<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>http://blogs.la-clau.net//</link>
	<title>Blog Esteve Valls</title>
	<pubDate>Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[&quot;Fa 100 anys, s'assumia el poder de la ploma&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/il-y-a-100-ans-la-plume-etait-un-pouvoir-assume-238</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/il-y-a-100-ans-la-plume-etait-un-pouvoir-assume-238</comments>
		<pubDate>Fri, 27 Jun 2008 21:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/il-y-a-100-ans-la-plume-etait-un-pouvoir-assume-238</guid>
		<description><![CDATA[L&rsquo;investigador Jean-Louis Roure signa &laquo;Perpiny&agrave; a la Bella &Egrave;pocaa&raquo;, publicat el maig del 2008 a les edicions del Trabucaire, on comptabilitza 17 diaris a Perpiny&agrave; entre 1880 i 1914 ! Le Roussillon, L&rsquo;Eclaireur, Le Socialiste, le Petit Catalan, L&rsquo;Ind&eacute;pendant, Le R&eacute;publicain.. Amb la seua manera de respondre de biaix a les meues q&uuml;estions, aquest home d'aviat 70 anys em salva, ja que l'exig&egrave;ncia de respostes frontals &eacute;s cosa de la policia. <br /> <br /> <strong>La Clau : Engir de l'any 1900, els corrents de pensament de la premsa eren menys velats?</strong> <br /> <br /> <strong>Jean-Louis Roure :</strong> Els diaris eren essencialment diaris d'opini&oacute;, tradu&iuml;en una opini&oacute; general, o particular, amb un correu dels lectors extremadament violent, on personalitats s'amagaven darrere un estil, i un franc&egrave;s perfecte. La jerarquia era fixa : en principi les autoritats urbanes o departamentals, despr&eacute;s l'Armada, la Just&iacute;cia, el dret de regalia de l'Estat, i les not&iacute;cies de l caire &laquo;Tres minyones submeses condu&iuml;des a l'asili&raquo;, o b&eacute; un duel, una renyina de dones de casa en el barri Sant Jaume de Perpiny&agrave;, una baralla a la pla&ccedil;a de la Llotja... Els diaris &laquo; L&rsquo;Ind&eacute;pendant &raquo;, republic&agrave; tou, i &laquo; Le Roussillon&raquo;, napoleonista de tend&egrave;ncia monarquista i antisemita, encarnaven les opinions mitjanes. El &laquo;Petit Catalan&raquo; era especial puix que rellan&ccedil;ava l'insult, com &laquo; Le Roussillon&raquo;, que, mocat per la just&iacute;cia o l'opini&oacute;, passava la pilota a l&rsquo;Eclaireur, que tornava a llan&ccedil;ar-lo sota l'angle antisemita etc, per engegar un proc&eacute;s i for&ccedil;ar l'admiraci&oacute;. Era innoble. Ja el 1880 la censura s'ha limitat al militar i als costums. Evidentment, un mateix fet no es tractava de la mateixa manera i se calia secar el cervell per descobrir la veritat.<br /> <br /> <strong>M&eacute;s enll&agrave; de la facilitat del copiar-enganxar res no ha canviat pas?<br /> </strong><br /> L'escriptura ha canviat radicalment, amb l'estil, les paraules. L'humor, sobre el mode del menyspreu, feia feredat : un periodista sabia despatxar| el batlle, el secretari del partit socialista o un de legitimista, en 25 l&iacute;nies ! I s&rsquo;intitulava &laquo;En Tal &eacute;s un malparit&raquo;! La ploma era un poder assumit, impressionant i fent riure. La continu&iuml;tat d'aquesta premsa de Catalunya del Nord s&rsquo;ha estroncat, excuseu-me per dir-vos-ho! Els periodistes tenien el sentit de la mesura : a Perpiny&agrave;, quan arrestaven una dona p&uacute;blica o quan es foragitaven els &laquo;gitanos&raquo; del Pont Jofre, s&rsquo;orientada la gent cap a l'essencial. Mai no haur&iacute;em vist el desencadenament de les p&agrave;gines &laquo;vilatges&raquo; amb la foto del paio que mostra un salm&oacute; de 15 quilos tret de l'aigua ! Els periodistes escrivien vertaderament, no copiaven pas l'AFP, i els lectors comentaven. Avui, caldria ser foll per comentar la premsa local ! Els periodistes semblaven nobles que practiquen el duel amb espasa i amb pistola, assenyalat al seu llibre : per l&rsquo;agost del 1884, Roques, de &laquo;L'Ind&eacute;pendant&raquo;, afronta Manoury, de &laquo; L&rsquo;Eclaireur&raquo;, i el 1885, toca a Escarguel i Muller... <br /> <br /> <strong>D&rsquo;en&ccedil;&agrave; d&rsquo;aquell temps, amb l'estatut dels periodistes fixat el 1937 i l'explosi&oacute; medi&agrave;tica, la mitjana del talent ha minvat?</strong> <br /> <br /> El periodista era un burg&egrave;s, intel&middot;lectual d'alta volada, tenia una an&agrave;lisi fina, i era una personalitat independent. El seu estatut era pr&ograve;xim del dels professors, molt considerats. Pesava les paraules, amb un engatjament d'opini&oacute; molt fort. Emmanuel Brousse, patr&oacute; de L'Ind&eacute;pendant, o C&eacute;lestin Manalt, patr&oacute; del Socialiste, no hi tenien cap problema. I els duels, que semblen est&uacute;pids avui, eren una afirmaci&oacute; d&rsquo;hom mateix. <br /> <br /> <strong>Els periodistes s'han tornat conductors d'opini&oacute; insabudament? D'on ve el canvi?</strong> <br /> <br /> &Eacute;s covardia col&middot;lectiva. Quan ja no has de lluitar per menjar i vestir-te, el canvi &eacute;s radical. L'he vist en els anys 60 quan la gent ja no ha tingut m&eacute;s de bregar per menjar i no calia amagar-se m&eacute;s per menjar xocolata a l'escola. Des de l'alliberament del 1945, la gent ha tingut una immensa esperan&ccedil;a en la seguretat social, extraordin&agrave;ria perqu&egrave; ha deixat creure que el m&oacute;n franc&egrave;s podia ser la conc&ograve;rdia : les lluites pol&iacute;tiques han semblat secund&agrave;ries m&eacute;s enll&agrave; de les lluites salarials, i el periodisme n'&eacute;s trastocat. <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[D. Sistach: &quot;La droga és una mercaderia qualsevol&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/d-sistach-la-drogue-est-une-marchandise-comme-une-autre-216</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/d-sistach-la-drogue-est-une-marchandise-comme-une-autre-216</comments>
		<pubDate>Fri, 30 May 2008 21:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/d-sistach-la-drogue-est-une-marchandise-comme-une-autre-216</guid>
		<description><![CDATA[<div align="left"><strong><em></em></strong><strong>Camale&oacute; de 44 anys, Dominique Sistach, investigador a la facultat de sociologia de la Universitat de Perpiny&agrave;, treballa de Marsella al Marroc, amb Catalunya com a espai de tr&agrave;nsit i de consum de droga. Quan evoca l'oferta i l'economia dels estupefaents ens fa l'efecte que es tracta de fruita i llegums, de tan que la banalitzaci&oacute; sembla evident! Com en un plat variat, la tend&egrave;ncia actual &eacute;s la politoxicomania selon les seues constatacions, editades el 2010 en un llibre titulat &quot;Qu&rsquo;est-ce qu&rsquo;un poly-toxicomane aujourd&rsquo;hui ?&quot;. Fa 15 anys que l'home treballa sobre les drogues, un tema llestat arran de constar l'augment de l'oferta i de la demanda, a Perpiny&agrave; i m&eacute;s llocs. Amb el seu m&egrave;tode el cient&iacute;fic supera el simple paper del periodista-enquestador per cobrar el de l'individu qualsevol, en immersi&oacute;: <em>&quot;Te vas presentant com a toxic&ograve;man, vas passejant per m&oacute;ns, amb unes amistats etc. He quedat tres anys en immersi&oacute; en tots els m&oacute;ns socials o &eacute;s present la toxicomania. resulta llarg&quot;.<br /> </em></strong></div> <div align="left"><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong><br /> La Clau: &Eacute;s indispensable Catalunya als fluxos europeus d'estupefaents ?<br /> </strong></span><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong><br /> Dominique Sistach: </strong>S&iacute;, perqu&egrave; sem al centre d'un espai de tr&agrave;nsit que parteix del passad&iacute;s del Roine fins a la cru&iuml;lla del Marroc. Aquest corredor catal&agrave; &eacute;s molt important, no pas per a la producci&oacute; i el consum, a excepci&oacute; de Barcelona, sin&oacute; com a lloc de passatge. Primer hi ha un passad&iacute;s Nord/Sud per al pas de l'hero&iuml;na, sobretot afgana, i les drogues dites &laquo;de s&iacute;ntesi&raquo; com el MDMA, dit &Egrave;xtasi, o el GHB, dit la &laquo; droga del violador&raquo;. El GHB es produeix essencialment als pa&iuml;sos de l'Est, a R&uacute;ssia i als expa&iuml;sos germans de la Uni&oacute; Sovi&egrave;tica. Al rev&eacute;s, per aquest mateix passad&iacute;s puja la coca&iuml;na sud-americana, que transita a Espanya i munta pel corredor basc i el passad&iacute;s catal&agrave;, i ben ent&egrave;s l'haixix marroqu&iacute;, en via de pas quasi obligatori, ara b&eacute; amb punts, pel recorregut Val&egrave;ncia-Tarragona-Barcelona-Girona. Pertot, trobem una xarxa d'arribada i es produeixen difusions. Aqueix espai de tr&agrave;nsit &eacute;s definit, permanent, i ofereix totes les drogues... A Girona trobar&agrave;s hero&iuml;na els primers rastres de la qual trobem a Turquia, i que ve de l'Afganistan. Un mateix camell, que portar&agrave; hero&iuml;na, tindr&agrave; a les butxaques coca&iuml;na &laquo;base&raquo;, que ve de Col&ograve;mbia passant per Martinica, via el transport vaixell. Tamb&eacute; dur&agrave; al damunt &egrave;xtasi produ&iuml;t als afores de Sant Petersburg... Aqu&iacute;, o a Girona, el consumidor local &eacute;s sotm&egrave;s a la producci&oacute; mundial de les drogues. Es pot realment parlar de mundialitzaci&oacute; geopol&iacute;tica de les drogues. &Eacute;s molt diferent del passat: quan jo era petit, a Ceret, vam veure arribar l'hero&iuml;na a la fi dels anys 1970, portada per dos paios de Par&iacute;s, que feien anades i vingudes. Aquesta xarxa centralitzada ha desaparegut.</span><br /> <br /> </div> <div align="left"><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong>El pas del Pert&uacute;s &eacute;s una frontera per les drogues ?<br /> </strong></span><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong><br /> </strong>Els duaners, la policia treballen en el buit absolut! Una presa sobre deu &eacute;s una detecci&oacute; feta per casualitat pels cans. La gran dificultat &eacute;s el treball pr&egrave;viament : quina informaci&oacute; es pot obtenir per interceptar un tr&agrave;fic ? Sobretot que els traficants treballen amb paranys, per exemple passant quatre camions un dia, carregats de sengles 100 quilos d'haixix. Arresten un cami&oacute;? N&rsquo;han passat tres ! Els duaners afirmen que en cas de presa d'un quilo de droga, 7 n&rsquo;han passat. Les drogues s&oacute;n una mercaderia qualsevol... Actualment rastregi tres camells de Perpiny&agrave;, que fan regularment el trajecte fins a Girona amb 60 quilos al maleter, ni tan sols d&rsquo;amagat. Passen qui-sap-lo f&agrave;cilment, amb molta barra.</span><br /> </div> <div align="left"><br /> </div> <div align="left"><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong>Afirmar que la droga &eacute;s un sector econ&ograve;mic catal&agrave; &eacute;s abusiu ?<br /> <br /> </strong></span><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;">Existeix un sector d'activitat barcelon&iacute; perqu&egrave; les drogues tenen una relaci&oacute; fonamental a l'urb&agrave; per&ograve; no es pot parlar pas de toxicologia catalana. Quanta coca&iuml;na es consumeix cada dia a Barcelona? Alguns parlen de m&eacute;s de 300 kg. Segons un estudi anal&iacute;tic de l'aigua, Barcelona &eacute;s el l&iacute;der europeu del consum de coca&iuml;na... A Perpiny&agrave;&nbsp;no s'assoleix aqueix nivell, la interpenetraci&oacute; amb les xarxes econ&ograve;miques &eacute;s ben menor. Hi ha nom&eacute;s una interpenetraci&oacute; social, per&ograve; &eacute;s cert que els consumidors augmenten i que el t&iacute;pic toxic&ograve;man, afeccionat o &laquo;experimentat&raquo;, disposa de tots les sorts de drogues. Avui, tot toxic&ograve;man &eacute;s politoxic&ograve;man.</span><br /> </div> <div align="left"><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><strong><br /> Qui no es pas droga, avui ?<br /> </strong></span><span lang="ES" style="font-size: 10pt; font-family: Arial;"><br /> Poqu&iacute;ssima gent. Potser els qui tenen una vida sana, com els esportistes, per&ograve; tots hem mirat el Tour de Fran&ccedil;a... Fins la gent que t&eacute; vida &quot;natural&quot;, que menja bio&quot; etc, t&eacute; postures properes a la toxicomania. Per exemple, als magatzems Bio-Coop, es poden comprar p&iacute;ndoles per alimentar-se. No s&oacute;n drogues, no hi ha la subst&agrave;ncia, per&ograve; hi ha el gest, quan prenen una c&agrave;psula d&rsquo;aquestes. Passa igual a les sales d'esport, on els paios diuen &laquo; S&oacute;n ecol&ograve;gics, els meus m&uacute;sculs&raquo;. Ja no es troba cap m&eacute;s espai social verge. Ahir, encara, un amic capmestre d&rsquo;obres, ell mateix toxic&ograve;man, que s&rsquo;interdeix de fumar un sol porro al seu lloc de treball, amb tots els perills que representen les bastides, em contava que t&eacute; en els seus equips de peirers uns vells &agrave;rabs, i espanyols, que tenen entre 30 i 50 anys. Tots fumen, merda marroquina ben grossa! Els pot prohibir la cervesa en les obres, per&ograve; pel c&agrave;nnabis, &eacute;s impossible. I aquells paios no s&oacute;n pas vells beatniks, amb tots els t&ograve;pics que coneixem! S&oacute;n paletes, conservadors, que han votat Sarkozy... Als Estats Units, fa alguns anys, les autoritats s'han llan&ccedil;at en&nbsp; &laquo;l&rsquo;higienisme d'empresa&raquo;, amb una prova sanguina cada sis mesos i tot. Els resultats han estat tals que ha calgut afluixar la cad&egrave;ncia, amb una prova l&rsquo;any, per deixar als provats el temps de refer salut... d'altra banda, malgrat la sobrietat, nom&eacute;s les c&egrave;l&middot;lules del cuir cabellut conserven les traces, de coca&iuml;na, per exemple, tota la vida. Hi ha hagut tamb&eacute; l'esc&agrave;ndol dels avions americans : s'ha mostrat que l'arribada de la coca&iuml;na colombiana ha estat afavorida per les hostesses, i, sobretot, s'han adonat que en tots els anys 70-80 els pilots de l&iacute;nia usaven coca... Tot &eacute;s q&uuml;esti&oacute; de distribuci&oacute;, m&eacute;s aviat per mar i per carretera, seguint l'exemple del mili&oacute; d'&egrave;xtasis embargats a Anglaterra el 1999-2000: pot voler dir que 7 camions van passar. 15 dies despr&eacute;s, hi havia pastilles per totes les ciutats angleses. La pot&egrave;ncia de distribuci&oacute; &eacute;s colossal, i el producte arriba a tothom.</span></div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El mapa d'Europa és immutable?]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-carte-de-leurope-est-elle-immuable-206</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-carte-de-leurope-est-elle-immuable-206</comments>
		<pubDate>Fri, 16 May 2008 22:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-carte-de-leurope-est-elle-immuable-206</guid>
		<description><![CDATA[Les llibretes de geografia de la nostra infantesa s&oacute;n peces de col&middot;lecci&oacute; d&rsquo;en&ccedil;&agrave; de l'explosi&oacute; de les bombes de retardament del 1918 i el repartiment del m&oacute;n consecutiu a la confer&egrave;ncia de Yalta del 1945... els Estats de s&iacute;ntesi inventats als despatxos en benefici de llurs ve&iuml;ns han explotat, a semblan&ccedil;a d'una Txecoslov&agrave;quia nascuda arran de la caiguda de l'imperi austrohongar&egrave;s, quan els dirigents del m&oacute;n reunits a Fran&ccedil;a el 1919 signaven el matrimoni for&ccedil;at de Tx&egrave;quia, antigament sota domini alem&agrave;nic, i d'Eslov&agrave;quia, sota tutela hongaresa. Les imposicions del comen&ccedil;ament del segle XX ja havien causat temptatives, entre les quals la independ&egrave;ncia eslovaca del 1938, amb padrinatge nazi com a auxiliar, abans d'una reunificaci&oacute; de postguerra. Despr&eacute;s d'una seq&uuml;&egrave;ncia comunista suavitzada per Gorbatxev, amb una &laquo;revoluci&oacute; de vellut&raquo;, el 1989, el pa&iacute;s s&rsquo;&eacute;s descobert amb al seu cap l'escriptor V&aacute;clav Havel, i s'ha constitu&iuml;t en Estat independent, el 1993, sota la pressi&oacute; de dirigents populistes. Si sols aquesta aventura nacional modifica el mapa europeu escolar, en una probabilitat estat&iacute;stica ordin&agrave;ria des de fa segles, l'actual retallada pot no durar. A qui toca ara?<br /> <br /> <strong>Euskadi &eacute;s m&eacute;s independent que Montenegro</strong><br /> <br /> El concepte de &laquo;Torneig de les 6 nacions&raquo;, l'avantpassat del qual, el &laquo; Torneig de les 4 nacions&raquo;, creat el 1882, concernia Angleterra, Esc&ograve;cia, Gal&middot;les i Irlanda, no xoca pas ning&uacute;, per&ograve; la idea que una naci&oacute; pugui correspondre a una part d'un territori estatal fa grinyolar les dents m&eacute;s o menys sorollosament : els Brit&agrave;nics diuen &laquo;OK&raquo;, els Espanyols &laquo; &iquest;Qu&eacute; remedio? &raquo; (resignaci&oacute;) i els francesos s&rsquo;exclamen &laquo; Et puis quoi, encore ? &raquo;. (I qu&egrave; m&eacute;s? Ara pla! ). Cada u el seu tempo. Mentre que a Fran&ccedil;a s'encalla l&rsquo;agregaci&oacute; del departament del Loira-Atl&agrave;ntic a Bretanya, com a reparaci&oacute; hist&ograve;rica d'un decret petainista del 1941, Espanya permet al Pa&iacute;s Basc de recaptar la totalitat dels impostos, en una independ&egrave;ncia de fet, superior a aquella, legal, de Montenegro, sobir&agrave; des del 2006 per&ograve; que dependent dels seus ve&iuml;ns serbis... ells mateixos sobirans i separats de Kosovo del 17 de febrer del 2008 en&ccedil;&agrave;. Des d'un punt de vista t&egrave;cnic la Uni&oacute; Europea es mostra poc hostil a les noves retallades. Acaba reconeixent els territoris que emergeixen oferint-los representativitat.<br /> <br /> <strong>Un Estat ja no &eacute;s &laquo;Una llengua, una for&ccedil;a armada, una moneda&raquo;</strong><br /> <br /> La uniformaci&oacute; europea, identificable per l'Euro o el paper difuminat d'Armades nacionals a terme mutualitzades, augmenta mec&agrave;nicament les independ&egrave;ncies, no pas perqu&egrave; hagin guanyat quotes, sin&oacute; per reducci&oacute; dels criteris tradicionals que presidien llur accessi&oacute;. Aix&iacute;, si les vel&middot;le&iuml;tats sobiranistes d'It&agrave;lia del Nord i de Flandres s&oacute;n espantalls pr&ograve;xims a la balcanitzaci&oacute; violenta, les cultures, llurs lleng&uuml;es i llurs altaveus culturals, intel&middot;lectuals o medi&agrave;tics, poden construir una forma d'independ&egrave;ncia. En aqueixes condicions, la Catalunya del Sud, reafirmada per 7 milions d'habitants, sia 1,5 mili&oacute; m&eacute;s que la Dinamarca sobirana, seria una realitat estatal potencial assenyalada als mapes geogr&agrave;fics amb un com&uacute; joc de colors que fixa imatges fortes en les consci&egrave;ncies dels (ex)escolars. La for&ccedil;a creadora catalana ja ofereix signes de normalitat nacional a imatge dels corresponsals de premsa que relaten en catal&agrave;, a les r&agrave;dios i les televisions de Barcelona, els sorolls del m&oacute;n en directe de Birm&agrave;nia, Palestina, la Xina o els Estats Units : el prisma del pa&iacute;s, tocant a l'universal, frega la sobirania. Com en el cas escoc&egrave;s o la situaci&oacute; basca, la q&uuml;esti&oacute; rauria en el tempo, segons una regla d'adequaci&oacute; legal dels territoris a una voluntat popular en crescendo, en una &egrave;poca de falta de meravellament, en una bufada hist&ograve;rica portada per una cerca de destins eixits del desencant postmodern.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sobre la nova Clau]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/a-propos-de-la-nouvelle-clau-8</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/a-propos-de-la-nouvelle-clau-8</comments>
		<pubDate>Sat, 26 Apr 2008 22:17:11 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/a-propos-de-la-nouvelle-clau-8</guid>
		<description><![CDATA[<p style="text-align: justify;" class="MsoNormal">Hi ha dues classes de lectors de La Clau : aquells que ens descobreixen a trav&eacute;s d'aquesta versi&oacute; enriquida i la 1a  onada apareguda des del llan&ccedil;ament de la revista, el febrer de 2006. Desen&ccedil;&agrave;  l'equip s'ha anat eixemplant i estabilitzant. Segons l'exemple dels seus lectors, La <span class="unknown">Clau</span> entra en un per&iacute;ode d'arribada de nous  redactors.<br /> </p> La nostra nova f&oacute;rmula implica una part d'informacions (al sud en diue not&iacute;cies) orientada cap a l'epicentre europeu, vist per nosaltres, aquesta verdadera cru&iuml;lla entre l'Europa del Sud i la del Nord, que conv&eacute; designar amb el nom d'Euro-Districte i que engloba la zona geogr&agrave;fica  inclosa entre <span class="unknown">Perpiny&agrave;</span> i <span class="unknown">Girona</span>. Al capdavall, continuem estant atents als  territoris ve&iuml;ns d'aquest, ampliant el nostre camp de visi&oacute; fins a Barcelona i  Tolosa de Llenguadoc, en aqueix ordre, per adequaci&oacute; amb el nostre  temps.<br /> <br /> Tot plegat significaria que no tindr&iacute;em res a fer amb Par&iacute;s, Berl&iacute;n o G&egrave;nova? Ans al contrari! Amb l'estil que &eacute;s el nostre segell de f&agrave;brica, el  prisma d'aquesta Europa del Sud constitueix un valor fix, com tots els prismes,  pertinents per a qualsevol objecte. El 2006, el leitmotiv que donava llum  <span class="unknown">a La Clau</span>, en una selva medi&agrave;tica de mitjans intercanviables, era...<br /> <br /> <strong><em>&laquo;Els mitjans de comunicaci&oacute; ens  abeuren d'an&agrave;lisis locals vingudes de les capitals pol&iacute;tiques i culturals&raquo;.</em></strong> Aix&ograve;  ha empitjorat des des de l'arribada de la <span class="unknown">TDT</span>.<br /> <br /> <strong><em>&laquo;Par&iacute;s o Barcelona no tenen el monopoli del  pensament. La <span class="unknown">Clau</span> es proposa, amb impertin&egrave;ncia,  d'analitzar tamb&eacute; els altres llocs des de <span class="unknown">Catalunya del n</span>ord&raquo;.</em></strong> Arreu al m&oacute;n, els nostres lectors semblen apreciar aqueixes maneres  de pensar desenvolupades sota les nostres latituds.<br /> <br /> <strong><em>&laquo;Lluny de ser un  h&agrave;ndicap, el mosaic de les diversitats, verdadera riquesa d'Europa, sobreent&eacute;n  que els actors dels territoris aportin la llur part a l'edifici com&uacute;&raquo;.</em></strong> L'Europa  pol&iacute;tica no &eacute;s al <span class="unknown">top</span> de la seva forma per&ograve; el  continent real teixeix <span class="alternative">relacions|lla&ccedil;os</span> internes  m&eacute;s enll&agrave; dels lentituds institucionals.<br /> <br /> Doncs... gr&agrave;cies a v&oacute;s, gr&agrave;cies a tu per ser aqu&iacute;. Atreviu-vos, atreveix-te quan vulguis a participar als nostre f&ograve;rums, comentant els articles i les infos editats a La Clau.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Christian Blanc, batlle dels Angles : Dr. House o Mr Proper?]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/christian-blanc-maire-des-angles-dr-house-ou-monsieur-propre-135</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/christian-blanc-maire-des-angles-dr-house-ou-monsieur-propre-135</comments>
		<pubDate>Sat, 08 Mar 2008 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/christian-blanc-maire-des-angles-dr-house-ou-monsieur-propre-135</guid>
		<description><![CDATA[Xerraire i sense etiqueta, Christian Blanc, 51 anys, &eacute;s batlle i conseller general del departament dels Pirineus Orientals en continu&iuml;tat del seu paper al comit&egrave; de les festes i a l'associaci&oacute; de ca&ccedil;a. Acompanyant de muntanya municipal, dimiteix el 1988 a causa de la <em>&quot;deriva d'una activitat professionalitzada a l'extrem. Per mi, el salari era el somriure dels qui acompanyava&quot;</em>. Perqu&egrave; amb el temps, l'home s'ha interrogat sobre les opcions de desenvolupament i de democr&agrave;cia del batlle en pla&ccedil;a. <em>&quot;Sortint de la casa de la vila, he caminat 30 metres i m&#8217;han aturat una desena d'amics que m'havien vist a fer com a funcionari territorial a l'estaci&oacute; d'esqu&iacute;, a l'oficina de turisme, en tots els serveis. M&#8217;he apuntat a les municipals el 89 amb un equip jove, elegit a la primera volta contra el batlle en pla&ccedil;a, Jean-Baptiste Vaqu&eacute;. Ha durat 19 anys, amb un comprom&iacute;s: Els Angles, Els Angles, Els Angles&quot;</em>. Si &eacute;s un fullet&oacute;, noves temporades s'han de preveure.<br> <br> <strong>La Clau : A comen&ccedil;ament del 2008, el vostre pas de tango ha sorpr&egrave;s tothom!</strong><br> <strong>Christian Blanc:</strong> &quot;S&iacute;. El 7 de gener, despr&eacute;s de tres mandats i dos anys de reflexi&oacute;, he anunciat la meua sortida per tornar cap a la Naturalesa i les persones necessitades, fora de la Vila, pensant que arribaria una successi&oacute;... Per&ograve;, aquest hivern, la manca de neu ha debilitat la nostra economia, lligada a l'esqu&iacute; : amb 250 assalariats i 35 milions d'euros de pressupost anual no podia deixar el vaixell, i &eacute;s dur, ja que estic molt exposat, amb, de vegades, l&#8217;anunci a fer a les fam&iacute;lies que un nin ha sofert una caiguda amb conseq&uuml;&egrave;ncies irreversibles. He anunciat el meu retorn el 6 de febrer&quot;.<br> <br> <strong>Els addictes al poder encadenen els mandats, des del 1977, o 1989... Vos sentiu atrapat ?</strong><br> &quot;Eviti d'ara endavant el judici puix que continu&iuml; tamb&eacute;, en,cara que tingui ganes de viatjar... Oferir&eacute; l'experi&egrave;ncia dels meus errors a una nova generaci&oacute;, ensenyar les relacions humanes a 15 elegits i a 14 administradors de l'estaci&oacute;. Com que tot &eacute;s possible, com la vaga massiva d'aquesta fi de febrer del 2008 dels assalariats de l'estaci&oacute; savoiana de Courchevel! Quan hom &eacute;s patr&oacute; d'una empresa p&uacute;blica, l'hum&agrave; i l'&egrave;tica prevalen. No s&oacute;c moralista, per&ograve; els municipis necessiten &egrave;tica i aquesta comen&ccedil;a a les eleccions municipals&quot;.<br> <br> <strong>A vegades, alguns esdevenen candidats a llur jubilaci&oacute;, quan la vocaci&oacute; de batlle (com de metge), deserta el camp...</strong><br> &quot;Cal tornar a veure certs salaris ja que nom&eacute;s els rics hi tenen acc&eacute;s perqu&egrave; cal una renda de base. Els batlles de municipis com el nostre mereixen un salari de 1500 euros <em>(C. Blanc percep 1000 euros; com a batlle i 1500 euros; en tant que conseller general - ndlr)</em>. Un jove que voldria ser batlle seria en una galera personal ! Aqu&iacute;, el problema &eacute;s matem&agrave;tic, ja que, de 590 habitants, molts s&oacute;n inelegibles : els assalariats de l'estaci&oacute; i de la Regidoria dels Angles, sigui 150 electors sobre el terreny, les persones fortament vinculades a la Col&middot;lectivitat, els fornidors d&#8217;Obres P&uacute;bliques o els professionals de l'immobiliari, massa lligats als plans d'urbanisme si fossin elegits. Hi ha tamb&eacute; 120 joves menors de 18 anys : en total, 280 persones poden &eacute;sser candidat. Aquesta que vull &egrave;tica ha romput lla&ccedil;os familiars: els assalariats serveixen la col&middot;lectivitat&quot;.<br> <br> <strong>En la s&egrave;rie TV, el doctor House prefereix el resultat que les felicitacions. Caritat cristiana ?</strong><br> &quot;Se'm diu sovint que no se'm veu, mentre que treballi dur ! Per&ograve; el tocamanetes no &eacute;s una pol&iacute;tica. S&oacute;c educat, sense c&oacute;rrer a tocar mans. Sobre l'aspecte religi&oacute;s, molts partits pol&iacute;tics simulen les sectes, idolatren i es barallen per al guru... No &eacute;s la meua cosa. Per&ograve; la devoci&oacute; dels batlles &eacute;s real, no fan trampes: en els consellers generals o regionals, els diputats o els senadors, &eacute;s una altra l&ograve;gica. I si resta una esperan&ccedil;a als m&eacute;s desconfiats envers la pol&iacute;tica, &eacute;s envers el batlle, l&#8217;elegit m&eacute;s proper. A Fran&ccedil;a, fora del President de la Rep&uacute;blica, els esglaons intermediaris interessen for&ccedil;a menys.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Olivier Amiel: &quot;La República Francesa simula la religió&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/olivier-amiel-la-republique-francaise-singe-la-religion-172</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/olivier-amiel-la-republique-francaise-singe-la-religion-172</comments>
		<pubDate>Sat, 09 Feb 2008 15:32:16 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/olivier-amiel-la-republique-francaise-singe-la-religion-172</guid>
		<description><![CDATA[<strong>La Clau: D'on ve aquest                  doble comprom&iacute;s republic&agrave; franc&egrave;s?</strong><br /> <strong>Oliver Amiel :</strong> &quot;Aquest comprom&iacute;s                  va lligat a conviccions pr&ograve;pies i familiars, per&ograve;                  tamb&eacute; a una reflexi&oacute; sobre el Gaullisme social,                  anomena gaullisme d'esquerra, de valor socioecon&ograve;mic, &eacute;s                  a dir la defensa de certs valors republicans com la la&iuml;citat                  o la solidaritat nacional. L'ADPOR, &eacute;s una mica particular                  ja que hi ha a l&rsquo;encop gent de dreta i gent d'esquerra,                  la qual cosa mostra que els valors republicans superen amplament                  aquest g&egrave;nere de separacions&quot;.<br /> <br /> <strong>Per qu&egrave; el concepte de &quot;la&iuml;citat&quot;                  gaireb&eacute; &eacute;s impossible d&rsquo;explicar fora de Fran&ccedil;a?</strong><br /> &quot;Perqu&egrave; la concepci&oacute; de la la&iuml;citat &quot;a                  la francesa&quot; &eacute;s molt particular! &Eacute;s el fet                  que la Rep&uacute;blica Francesa bufa alhora la calor i el fred                  da cara al fet religi&oacute;s : la calor quan defensa la llibertat                  religiosa, el fred quan diu que no hi ha religi&oacute; d'Estat                  i que no ha de finan&ccedil;ar les religions. L'Estat no s&rsquo;ha                  de capficar amb temes religiosos, com les religions no han de                  ficar-se en els afers de l'Estat : &eacute;s el que q&uuml;estiona                  Nicolas Sarkozy, encara que aquesta noci&oacute; sigui essencialment                  un principi, amb com a s&iacute;mbol la llei de 1905. Aquesta                  llei &eacute;s essencialment simb&ograve;lica i ha conegut moltes                  derogacions i excepcions. Aix&iacute;, l'exercici de la religi&oacute;                  cat&ograve;lica no &eacute;s regida per la llei de 1905 sin&oacute;                  pels acords Poincar&eacute;-Cerreti del 1924 sobre les associacions                  diocesanes&quot;.<br /> <br /> <strong>Aix&iacute; doncs la la&iuml;citat va de bracet amb la                  hist&ograve;ria de Fran&ccedil;a o &eacute;s un concepte universal                  ?</strong><br /> &quot;La la&iuml;citat &quot;a la francesa&quot; va totalment                  de bracet amb la hist&ograve;ria de Fran&ccedil;a, amb la confrontaci&oacute;                  de les dues Fran&ccedil;a de la 3a rep&uacute;blica, del 1871                  al 1940, entre la dreta mon&agrave;rquica cat&ograve;lica i l'esquerra                  republicana la&iuml;quista La la&iuml;citat &eacute;s un comprom&iacute;s                  entre aquests dos pols, una s&iacute;ntesi de les diferents arrels                  de la naci&oacute; francesa, que no &eacute;s pas solament cristiana,                  com ho diu Nicolas Sarkozy, emper&ograve; tamb&eacute;, entre                  altres, procedent de la filosofia de les Llums. El concepte de                  la&iuml;citat justament &eacute;s totalment lligat a un altre                  principi de la Rep&uacute;blica : la solidaritat nacional, en                  oposici&oacute; a la caritat cristiana&quot;. Per aix&ograve;                  mateix, Nicolas Sarkozy, en q&uuml;estionar en tanta de manera                  la solidaritat nacional com la la&iuml;citat, pot trencar aquest                  comprom&iacute;s, cosa que pot &eacute;sser molt perillosa per                  a l'equilibri de Fran&ccedil;a.<br /> <strong><br /> Aquest concepte de la&iuml;citat, &uacute;nic a Europa i al m&oacute;n,                  pot frenar la converg&egrave;ncia europea?</strong><br /> &quot;No, perqu&egrave; cada estat t&eacute; la seua visi&oacute;.                  No hi ha una unitat de tractament del fet religi&oacute;s. De                  totes maneres, la hist&ograve;ria europea nom&eacute;s &eacute;s                  feta de consens i de comprom&iacute;s, ser&agrave; igual per a                  la la&iuml;citat, no ser&agrave; pas un fre. En aquest sentit,                  el debat sobre el pre&agrave;mbul de la constituci&oacute; que                  evoca les &quot;arrels cristianes d'Europa&quot; &eacute;s anecd&ograve;tic.                  <br /> <br /> <strong>No s'&eacute;s per o contra Europa sobre aquesta q&uuml;esti&oacute;.                  </strong><br /> A Fran&ccedil;a doncs, la solidaritat nacional ha reempla&ccedil;at                  la caritat cristiana, i la la&iuml;citat ha imposat una moral                  nova ensenyada a l'escola (lamentada per N. Sarkozy en el seu                  discurs de Roma, el desembre de 2007) emparant-se en la filosofia                  positivista d&rsquo;Auguste Comte, proper de la Metaf&iacute;sica.                  <br /> <br /> <strong>La la&iuml;citat &eacute;s doncs una religi&oacute; ?                  </strong><br /> (Somriu) &quot;Contr&agrave;riament al que diu Sarkozy, hi ha                  una moral laica, &eacute;s el principi de solidaritat social,                  que ha reempla&ccedil;at la moral religiosa, aix&iacute; com hi                  ha una metaf&iacute;sica republicana. La rep&uacute;blica no hi                  ha pogut escapar. La la&iuml;citat &eacute;s gaireb&eacute; una                  religi&oacute;. Basta veure com la Rep&uacute;blica ha simulat                  moltes coses de la religi&oacute; : els campanars i els bateigs                  republicans, amb una imatgeria molt forta... Fins i tot sobre                  la noci&oacute; de just&iacute;cia ha calgut trobar altra cosa.                  En canvi, hi ha tamb&eacute; grans difer&egrave;ncies : quan s'oposen                  caritat i solidaritat, cal recordar-se que la caritat &eacute;s                  privada, individualista, mentre que la solidaritat passa per la                  comunitat. Aix&ograve; fa la difer&egrave;ncia. Llavors s&iacute;,                  &eacute;s una religi&oacute;, per&ograve; molt diferent&quot;.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Joan Pere Pujol: &quot;La la&iuml;citat &eacute;s un super-clericalisme&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/joan-pere-pujol-la-laicite-est-un-super-clericalisme-134</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/joan-pere-pujol-la-laicite-est-un-super-clericalisme-134</comments>
		<pubDate>Sat, 09 Feb 2008 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/joan-pere-pujol-la-laicite-est-un-super-clericalisme-134</guid>
		<description><![CDATA[El 1967, el jove Jean-Pierre, nascut 20 anys abans a Perpiny&agrave;, actuava al si de la joventut cr&iacute;tica, abans de fundar l'Esquerra Catalana dels Treballadors el 1973. Esdevingut Joan-Pere, el retrobem d&#8217;en&ccedil;&agrave; del 1990 en autor pamfletista sobre els temes de l'alienaci&oacute;, l'educaci&oacute;... i la la&iuml;citat.<br> <br> <strong>La Clau : Ara que Nicolas Sarkozy predica una la&iuml;citat &quot;positiva&quot;, que s'assembla al model nascut a Perpiny&agrave; despr&eacute;s dels aixecaments del 2005 (s'ha passat de &quot;cap ni una&quot; a &quot;totes&quot; les religions en el camp p&uacute;blic), el vostre engatjament ferm fa un xic retr&ograve;grada...</strong><br> <strong>Joan Pere Pujol :</strong> &quot;La Hist&ograve;ria ha de parlar. Al comen&ccedil;ament de la Revoluci&oacute; Francesa, la burgesia va robat a l'Esgl&eacute;sia una quantitat de b&eacute;ns considerable acumulada durant segles. Aquest robatori fent impossible la participaci&oacute; dels clergues al nou projecte de societat, la la&iuml;citat ha perllongat l'Esgl&eacute;sia i el clericalisme tradicional. En aix&ograve;, &eacute;s un superclericat. El fil&ograve;sof Louis Althusser, prop del PC franc&egrave;s, ho explica descrivint l'Antic R&egrave;gim, sota el qual existia una autonomia de l'aparell ideol&ograve;gic religi&oacute;s respecte a l'Estat, autonomia que la la&iuml;citat va matar, &eacute;s a dir a causa de la introducci&oacute; del clericalisme dins l'estat. No &eacute;s pas doncs un progr&eacute;s sin&oacute; una relliscada cap a un sistema m&eacute;s totalitari. Al contrari, els Estats Units, fundats per diverses &quot;sectes&quot;, disposen de naturalitat en la percepci&oacute; de les llibertats religioses. El r&egrave;gim franc&egrave;s, en canvi, l&#8217;ha fundat una sola &quot;secta&quot;, la jacobina. Ens recordem que la Convenci&oacute; s'ha acabat el 1795 en el culte de l&#8217;Esser suprem, de contingut religi&oacute;s cert&quot;. <br /><br /><strong>Per qu&egrave; el concepte de &laquo;la&iuml;citat&raquo; &eacute;s tan dif&iacute;cil d'explicar fora de Fran&ccedil;a ?</strong><br> &quot;A Turquia, per exemple, la la&iuml;citat &eacute;s comparable al concordat d'Als&agrave;cia-Lorena : l'estat laic turc remunera els seus clergues musulmans, per&ograve; s&#8217;obliga les dones a portar el vel. Atat&uuml;rk, el fundador de la primera rep&uacute;blica turca, gran admirador de Fran&ccedil;a, va mirar d&#8217;adaptar el &quot;producte laic&quot; al seu pa&iacute;s, tanmateix s&#8217;avera gaireb&eacute; impossible a exportar de Fran&ccedil;a ja que &eacute;s &iacute;ntimament lligat a la sola Hist&ograve;ria de Fran&ccedil;a&quot;. <br /><br /><strong>La la&iuml;citat &eacute;s tan intocable com D&eacute;u ?</strong><br> &quot;Certes publicacions de dreta, lligades al patronat, gosen criticar el concepte, que posi en relaci&oacute; amb el tonell de les Dana&iuml;des de l'ensenyament. &Eacute;s el su&iuml;cidi ! Els diplomes no valen res i trobem, pel carrer, gent que t&eacute; el batxillerat i que han estat a la Universitat. Altres s&oacute;n a la Universitat sense tenir-ne les capacitats. Tinc la impressi&oacute; que la societat ignora l&#8217;apesantor. La la&iuml;citat integrista que amaga la realitat porta tot aix&ograve;, i el batxillerat s&#8217;ha tornat m&eacute;s f&agrave;cil d'obtenir que el perm&iacute;s de conduir puix que la m&agrave;quina econ&ograve;mica ha triat certes opcions&quot;. <br /><br /><strong>La la&iuml;citat pot frenar la converg&egrave;ncia europea ? &Eacute;s amena&ccedil;ada ?</strong><br> &quot;Els dirigents francesos saben que el model d'estat laic no &eacute;s exportable, car &eacute;s vinculat a l'hex&agrave;gon. Quan parli als meus amics barcelonencs apassionats per la la&iuml;citat, es desconcerten quan posi en perspectiva la llum i l'ombra del concepte, com la prohibici&oacute; hist&ograve;rica de les lleng&uuml;es regionals a l'escola, l'equivalent espanyol de la qual se n&#8217;ha dit el franquisme ! Mes qui es recorda que Jules Ferry, el dissenyador de l'escola laica, &eacute;s el te&ograve;ric principal de l'imperialisme i del colonialisme franc&egrave;s ? S&oacute;n dues coses lligades. Un hom oblida tamb&eacute; que va declarar &laquo;Els Drets Humans no s&oacute;n fets per als negres de l'&Agrave;frica&raquo;, com ho consigna el Diari Oficial del 29 de juliol del 1885. Aquests detalls glacen un bri, ho s&eacute;... Quant a l'amena&ccedil;a, pensi que el problema actual resideix en la concepci&oacute; unidimensional de l'home indu&iuml;da en l'islam, i el fet que els l&iacute;ders del Consell Franc&egrave;s del Culte Musulm&agrave; els designa un poder jacob&iacute;. L'islam posar&agrave; a prova els l&iacute;mits de la la&iuml;citat&quot;.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[A Perpiny&agrave;, pol&iacute;tica de la bicicleta i xoc de civilitzacions]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/perpignan-politique-cyclable-et-choc-de-civilisations-133</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/perpignan-politique-cyclable-et-choc-de-civilisations-133</comments>
		<pubDate>Sat, 26 Jan 2008 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/perpignan-politique-cyclable-et-choc-de-civilisations-133</guid>
		<description><![CDATA[Tot va molt de pressa. El 2005, tres agitadors s'associen en &quot;V&eacute;lo en T&ecirc;t&quot;, associaci&oacute; agitadora de la bici urbana a Perpiny&agrave;. 300 adherents m&eacute;s tard, creen una interf&iacute;cie pragm&agrave;tica, &quot;Locov&eacute;lo&quot;... En col&middot;laboraci&oacute; amb la ciutat a partir de l'estiu 2007, aquesta estructura presideix els destins de V&eacute;lostation, el primer parc de 40 bicis de lloguer per a 1,50 euro a la jornada, instal&middot;lat d'amagatotis a l'aparcament Arag&oacute; al desembre. No s&#8217;esdev&eacute; Barcelona o Par&iacute;s del dia a l'endem&agrave;.<br> <br> <strong>La Clau : Prediqueu la &quot;reducci&oacute; de l'&uacute;s de l'autom&ograve;bil&quot; per&ograve; el carrer pertany als cotxes, taxis, bus, vianants, patinets i skate-boards ! Com evitar l'integrisme?</strong><br> <strong>Jean-Michel Henric, president de Locov&eacute;lo</strong>: &quot;&Eacute;s un conjunt. Com a tot Europa, imagino molt b&eacute; alg&uacute; que vindria de la ciutat de Tu&iuml;r, a 15 km, deixant el seu cotxe en un aparcament a Toluges, a 6 km, prendria llavors un bus, despr&eacute;s una bici a partir de la seua arribada al centre ciutat, Pla&ccedil;a Arag&oacute;. O llavors, al mat&iacute;, aquesta mateixa persona acompanyar&agrave; els nins en cotxe a l'escola, en acabat continuar&agrave; en bici : &eacute;s la intermodalitat, a la qual es pot afegir el tren o els p&eacute;dibus o els V&eacute;lobus. Ara, no &eacute;s simple. &Eacute;s evident que una mesura extrema, com la prohibici&oacute; de l'acc&eacute;s a l'hipercentre als cotxes, penalitzaria els ve&iuml;ns.Me senti malament de proposar coses com aquesta, at&egrave;s que les poblacions se&#8217;n van dels centres per arribar a la perif&egrave;ria. cal doncs col&middot;locar el cursor al bon indret&quot;.<br> <br> <strong>Aqu&iacute;, al regne de la desocupaci&oacute; laboral i dels salaris molt baixos, els pro-bici semblen benestants respecte a les hordes motoritzades... </strong> <br> &quot;S&oacute;n fatalment benestants ja que exerceixen professions intel&middot;lectuals i tenen lleure de reflexionar. Per&ograve;, de xic en xic, la influ&egrave;ncia s'estendr&agrave; a la resta de la societat. &Eacute;s com la Revoluci&oacute; Francesa ! Es troba tamb&eacute; una elit burgesa, i els partidaris de la bici a ciutat es presneten de vegades com a un clergat... (riure). A l'associaci&oacute;, per certs &eacute;s una presa de consci&egrave;ncia i un esfor&ccedil;, per&ograve; per altres &eacute;s m&eacute;s f&agrave;cil que per un obrer de la xocolateria C&eacute;moi que arriba a la cadena de fabricaci&oacute; a 5 h del mat&iacute;... Tindr&iacute;em tort de retreure a l'obrer matinal que no prengui la seua bici, mentre que viu m&eacute;s lluny puix que els lloguers o el cost d'una adquisici&oacute; s&oacute;n m&eacute;s accessibles en medi rural. Aquest estil de vida &quot;burgesa boh&egrave;mia&quot;, lligada als mitjans, &eacute;s un comportament global que s&#8217;ha d&#8217;expandir pels comer&ccedil;os de proximitat, els llegums de temporada, etc.&quot;<br> <br> <strong>Quin &eacute;s el perfil de la gent que es burla de la pol&iacute;tica de la bicicleta?</strong><br> <br> &quot;L'urbanita &eacute;s sensibilitzat ja que l'autom&ograve;bil &eacute;s, per a ell, un dany, per&ograve; el rural percep m&eacute;s el costat l&uacute;dic de la bici. Cal fer sentir a la gent la difer&egrave;ncia entre el V&eacute;lib parisenc i V&eacute;lostation, que pot crear feines i esdevenir economia solid&agrave;ria... V&eacute;lib t&eacute; un costat Kleenex : &quot;manllevi, llanci&quot;. Al Contrari, amb el lloguer, l'objecte et pertany una mica, i aix&ograve; m'agrada for&ccedil;a, a m&eacute;s que els encarregats del manteniment de cartells publicitaris sobre V&eacute;lib s&oacute;n paios que es compren una bona imatge per poc preu. Tanmateix els rurals sovint me diuen <em>&quot;Nos emprenyeu amb les vostres cony de bicis, vosaltres que teniu la sort de viure a Perpiny&agrave; i que teniu els mitjans&quot;</em>. A ciutat, senti una difer&egrave;ncia marcada quan travessi la barriada Clodion, al barri del Baix Vernet (barri Nord - ndlr) : s&oacute;c un pallasso damunt la bici, al costat dels Magribins que pateixen somiant en una BMW. Cal ser prudent amb les &quot;ordres&quot; donades a la societat. Si b&eacute; a Cabestany o a Tu&iuml;r, en bici, me foni en el decorat, ara b&eacute;, per a gent sense feina, enviats a la perif&egrave;ria i desconsiderats, aquest estil de vida &eacute;s una provocaci&oacute;. En bici, serien a p&egrave;l. Per&ograve; si se'ls don&eacute;s una feina, rodarien en bici&quot;!]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Henri Salvayre: &quot;La despesa d'aigua no &eacute;s un problema vital&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/henri-salvayre-la-depense-deau-nest-pas-un-probleme-vital-132</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/henri-salvayre-la-depense-deau-nest-pas-un-probleme-vital-132</comments>
		<pubDate>Sat, 29 Dec 2007 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/henri-salvayre-la-depense-deau-nest-pas-un-probleme-vital-132</guid>
		<description><![CDATA[L<strong>a Clau : L'electricitat, el gas o l'ADSL s&oacute;n evid&egrave;ncies la proced&egrave;ncia de les quals importa poc... Com l'aigua?</strong><br> <strong>Henri Salvayre : </strong>&quot;S'ha banalitzat l'aigua. En les meues confer&egrave;ncies, demani sempre a la gent d'on ve l'aigua que raja a llur aixeta. 99% d'ells ho ignoren ! L'aigua xorra,vet-ho aqu&iacute;. &Eacute;s v&agrave;lid per a totes les poblacions, excepte per a aquelles a les quals manca. A l'&Agrave;frica, a l'hora d&#8217;ara, hi ha dones que fan quil&ograve;metres a peu amb una gerra damunt el cap per anar a cercar alguns litres d'aigua. Saben d'on ve llur aigua&quot;. <br /><br /><strong>Justament, sembla m&eacute;s f&agrave;cil d&#8217;evocar la crisi de l'aigua a l'&Agrave;frica que a Europa del Sud... On &eacute;s el problema?</strong><br> &quot;No hi ha problema fora de la sequera actual, per&ograve; la de 1989-90 era pitjor. Passa aix&iacute; cada 20 anys. Els nostres rius, que alimenten els aq&uuml;&iacute;fers subterranis on es poa l'aigua per a l'alimentaci&oacute; d'aigua potable i vehiculen les nostres aig&uuml;es brutes llen&ccedil;ades a la mar, contenen menys aigua que abans. Com que les plantes depuradores funcionen a 30% de llurs capacitats, 70% de les aig&uuml;es tornen als rius ! No es pot doncs parlar seriosament de manca d'aigua. En canvi, l'edat &eacute;s capital. A Catalunya del Nord, la conca d'Elna l&#8217;alimenten les perforacions de la vall del Tec, i els habitants, com a Perpiny&agrave; o Canet del Rossell&oacute;, beuen una aigua que t&eacute; 10.000 anys ! Cal doncs distingir els recursos renovables i no renovables, de 100 anys a 10.000 d'edat. Per&ograve; entre 1907 i 2007 el nivell de l'aigua ha abaixat de 20 metres sota el Rossell&oacute; (l'acceleraci&oacute; s'ha produ&iuml;t a les acaballes del segle). Hem cuit els nostres aliments, assegurat la nostra higiene, rentat els nostres cotxes i regat les cru&iuml;lles amb una aigua de 10.000 anys! Al S&agrave;hara, on les aig&uuml;es tenen de cops 140.000 anys, aix&ograve; resultaria completament boig ! La tria &eacute;s l&iacute;mpida : buidem la reserva o ens adrecem als recursos renovables procedents dels indrets on les aig&uuml;es superficials, de la pluja i dels rierols, poden penetrar i ser poades. Per aix&ograve; cal entre 5 i 10 anys&quot;.<br> <br> <strong>L'aigua engolida per les piscines, els golfs, els canons de neu, els giratoris i la demografia, &eacute;s doncs un fals problema?</strong><br> &quot;Abans de les aixetes, quan l'aigua era transportada fins a les cases, la respect&agrave;vem. Ara, ens podem barallar contra els giratoris, per&ograve; &eacute;s un parany, jo m&#8217;estimaria m&eacute;s que els pressuposts esmer&ccedil;ats per a l'aigua dels canons de neu i dels golfs serveixin per a les perforacions africanes. El problema essencial &eacute;s el risc de contaminaci&oacute;. A la Catalunya del Nord, els rius com el Cad&iacute;, la Rotj&agrave; o el Verdoble tenen un cabal feble aleshores que les plantes depuradores no han disminu&iuml;t, per tant la concentraci&oacute; en productes qu&iacute;mics augmenta! Caldria doncs evitar d&#8217;omplir amb aigua contaminada una reserva d'aigua que ens ser&agrave; necess&agrave;ria, tornar a pensar el sistema de les estacions, per&ograve; &eacute;s molt car. Llavors, o b&eacute; costa molt car i tenim aigua renovable de bona qualitat, o b&eacute; deixem tot en l'estat, i no tindrem m&eacute;s aigua renovable, i poarem les nostres aig&uuml;es no renovables, tan antigues...&quot;. <br /><br /><strong>L'aigua no &eacute;s medi&agrave;tica i tothom se'n fot?</strong><br> &quot;Fran&ccedil;a ha tingut un &quot;Senyor mar&quot; amb Cousteau i un &quot;Senyor volcans&quot; amb Haroun Tazieff, mes cap &quot;Senyor aigua&quot;. Aix&ograve; ens manca ! Aqu&iacute;, al per&iacute;metre mediterrani, sobre les m&eacute;s grans reserves d'aigua d'Europa, com administrar una poblaci&oacute; instal&middot;lada en massa sense que contamini els recursos ? Del 1968 al 1985, quan era professor d'ecologia (s&iacute;, existia!) a l'Institut Universitari de Tecnologia de Perpiny&agrave;, ensenyava l'ecologia fonamental, &eacute;s a dir les relacions &iacute;ntimes entre l'&eacute;sser hum&agrave; i el seu medi, no pas per mirar solament la bellesa de les papallones, dels ocells i de les glaceres... L'ecologia, s&oacute;n els cicles del carboni, del nitrogen, del f&ograve;sfor, o &agrave;dhuc de l'aigua, sobre el qual tot descansa. Fins i tot els ecologistes ho ignoren o no en parlen ja que &eacute;s massa trivial i a alhora complex!&quot;.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Per qu&egrave; el Telet&oacute; nom&eacute;s tracta les miopaties?]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/pourquoi-le-telethon-ne-traite-que-les-myopathies-131</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/pourquoi-le-telethon-ne-traite-que-les-myopathies-131</comments>
		<pubDate>Sat, 01 Dec 2007 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/pourquoi-le-telethon-ne-traite-que-les-myopathies-131</guid>
		<description><![CDATA[Com el cheeseburger portat per la globalitzaci&oacute; a tots els continents, el concepte de marat&oacute; televisiva i solid&agrave;ria s'ha est&egrave;s a Europa occidental despr&eacute;s d'una emissi&oacute; pionera, el 1966 als Estats Units, sota l&#8217;apadrinament de Jerry Lewis. Els decennis seg&uuml;ents han duplicat la f&oacute;rmula, que compr&egrave;n generalment el sufix &quot;T&oacute;&quot; de &quot;Marat&oacute;&quot;. Al Per&uacute; d&#8217;en&ccedil;&agrave; del 1978, a Fran&ccedil;a el 1987, a It&agrave;lia el 1990, a Espanya i a Catalunya el 1992, el concepte de generositat global rep matisos de vegades enormes : si la mec&agrave;nica general inclou el comptador que desgrana una suma de diners i un plat&oacute; d'estrelles de la televisi&oacute; i de la can&ccedil;&oacute; a cops en p&egrave;rdua de velocitat, les mirades s&oacute;n contrastades. Aix&iacute;, el Telet&oacute;n brasiler respon a una inquietud directa quan desperta els seus telespectadors sobre el problema de l'educaci&oacute; dels nins. El Children in need brit&agrave;nic ajuda els nins pobres i la gran missa australiana finan&ccedil;a els hospitals per a nins, amb la taxa mundial m&eacute;s forta de dons per habitant. &Eacute;s cash. <br /><br /><strong><br> La inquietud comuna com a catalitzador nacional</strong> <br /><br />Si certs pa&iuml;sos practiquen la monocausa, per qu&egrave; d'altres, tals el Jap&oacute;, alternen la causa de les v&iacute;ctimes de guerres amb les de les cat&agrave;strofes naturals i del medi ambient, com al Jap&oacute;, o sostenen els dispositius contra la leuc&egrave;mia, l'Alzheimer, la sida, el c&agrave;ncer i les malalties mentals, com Catalunya ? L'analogia democr&agrave;tica &eacute;s una temptaci&oacute; per comprendre : certs territoris, sota &quot;patologia &uacute;nica&quot;, contrastarien amb altres, afectes a la diversitat de les representacions, com un escrutini proporcional que oferiria tantes solucions com problemes diagnosticats. En el cas franc&egrave;s, la sempiterna cr&iacute;tica envers el &quot;Telecony&quot; (tele idiota) resta despectiva o simplista, ja que nodrida de suposats descompromisos de l'Estat, extorsions de masses o desviacions mercantils de la recerca gen&egrave;tica... El car&agrave;cter de causa &uacute;nica desapareix pels m&eacute;s nerviosos. Si la majoria dels ciutadans francesos coneixen molt m&eacute;s pobres, cancerosos, deficients mentals, seropositius, o analfabets, que miop&agrave;tics, llavors, llur concentraci&oacute; al voltant d'una sola preocupaci&oacute;, amb finalitat abstracte, evacua les causes comunitaristes, ja que, al cap i a la fi, els cancerosos o els esquizofr&egrave;nics formen grups identificats. <br /><br /><strong>L'estrat&egrave;gia del cinema p&uacute;blic, per a la &quot;Investigaci&oacute;&quot;</strong> <br /><br />A la celebraci&oacute; generosa s'afegeix la gran causa de la &laquo;Investigaci&oacute;&raquo;, bastant propera del secret militar. L'ajuda directa als miop&agrave;tics de Fran&ccedil;a, pel reemborsament de llurs despeses o la compra de setis adaptats, &eacute;s evidentment leg&iacute;tima. Se la pot acostar a l'assist&egrave;ncia brit&agrave;nica als infants pobres : una necessitat existeix, inventen una ajuda. Per&ograve; el finan&ccedil;ament de la &laquo;Investigaci&oacute;&raquo; per les bones &agrave;nimes, mobilitzades en els municipis de Fran&ccedil;a entorn de desafiaments improbables o de vendes de pastisseries confeccionades amb una sinceritat rara, comporta una orientaci&oacute; &egrave;tica : sol&middot;licitar el cor dels ciutadans per finan&ccedil;ar una investigaci&oacute; a penes nacional, en una Europa i un m&oacute;n globalitzat que conviden a la posada en com&uacute; dels recursos, o a la compra pura i simple de f&oacute;rmules ja resoltes en un altre lloc, no &eacute;s anacr&ograve;nic ? Aqueix orgull de la &quot;Investigaci&oacute;&quot; que no &eacute;s maldestre en un hex&agrave;gon d'avui endavant lliurat per territoris sencers a la precarietat i l'analfabetisme ? La tria, despr&eacute;s la creaci&oacute; de la inquietud oficial per l'art medi&agrave;tic, fent indefugible una mobilitzaci&oacute; tan poderosa i sagrada com les festes de Nadal. Per realisme contemporani, seria regressiu vilipendiar l'exist&egrave;ncia d'un lobby amagat en aquesta tria, l'obertura seria d'admetre'n altres, en una Telet&oacute; transformada en eina democr&agrave;tica, &uacute;til a tots, per alternan&ccedil;a de les causes defensades, fins transnacional. B&eacute; s'ha inventat EuroMilions...]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[&quot;Aqu&iacute;, els Anglesos els rebem m&eacute;s b&eacute; que els francesos del nord!&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/ici-les-anglais-sont-mieux-recus-que-les-francais-du-nord-130</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/ici-les-anglais-sont-mieux-recus-que-les-francais-du-nord-130</comments>
		<pubDate>Sat, 17 Nov 2007 00:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/ici-les-anglais-sont-mieux-recus-que-les-francais-du-nord-130</guid>
		<description><![CDATA[Kate Hareng s'ha instal&middot;lat amb la fam&iacute;lia, a Morell&agrave;s, a la vall del Tec, el 2004. Aquesta doneta divertida, origin&agrave;ria de Leeds (la ciutat del rugby al Yorkshire brit&agrave;nic) anima dos mitjans de comunicaci&oacute; per a angl&ograve;fons : el siti web Anglphone Direct i la revista P.O. Life, consultats per 50.000 persones cada mes. Benvinguts al Cataland. <br /><br /><strong>La Clau : Treballeu ac&iacute;, a la vostra vil&middot;la envoltada d'alzines sureres...</strong><br> <strong>Kate Hareng : </strong>&quot;S&iacute;, d'ac&iacute; estant informem els milers d'angl&ograve;fons que no parlen pas franc&egrave;s i no comprenen el que passa al seu voltant. Molts volen integrar-se per&ograve; no saben que hi ha focs d'artifici a Sant Cebri&agrave; i sardanes als Banys d&#8217;Arles. Sem llur sola refer&egrave;ncia i els integrem m&eacute;s aviat que de deixar-los en un pa&iacute;s sense con&egrave;ixer-ne la llengua, o com el Parisenc amb ulleres, que ja t&eacute; la llengua i no veu la cultura. No volem pas crear una bombolla angl&ograve;fona, al contrari ! Donem receptes de cuina catalana, proverbis francesos, frases-clau en catal&agrave;, els mercats, els esdeveniments etc&quot;. <br /><br /><strong>Se sabr&agrave; un dia el nombre d'angl&ograve;fons afincats aqu&iacute;?</strong><br> &quot;&Eacute;s veritat que les xifres no s&oacute;n clares. Hi ha 300.000 s&uacute;bdits angl&ograve;fons a la Regi&oacute; Llenguadoc-Rossell&oacute; i 10.000 a les Catalunya del Nord, segons la Cambra dels Notaris dels P.O. L'INSEE (Institut d&#8217;Estat&iacute;stica Franc&egrave;s) sols comptabilitza els &laquo; no-francesos europeus&raquo;. Al comen&ccedil;ament ens ha colpit aquesta manca de xifres, puix que ning&uacute; no considera el fenomen en curs. Cada anys, el Consell General de Catalunya del Nord organitza a Perpiny&agrave; la cerim&ograve;nia de benvinguda als nous catalans. &Eacute;s una bona idea, per&ograve; no s&#8217;adre&ccedil;a gens als angl&ograve;fons&quot;. <br /><br /><strong>Ni als immigrants del Sud ! Endem&eacute;s, els anglesos se senten estrangers igualment?</strong><br> &quot;Jo, me senti integrada. Al carrer, no es veu gota que s&oacute;c anglesa. Parli franc&egrave;s, el meu fill &eacute;s franc&egrave;s, i tenim tants d&#8217;amics francesos com anglesos. Per&ograve; un munt d&#8217;angl&ograve;fons topen amb un mur d'hostilitat, com aquesta dona que ens ha escrit per correu despr&eacute;s que l&#8217;han menyspreada verbalment a... (cita una marca comercial i el seu lloc d'implantaci&oacute;). Quan aix&ograve; et succeeix una vegada, ok, continues de somriure. A la tercera, tornes en la teua conquilla anglesa. Per&ograve;, sabent que aquest departament &eacute;s el m&eacute;s pobre de Fran&ccedil;a despr&eacute;s de C&ograve;rsega, cal comprendre la gent d'aqu&iacute;, que treuen mal a llogar un apartament, i veuen arribar un ve&iacute; que es compra una casa de 250 mil euros i es fa construir una piscina. Tanmateix, la culpa no la tenen pas els anglesos...&quot; <br /><br /><strong>Com es viu aquest poder adquisitiu elevat de cara als habitants d'aqu&iacute; privats d'habitatge?</strong><br> &quot;Els Anglesos ja no poden comprar tampoc! Els preus ara s&oacute;n massa alts : si les fam&iacute;lies d'aqu&iacute; no haguessen venut llurs cases a un preu tan elevat, hi ha 5 o 6 anys, els preus no haurien pujat pas, i s'oblida el paper de les ag&egrave;ncies immobili&agrave;ries amb totes aquestes vil&middot;les sobrevalorades a 500.000 euros ! Per&ograve; els propietaris anglesos, tots atrets pel sol, no saben gota de la situaci&oacute; econ&ograve;mica. Quan se'ls informa del salari mitj&agrave; d'aqu&iacute;, al&middot;lucinen ! I si fossen tots conscients del desequilibri, aix&ograve; no canviaria pas res&quot;. <br /><br /><strong>Globalment, aqu&iacute;, els anglesos s'integren m&eacute;s que els francesos del nord ?</strong><br> &quot;S&iacute;, ho crec. Els anglesos d'aqu&iacute; han preparat llur vinguda a l&#8217;avan&ccedil;ada, &eacute;s una opci&oacute; important per a ells, miren d&#8217;integrar-se m&eacute;s. Els francesos que baixen Nord resten Fran&ccedil;a. Els angl&ograve;fons, ells, desitgen con&egrave;ixer la gent d'aqu&iacute; i saludar la fornera. Per&ograve; els qui s&oacute;n mal rebuts deixen d'intentar. Els anglesos proven doncs m&eacute;s que els francesos que ja es creuen integrats. La gent d'altres parts de Fran&ccedil;a veu els catalans com francesos, i pus. Els anglesos perceben que aix&ograve; representa tota una cultura... A cops, certs francesos del Nord m'asseguren que se&#8217;ls rep m&eacute;s mal que els anglesos!&quot;.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Odile Oms : &quot;Els pol&iacute;tics han raptat la pintura !&quot;]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/odile-oms-les-politiques-ont-kidnappe-la-peinture-129</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/odile-oms-les-politiques-ont-kidnappe-la-peinture-129</comments>
		<pubDate>Sat, 20 Oct 2007 00:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/odile-oms-les-politiques-ont-kidnappe-la-peinture-129</guid>
		<description><![CDATA[L<strong>a Clau : Odile Oms, la galeria que porta el vostre nom alberga, al costat de Picasso, Clav&eacute;, Max Jacob o Descossy, obres d'artistes que emergeixen. 150 quadres, 6000 visitants anuals, al costat d'un Museu d'Art Modern que nom&eacute;s llesta que valors segures... Els papers s&#8217;han invertit ?</strong> <br /><br /><strong>Odile Oms : </strong>Des de la nostra creaci&oacute;, el 2000, hem revelat joves artistes com Emmanuel Bolzoms, Julien Descossy, Patrice Deixonne o G&eacute;rard Oberlinger, de vegades a riscs i perills nostres. Hem participat en el despertar de l'obra de Kr&eacute;m&egrave;gne, oblidada malgrat les exposicions al Museu de Ceret el 1990 i al Museu de Chartres el 1996. Tamb&eacute; hem estat, un temps, l'&uacute;nica galeria que ha recordat Edouard Pignon, pintor comunista abandonat. Hi ha hagut Serge Bonacase, que la gent descobreix finalment. Post mortem, aquests artistes troben el p&uacute;blic i els col&middot;leccionistes. Igual per Pierre Brune, que hem presentat en exposicions col&middot;lectives. Una senyora de Ceret m'ha dit &quot;De Pierre Brune, en tinc quatre al meu celler!&quot; &Eacute;s inaudit per un artista que &eacute;s pare del Museu de la seua ciutat ! Pensi que hi ha un fenomen regional : regions com Proven&ccedil;a i Bretanya defensen llurs artistes, per&ograve;, ac&iacute;, se'ls abandona. Avui, &eacute;s a mi que em truquen per mor d&#8217;avaluar obres de l'escultor Gustave Violet... &eacute;s incre&iuml;ble ! <br /><br /><strong>La Clau : La Instituci&oacute; p&uacute;blica sembla mesquina predicant el &quot;easy watching&quot;...<br> </strong><br> <strong>O.O. :</strong> Tot no &eacute;s pas negatiu ! Una ciutat com Perpiny&agrave; presenta defectes per&ograve; les exposicions &laquo;Perpiny&agrave; del temps dels Bausil&raquo; i &laquo; Perpiny&agrave; al cor del segle XX&raquo; restitueixen un patrimoni, i les retrospectives de Garcia-fons, Balbino Giner i Patrick Lhoste donen finalment una visibilitat als nostres artistes vius. Aqu&iacute;, &eacute;s privat, per&ograve; no barrat! Empenyeu la porta, l'entrada &eacute;s lliure. &quot;Prenem&quot; pintors i la gent s'assabenta de coses de les quals no s'assabentarien en un altre lloc. Per al centenari del Fauvisme, el 2005, gent que ha anat al Museu de Ceret a veure Derain i Matisse han vingut despr&eacute;s aqu&iacute; a veure la nostra exposici&oacute; &quot;Derain, el color no ho &eacute;s tot&quot;. Els hem revelat llur retorn al classicisme i alguns refusaven de creure que era el mateix pintor ! De fet, el fauvisme no l'ha ocupat m&eacute;s que dos anys. He mostrat el vertader Derain, el classicisme del qual &eacute;s la major part de l'obra. Tanmateix, el p&uacute;blic ho ignora, puix que els &quot;fauves&quot;, s&oacute;n m&eacute;s brillants, i, sobretot, s&oacute;n nous, per&ograve;, d&#8217;en&ccedil;&agrave;, el nou ha esdevingut una ideologia. En aquell temps, on tot era finalment m&eacute;s lliure, Derain va gosar preferir l'eternitat a l'avantguarda. &Eacute;s classicisme, per&ograve; no en el seu sentit reaccionari'... &eacute;s la tradici&oacute; capa&ccedil; d'evolucionar. <br /><br /><strong>La Clau : Aquesta mem&ograve;ria selectiva dels museus p&uacute;blics recorda la vella infiltraci&oacute; de l'Art pel poder...</strong><br> <br> <strong>O.O. :</strong> Aquest fenomen ha passat a una velocitat superior : llocs d'Art contemporani s'obren arreu, per&ograve;, per entrar-hi, &eacute;s xarxa pol&iacute;tica. Abans, els pintors eren en una marginalitat interessant, despr&eacute;s dels anys 1970 han afavorit una presa de poder dels funcionaris, validada per Jack Lang, ministre de cultura de Fran&ccedil;ois Mitterrand. Veig quelcom de totalitari en tot aix&ograve;. Per&ograve; una ciutat com la nostra mai no hauria tingut grans exposicions sense subvencions ! Als pol&iacute;tics els encanta la &laquo;Cultura&raquo; com a mode d'expressi&oacute;, per&ograve; l'han raptada, a desgrat de llurs llacunes culturals, i en fan solament un aparador medi&agrave;tic. Les bones exposicions p&uacute;bliques s&oacute;n rares, generalment, s&oacute;n un pretext. Compte ! Si el sector p&uacute;blic &eacute;s conservador, refusi un mercat que regularia tot : l'Estat ha de preservar els equilibris sense noure a la diversitat. El nostre patrimoni &eacute;s ric i els museus p&uacute;blics s&oacute;n bones vitrines. Aqu&iacute;, un museu ens permet d&#8217;existir, de presentar de joves art&iacute;stics, i de continuar una hist&ograve;ria de pintura a Catalunya del Nord.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[1907, com una olor d'hist&ograve;ria colonial...]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/1907-comme-une-odeur-dhistoire-coloniale-128</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/1907-comme-une-odeur-dhistoire-coloniale-128</comments>
		<pubDate>Sat, 22 Sep 2007 00:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/1907-comme-une-odeur-dhistoire-coloniale-128</guid>
		<description><![CDATA[Us recordeu de les celebracions del 1989 per al bicentenari de la Revoluci&oacute; francesa, o les del 2005, per al centenari de l'Art fauve ? Bo, d'acord, l'atribuci&oacute; al centenari de la revolta vinyataire del 1907 de pressuposts meravellosos com els de l'Any Mozart haguera estat surrealista... Tanmateix, el desengatjament de l'Estat envers el deure de mem&ograve;ria al voltant de 1907 &eacute;s ins&ograve;lit. En efecte, sense coordinaci&oacute;, els municipis i departaments de l'Aude i de la Catalunya del Nord han organitzat esdeveniments amb fort component vit&iacute;cola mentre el Ministeri de la Cultura destil&middot;lava Vauban. 1907, m&eacute;s gran crisi social i econ&ograve;mica d'un Migdia franc&egrave;s oblidat per la industrialitzaci&oacute; del segle precedent, ha rebut el seu pilot de sollevaments, de morts, de ferits, de dimissions de batlles, d'engatjaments de dones i fins d'infants! Per&ograve; amb aix&ograve; no n'hi ha prou per parlar-ne seriosament a l'hora que els barris urbans es construeixen damunt les vinyes arrencades : 1907 &eacute;s antic, encara que molt jove pel que fa a una Hist&ograve;ria de concepci&oacute; obscura. <br /><br /><strong>Encarta no prou morts per interessar ?</strong><br> <br> Tot primer, el bronzatge agr&iacute;cola dels vinyaters del 1907, encara no franc&ograve;fons, contrastava amb els responsables blancs d'una Fran&ccedil;a que, ja, no tendia a prendre el Sud, comen&ccedil;ant pels seus accents, seriosament. Aix&iacute;, Marcellin Albert, el portaveu del moviment, rebut per Clemenceau el 23 de juny del 1907, se'l presenta a la premsa com un paio del Sud, simp&agrave;tic i nervi&oacute;s, que es pot conv&egrave;ncer amb paternalisme : els mitjans de comunicaci&oacute; parisencs de llavors reprenen l'expressi&oacute; &laquo;pagesot idealista&raquo;, finament creada pel President del Consell. Per&ograve; l'ex&egrave;rcit acaba de fer foc sobre els rebels, el 5 de maig a Narbona, abans d'unir-se a la multitud de Besiers, el 12 de maig, i noves bales p&uacute;bliques han matat, el 19 i 20 de juny a Narbona... Si el m&egrave;tode fort no &eacute;s pas exclusiva del 1907, a semblan&ccedil;a del centenar de morts de la Revolta obrera dels Canuts de Li&oacute;, el 1831, el record no &eacute;s el mateix. Q&uuml;esti&oacute; de nombre morts ? Els 700.000 manifestants del 9 de juny del 1907 a Montpeller no basten pas a incloure 1907 en els manuals escolars i els programes de la cadena cultural Arte. Ara, d'en&ccedil;&agrave; dels anys 1970, l'Estat franc&egrave;s ha anticipat el desastre de Lorena en reclassificar els miners desocupats la regi&oacute; dels quals fins s'ha reorientat cap a les produccions amb fort valor afegit, com l'autom&ograve;bil. En aquest context, el silenci nacional respecte a 1907 pren sentit.<br> <br> <strong>Els nous soldats guarden silenci</strong> <br /><br />Els darrers vertaders soldats, personals de l'ensenyament i de la premsa a les ordres, haurien rellevat tranquil&middot;lament un hipot&egrave;tic &quot;Any Vinyater&quot;, llei Evin a part. De bona fe, el 2007 ens hauria impregnat de relats punyents i de retrats sensibles. La premsa d'extrema esquerra hauria publicat homenatges als herois d'aquell any i tot, com Ernest Ferroul, batlle de Narbona aliat a les lluites del poble. Mes, sense pressupost d'Estat a favor del 1907, la &quot;Missi&oacute; de l'Aude per a la Commemoraci&oacute; dels esdeveniments del 1907&quot; establerta des del 2005 pel Consell General de l'Aude, no ha pesat gaire. Fins i tot la petici&oacute; regional de suport a la viticultura del Llenguadoc-Rossell&oacute;, llan&ccedil;ada pel mar&ccedil; del 2007, &eacute;s m&eacute;s o menys oblidada.<br> <br> <strong>Mem&ograve;ria inhibida o mem&ograve;ria estrangera ?</strong> <br /><br />1907 resta tan relatiu com un drama colonial tal la matan&ccedil;a de Setif del 1945 o el de la &quot;pacificaci&oacute;&quot; malgaixa de 1947-48, que no interessen m&eacute;s que els marginats, exegetes o llibertaris. La impressi&oacute; de fenomen estranger de l'interior reneix durant les celebracions d'aquests darrers mesos, circumscrites en un triangle Perpiny&agrave;-Tolosa-Nimes, com la persist&egrave;ncia d'una entitat territorial fundada en una compartida d'inquietuds, una mena de Llenguadoc-Rossell&oacute; m&eacute;s aut&egrave;ntic. Per&ograve; els &quot;locals&quot; s'han d'acontentar d'un ranxot en fam&iacute;lia, tot assumint les causes oficials, exteriors a llurs avantpassats ? 1907 &eacute;s una p&agrave;gina essencial de la hist&ograve;ria de Fran&ccedil;a els actors de la qual tenen cara d'harkis.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El festival &quot;Visa&quot; t&eacute; temor de la foto de proximitat?]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-festival-visa-craint-il-la-photo-de-proximite-127</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-festival-visa-craint-il-la-photo-de-proximite-127</comments>
		<pubDate>Sat, 25 Aug 2007 00:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/la-festival-visa-craint-il-la-photo-de-proximite-127</guid>
		<description><![CDATA[No commoure&#8217;s de cara als nins de Ghana, lliurats en esclaus per llurs pares als pescadors del pa&iacute;s, sembla impossible. I l'abs&egrave;ncia d'esgarrifances de cara a les pistoles utilitzades pels criminals de Sierra Leone i de l'Iraq no sabria ser humana. Existeix un consens m&iacute;nim de les sensibilitats, els fabricants d'imatges de les quals, Spielberg i Bin Laden al capdavant, han copsat els ressorts. Aix&iacute;, les exposicions d'Ian Berry i Hady Sy, consagrades a aquests temes, ens xocaran probablement durant Visat per a la Imatge 2007. Per&ograve;, en la cadena professional, del fot&ograve;graf als prospectes, s'eviten evidentment els t&ograve;pics-espantalls, ja que una foto &eacute;s feta perqu&egrave; se la miri. Sense seducci&oacute; i est&egrave;tica, no hi ha festival. D'altra banda, en &quot;festival&quot; hi ha &quot;festa&quot;...<br> <strong><br>La malauran&ccedil;a de proximitat, for&ccedil;a massa banal</strong><br><br> Si la mis&egrave;ria i la desgr&agrave;cia s&oacute;n universals, s'&eacute;s m&eacute;s desgraciat a Eritrea, pobre i sense ADSL, per&ograve; en una fam&iacute;lia soldada, que al Coming&eacute;s occit&agrave; o al Vallespir, blindat d'euros per&ograve; solitari, amb la banda ampla a tots els pisos ? A l'evid&egrave;ncia, el prisme blanc occidental transpira en el festival (mundial) Visat per a la Imatge i la proporci&oacute; de fot&ograve;grafs procedents de pa&iuml;sos &quot;inestables&quot; roman &iacute;nfima. L'Afghan&egrave;s Ahmad Masood en fa part el 2007. Per&ograve; una sessi&oacute; en les exposicions del Convent dels M&iacute;nims i a l'Esgl&eacute;sia dels Dominics de Perpiny&agrave;, o una vetllada al Claustre Sant Joan, lliuraran torbadores analogies entre les desgr&agrave;cies del m&oacute;n i les desgr&agrave;cies de proximitat. &Uacute;nica difer&egrave;ncia : el desastre local no &eacute;s prou fotog&egrave;nic, en coneixem massa la decoraci&oacute;, o pitjor, &eacute;s moral, doncs invisible!<br> <br> <strong>Una visi&oacute; pr&egrave;sbita que annula la proximitat</strong><br><br> Visat per a la Imatge a Perpiny&agrave; evoca<em> &quot;discriminacions econ&ograve;miques i socials&quot;</em> a l'&Agrave;frica... com per oblidar les de la cantonada del carrer. Per&ograve; les nostres berrugues no tenen cap inter&egrave;s at&egrave;s que el fotoreportage indueix l'heroisme, el risc, i la dist&agrave;ncia. Riurem amb l'exposici&oacute; &quot;El darrer Imperi&quot; del rus Sergey Maximishin, que descriu la<em> &quot;mala accessibilitat a la majoria de les regions&quot;</em> del seu pa&iacute;s ? A Catalunya, on l&#8217;enlla&ccedil; de carretera entre la plana i la muntanya de Cerdanya la tallen esllavissades anyals, hom pot esperar un efecte mirall. Idem per als clix&eacute;s de St&eacute;phane Lagoutte, que descriu el &quot;nepotisme&quot; maurit&agrave;. Per&ograve; no, &eacute;s impossible. Aqu&iacute;, &eacute;s diferent... perqu&egrave; &eacute;s diferent. Partir a 60 km amb el seu aparell, en etn&ograve;graf ? Siguem seriosos. &Eacute;s massa prop. Com m&eacute;s &eacute;s lluny, m&eacute;s &eacute;s bo. La proximitat comportaria tantes tensions ! Enguany, la sola mostra propera (de Par&iacute;s...) &eacute;s l'exposici&oacute; &quot;A 20 quil&ograve;metres de la Torre Eiffel&quot;, d'Eric Hadj, observador d'un &quot;diari omplit de buit&quot;. Gr&agrave;cies a ell.<br> <br> <strong>La corporaci&oacute; dels qui donen lli&ccedil;ons</strong><br> <br> El registre &eacute;s invariable quan el Periodisme franc&egrave;s respon a la cr&iacute;tica per un &quot;No ensenyem m&eacute;s que la realitat, &eacute;s cruel, &eacute;s aix&iacute;&quot;, o encara &quot;la vida privada dels famosos influencia la seua acci&oacute; p&uacute;blica, per tant &eacute;s periodisme&quot;. Endavant les imatges traix de l'&Agrave;frica i els comentaris sobre les vacances de C&eacute;cilia Sarkozy. Rere els bastidors, la professi&oacute;, actualment endolada de la seua vella carta deontol&ograve;gica, introdueix lentament l'infotainment el model d'informaci&oacute;-diversi&oacute; que ha conquerit els pa&iuml;sos propers. Bo i esperant, es blanda encara el projector d'una &egrave;tica franco-parisenca que il&middot;luminaria el m&oacute;n... en una arrog&agrave;ncia esdevinguda grotesca. La globalitzaci&oacute; de les desigualtats en marxa, Fran&ccedil;a, exmodel d'estabilitat, vessa de situacions desastroses fotog&egrave;niques. Tanmateix, la resplendor Visat, que desvia el riu Sena a la Tet, se situa al nivell de refer&egrave;ncia sobre el cursor de les irregularitats mundials : m&eacute;s en&ccedil;&agrave; o m&eacute;s enll&agrave;, &eacute;s espec&iacute;fic. Per a qui ? Mirem els vels talibans per oblidar els nostres, i perd&oacute; per als paios collonuts que fan fotos arreu al m&oacute;n, no hi s&oacute;n per res.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L&#8217;aparen&ccedil;a s&#8217;adiu encara a les ideologies?]]></title>
		<link>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/le-look-colle-t-il-encore-aux-ideologies-126</link>
		<comments>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/le-look-colle-t-il-encore-aux-ideologies-126</comments>
		<pubDate>Sat, 30 Jun 2007 00:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Esteve Valls]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.la-clau.net/esteve-valls/bloc/le-look-colle-t-il-encore-aux-ideologies-126</guid>
		<description><![CDATA[Generalment, els homes es vesteixen en homes i les dones en dones, per&ograve; des del segle XX les dones es poden vestir en iguals, doncs en homes : la meua &agrave;via mai no ha portat pantalons, la meua mare en porta dia s&iacute; dia no, la meua dona sempre. Llavors, no hi ha cap sorpresa amb els cabells curts d'Arlette Laguiller, Marie-Georges Buffet i Cl&eacute;mentine Autain, ap&ograve;stols de l'extrema esquerra femenina francesa, com tampoc amb la cabellera de mig llarga i rossa d'una Marina el Pen que es torna a pentinar davant un retrovisor. Els extrems juguen a una iconografia telefonada, en un determinisme de la imatge lligada al sentiment pol&iacute;tic : cap sorpra en un Olivier Besancenot sense corbata i una Dominique Voynet ben vestida-i prou. Per&ograve; el joc l&#8217;enterboleix el segment majoritari, entre el PS, el Moviment Dem&ograve;crata i l'UMP... Precursor en vestimenta, Jack Lang, rellevat per Jean-Louis Borloo, havia inventat antany la <br> no-corbata perdonada per camises Thierry Mugler, per&ograve; aix&ograve; s&#8217;acabava aqu&iacute;.<br> <strong><br>Nicolas Sarkozy inventa els texans de dreta</strong><br><br> Dilluns 7 maig del 2007, el n&deg;1 franc&egrave;s inaugura una presid&egrave;ncia que es defineix com a moderna eixint de l'Hotel Fouquet's, a Par&iacute;s, en texans. H&agrave;bil en el manlleu dels signes de pertinen&ccedil;a pol&iacute;tica del camp de davant, s'assembla llavors a tot de gent i romp amb els seus predecessors cohibits, retrospectivament monarques. Aix&ograve; trenca els codis ja que el teixit de texans, a l&#8217;encop postproletari i sovint customitzat, no coneix cap adepte en les personalitats realment dirigents. Fins i tot en els artistes, els seus portadors ocasionals de dreta es limiten a Michel Sardou, Yves Duteil i Didier Barbelivien... El blau de Sarkozy salta als ulls i &eacute;s l'objectiu, a l'hora on el f&uacute;til &eacute;s informaci&oacute;. La first lady francesa, C&eacute;cilia Sarkozy, potser ha ideat el pantal&oacute; presidencial... Deia a la revista T&eacute;l&eacute; Star el 2005 : &quot;No s&oacute;c pol&iacute;ticament correcta. Jo me passegi en texans, en calces militars, en botes de cowboy&quot;. <br /><br /><strong>S&eacute;gol&egrave;ne Royal reinventa els cabells llargs d&#8217;esquerra<br></strong><br> Quina difer&egrave;ncia entre l'aparen&ccedil;a de S&eacute;gol&egrave;ne Royal i la de les dones de la dreta francesa dels 70? Els cabells lligats per&ograve; mai tallats de Simone Veil i de Marie-France Garaud no s&oacute;n lluny. Mai pantalons. La candidata desgraciada del 2007, ideol&ograve;gicament parent d'Elisabeth Guigou de cabells de mitja llarg&agrave;ria, s&#8217;allunya de Martine Aubry, d'esquerra antiga, que els t&eacute; m&eacute;s curts... Justament, amb aquesta constataci&oacute;, la desgr&agrave;cia f&iacute;sica sembla casar-se amb la corba de la intensitat d'esquerra : per qu&egrave; les minyones del M&ograve;dem (Moviment Dem&ograve;carata de Bayrou) s&oacute;n m&eacute;s boniques que les del PC ? Com explicar, des d'un punt de vista mascul&iacute; hetero, la forta aura sexual en les personalitats femenines menys d&#8217;esquerra ? Seduir, &eacute;s enganyar el ciutad&agrave; ? &quot;Esquerrans, les vostres dones s&oacute;n lletges&quot;, escopia una pintada en una paret de sanitaris de la Universitat de Perpiny&agrave;, el 1994...<br> Entre els homes, la calv&iacute;cie crea la igualtat Jupp&eacute; / Fabius per&ograve; hi ha sorpreses quan el tall en raspall de David Bowie el 1983 reneix sobre al cap de Bruno Gollnish en 2007 ! No podr&iacute;em imaginar aquest darrer amb els cabells llargs, aix&ograve; no s&#8217;adiria amb el revisionisme. Hom notar&agrave; d'altra banda que els gran selegits masculins de cabells llargs no existeixen, com tampoc amb les orelles perforades. <br /><br /><strong>El sistema pil&oacute;s despista</strong><br> <br> Si la barba indissociable de Jaur&egrave;s, estrella d'esquerres fins el 1914, com Maurras, estrella antisemita fins als anys 1930, ha acabat als mentons d'esquerra de Robert Hue i Julien Dray, sobreviu sobre Alain Jamet, cap del FN a Llenguadoc-Rossell&oacute;. L'indici de la barba presenta una curiositat quan nom&eacute;s apareix en el RPR Philippe S&eacute;guin pel 2001, despr&eacute;s de la derrota en la conquesta de laVila de Par&iacute;s. I el bigoti ? Dubtosa d&#8217;en&ccedil;&agrave; d'Hitler, excepte per a l'espanyol Jos&eacute; Mar&iacute;a Aznar, hom la rasura des de fa molt de temps. En pol&iacute;tica, no pot existir sense barba i sembla que restar&agrave; com un record, com el de les imatges de la nostra infantesa, avui mesclades, en p&egrave;rdua d'identitat.]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
