caure en la dependència es tradueix sempre en una addicció. En el cas del cibersexe, els estudis disponibles diuen que el perfil dels malalts d’aquesta nova patologia no tenen gaire confiança en sí mateixos. El científic Al Cooper identifica tres raons bàsiques per les quals es tan fàcil caure en la temptació. Aquestes són l’anonimat que accepta la cultura del ciberespai, l’escapisme, no només per trobar estimulacions sinó també per alliberar tensions que es perden en l’infinit on-line, i sobretot, la disponibilitat inmediata de les webs per consumir compulsivament sexe. Per cert, no pot deixar de qüestionar-nos que un dels nous hàbits sexuals d’Internet sigui el “couple-surfing” o la navegació amb la teva parella real. Sí, els intercanvis de parella de tota la vida, però ara sense sortir de casa... Posats a fer, quan arribaran les orgies virtuals? El que crida més l’atenció de tot plegat és que l’Església, atenta a tots els fenòmens emergents, no critiqui la pràctica del cibersexe. Bé, considerant que encara s’oposa al preservatiu, tot té lògica.

La "virtual sex machine" és cada cop més creativa

Ingrid Obiol — Sat, 05 Apr 2008 00:00:00 +0200

La igualtat seria que els homes fossin dones?

Ingrid Obiol — Sat, 23 Feb 2008 00:00:00 +0100

En les lluites velles calia prendre la paraula i trencar el silenci, assolir el reconeixement i la confiança. Calia cercar senyals d’identitat col·lectives i protagonitzar moviments socials amb un fort caràcter reivindicatiu... Tot això és part del llegat de les dones que no van abaixar el cap davant de ningú. Just aquests dies de febrer es compleix un segle de la vaga que va convocar i reunir milers de treballadores novaiorqueses, que reclamaven millores salarials i jornades de treball menys llargues. El fet més dramàtic de tots els esdeveniments va tenir lloc el 8 de març de l’any 1908, al declarar-se un incendi en la Cotton Textile Factory a Manhattan: 128 dones van morir cremades. Els propietaris de la fàbrica van tancar-les a dins per forçar-les a treballar, impendint d’aquesta manera la seva participació al moviment social. Arran d’aquest fet es va reservar aquesta data en el calendari de les bones consciències i la Humanitat sencera es va treure del barret de copa alta el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Ser mare quan vingui la jubilació!

La visibilitat de les dones ara viu transicions, ja no som només com els homes ens havien descrites al llarg de la història, sinó també com som nosaltres mateixes quan ens veiem reflectides davant d’un mirall. Tanmateix la nostra societat no està del tot preparada, com si li manqués maduresa, especialment a nivell laboral. La qüestió dels salaris femenins, molt inferiors als dels homes, no està resolta fora del funcionariat de l’estat i les altres col•lectivitats. La taxa d’atur de les dones de la Unió Europea entre 20 i 49 anys s’incrementa en 15 punts quan tenen un fill o una filla. Completa aquest panorama desigual l’impediment crònic que té la dona per ocupar llocs de responsabilitat. Només el 25% d’aqueixos llocs són ocupats per dones a Europa. Hem d’incloure la cancellera alemanya Angela Merkel i gairebé totes les ministres dones dels països membres, maduretes totes, solteres i/o divorciades i sense càrregues familiars. Encara que la gran dificultat és aconseguir la utòpica conciliació de la vida privada i professional. Entre les dificultats que impedeixen la conciliació continuem trobant l’absència de guarderies públiques i la desigual divisió de responsabilitats domèstiques i familiars. Ja se sap, la societat arcaica ha fet que moltes dones siguin més pràctiques i neguin directament la maternitat o esperin la jubilació per ser mares amb l’ajuda de la ciència! Amb tot, s’ha aconseguit la igualtat legal, però resta el més difícil com és canviar el fons i el rerefons d’una societat realment patriarcal.

Torna la dona-objecte però apareix l’home-objecte

D’ençà que el moviment feminista es va institucionalitzar a finals de la dècada 1970, la revolució s’ha normalitzat, i el feminisme en sí mateix sembla un anacronisme. Potser s’han aburgesat massa les dones d’ara? Sigui com sigui, ara és el torn de les superwomen que tot ho poden, però que no tenen temps per ser dones. De vegades sembla que han tornat les jornades de 18 hores seguides, com les pageses d’antany o les empleades de la Cotton Textile Factory. Per ensumar el món d’ara, el de les dones més joves, de 18 a 28 anys, l’infern televisiu proporciona noves pautes. Una ullada al programa "Next", de concepte americà, a la graella del canal Virgin17 de la TDT francesa, ensenya un nou model de dones. Gens tímides, assumeixen ser objectes i instruments de plaer sofisticat, tornant a actituds remotes. Voldrà dir que les dones no som res més que unes submises nues o vestides de Gucci-Dior-Gaultier que continuem dient sí, quan en realitat volem dir no? No, ja que aquesta configuració aparentment masclista també inclou nois, ben plantats, que assumeixen també el rol carnal. Aquesta feminització del paper masculí és una inopinada igualtat que progressarà tot el segle XXI?

Sols el sexe pot rematar el tabac?

Ingrid Obiol — Sat, 12 Jan 2008 00:00:00 +0100

Quan els conqueridors castellans van tornar d’Amèrica, van explicar que uns salvatges endimoniats utilitzaven el tabac en rituals màgics. No és extrany que la Santa Inquisició fos la primera en condemnar la maleïda planta del tabac. Al segle XVII van aparéixer les primeres cigarretes fetes amb paper d’encigarrar o "paper Barcelona". Però més enllà de les fronteres hispàniques, pocs eren els europeus que havien fumat cigarretes... Fins la invasió napoleònica del 1807. Acte seguit, l’exèrcit francès va estendre l’afició per tot el continent. A França, les cigarretes es van posar tan de moda que, fins i tot, la Reina Amèlia passava per ser la seva inventora. És llavors quan el paper català esdevé popular. Des de Perpinyà, fàbrica Bardou-Job i Nil, fins al Llevant passant per Barcelona, Manresa i Capellades, els Països Catalans van dominar el mercat mundial fins a finals del segle XIX. Però el progrès ianqui va substituir l’acte de cargolar cigarretes a mà l’any 1880, quan l’enginyer James Bonsack va inventar la màquina per elaborar les cigarretes que encara avui dia coneixem.

Societat de substitutius

Un dia l’enginyer s’adona que passa a engrossar les llistes dels terroristes més detestables de l’univers. Maleït, li diuen, al fumar atemptes contra els pobres màrtirs que no es droguen. Llavors, quin és el preu a pagar? La pressió social l’ajuda a substituir l’infernal estanc per la santa seu de la indústria farmaceutica, és a dir, qualsevol farmàcia. Potser consulta un psiquiatre: deixen fumar als psiquiàtrics? Es continua drogant mentre la llibertat no deixa de prostituir-se. I fent cas del boca a orella, ara potser es desintoxica a base de mastegar uns xiclets que desprenen una nicotina més saludable. Malgrat els esforços, sense la voluntat necessària, el nostre exionqui tard o d’hora substituirà la salut per la malaltia. Tan de bo no fracassi... Més aviat, que faci el que vulgui. El senyor Allen Caar, per exemple, és va forrar al substituir la seva drogadicció per una màquina d’escriure llibres anti-vici.

A l’infern tothom respira fums

Ara als primers dies de l’any 2008 els propietaris de restaurants i cafès francesos, tocats per la llei antitabac vigent des de l’u de gener del mateix any, haurien de fomentar la trobada d’exdrogadictes organitzant teràpies de grup en els seus locals. Una clientela fidel es recolzaria i es motivaria per curar-se. Sorgirien arreu del país clubs d’exfumadors no governamentals. Els més ortodoxos li preguntarien al Le Pen què en pensa del paper de fumar de marca OCB. Encara que els bars, ben mirat, també podrien reencarnar-se en antics fumadors d’opi... No! Volia dir, tabac. Això mateix. Crec que tindrien tant d’èxit que el president Sarkozy augmentaria els inspectors de la llei i l’ordre. Per descomptat, vostè pot fumar en establiments públics fins que l’enviïn a la garjola. Allà dins els drets dels presoners no fumadors se’ls passen pel forro. Deu ser per allò que a l’infern tothom respira fums. Per tal d’evitar la drogodependència s’hauria de fomentar el sexe. Seria un excel·lent remei tant si es té o no parella estable. S’evitaria un excès generalitzat d’estrès en la població. Podria donar-se el cas que un exfumador trobi a faltar el ritual d’anar a la Jonquera... En fi, doncs ara l’exfumador podria tornar-hi per sol·licitar els serveis d’una meuca. Ah, prenguin nota els inversors del comerç català transfronterer: caldria locals d’oci sexual exclusius per a les dones. Amb eslògans, com: fes l’amor i no la guerra del càncer de pulmó. Posats a fer, jo penso que funcionaria. Les dones arriben tard al món dels vicis, és cert; però després s’alliberen i són les més consumidores. I benvinguda sigui la masturbació. Cada cop que li vinguin les ganes de fumar, ja sap. I si no s’ha drogat mai, no es reprimeixi. Si us plau!

Deute públic : existeix un "savoir-faire" espanyol ?

Ingrid Obiol — Sat, 06 Oct 2007 00:00:00 +0200

Quan el president del govern espanyol, l´ultraconservador José Maria Aznar (1996-2004) arriba al poder, l´estancament econòmic del regne és desesperant. També ho és per al seu “golden boy” i mà dreta, el vicepresident i ministre d´economia, Rodrigo Rato (fins fa uns dies, director del FMI). De seguida despleguen un programa ultraliberal. Per tant, neguen qualsevol intervencionisme estatal en l´economia. En contrapartida, defensen a capa i espasa el lliure mercat per arribar a l´equilibri i al creixement econòmic. Despesa pública? No cal, “España va bien”, deien, fent del seu leimotiv “dèficit zero!” el seu crit de guerra. Per descomptat, aconsegueixen equilibrar els pressupostos. Si l´any 1997 el deute públic espanyol representava el 66,6% PIB, cinc anys després s´havia reduït fins al 53,8% PIB. Rodríguez Zapatero, cap del govern espanyol des del 2004, és socialista. En Pedro Solbes, el vicepresident i ministre d´economia i el “golden boy” del seu govern, també ho és. Però la seua política econòmica no difereix gaire de les anteriors. De tal manera que a Espanya, mani qui mani... més enllà del clivage dreta i esquerra, tothom segueix les normes de l´economia de mercat. Enguany, el 2007, el deute públic espanyol se situa en el 37% del PIB.

Catalunya, vas bé?

És lamentable com la política espanyola frena el creixement de l´economia catalana, que és el motor turbo diesel de l´espanyola. Sense les inversions que necessita, Catalunya ha fet -i continuarà fent- estralls. En fi, els exemples més mediàtics són : la gestió i el funcionament incompetent de l´aeroport del Prat; els serveis tercermundistes que ofereixen els trens de rodalies; l´apagada elèctrica de Barcelona d´aquest estiu passat; el TGV ? Al mateix temps, els catalans, poble agraït on els hagi, estem feliços. Aviat tornarem a tenir bona premsa. I ens sentirem els més interessants del món anant de convidats d´honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

La “Grandeur” francesa

Quan penso en França tinc la imatge d´aquella família burgesa vinguda a menys que no té diners per pagar les factures a final de mes. D´on traurà els diners per pagar els deutes? Diuen els experts en macroeconomia que un cert dèficit és necessari per solucionar situacions d´injustícia social i per fer inversions d´equipament. També diuen que el recurs a la despesa no és garantia de futur. Tenim aquesta família que ha abusat i que ha acumulat dèficit crònic en els seus comptes financers. El resultat: una França encara arrogant malgrat estar en plena crisi d´autoestima col.lectiva, amb l´orgull ferit des de fa anys perquè ha perdut la seva grandeur lentament pel camí. En definitiva, un país amb una economia estancada i en recessió crònica. Incapaç de tirar endavant i que per boca del seu primer ministre ha dit: prou, fins aquí hem arribat.

Tots els deutes es paguen?

Endeutar-se sembla haver estat l´única forma que han tingut els governs francesos per emprendre projectes de futur mirant al passat. Ara de debò: què han fet realment els polítics encarregats de fer-ho? Diu en François Fillon que durant molt de temps s´ha ocultat la veritat. Tan ingenus són els francesos? M´imagino uns quants, potser centenars o, fins i tot, milers de francesos sortint de casa per manifestar-se. Ja omplen els carrers de les principals ciutats. Només és una imatge. Però me´ls imagino demanant responsabilitats penals als ex-polítics-presidents-ministres-secretaris pel mal ús que n´han fet de les seves competències... Tal i com es jutjaria a un metge i unes infermeres per haver fet unes transfusions de sang en mal estat a centenars de nens malalts. Després de tot, no seria la primera vegada que els polítics són cridats per la justícia, oi ?

Pregunta de turista : "Es pot anar en caiac al Canigó ?"

Ingrid Obiol — Sat, 11 Aug 2007 00:00:00 +0200

Dijous, 2 d’agost del 2007. Cel ennuvolat. Són les onze del matí i estic fent cua a Auchan per pagar la meua compra. De sobte un home me mig-trepitja el peu amb el seu carretó. “Perdoneu”, diu. “No passa res”, li responc. "Esteu de vacances ?". Instintivament li responc que sí, obrint via a la sociologia barata de les confessions culpables de l’home trepitjador, que m’explica que la seua família coneix molt bé el Rosselló i que fa més de vint anys que s’està a Argelers. Després m’aconsella per visitar el seu poble d´adopció... Jo faig la cara d’aquella que està aprenent secrets, i de seguida me faig la pregunta "L´homo turisticus sempre arriba amb els deures fets, o és dels que repeteixen curs?".
Si no fa sol, el lloc on es concentren molts turistes per metre quadrat és una Oficina de Turisme. Em dirigeixo a una important. Els recepcionistes que hi treballen coneixen prou bé el perfil estiuejant. No obstant això, mai no deixen de sorprendre´s. Afirmen que durant tot l´any arriben anècdotes però a l´agost, l´alta freqüència de turistes fa que tot esdevingui una autèntica bogeria. Es respira bon rotllo en l´ambient. Em deixen fullejar la llibreta de greuges. És una mena de dietari que en diuen "bêtisier" (recull de bestieses), on escriuen els moments més surrealistes. Tots ells, protagonitzats per francesos.

El turisme sempre té un ingredient ridícul

A la pràctica la majoria de turistes visiten l´oficina perquè estan totalment perduts. Aqueix estiu 2007 ha estat el cas d’una família de la zona de Lille satisfeta de... “trepitjar le Pays Catalan” i alhora amoïnada perquè “no trobem l’apartament que hem llogat al barri perpinyanenc de Lloret”. Molts són els angoixats que perden els nervis cercant el Port de Perpinyà: “per aquí hi ha un port importantíssim, veritat?”. O pares de família que demanen informació per anar a Andorra: “Dues hores i mitja per arribar-hi? Clar, i Espanya quedarà més lluny encara, oi?”. Hi ha malentesos, tipus “L’estació d’Elna és a Perpinyà?"… Òbviament no falten els curiosos que demanen qualsevol informació relacionada amb Dalí... “L´estació de trens de Perpinyà la va pintar ell? (...) El centre del món no és pas l’estació de Perpinyà, oi què no?... Ja dèiem que no era pas possible".

Els més intrèpids continuen sent els parisencs

Són els aventurers de look “Indiana Jones” vestits a Décathlon. Els més surrealistes del juliol 2007 van anar a l’oficina per saber com podien fer una travessia en caiac fins al Canigó, per baixar després en vaixell fins a Cotlliure ! També, una minoria d’intrèpids demana consells fàcils per pujar fins a la mateixa pica del Canigó amb el seu propi 4X4. Memorable és el record que guarden els professionals del turisme d´una parella que va adreçar-se a l’oficina perquè volia fer un creuer per la Bassa, que raja pel centre de Perpinyà. De fet no manquen les demandes per estalviar les cames: “Esteu segurs que el Tren Groc no puja al Canigó?”. Encuriosit, un nostàlgic de l’esquí en temps de platja va atrevir-se a preguntar: “Es pot esquiar al Coll del Portús?”, especificant “Em refereixo a l’hivern, és clar!”.

L'Oficina de Turisme és un centre d'assistència social

A l´agost mai no falten els que confonen una oficina de turisme amb... una comissaria, un banc, l´oficina d´objectes perduts, La Poste-Correus, un estanc o una agència immobiliària. En el record està la dona que va entrar perquè... “Vull comprar-me una casa al Marroc. Ara és el moment. Em pot aconsellar?”. Per associació de conceptes ho confonen més amb una agència de viatges o una llibreria especialitzada en viatges exòtics. Un exemple: “Bon dia, vull un plànol de la ciutat de Beijing” “De Pequín, diu?” “No, de Beijing” ! Aqueixos testimoniatges reals tenen algun toc desesperant, doncs m´en vaig a Argelès i soparé en un lloc que m´han recomanat. Ben mirat, qui no ha estat mai un homo turisticus perdut o trobat en alguna part del planeta? Ingrid Obiol | 11.08.07 [Què opineu?]

La televisió és una arma territorial?

Ingrid Obiol — Sat, 16 Jun 2007 00:00:00 +0200

La TV és el mitjà de comunicació social per excel·lència ja que gairebé tothom se la mira. Amb ella sovint ens interessa més el què passa a Bagdag o a Washington que no pas el què passa a la cantonada de casa nostra… El 1975 va néixer a l’hexàgon la televisió de proximitat dels alsacians, bretons i catalans, France Régions 3 (FR3), repartida en 22 centres regionals mentre a les Hispànies post-franquistes, a partir del 1976, Televisió Espanyola (TVE) no tenia mitjans tècnics per crear un canal de proximitat ni tampoc el respecte necessari per abordar les inquietuts descentralitzadores del nou model d’estat, fonamentat en les autonomies. Al cap i a la fi, quan un estat es decentralitza tots els poders resulten una miqueta més propers, incloent-hi el quart poder, el mediàtic. Així cada regió autònoma es va fer càrrec d’oferir una televisió més propera que potenciés les arrels de cada territori. Televisió de Catalunya (TV3), inaugurada el 1983, ha crescut donant cos als elements identitaris de Catalunya, creant empatia amb el públic fins un nivell que no podia ni pot abarcar cap televisió estatal.

Espanya perfecciona la proximitat i França l’amenaça

En aquests 25 anys, TV3, també coneguda com “la teva” ha posat ènfasi en aquells continguts que defineixen una televisió participativa, generant un procès d’interacció estret i dinàmic amb la societat. S’ha ajustat i readaptat en tot moment als interessos culturals, econòmics i psicològics dels televidents, accedint sense complexos a una dimensió internacional tot apostant per l’ús integral de la llengua catalana com a vehicle de comunicació audiovisual. El 1989 va néixer el Canal 33, el segon canal català, més cultural, i el 2004 es va estrenar el Canal 3/24, un CNN de país. Sempre atenta a les noves realitats, Televisió de Catalunya inicia aquest mes de juny 2007 la subtitulació de programes en àrab i castellà, ja que ja que els ciutadans magribins i els llatinoamericans són les comunitats estrangeres més nombroses a Catalunya Sud… Tot plegat és possible a través de la televisió digital terrestre (TDT). En aquesta cronologia ho hi pot faltar, el 1992 a França, la mutació de FR3 en France 3, arraconant el concepte "regional", fins la proposta de supressió de l’edició local "Pays Catalan" a Catalunya nord, rebutjada per la plantilla perpinyanenca el maig 2007…

La TDT és el fracàs d’una revolució local

La TDT, que millora la imatge i el so, és realitat a França des del març 2005. Però més enllà d’aquesta operació de cirurgia estètica, algun dia oferirà reals canals locals, amb mitjans dignes, que no facin pensar a províncies ? En podem dubtar ja que entre els divuit canals disponibles, a més de TF1, France 2, France 3, France 4, trobem BFM, NT1 o Direct 8, uns canals nous amb programes clonats dels canals que ja coneixem, de vegades amb els mateixos personatges. Tot plegat sembla un pastís televisual repartit entre una mateixa familia parisenca. Per cert, el juny 2005 els senadors francesos, amoïnats pel retard dels canals locals a França, van fer públic un estudi amb un títol surrealista per als altres europeus : "Què és una televisió local?"…

Es pot decentralitzar sense París ?

El 21 de maig 2007 el Grup NRJ va obrir un nou canal de T.V. local a Montpeller, anomenat 7L TV. Aquesta cadena neixia amb la vocació de lliurar de franc tota la informació de proximitat… amb el to i la distanciació de París ! El mateix grup, que no s’atura, anunciava el 7 de juny que preveu crear "La Télé De Tous Les Franciliens", reagrupant set canals de la regió parisenca en un sol, a partir del 2008. Aquesta mateix declara la seua voluntat de fer sorgir una identitat regional que manca a construir a l’Illa de França ! Fins quan aquesta incapacitat històrica per gestionar local o regionalment qualsevol iniciativa o alternativa mediàtica? Fins quan la fuita de cervells?