Blog Ingrid Obiol

L'estiu 2008 i la solmania

Ingrid Obiol — Mon, 04 Aug 2008 15:19:39 +0200

Aquest estiu poc importa que no vagis a cap festival estiuenc, ni tampoc que hagis passat olímpicament de les rebaixes made in Xina perquè la teva tarja ha decidit censurar la teva capacitat de compra disfressada d’un capitalisme frenat en hores cada cop més baixes... Estimats i estimades, ara mateix només importa obeir la llei solmania: bronzeja’t!
Encara estàs a temps per a que el teu cos es defensi de l’agressió que provoquen els raigs de sol, d’aquesta manera la teva melanina farà que la teva pell adquireixi la tonalitat xocolata amb llet tan desitjada com envejada i obligatòria.
Hi va haver un estiu que me’l vaig passar estudiant sense poder trepitjar la platja. Sacrilegi!!! Al setembre, quan el món va tornar a la realitat va recriminar-me el meu miserable to pàl•lid de classe treballadora de finals dels segle XIX.
Com portar texans, anar en bicicleta o menjar pa negre i beure aigua municipal d’una font pública, cosetes que anys enrere només pertanyien als pobres, es reafirmen com a costums que pertanyen a tots els estaments: rics, mitjans i desgraciats. Tothom es bronzeja, ja pot ser espatarrat a la tovallola, des d’un iot o des d’una pastera o cayuco.
Tots prenem el sol des que la Coco Chanel va posar de moda el bronzejat. D’això fa gairebé noranta anys i la llei solmania encara es vigent degut a que la tendència ha assolit l’estatus de costum establert. Hollywood va influir amb les pel•lícules en color de la sirena sincronitzada de l’Esther Williams; entre d’altres, on les actrius enlluernaven les pantalles mostrant un to de pell més morè que mai. El grup musical “The Beach Boys” i l’estil de vida surfer “bronzeja’t fins i tot per Nadal” també van posar el seu granet de sorra de platja californiana. Als anys seixanta i setanta, entre revolucions i contrarevolucions, l’obligació de prendre el sol va arribar fins a extrems insospitats. Aleshores els olis per als culets de nadons i les begudes de cola éren el millor secret de domini públic per bronzejar-se sense perdre ni un segon. Malauradament, van arribar els conservadors anys vuitanta i amb ells vam conèixer els efectes de les radiacions ultravioletes. Tot un abans i un després en els instituts de bellesa i laboratoris de productes, cremes, olis... El canvi? Es comença a prioritzar la protecció solar.
La solmania és un tradicional “O Sole Mio” cultural malgrat que dermatòlegs de tot arreu i la mismíssima Organització Mundial de la Salut, més coneguda com a OMS, no se cansin de declarar que el càncer de pell és el més freqüent entre els humans... Més que el càncer de pulmó ?
Malgrat tota la informació que hi ha, moltíssima gent encara no és del tot conscient dels perills de prendre el sol sense protecció... I menys en temps de turisme d'alta temporada: sol i platja. Les modes canvien amb els anys, però crec que alguns hàbits estètics ja formen part del nostre codi genètic.

A França, super-periodistes, a Espanya, infra-periodistes

Ingrid Obiol — Fri, 27 Jun 2008 21:00:00 +0200

La informació s’ha globalitzat, no és cap novetat, si bé no és un anacronisme i el món sencer (volem dir l’espai conquerit per la NASA) funciona segons els objectius neoliberals dels set països més rics. La combinació d’interessos amb la tecnologia de la comunicació proporciona un panorama de la realitat que només té un punt de vista monopolític. L’important ja no és el missatge, sinó que l’Iran és un perill mundial com a conseqüència a la seva afició per enriquir urani. Tenir un punt de vista contrastat i contrari al punt de vista monopolític serveix de ben poc. Aleshores, on queda el dret universal dels ciutadans a rebre una informació veraç, contrastada i de qualitat? Sembla que el periodista europeu estigui sotmès a una constant pressió política, general estatal. També, però, és conscient de la progressiva concentració de mitjans en mans d’uns pocs imperis empresarials que redueixen la pluralitat informativa, seguint un model global aplicable tant a nivell estatal com regional.

Periodista esclau versus “journaliste” noble?

A França, actualment, un periodista pot començar treballant en segona divisió, vull dir en un mitjà regional, amb condicions dignes, però, per uns 1.484 euros bruts i com sempre l’anhel d’entrar a la primera disivió parisenca. Les condicions per un periodista de l’altra banda dels Pirineus són tercermundistes: ha de fer front a la precarietat salarial i a la degradació de les seves condicions de treball. Per fer-se una idea, res millor que fer una ullada a una oferta de treball -per cert, encara vigent per als que busquen feina- on un prestigiós diari estatal cerca un corresponsal per Tarragona. L’oferta diu « tres mesos de prova, telèfon i benzina per compte del corresponsal ». Doncs caldrà fer kilòmetres, tenir disponibilitat els set dies de la setmana, sense horari. Es cobrarà per cada notícia publicada i hom s’haurà de donar d’alta com a autònom. Per fi hi haurà possibilitat de contracte en quatre o cinc anys. Cal dir que l’oferta és per omplir el buit que ha deixat l’anterior corresponsal, després de treballar catorze anys sense contracte. Així van les coses per aquest “país” i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) denuncia aquest fet lamentable. Si el diagnòstic clínic de l’ofici de periodista a nivell europeu és alarmant, a l’estat espanyol és més greu, segurament perquè històricament la reconstrucció democràtica engegada fa 30 anys no és pas completa del tot.

L’estatut desigual del periodista

A França gairebé tots els periodistes estan afiliats al Sindicat Nacional de Periodistes (SNJ). A Catalunya sud també hi ha un sindicat, que va ser el primer a constituir-se a l’estat espanyol, tot i que no tots els periodistes sudcatalans hi estan afiliats. A més a més, hi ha un Col·legi de Periodistes i una Associació de Premsa que fan ben poc per dignificar l’ofici de periodista. A França, on no existeix res de realment similar, plural i no-corporatista, l’estatut del periodista és un instrument jurídic creat el 1946 per defensar la sagrada llibertat d’expressió així com interessos laborals i professionals en les empreses on treballen els periodistes. Aquest estatut, que ofereix un poder absolut es fan càrrec de la informació a la ciutadania, ha convertit en 60 anys l’ofici en incriticable, proveït d’un sistema d’autodefensa perfecte. Espanya és un dels pocs països de la Unió Europea que encara no té estatut d’aquesta mena. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, té quatre anys més per a pensar-hi. Pot anar tranquil, però, ja que molts periodistes espanyols no saben què és l’ofici realment. De periodistes, a França en són massa, a Espanya en són massa poc, i a pertot, el pitjor enemic de la professió és l’autocensura, amagada darrera la llibertat d’expressió.

Per què droguem la mainada?

Ingrid Obiol — Fri, 30 May 2008 21:00:00 +0200

Tothom recorda les imatges que les televisions van difondre de la petita Maddie, la nena anglesa que va desaparéixer l’any passat al sud de Portugal. Segons les investigacions policials, la nena dormia profundament la nit del seu segrest per causa dels sedants que els seus pares li van administrar. Se sap que en el moment del fets, aquests estaven gaudint d’una vetllada fora del recinte hoteler on passaven les vacances. El que més crida l’atenció són els rumors que des d’aleshores van començar a circular sobre la pràctica, bastant habitual per cert, dels britànics per administrar sedants als seus fills per deslliurar-se de les seves responsabilitats. Serà una nova especialitat britànica? Aviat es trobarà per tota Europa? De fet, una pràctica molt freqüent al primer món és l’automedicació, i de retruc també l’automedicació infantil. És a dir, medicar sense rebre cap consell mèdic. Com és possible això? D’una banda trobem la publicitat dels fàrmacs anomenats “miracle” que es venen sense recepta mèdica i que esborren ràpidament els primers símptomes d’un refredat. D’altra banda, trobem la lliure interpretació que es fa de la cultura sanitària que, amb tota la informació de que disposem, fa que tothom entengui una mica (o moltíssim) de medicina. D’aquesta manera els pares droguen els seus fills quan estosseguen o tenen febre obligant-los a prendre, per exemple, un xarop màgic que a més té un gust deliciós. Formem part d’una societat dominada per les obligacions laborals i domèstiques, així que no és estrany que avui dia sigui normal tenir a casa autèntiques farmàcies enlloc de petites farmacioles de primers auxilis. Tot plegat ens porta a una conclusió: no som gaire conscients dels perills que comporta l’automedicació.

La infància és una malaltia?

Fa tot just un any, el diari “The New York Times” va publicar una investigació sobre com la indústria farmacèutica podia (pot) influir els psiquiatres infantils. Les farmacèutiques “subvencionen” els professionals que recomanen els seus medicaments, com també als que realitzen estudis i redacten els manuals que els psiquiatres solen seguir fil per randa a l’hora de prescriure un tractament. Les drogues que encapçalaven el rànking de les més administrades eren sobretot “antipsicòtics atípics”. Actualment aquestes drogues encara són administrades a milers de nens nordamericans per ajudar als seus pares a controlar problemes de comportament, com la impulsivitat o la manca d’atenció dels més petits. La doble moral ianqui diu en aquest cas que és il·legal que les farmacèutiques paguin aquells que receptin certs medicaments... Encara que els metges sempre seran lliures per receptar-les si ho consideren necessari. Heus aquí una immensa fàbrica d’armes de destrucció massiva.

Un remei anomenat Ritalina®

Com ho assenyala el psiquiatre Peter Breggin, “Els medicaments semblen ser la resposta als problemes emocionals dels més petits”. La Ritalina® és un estimulant de la família de les amfetamines, recomanat als Estats Units per l’Institut Nacional de la Salut Mental (NIMH) com l’únic remei contra la hiperactivitat... que resulta ser una malaltia! Les conseqüències de prendre aquest fàrmac són nefastes a curt termini, molts estudis ho afirmen. No obstant, moltíssims més celebren el seu consum. El 90% de la Ritalina® produïda al món se consumeix al país de l’oncle Sam, encara que Novartis ja ha començat a introduir-la al mercat Europeu. “Cal prevenir els comportaments tèrbols dels més joves, com ho han expressat molts psiquiatres i un estudi recent de l’INSERM, fent intervencions als nens des de la maternal fins al cicle primari” . Aquestes declaracions fetes el mes de novembre de l’any 2005 pel llavors Ministre de l’Interior francès i actual President, Nicolas Sarkozy, responen correctament als nous reptes de les nostra societat?

Transfronterisme per tothom

Ingrid Obiol — Sat, 17 May 2008 16:25:44 +0200

El transfronterisme toca molts àmbits, fins i tot els més insòlits. Això mateix és el que va succeir el passat 23 d’abril. Aquell dia la ciutat de Perpinyà la Catalana no va celebrar la diada de Sant Jordi el dia que tocava, però va rebre la visita de tres turistes d’excepció. Venien de Figueres, de la presó de Figueres per ser més exactes. Només un d’ells era europeu. Després d’haver visitat Girona i Olot, era el torn de Perpinyà. Gràcies a un comportament modèlic i exemplar, els tres presoners, amb condemnes de menys de quatre anys, van viure la jornada amb la humilitat i la seguretat d’aquells que no amaguen res i saben aprofitar les segones oportunitats. Tots tres i els seus acompanyants es van trobar amb dos guíes de l’Oficina de Turisme de Perpinyà a l’entrada del Palau dels Reis de Mallorca. Encuriosits i atents a les explicacions, els tres turistes van estar tot el matí descobrint una part de la història d’una ciutat que gairebé no coneixien de res. Només un d’ells va admetre conéixer una mica el barri de Saint Jacques, encara que segons va admetre, lluny havien quedat els seus vincles amb el tràfic de drogues. Després d’un bon àpat al restaurant Casa Sansa, situat al carrer Fabrique, la tarda la van dedicar a fer un circuit clàssic del centre històric. Malgrat tot, la presó pot esdevenir el mitjà d’aprenentatge d’una cultura amb tots els seus valors. Un d’ells va comentar que li agradaria tornar a Perpinyà, aquest cop però amb la seva colla castellera de Figueres. Una experiència humanista, promesa i esperança d’una futura (re)inserció exitosa.

Si no llegim, no som res.

Ingrid Obiol — Thu, 01 May 2008 20:04:10 +0200

El llibre és un símbol d’expressió i de llibertat històrica. Durant segles, només van poder llegir uns pocs i els cinismes que té la història ens demostra que hi ha coses que no han canviat gaire, com és el cas de la lectura. Ara que el dia internacional del llibre’08 ha caducat, em pregunto si encara existeixen lectors i lectores o si estan en vies d’extinció. Qui llegeix? Doncs senzillament dono per fet que aquells que saben llegir i tenen temps per fer-ho.

Llegir és un art que requereix temps, com l’art de cuinar a foc lent. Llegir és comunicar-se, reflexionar, cercar respostes, dubtar, fer-se més preguntes, aprendre, investigar, obrir portes, escapar... Tinc la teoria de que quan més llegim més ganes tenim de llegir... tot i que és evident que un lector o una lectora no s’acaba un llibre per poder continuar llegint d’altres. Els genocidis culturals són tan presents ara com en el passat. Què va fer Napoleó quan va arribar al Monestir de Montserrat? Doncs va cremar milers i milers de llibres, cremant d’aquesta manera la identitat cultural que dóna llibertat als pobles. Avui, la tele-porqueria fa part d’aquest servei.
A la meva tauleta de nit tinc una pila de llibres que fan cua esperant el seu torn per ser llegits. En tinc dos començats: “Where the Streets Falls” de la Susan Sontag, i “Les rambles de Saigon” d’en Bezsonoff. Anit mateix vaig acabar de rellegir: “Pedra de tartera” de la Maria Barbal.

El més important és que la gent llegeixi, si... però, quina mena de llibres? Els llibres que les editorials ens imposen, aquells que ens regalen per St. Jordi, els llibres premiats en concursos... Sense menysprear els llibres que de tant en tant el boca-orella imposa. Llegim realment el què volem? En altres paraules, som nosaltres qui escollim els llibres o són els llibres qui ens trien a nosaltres?

La "virtual sex machine" és cada cop més creativa

Ingrid Obiol — Tue, 22 Apr 2008 12:00:37 +0200

Malgrat els virus informàtics, l’entorn virtual ofereix un profund sentiment de seguretat. Aquesta tranquil·litat convida els cibernautes a experimentar cosetes noves. El resultat de les quals són sensacions que a la vida real no resulten tan senzilles d’aconseguir. Els usuaris ja no se conformen només amb la pornografia, ara van a la recerca de l’excitació interactiva. I és tan simple involucrar-se com exitant és fer el salt a les xarxes del cibersexe... per intercanviar amb altres desconeguts correus electrònics, xats, imatges i vídeos sexualment explícits que ajuden l’estimulació eròtica. De fet, la pràctica del sexe virtual es defineix com la conversa sexual consentida a través d’internet que té per objectiu únic arribar a l’exitació i al més enllà... immediat! Això sí, es comparteix espai virtual però cadascú des del seu propi espai físic. I després si t’he conegut no me’n recordo i em canvio la identitat. Però deixant enrere les webs més prehistòriques, n’hi ha d’altres que s’han transformat en moderns i espectaculars shows eròtics, pornogràfics o en sessions de hardcore en rigorós directe. N’hi ha per a tots els gustos i com a la vida real, tot té un preu. En aquestes cibersocietats, evidentment, el preu del plaer i els límits el posa cadascú.

Algun dia, el sexe físic serà dels avis

El sexe virtual és una pràctica que evoluciona al ritme de les anomenades “noves tecnologies”. Aquestes ja permeten que dues persones connectades a la xarxa, des dels seus respectius ordinadors, puguin manipular a través d’internet un vibrador per a satisfer les peticions sexuals de l’altre. La utilització de sextoys ja és una fet virtual! L’empresa americana Sinulate Entertainment comercialitza aquests tipus d’aparell tecnològic ja des del 2002. El joc multimedia “Virtually Jenna”, per exemple, permet a l’usuari, masculí per evidència, mantenir sexe amb l’actriu porno Jenna Jameson, mitjançant uns dispositius que simulen el moviment dels genitals. Vist l’èxit obtingut amb aquest i altres jocs de sexe virtual, ara no manquen empresaris interessats en combinar imatges de vídeo sexualment explícites amb sensacions tàctils sexualment físiques. Estarem davant la conquesta de l’oest cibersexual? Els experts en la matèria vaticinen que en un futur molt proper, la tecnologia construirà programes que reproduiran virtualment experiències sexuals gairebé tan reals com les que experimentaven els nostres avis. Tant és així, que no podem descartar futurs idil·lis amb màquines eròtiques que satisfaràn les nostres fantasies sexuals. Tot i que els pioners de la intel·ligència artificial van més lluny ja que afirmen que en les properes dècades hi haurà aparells que estimularan directament el cervell per mantenir una relació sexual sense haver de manipular els genitals.

Sexe virtual tot sol, a dos, a tres…

Caure en la dependència es tradueix sempre en una addicció. En el cas del cibersexe, els estudis disponibles diuen que el perfil dels malalts d’aquesta nova patologia no tenen gaire confiança en sí mateixos. El científic Al Cooper identifica tres raons bàsiques per les quals es tan fàcil caure en la temptació. Aquestes són l’anonimat que accepta la cultura del ciberespai, l’escapisme, no només per trobar estimulacions sinó també per alliberar tensions que es perden en l’infinit on-line, i sobretot, la disponibilitat inmediata de les webs per consumir compulsivament sexe. Per cert, no pot deixar de qüestionar-nos que un dels nous hàbits sexuals d’Internet sigui el “couple-surfing” o la navegació amb la teva parella real. Sí, els intercanvis de parella de tota la vida, però ara sense sortir de casa... Posats a fer, quan arribaran les orgies virtuals? El que crida més l’atenció de tot plegat és que l’Església, atenta a tots els fenòmens emergents, no critiqui la pràctica del cibersexe. Bé, considerant que encara s’oposa al preservatiu, tot té lògica.

La "virtual sex machine" és cada cop més creativa

Ingrid Obiol — Sat, 05 Apr 2008 00:00:00 +0200

La igualtat seria que els homes fossin dones?

Ingrid Obiol — Sat, 23 Feb 2008 00:00:00 +0100

En les lluites velles calia prendre la paraula i trencar el silenci, assolir el reconeixement i la confiança. Calia cercar senyals d’identitat col·lectives i protagonitzar moviments socials amb un fort caràcter reivindicatiu... Tot això és part del llegat de les dones que no van abaixar el cap davant de ningú. Just aquests dies de febrer es compleix un segle de la vaga que va convocar i reunir milers de treballadores novaiorqueses, que reclamaven millores salarials i jornades de treball menys llargues. El fet més dramàtic de tots els esdeveniments va tenir lloc el 8 de març de l’any 1908, al declarar-se un incendi en la Cotton Textile Factory a Manhattan: 128 dones van morir cremades. Els propietaris de la fàbrica van tancar-les a dins per forçar-les a treballar, impendint d’aquesta manera la seva participació al moviment social. Arran d’aquest fet es va reservar aquesta data en el calendari de les bones consciències i la Humanitat sencera es va treure del barret de copa alta el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Ser mare quan vingui la jubilació!

La visibilitat de les dones ara viu transicions, ja no som només com els homes ens havien descrites al llarg de la història, sinó també com som nosaltres mateixes quan ens veiem reflectides davant d’un mirall. Tanmateix la nostra societat no està del tot preparada, com si li manqués maduresa, especialment a nivell laboral. La qüestió dels salaris femenins, molt inferiors als dels homes, no està resolta fora del funcionariat de l’estat i les altres col•lectivitats. La taxa d’atur de les dones de la Unió Europea entre 20 i 49 anys s’incrementa en 15 punts quan tenen un fill o una filla. Completa aquest panorama desigual l’impediment crònic que té la dona per ocupar llocs de responsabilitat. Només el 25% d’aqueixos llocs són ocupats per dones a Europa. Hem d’incloure la cancellera alemanya Angela Merkel i gairebé totes les ministres dones dels països membres, maduretes totes, solteres i/o divorciades i sense càrregues familiars. Encara que la gran dificultat és aconseguir la utòpica conciliació de la vida privada i professional. Entre les dificultats que impedeixen la conciliació continuem trobant l’absència de guarderies públiques i la desigual divisió de responsabilitats domèstiques i familiars. Ja se sap, la societat arcaica ha fet que moltes dones siguin més pràctiques i neguin directament la maternitat o esperin la jubilació per ser mares amb l’ajuda de la ciència! Amb tot, s’ha aconseguit la igualtat legal, però resta el més difícil com és canviar el fons i el rerefons d’una societat realment patriarcal.

Torna la dona-objecte però apareix l’home-objecte

D’ençà que el moviment feminista es va institucionalitzar a finals de la dècada 1970, la revolució s’ha normalitzat, i el feminisme en sí mateix sembla un anacronisme. Potser s’han aburgesat massa les dones d’ara? Sigui com sigui, ara és el torn de les superwomen que tot ho poden, però que no tenen temps per ser dones. De vegades sembla que han tornat les jornades de 18 hores seguides, com les pageses d’antany o les empleades de la Cotton Textile Factory. Per ensumar el món d’ara, el de les dones més joves, de 18 a 28 anys, l’infern televisiu proporciona noves pautes. Una ullada al programa "Next", de concepte americà, a la graella del canal Virgin17 de la TDT francesa, ensenya un nou model de dones. Gens tímides, assumeixen ser objectes i instruments de plaer sofisticat, tornant a actituds remotes. Voldrà dir que les dones no som res més que unes submises nues o vestides de Gucci-Dior-Gaultier que continuem dient sí, quan en realitat volem dir no? No, ja que aquesta configuració aparentment masclista també inclou nois, ben plantats, que assumeixen també el rol carnal. Aquesta feminització del paper masculí és una inopinada igualtat que progressarà tot el segle XXI?

Sols el sexe pot rematar el tabac?

Ingrid Obiol — Sat, 12 Jan 2008 00:00:00 +0100

Quan els conqueridors castellans van tornar d’Amèrica, van explicar que uns salvatges endimoniats utilitzaven el tabac en rituals màgics. No és extrany que la Santa Inquisició fos la primera en condemnar la maleïda planta del tabac. Al segle XVII van aparéixer les primeres cigarretes fetes amb paper d’encigarrar o "paper Barcelona". Però més enllà de les fronteres hispàniques, pocs eren els europeus que havien fumat cigarretes... Fins la invasió napoleònica del 1807. Acte seguit, l’exèrcit francès va estendre l’afició per tot el continent. A França, les cigarretes es van posar tan de moda que, fins i tot, la Reina Amèlia passava per ser la seva inventora. És llavors quan el paper català esdevé popular. Des de Perpinyà, fàbrica Bardou-Job i Nil, fins al Llevant passant per Barcelona, Manresa i Capellades, els Països Catalans van dominar el mercat mundial fins a finals del segle XIX. Però el progrès ianqui va substituir l’acte de cargolar cigarretes a mà l’any 1880, quan l’enginyer James Bonsack va inventar la màquina per elaborar les cigarretes que encara avui dia coneixem.

Societat de substitutius

Un dia l’enginyer s’adona que passa a engrossar les llistes dels terroristes més detestables de l’univers. Maleït, li diuen, al fumar atemptes contra els pobres màrtirs que no es droguen. Llavors, quin és el preu a pagar? La pressió social l’ajuda a substituir l’infernal estanc per la santa seu de la indústria farmaceutica, és a dir, qualsevol farmàcia. Potser consulta un psiquiatre: deixen fumar als psiquiàtrics? Es continua drogant mentre la llibertat no deixa de prostituir-se. I fent cas del boca a orella, ara potser es desintoxica a base de mastegar uns xiclets que desprenen una nicotina més saludable. Malgrat els esforços, sense la voluntat necessària, el nostre exionqui tard o d’hora substituirà la salut per la malaltia. Tan de bo no fracassi... Més aviat, que faci el que vulgui. El senyor Allen Caar, per exemple, és va forrar al substituir la seva drogadicció per una màquina d’escriure llibres anti-vici.

A l’infern tothom respira fums

Ara als primers dies de l’any 2008 els propietaris de restaurants i cafès francesos, tocats per la llei antitabac vigent des de l’u de gener del mateix any, haurien de fomentar la trobada d’exdrogadictes organitzant teràpies de grup en els seus locals. Una clientela fidel es recolzaria i es motivaria per curar-se. Sorgirien arreu del país clubs d’exfumadors no governamentals. Els més ortodoxos li preguntarien al Le Pen què en pensa del paper de fumar de marca OCB. Encara que els bars, ben mirat, també podrien reencarnar-se en antics fumadors d’opi... No! Volia dir, tabac. Això mateix. Crec que tindrien tant d’èxit que el president Sarkozy augmentaria els inspectors de la llei i l’ordre. Per descomptat, vostè pot fumar en establiments públics fins que l’enviïn a la garjola. Allà dins els drets dels presoners no fumadors se’ls passen pel forro. Deu ser per allò que a l’infern tothom respira fums. Per tal d’evitar la drogodependència s’hauria de fomentar el sexe. Seria un excel·lent remei tant si es té o no parella estable. S’evitaria un excès generalitzat d’estrès en la població. Podria donar-se el cas que un exfumador trobi a faltar el ritual d’anar a la Jonquera... En fi, doncs ara l’exfumador podria tornar-hi per sol·licitar els serveis d’una meuca. Ah, prenguin nota els inversors del comerç català transfronterer: caldria locals d’oci sexual exclusius per a les dones. Amb eslògans, com: fes l’amor i no la guerra del càncer de pulmó. Posats a fer, jo penso que funcionaria. Les dones arriben tard al món dels vicis, és cert; però després s’alliberen i són les més consumidores. I benvinguda sigui la masturbació. Cada cop que li vinguin les ganes de fumar, ja sap. I si no s’ha drogat mai, no es reprimeixi. Si us plau!

Deute públic : existeix un "savoir-faire" espanyol ?

Ingrid Obiol — Sat, 06 Oct 2007 00:00:00 +0200

Quan el president del govern espanyol, l´ultraconservador José Maria Aznar (1996-2004) arriba al poder, l´estancament econòmic del regne és desesperant. També ho és per al seu “golden boy” i mà dreta, el vicepresident i ministre d´economia, Rodrigo Rato (fins fa uns dies, director del FMI). De seguida despleguen un programa ultraliberal. Per tant, neguen qualsevol intervencionisme estatal en l´economia. En contrapartida, defensen a capa i espasa el lliure mercat per arribar a l´equilibri i al creixement econòmic. Despesa pública? No cal, “España va bien”, deien, fent del seu leimotiv “dèficit zero!” el seu crit de guerra. Per descomptat, aconsegueixen equilibrar els pressupostos. Si l´any 1997 el deute públic espanyol representava el 66,6% PIB, cinc anys després s´havia reduït fins al 53,8% PIB. Rodríguez Zapatero, cap del govern espanyol des del 2004, és socialista. En Pedro Solbes, el vicepresident i ministre d´economia i el “golden boy” del seu govern, també ho és. Però la seua política econòmica no difereix gaire de les anteriors. De tal manera que a Espanya, mani qui mani... més enllà del clivage dreta i esquerra, tothom segueix les normes de l´economia de mercat. Enguany, el 2007, el deute públic espanyol se situa en el 37% del PIB.

Catalunya, vas bé?

És lamentable com la política espanyola frena el creixement de l´economia catalana, que és el motor turbo diesel de l´espanyola. Sense les inversions que necessita, Catalunya ha fet -i continuarà fent- estralls. En fi, els exemples més mediàtics són : la gestió i el funcionament incompetent de l´aeroport del Prat; els serveis tercermundistes que ofereixen els trens de rodalies; l´apagada elèctrica de Barcelona d´aquest estiu passat; el TGV ? Al mateix temps, els catalans, poble agraït on els hagi, estem feliços. Aviat tornarem a tenir bona premsa. I ens sentirem els més interessants del món anant de convidats d´honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

La “Grandeur” francesa

Quan penso en França tinc la imatge d´aquella família burgesa vinguda a menys que no té diners per pagar les factures a final de mes. D´on traurà els diners per pagar els deutes? Diuen els experts en macroeconomia que un cert dèficit és necessari per solucionar situacions d´injustícia social i per fer inversions d´equipament. També diuen que el recurs a la despesa no és garantia de futur. Tenim aquesta família que ha abusat i que ha acumulat dèficit crònic en els seus comptes financers. El resultat: una França encara arrogant malgrat estar en plena crisi d´autoestima col.lectiva, amb l´orgull ferit des de fa anys perquè ha perdut la seva grandeur lentament pel camí. En definitiva, un país amb una economia estancada i en recessió crònica. Incapaç de tirar endavant i que per boca del seu primer ministre ha dit: prou, fins aquí hem arribat.

Tots els deutes es paguen?

Endeutar-se sembla haver estat l´única forma que han tingut els governs francesos per emprendre projectes de futur mirant al passat. Ara de debò: què han fet realment els polítics encarregats de fer-ho? Diu en François Fillon que durant molt de temps s´ha ocultat la veritat. Tan ingenus són els francesos? M´imagino uns quants, potser centenars o, fins i tot, milers de francesos sortint de casa per manifestar-se. Ja omplen els carrers de les principals ciutats. Només és una imatge. Però me´ls imagino demanant responsabilitats penals als ex-polítics-presidents-ministres-secretaris pel mal ús que n´han fet de les seves competències... Tal i com es jutjaria a un metge i unes infermeres per haver fet unes transfusions de sang en mal estat a centenars de nens malalts. Després de tot, no seria la primera vegada que els polítics són cridats per la justícia, oi ?

Pregunta de turista : "Es pot anar en caiac al Canigó ?"

Ingrid Obiol — Sat, 11 Aug 2007 00:00:00 +0200

Dijous, 2 d’agost del 2007. Cel ennuvolat. Són les onze del matí i estic fent cua a Auchan per pagar la meua compra. De sobte un home me mig-trepitja el peu amb el seu carretó. “Perdoneu”, diu. “No passa res”, li responc. "Esteu de vacances ?". Instintivament li responc que sí, obrint via a la sociologia barata de les confessions culpables de l’home trepitjador, que m’explica que la seua família coneix molt bé el Rosselló i que fa més de vint anys que s’està a Argelers. Després m’aconsella per visitar el seu poble d´adopció... Jo faig la cara d’aquella que està aprenent secrets, i de seguida me faig la pregunta "L´homo turisticus sempre arriba amb els deures fets, o és dels que repeteixen curs?".
Si no fa sol, el lloc on es concentren molts turistes per metre quadrat és una Oficina de Turisme. Em dirigeixo a una important. Els recepcionistes que hi treballen coneixen prou bé el perfil estiuejant. No obstant això, mai no deixen de sorprendre´s. Afirmen que durant tot l´any arriben anècdotes però a l´agost, l´alta freqüència de turistes fa que tot esdevingui una autèntica bogeria. Es respira bon rotllo en l´ambient. Em deixen fullejar la llibreta de greuges. És una mena de dietari que en diuen "bêtisier" (recull de bestieses), on escriuen els moments més surrealistes. Tots ells, protagonitzats per francesos.

El turisme sempre té un ingredient ridícul

A la pràctica la majoria de turistes visiten l´oficina perquè estan totalment perduts. Aqueix estiu 2007 ha estat el cas d’una família de la zona de Lille satisfeta de... “trepitjar le Pays Catalan” i alhora amoïnada perquè “no trobem l’apartament que hem llogat al barri perpinyanenc de Lloret”. Molts són els angoixats que perden els nervis cercant el Port de Perpinyà: “per aquí hi ha un port importantíssim, veritat?”. O pares de família que demanen informació per anar a Andorra: “Dues hores i mitja per arribar-hi? Clar, i Espanya quedarà més lluny encara, oi?”. Hi ha malentesos, tipus “L’estació d’Elna és a Perpinyà?"… Òbviament no falten els curiosos que demanen qualsevol informació relacionada amb Dalí... “L´estació de trens de Perpinyà la va pintar ell? (...) El centre del món no és pas l’estació de Perpinyà, oi què no?... Ja dèiem que no era pas possible".

Els més intrèpids continuen sent els parisencs

Són els aventurers de look “Indiana Jones” vestits a Décathlon. Els més surrealistes del juliol 2007 van anar a l’oficina per saber com podien fer una travessia en caiac fins al Canigó, per baixar després en vaixell fins a Cotlliure ! També, una minoria d’intrèpids demana consells fàcils per pujar fins a la mateixa pica del Canigó amb el seu propi 4X4. Memorable és el record que guarden els professionals del turisme d´una parella que va adreçar-se a l’oficina perquè volia fer un creuer per la Bassa, que raja pel centre de Perpinyà. De fet no manquen les demandes per estalviar les cames: “Esteu segurs que el Tren Groc no puja al Canigó?”. Encuriosit, un nostàlgic de l’esquí en temps de platja va atrevir-se a preguntar: “Es pot esquiar al Coll del Portús?”, especificant “Em refereixo a l’hivern, és clar!”.

L'Oficina de Turisme és un centre d'assistència social

A l´agost mai no falten els que confonen una oficina de turisme amb... una comissaria, un banc, l´oficina d´objectes perduts, La Poste-Correus, un estanc o una agència immobiliària. En el record està la dona que va entrar perquè... “Vull comprar-me una casa al Marroc. Ara és el moment. Em pot aconsellar?”. Per associació de conceptes ho confonen més amb una agència de viatges o una llibreria especialitzada en viatges exòtics. Un exemple: “Bon dia, vull un plànol de la ciutat de Beijing” “De Pequín, diu?” “No, de Beijing” ! Aqueixos testimoniatges reals tenen algun toc desesperant, doncs m´en vaig a Argelès i soparé en un lloc que m´han recomanat. Ben mirat, qui no ha estat mai un homo turisticus perdut o trobat en alguna part del planeta? Ingrid Obiol | 11.08.07 [Què opineu?]

La televisió és una arma territorial?

Ingrid Obiol — Sat, 16 Jun 2007 00:00:00 +0200

La TV és el mitjà de comunicació social per excel·lència ja que gairebé tothom se la mira. Amb ella sovint ens interessa més el què passa a Bagdag o a Washington que no pas el què passa a la cantonada de casa nostra… El 1975 va néixer a l’hexàgon la televisió de proximitat dels alsacians, bretons i catalans, France Régions 3 (FR3), repartida en 22 centres regionals mentre a les Hispànies post-franquistes, a partir del 1976, Televisió Espanyola (TVE) no tenia mitjans tècnics per crear un canal de proximitat ni tampoc el respecte necessari per abordar les inquietuts descentralitzadores del nou model d’estat, fonamentat en les autonomies. Al cap i a la fi, quan un estat es decentralitza tots els poders resulten una miqueta més propers, incloent-hi el quart poder, el mediàtic. Així cada regió autònoma es va fer càrrec d’oferir una televisió més propera que potenciés les arrels de cada territori. Televisió de Catalunya (TV3), inaugurada el 1983, ha crescut donant cos als elements identitaris de Catalunya, creant empatia amb el públic fins un nivell que no podia ni pot abarcar cap televisió estatal.

Espanya perfecciona la proximitat i França l’amenaça

En aquests 25 anys, TV3, també coneguda com “la teva” ha posat ènfasi en aquells continguts que defineixen una televisió participativa, generant un procès d’interacció estret i dinàmic amb la societat. S’ha ajustat i readaptat en tot moment als interessos culturals, econòmics i psicològics dels televidents, accedint sense complexos a una dimensió internacional tot apostant per l’ús integral de la llengua catalana com a vehicle de comunicació audiovisual. El 1989 va néixer el Canal 33, el segon canal català, més cultural, i el 2004 es va estrenar el Canal 3/24, un CNN de país. Sempre atenta a les noves realitats, Televisió de Catalunya inicia aquest mes de juny 2007 la subtitulació de programes en àrab i castellà, ja que ja que els ciutadans magribins i els llatinoamericans són les comunitats estrangeres més nombroses a Catalunya Sud… Tot plegat és possible a través de la televisió digital terrestre (TDT). En aquesta cronologia ho hi pot faltar, el 1992 a França, la mutació de FR3 en France 3, arraconant el concepte "regional", fins la proposta de supressió de l’edició local "Pays Catalan" a Catalunya nord, rebutjada per la plantilla perpinyanenca el maig 2007…

La TDT és el fracàs d’una revolució local

La TDT, que millora la imatge i el so, és realitat a França des del març 2005. Però més enllà d’aquesta operació de cirurgia estètica, algun dia oferirà reals canals locals, amb mitjans dignes, que no facin pensar a províncies ? En podem dubtar ja que entre els divuit canals disponibles, a més de TF1, France 2, France 3, France 4, trobem BFM, NT1 o Direct 8, uns canals nous amb programes clonats dels canals que ja coneixem, de vegades amb els mateixos personatges. Tot plegat sembla un pastís televisual repartit entre una mateixa familia parisenca. Per cert, el juny 2005 els senadors francesos, amoïnats pel retard dels canals locals a França, van fer públic un estudi amb un títol surrealista per als altres europeus : "Què és una televisió local?"…

Es pot decentralitzar sense París ?

El 21 de maig 2007 el Grup NRJ va obrir un nou canal de T.V. local a Montpeller, anomenat 7L TV. Aquesta cadena neixia amb la vocació de lliurar de franc tota la informació de proximitat… amb el to i la distanciació de París ! El mateix grup, que no s’atura, anunciava el 7 de juny que preveu crear "La Télé De Tous Les Franciliens", reagrupant set canals de la regió parisenca en un sol, a partir del 2008. Aquesta mateix declara la seua voluntat de fer sorgir una identitat regional que manca a construir a l’Illa de França ! Fins quan aquesta incapacitat històrica per gestionar local o regionalment qualsevol iniciativa o alternativa mediàtica? Fins quan la fuita de cervells?

El divorci homosexual ja existeix a l'estat espanyol!

Ingrid Obiol — Sat, 03 Mar 2007 00:00:00 +0100

L'homosexualitat militant de l’estat espanyol va començar de reivindicar drets com la legalització dels matrimonis homosexuals i l’adopció als anys 1990, mentre els polítics “democràtics” d’aleshores deien que el moviment era minoritari. Les associacions gais i lesbianes sobretot demanaven que s’anticipés les lleis per arribar a la normalització i acceptació del fet homosexual. La reivindicació ha guanyat visibilitat, primer a les capitals Madrid i Barcelona, amb la festa anyal del 28 de juny, dia internacional de l’orgull gai, que aclapara l’atenció de la premsa com que el Gay Power viu el seu moment de gran esplendor. Els socialistes, aleshores a l’oposició, va incloure el matrimoni homosexual al seu programa electoral del 2002, en una estratègia xifrada, je que s’estima que un 10-15% de la població és homosexual. Els socialistes espanyols no són imbècils i dos anys més tard, José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals. Dit i fet. El matrimoni homosexual passa de promesa electoral a llei aprovada per majoria, amb 183 vots a favor i 136 vots en contra al Parlament central. Tot ha anat molt ràpid, ja que sols una setmana després del 3 de juliol del 2005, moment d'entrada en vigor de la llei, celebraven a l’Ajuntament de Tres Cantos, a la Comunitat Autònoma de Madrid, el primer casament homosexual entre l’Emilio i en Carlos. Feia 30 anys que vivien junts.
Fora dels simbòls, quina és la realitat del casament homosexual a l’estat espanyol ? Durant els sis primers mesos de la modificació del Codi Civil espanyol, dels 31.140 matrimonis celebrats a Catalunya, 276 són de parelles home-home o dona-dona. 184 casaments masculins, 92 femenins, segons dades facilitades el 19 de gener 2007 per l’Institut d’Estadística de Catalunya. El Ministeri de Justícia comptabilitza més de 4.500 matrimonis homosexuals el primer any de la llei, que iguala els drets de tots els ciutadans, elimina qualsevol tipus de discriminació i ofereix a les parelles homosexuals els mateixos drets de pensió, herència i adopció que tenen les parelles heterosexuals al contraure matrimoni. Ara bé, en molts territoris amb Codi Civil propi, com Catalunya, País Basc o Aragó, ja existia un model d’unió per les parelles de fet, tipus PACS francès, que contemplava, en suplement, la possibilitat d’adoptar un fill.

L’homoparentalitat i el casament homo acabaran sent banalitats?

Liderades per una Esglèsia Catòlica que sempre triga a adaptar-se al pas del temps, les reaccions del sectors més conservadors de la societat espanyola van arribar més puntuals que les misses dels diumenges. El tradicionalista Partit Popular i diverses organitzacions de defensa de la família tradicional encara opinen que el matrimoni és l’única font de salvació de la humanitat. Collons de Déu! Fins i tot el Vaticà va demanar als funcionaris espanyols que es neguessin a casar aquest “tipus” de parelles. Recordem paraules del papa Benet XVI, en la seva visita a València l’estiu del 2006: “el matrimoni indissoluble entre un home i una dona és l’àmbit on l’home pot néixer amb dignitat, créixer i desenvolupar-se d’una manera integral”. Malgrat la croada contra el matrimoni gai, unes enquestes elaborades el mateix estiu palesen que el 68,8% de la població espanyola és a favor dels matrimonis homosexuals i un 54% confia en les capacitats de les parelles homosexuals per criar i educar un fill. A nivell visible, el camí cap a la normalització social de la homosexualitat ha estat acompanyat pel fenòmen "outing", el de la sortida de l’armari. Així, més de 200 peoples d’àmbits molts diversos han admès llur sexualitat en els darrers anys! Ara, l’homofòbia tradicional, tramesa des de generacions, no desapareix pas de la nit al dia. Però al menys, l’article 40 del nou Estatut de Catalunya és, com va dir la Sabine Bisbe: “el primer text legal d'aquest nivell al món que reconeix la necessitat de lluitar contra l'homofòbia”. La Sabine i la Joana Roch van ser la primera parella de lesbianes que es van casar a la ciutat de Barcelona, el setembre 2005. Un símptoma de normalitat és que hi ha fins i tot militars que surten de l’armari i que es casen! Com també surten de l’armari militants del Partido Popular, que fan ús d’aquest dret. Un altre símptoma de normalització del fet homosexual és el descens de les agressions i discriminacions a gais i lesbianes per llur condició sexual. Fins i tot, l'avenç espanyol és tal que ja han arribat els primers divorcis de matrimonis homosexuals. En poc més de trenta anys, Espanya ha passat d’engarjolar els homosexuals sota la dictadura franquista a permetre’ls el matrimoni. I s’ha convertit així en el quart país, darrera Holanda, Bèlgica i Canadà, abans de Sud-Àfrica, que permet aquest dret. El proper territori serà França, amb tot de llibertat, igualtat i fraternitat?

El Pare Nadal és una Global Company!

Ingrid Obiol — Sat, 23 Dec 2006 00:00:00 +0100

Té un currículum multisecular… Va néixer amb el nom de Nicolau vora l’any 270 al sudoest de l’actual Turquia… Era fill de bona família i va regalar tots el seus béns després de la mort dels seus pares. Als 19 anys fou ordenat sacerdot abans de ser bisbe de la mainada gràcies a la popularitat guanyada per una gran generositat i una extremada amabilitat amb els més petits, a qui oferia la seua fortuna personal. La seua fama i llegenda van creuar fronteres i els vikings en van adoptar el mite com a Sant Patró. D’allí va passar a Rússia on al segle X es va convertir en el Sant Nacional. L’adorable missió de repartir regals i joguines a la mainada va ser adoptada a tot Europa, amb múltiples variants: Niklas a Àustria i Suïssa, Sinterklaas a Holanda, Sanct Herr Nicholaas a Alemanya, Kolya a Rússia... totes provenien del mateix mite bàsic de llarga barba blanca, vestit amb ornaments eclesiàstics, muntat damunt d’un ase o d’un cavall, i carregat amb un sac ple de regals. La tradició va arrelar fort al segle XIII a Holanda, i quatre segles més tard, els colons holandesos fundaven La Nova Amsterdam a l’Illa de Manhattan. Fins que la tradició familiar també va creuar l’Atlàntic, envaïnt Europa com ara ho fan Google o Microsoft…
Washington Irving va escriure la seua Història de Nova York l’any 1809, on descriu l’arribada del mite cada vetlla de Sant Nicolau, muntat ja en un corser volador i sense més ornaments eclesiàstics. Arran de l’èxit obtingut, els colons anglesos va començar a festejar la celebració holandesa. Mentrestant, els escandinaus afirmaven que el Pare Nadal vivia a llurs terres, i els finlandesos juraven -encara ho fan- que havia nascut a Rovaniemi, actual capital de la Laponia finlandesa…
El nom va canviar en Nicolau quan Sinterklaas va acabar pronunciat com Santa Claus. L’autor novaiorquès Clement Moore el va descriure com un ancià alegre, gras i baixet, i el més destacable: va situar l’arribada de Santa Claus la vigília de Nadal, enlloc de fer-ho el 6 de gener, dia de reis. Thomas Nast, dibuixant de la revista americana Harper’s, en va dissenyar el taller del Pol Nord. Però finalment va ser en Habdon Sundblom, publicista encarregat de la campanya de Nadal de la Coca-Cola l’any 1931, qui li va donar el seu aspecte actual: més alt, més gras, més atractiu, més simpàtic, més com el d’ara. Haurà calgut donc 1600 anys i escaig per crear la figura del Pare Nadal… Prou temps com per fer-ne una figura objectiva, acceptada pel gruix de les poblacions fins casa nostra. Políticament, no deixa pas d’encuriosir l’acceptació política d’aquesta figura per part de l’esquerra militant. Serà perquè aquell home és la perfecta il·lustració de l’hipocresia post-cristiana, aquella que encasella el substrat religiós en creences d’essència catòlica?

El papà Noël és un monstre exitós però encara li fan traves…

Cerco la raó per la qual el Pare Nadal estima tant la mainada i quin profit pot treure aquell home madur quan estan adormits i que, a canvi de gairebé res, els dóna regals que treu d’un sac si es porten bé? Què voldrà dir portar-se bé, ser obedient...? Sinó, molt em temo que aquest Pare Nadal té uns poders per controlar la canalla de mig món, que s’assemblen més al Big Brother d’Orwell que no pas a la d’un ancià generós.
A l’estat francès, el Père Noël arriba puntual tots els Nadals des de la dècada 1950 als llocs més precursors. Va entrar a Catalunya per la part nord la dècada següent. El seu adveniment a l’estat espanyol va coïncidir si fa no fa amb l’arribada de la democràcia, ocorreguda el 1975, trobant això sí uns forts competidors... Segons els Evangelis, els Reis Mags d’Orient van anar fins a Betlem per portar regals al nin Jesús, de tal forma que en la tradició cristiana de les Hispànies tenen el monopoli del repartiment de regals. Lluny d’enfadar-se, el Pare Nadal sempre somriu malgrat les adversitats de la seua feina, i es pregunta: per què cony Espanya no va entrar dins del Plan Marshall? El seu gran repte és la conquesta de les meravelloses imaginacions dels milions de mainatges, futurs pares, que encara no es troben pas sota els seu domini, com ara els pobres i els que viuen als països sense substrat cristià. Algun dia arribarà a dominar el món sencer? El Pare Nadal sap que el president de veneçuela, Hugo Chávez, ha prohibit aquest any 2006 qualsevol celebració nadalenca amb el ritus imperialista americà. No passa res, l’home vell té tota la paciència d’aquest món ple d’animals formatats. També sap que el 70% dels regals de Nadal són “Made in China”! Com qualsevol producte, segurament es tornarà a reinventar si els canons de bellesa obliguen als avis a passar pel quiròfan, si les feministes l’inclouen dins del debat del món patriarcal... Ara, si l’Àrtic es queda sense gel el 2040, veurem un Pare Nadal militant, fent campanyes per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle?

A Espanya, més elegits, més sovint

Ingrid Obiol — Sat, 28 Oct 2006 00:00:00 +0200

Una tarda, navegant per internet, vaig trobar la web del Primer Ministre francès, i em va espantar trobar un govern de 31 ministres! Personalment a part del Robocop francès Sarkozy, ministre a temps parcial i candidat a temps complet a la presidencial del 22 d’abril del 2007, no en coneixia cap altre més.
El que sabia jo és que govern central espanyol el formen 16 ministres. Clar que la població espanyola és inferior del 38% a la francesa... Dels setze, la meitat són homes, la resta són dones, i cap d´elles no ha agafat de moment la baixa per maternitat. Fora d’això tantes diferències hi ha entre França i Espanya? Un clàssic del sistema electoral és cercar equilibri entre eficàcia i justícia, per ser vàlid en la formació de governs estables. Per tant és necessari que de les urnes surti un Parlament no massa fraccionat. Serà just, des del punt de vista proporcional, quan reflecteixi la composició ideològica d´una societat de la forma més transparent possible. El primer objectiu s´aconsegueix amb el sistema majoritari, com el francès; el segon, amb el proporcional, cas espanyol.
A Espanya, durant la transició cap a la democràcia (1975/1980), quan es va crear el model d’Estat descentralitzat (“Estado de las autonomías”... És curiós veure que el mot “autonomie” a França té accepcions negatives), es va dissenyar una estratègia a llarg termini per facilitar l’harmonització de les capacitats d´autogovern de cada comunitat autònoma. Un dels elements bàsics va ser l´adopció d´un sistema electoral similar a tot el territori: l´elecció dels parlaments autonòmics se regeix mitjançant les mateixes fórmules de distribució d´escons per circumscripcions, que són les províncies, amb la mateixa fórmula matemàtica de repartició d´escons que per als diputats del Parlament estatal de Madrid. Es va optar pel sistema de llistes tancades de representació proporcional de partits, aplicant la fórmula d´Hondt. Per cert, se situa la barrera electoral de participació al repartiment d´escons, al 3% dels vots, i no pas al 5% com a França, el que indueix més diversitat de sensibilitats de partits als hemicicles... Ara bé, a totes les convocatòries electorals celebrades a Espanya hi ha desproporció al resultat final, entre el nombre d´escons i els sufragis obtinguts pels partits polítics... Això genera teatre polític. A les eleccions generals de Catalunya, el 2003, a la província de Barcelona, que concentra la meitat dels set milions de sud-catalans, el Partit dels Socialistes de Catalunya va guanyar en nombre de vots, però les eleccions efectivament les van guanyar Convergència i Unió (CiU) ja que van assolir més diputats a les altres tres circumscripcions, que són Girona, Lleida i Tarragona... Les varen guanyar però sense majoria absoluta de diputats al Parlament. Les negociacions postelectorals entre els Socialistes, els independentistes d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Els Verds van arribar a un pacte per governar sense CiU, en un govern tripartit d´esquerres. Però el “menage à trois”, divertit i patètic a parts iguals, va entrar en crisi durant les negociacions sobre el nou Estatut d’autonomia, i els independentistes van deixar el govern. Com a conseqüència, el President de la Generalitat, Pasqual Maragall, va haver de convocar Eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades l’1 de novembre del 2006, amb possibilitat de reiterar un govern tripartit.

Doncs França és governada per vells?

A tots els nivells (estatal, autonòmic i municipal) les legislatures a Espanya tenen una durada màxima de quatre anys. Mentre a França el President de la República s´escull cada cinc anys com els diputats, els senadors cada nou i els Ajuntaments cada sis anys... El turn-over polític és una garantia de frescor ? Per cert, si parlem de les edats dels polítics, els espanyols solen ser més joves. Les edats dels cinc pricipals candidats a la presidència de la Generalitat van des dels 50 als 56 anys, i si mirem alguns alcaldes, trobem que el de París, Bertrand Delanoë, té 56 anys (sembla jove com que moltíssims elegits francesos son realment més vells), mentre que l´alcalde de Madrid, Alberto-Ruiz Gallardón, en té 47. Jean-Paul Alduy, l´alcalde de Perpinyà, té 64 anys, mentre el de Barcelona, Jordi Hereu, amb 41 anyets, podria ser el seu fill...
Un gran tema francès és la incompatibilitat dels càrrecs públics... Als primers dies del setembre 2006 hem vist com Joan Clos ha deixat l’alcaldia de Barcelona per ser ministre d’Indústria, i com José Montilla, que ocupava aquest càrrec, l’ha deixat per ser candidat a la Generalitat... Sens dubte, a l’estat espanyol i al francès, les tradicions democràtiques són tant o més fortes que les idees dels partits. L’edat dels elegits és proporcional a l’edat de la democràcies ? Ingrid Obiol | 28.10.06 [Què opineu?]