El Batxillerat de la tongada 2006 se sembla força a un succedani bé de preu

Al juliol, el veredicte francès va caure, (font: Libération, 13 juliol 2006): 82% d’aprovats, superant el rècord del 1968! Amb un punt notable per la sèrie científica S dotada d’un preciós 89,1% ja que, altrament, enguany per primer cop, el QCM de matemàtiques (qüestionari d’elecció múltiple) introduït el 2004 no podia pas fer perdre punts per les respostes falses... Què ha passat? Els professors nodrits de remordiments per haver estat solidaris tant sols 3 dies dels 30 amb els seus alumnes en vaga, les han inflat?
Els alumnes han estat transcendits per llur victòria sobre el CPE, fins devorar els exàmens del batxillerat com Amstrong empassant-se les costes pirinenques del Tour de França? El Bac és un exàmen cada vegada més falsejat? Ni això!
El gran director del gran circ de la Ineducació Nacional ha fet l’anàlisi: l’innomenable ministre UDF en qüestió, el món sencer oblida el seu nom, ha dit que era un any remarcable, una gran anyada com per la vinya, el sol i el vi, afirmant que la seua modesta persona hi comptava molt.
Una proclamació napoleònica que recordava els endemans gloriosos d’Austerlitz o de Wagram...
El director Michel Audiard deia: “Els idiotes, s’atreveixen amb tot, és amb això que els reconeixem”. Es troba alguna mica d’aquest fascinant misteri en la Ineducació Nacional i els seus ministres, com un segell de fàbrica perenne, que ultrapassa els clivatges polítics.
I el lloc de França a la Universitat universal?
Dos indicadors fixen bé la situació, per endavant un fracàs: la classificació de Shangai 2006, en relació a les 100 primeres universitats mundials. La primera universitat francesa és la de París-VI Pierre et Marie Curie (és normal, jo l’he viscuda!) i es troba en 45ena posició. La segueixen París-XI (Orsay) en 64ena plaça, Estrasburg-I (96ena) i l’Ecole Normale Supérieure de París (99ena). És a dir, 4 universitats franceses es troben entre les cent primeres, resultats idèntics al Canadà i Suècia. Els alemanys hi tenen 5 establiments, els japonesos 6 i les anglesos 11... la resta de la classificació l’omplen els americans.
Com que una rentrada s’ha de fer amb joia i bon humor, ara arriba una notícia feliç: la Senyora Nobel se’en va anar al llit amb un matemàtic, el que provoca que no existeix pas cap premi de Nobel de mats... En compensació, van ser creades l’any 1936, les medalles Fields. A l’agost 2006, el congrés de Madrid ha premiat 2 russos, 1 australià i... 1 francès, Wendelin Werner, que salva (provisionalment) l’honor del sistema educatiu hexagonal. És la història de l’arbre que amaga el bosc, finalment... François Biribi | 01.09.06 [Què opineu?]]]> http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/et-vint-le-polar-nord-catalan-96 http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/et-vint-le-polar-nord-catalan-96 Fri, 26 May 2006 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/et-vint-le-polar-nord-catalan-96 maquinacions polítiques, les revoltes dels vinyataires, la tauromàquia, els assassins en sèrie , la prostitució, els agents secrets tèrbols... Amb el
segle XXI, sorgeix allò que es podria anomenar una escola informal de la novel.la negra nord-catalana . Informal ja que no es tracta d'academicisme,
més aviat d'un brou de cultiu amb l'estil sarcasme i impertinència a la salsa catalana. Citem aquests extractors literaris, els autors s'han reunit
per primera vegada a ran d'una conferència al festival Polar et BD a Port-Vendres 2 (el retorn), el 14 de maig de 2006. Els Catalans René Grandó
(Tapas bulgares pour Germinal Poco), Gildas Girodeau (Rouge tragique à Collioure), Claude Delmas (La vie va vite en août) i Gil Graff (Chronodrome), el Flamenc Dirk de Vos (la trilogia Would-be del qual Le lézard espagnol) i el Gascó-Català François Darnaudet (la trilogia negra del qual Le dernier Talgo à Port-Bou), sense oblidar Ward el Basc (Meurtre à Aimé Giral)...
La llengua emprada és el francès, excepte per De Vos que utilitza el neerlandès. La denominació de novel.les catalanes ve essencialment de les temàtiques explorades pels novel.listes. En aquests autors, cap dret de la sang per entrar en aquest corrent literari, sinó més aviat la voluntat comuna de fer viure en el paper una regió-país que els agrada i en la qual han triat d'esmerçar-se. L'actual departament 66 és ric d'una cultura i en esdeveniments històrics artísticament massa poc explotats fins al període contemporani. Com ho diu lapidàriament Gildas Girodeau, "darrere la simbologia sang i or del país, no cal gratar gaire per trobar la sang... ". El paper del policíac és justament de gratar allà on fa mal, els autors escenifiquen drames forts tot reeixint la juguesca de distreure el seu lectorat. Els rodals de la Catalunya del Nord evidentment són omnipresents. LA ciutat : Perpinyà. Els pobles mítics als ulls del visitant : Cotlliure, Port-Vendres, el Canigó, les platges dels antics camps de concentració, els cims i mar... Lluny de tot folklore, els autors miren de bastir per cada llibre una història sòlida, inscrita en la Història i afermada en una regió específica, la llur. Però per aqueixa Catalunya del Nord a la qual són tots afeccionats, que sigui per naixement, amor o adopció, es reserven tots un deure de crítica i d'inventari. Els ha preservat llur marginalitat de qualsevol recuperació ? La impertinència dels seus escrits, on es barregen vidriol i bon humor, sembla indicar-ho.

El policíac d'aquí desenvolupa un públic i una espera !

Lluny dels lluentons de la literatura de saló, menys coneguda, menys prestigiosa que els mítics policiaquistes barcelonins, Montalbán, Mendoza, Martín, Marsé i els altres, la colla dels nordistes de la novel.la negra es desclou i progressa d'amagatons... durant de la conferència del 14 de maig passat, en un ambient elèctric, la qüestió ha sorgit de la sala : " Que hi ha una visió del món que sigui nord catalana" ?. Per a la novel.la negra, sembla d'ara endavant que sí! Els editors (Mare Nostrum, Cap Béar, Balzac) com els lectors semblen disposats per acompanyar-los en aquesta bella aventura. Dossier no classificat (per força) i per tant : continuarà...
En l'immediat, la producció de novel.les policíaques "made in northern Catalonia" beneficia dels avenços relativament recents en termes de distribució. Car després de decennis de confidencialitat, de vegades desitjada, nombrosos llibres escrits al País Català gaudeixen d'una presència real en el públic, en les llibreries de poble, als departaments dels hipermercats, a les parades de la festa de Sant Jordi als llocs web dels editors.]]> http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/professeurs-agresses-quelles-solutions-95 http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/professeurs-agresses-quelles-solutions-95 Fri, 03 Mar 2006 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/francois-biribi/bloc/professeurs-agresses-quelles-solutions-95 n filigrana de tots els afers de violència física i verbal als liceus i col·legis que ocupen les notícies globals franceses apareix un problema poc conegut fins ara. El que s’entén aquí i allà, si hom examina ben bé els fets relatats amb prudència, és que la solidaritat no sovinteja entre els professors i els directors d’establiments. Aquestes queixes contra X per no-assistència a persona en perill estranyen les persones que no coneixen pas la complexitat de l’Educació Nacional. En efecte, què amagarà aquest « X » que no ofereix pas assistència a les persones en perill ? M’atorgaré el dret d’esbossar algunes respostes ja que vaig viure personalment un fet dificultós quan tot just començava la carrera d’ensenyant, a més de tenir a la meua colla d’amics un col·lega que va ser embarcat en un guió idèntic.
Amb un interval de gairebé deu anys, en establiments que no tenen pas cap lligam entre ells, els mateixos elements s’han duplicat : en els dos afers, la gendarmeria o la policia portaren pau i beneficis. A cada cop, el paper del cap d’establiment fou nefast i ubuesc. Tornant a examinar aqueixes dues malaventures m’estranya el professionalisme irreprotxable de les forces de l’ordre i el treball d’amateur poc avesats al tema per part dels caps d’establiments.

Designació dels caps d'establiments escolars : unes errades de càsting

Com s’ho fa l’Educació nacional francesa per reclutar els provisors de liceus i els principals de col·legis ? La gran majoria de vegades aqueixos « directors », com s’els rebateja pomposament, són foncionaris provinguts de la corporació de professors… une professors que al arribar a la quarantena o la cinquantena queden atrets per u salari millor i/o una funció de poder, deixen el cos docent per esdevenir administratius. Un rumors pèrfids que corren a les sales de professors deixen entendre que els qui es descobreixen aquesta vocació sobtada i tardorenca no són pas els millors professors i que el nombre de candidats al concurs de cap d’establiment é stot sovint inferior al nombre llocs per proveir... Oblidem els rumors, que bé deuen tenir algu fonament !
Una cosa és certa : una gran majoria de caps d’establiments són antics professors propulsats al nivell de caps d’empresa, com que la gestió s’aparenta cada vegada més a la d’una empresa.
No ens enganyem pas, però. Gestionar un pressupost d’establiment i d’una plantilla de personal tan nombrosa com heteròclita no s’aprèn pas amb uns mesos de formació interna i cap al tard d’una carrera professional. Les grans estructures i els establiments administratius són gestionat per uns enarques, uns titulars dels IRA (Instituts regionals d’administració), o funcionaris ben específics (Ecole de Rennes dels directors d’hospitals). També cap aprovar uns concursos d’alt nivell per ser oficial de l’exèrcit francès, oficial de la marina mercant o comissari.
Per quin miracle només bastaria ser un antic professors avorrit per la docència per esdevenir un bon cap d’establiment ?
Això sí, afortunadament existeixen bons caps d’establiments. Tindria tendència a escriure que aquests van caure a la poció màgica administrativa al moment de néixer. I els altres ? Tenen realment la formació adient per portar assistència als personals amenaçats ? Per què no es crearia pas, per exemple, una « escola de provisors i principals » que reclutaria joves estudiants formats als Instituts de Ciències Polítiques? Seria convenient obrir aquest debat en un estat on cada dia nou professors pateixen una agressió, tal i com ho estipula un títular del diari Libération. François Biribi | 03.03.06 [Què opineu?]]]>