Blog Esteve Valls

Ficció d'una Catalunya del nord incorporada a Catalunya el 2043

Esteve Valls — Fri, 08 Jan 2010 21:00:00 +0100

La pregunta "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea" formulada a través de referèndums als habitants de la Catalunya del Sud el 2009 i 2010 precedeix eleccions parlamentàries, aquesta tardor, amb rerefons de suggeriments sobiranistes. L'eventualitat d'un allunyament del Regne d'Espanya, sota la forma d'una república, al fil del darrer decenni ha deixat de ser una idea estrafolària i s'ha convetit en un guió imaginable, entre altres, com l'adveniment d'una Espanya federal. Al territori català de França, la incidència d'un Estat català seria evident i problemàtica, ja que aqueix extrem Sud francès, extrem Nord de la Catalunya històrica, palesa esquizofrènies amb la multiplicitat dels seus noms: "Pyrénées-Orientales" (única denominació oficial), "País Català", "Rosselló", "Catalunya Nord", "Catalunya del Nord".

Interessos econòmics concrets

El gag de la Ràdio Televisió Belga, la RTBF, que va escenificar, al desembre de 2006, una partició de Bèlgica, amb Valònia per un costat i Flandres de l'altre, va despertar un camp de possibles. A Europa, mentre que l'Escòcia autònoma s'ha compromès en un procés cap a la independència, després de 300 anys de pèrdua de sobirania, s'imposa una constatació que també val a la Catalunya del Sud. Senzillament, les línies divisòries en l'opinió ja no oposen fanàtics, partidaris o opositors d'una independència forassenyada, sinó estratègies econòmiques divergents, acompanyades per estructuracions territorials apropiades. Les proclamacions d'independència semblen ara estalviades de càrregues emocionals, com ho ofereix l'exemple dels Estats bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, sobirans des de 1991, fins a una possible sobirania de la Nova Caledònia francesa, pels volts de 2020. Els nous Estats, concebuts en funció de viabilitats econòmiques, podrien així resultar de senzills ajustos tècnics validats per la Unió Europea. Aquesta, federal i proteccionista, a terminis pilotada per un sol president, decisionari, afavoriria sense sentiments les seues eficàcies internes per augmentar la potència general, forçada per la pressió econòmica mundial, en particular asiàtica.

L'atroç suplici de la decisió pròpia

La pèrdua de sobirania dels vell Estats-Nacions, afavorint una descentralització dels poders en substitució de la descentralització, pot suggerir una autonomia, a la manera europea, de les 22 regions franceses, que les ments franceses actuals confondrien massivament amb la independència, ja que "autonomie" i "indépendence" són sinònims en la llengua francesa, sobretot popular. En aqueix esquema sorgiria la problemàtica d'una Catalunya del Nord sota influència de Llenguadoc, però atreta i qüestionada, en les realitats més anodines, per "retorn" de la Catalunya del Sud. Provocat i qüestionat, el departament dels "Pyrénées-Orientals" hauria doncs, en un suplici atroç, de determinar el seu futur, com un mainatge ja major d'edat, quan s'atansarien els 400 anys de la seua annexió pel Regne de França (1659-2059). Caldria decidir, tot i que la història, que mai no ha predisposat els habitants d'aqueixos "comtats" del Nord a imaginar-se un esdevenir propi, ha segellat en el marbre el concepte de tutela obligatòria.

2050, una Catalunya del Nord convalescent i independent

En aquest punt, en la ficció arriba una regió "País Català", necessària després de la desaparició dels departaments francesos, cap a l'any 2017, i el divorci, cap al 2020, de la regió Llenguadoc-Rosselló, que reprodueix el centralisme parisenc a l'escala montpellerenca. La tant esperada obertura, el 2013, de la Línia TGV Perpinyà-Barcelona-Madrid, acceleraria la separació entre els vells catalans de soca-rel, acostumar a esperar, i els nous Catalans, lliures de rancors identitaris. Aquests, d'ara endavant dotats d'arrels, s'atrevirien a votar "Sí" a un referèndum, fomentat cap al 2043 per la Unió Europea, per a la reincorporació del Nord a la Catalunya del Sud, aquesta mateixa transformada en Estat el 2022. La Catalunya global, amb un P.I.B. passat del 4t al 6è rang europeu amb l'arribada de la part Nord, fomentaria una nova insersió mental per als catalans del Nord. L'ex-Pirineu Oriental hauria d'assumir llavors un passat francès, retrobar-se una vocació mediterrània, rompre una mecànica de custòdia que reemplaçaria París per Barcelona, tot aprenent, finalment, a dialogar amb París i Barcelona.

La Catalunya del nord cerca el manual d'instruccions

Esteve Valls — Fri, 11 Dec 2009 21:00:00 +0100

Desapareix la insularitat de la vella "Província del Rosselló", batejada així pels serveis de Lluís XIV. Si el seu estatut de "província estrangera", vigent fins al 1780, la va mantenir apretada entre una nova frontera del Sud, i França, estrangera, la sorpresa del decenni 2000 haurà estat que l'adveniment concret de la Regió Llenguadoc-Rosselló, de la mà del seu president des de 2004, Georges Frêche, més que el final il·lusori de la frontera amb l'estat espanyol, és el factor que trenca l'aïllament multisecular. A tall de suport, les noves poblacions donen cos a un Llenguadoc-Rosselló uniforme, segons el mateix amalgama que ens fa dir que és «xinès» un restaurant tailandès o vietnamita, mentre que els embussos de cotxes es multipliquen per manca d'anticipació sobre les infraestructures. Per il·lustrar la vida, que s'anomena ara «local» en senyal d'insignificança, la invasió contemporània de la bandera catalana i de la paraula « catalan » escenifiquen la identitat, des que s'ha començat de davallar en el pendís de la seua desaparició. Un es fixarà, però, que els «ralls», o « senats » populars dels pobles del Rosselló, consistint en concentracions assentades, a l'ombra, tot sovint escauen ara a padrins magribins, que palesen un parentiu d'aprehensió de l'espai públic entre els autòctons i les poblacions del Sud, amb una permanència insospitada de l'ocupació de la via pública.

Parc temàtic amb ambient prefabricat

El prestigi del Nord sobre el Sud, que proporciona a la França del Sud uns ramats de jubilats amb bambes, existeix també a Itàlia o a Espanya, però sobretot a l'hexàgon, on el Sud continua sent menor, per tradició republicana heretada de l'absolutisme. Aqueix esquema arriba fins i tot a cobrar caràcter oficial quan la sèrie televisiva «Plus belle la vie», rodada a Marsella i programada cada nit al canal France 3, parla francès amb accent de París, excepte quan s'expressa un dels personatges vulgars, amo d'un bar. En la família dels Suds francesos, el departament dels "Pyrénées-Orientales", denominació de la Catalunya del nord, horta de França entre el 1880 i el 1980, s'hauria doncs fet un terreny balneari, no només per als turistes, sinó també per als seus nous súbdits que hi treballen. Sobretot, però, una síntesi cultural, no abstracta com la identitat francesa, ni verdaderament del Sud global, ni ch'timi, ni picarda o parisenca, formaria la seua cultura|conreu real, amb aires de mentida proclamada com a «catalana» pels lemes oficials, en una perspectiva de creixement a 550.000 habitants el 2020. A conseqüència, amb l'absència d'un dispositiu seriós de rebuda dels nouvinguts, seria ínfima la diferència fonamental amb un parc temàtic, artificialment animat, amb ambient prefabricat.

Una làmpada de bronzejat, en català

Resulta necessària una mirada al «moviment català», designat així per una analogia abusiva amb un « moviment basc» altrament estructurat, si es vol copsar el « cop de màgia» realitzat en els dos darrers decennis en aquest país català de França. En efecte, l'onada de defensa territorial, apareguda en els anys 1920, enterrada pel 1939 i tornada a sorgir del «demanem l'impossible» del 1968, ha apostat fort sobre la llengua catalana, avui dia relativament subvencionada, abandonant la seua prèvia condició econòmica, per conseqüència social, i fugint l'anàlisi d'un condicionament general imputable a l'estructura de l'Estat centralitzador. Ja que contràriament a la Bretanya, Còrsega i el País Basc nord, el decreixement del territori ha pogut continuar al marge d'una promoció identitària creixent. El 2010, el marc general contempla doncs una promoció de la llengua i d'alguns valors cosmètics, de tipus culinari o festiu, hermètica a la problemàtica socioeconòmica i a la pèrdua de personalitat del país transformat en una làmpada de bronzejat gegantina. A voltes, el català pot arribar a ser cínicament transformat en un complement turístic. De manera simultània, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i Narbona es tornen a inventar, mentre que Figueres i Girona efectuen una mutació que els transformarà en ciutats de Flandres. Així, la insularitat original persisteix, però ja no, com fa 100 anys, a través d'una personalitat territorial i d'un bull econòmic, sinó amb el contrari perfecte, com ho seria una essència moribunda, promocionada per adhesius, ja que pot quedar tan inconsistent i irreal, en breus terminis, com el món meravellós de Walt Disney.

Romain Grau serà el proper batlle de Perpinyà?

Esteve Valls — Fri, 02 Oct 2009 21:00:00 +0200

Als antípodes de l'home precipitat, el molt serè Romà Grau, qui reconeix «El fracàs sempre és penós però això no m'espanta» és l'única novetat procedent de les eleccions municipals de Perpinyà, tancades el 28 de juny de 2009 per la reelecció còmoda de Jean-Paul Alduy, del Partit Radical, associat a la UMP. Exsocialista, nascut a Perpinyà el 21 de juny de 1975, aquest fill del país rural trastorna el paisatge polític de la Catalunya del nord, assumint una pertinença catalana eurocompatible, al contrari dels polítics vintage. A la vegada advocat a Neuilly, especialitzat en Dret fiscal i Dret públic, pagès a Vilamulaca per herència vinyadera, Romà Grau, amb el seu perfil gaurebé quimèric, és molt cobejat, i aglutina els contactes a la vida real a un ritme "Facebook". Candidat a les municipals del seu poble el 1995, quan tenia 19 anys, aqueix enarca (promoció 2004) repescat per Jean-Paul Alduy en nom de «l'obertura» impulsada per Nicolas Sarkozy pretén trencar amb una política provincial de segona divisió, tot i ser profundament provincial. Una aposta arriscada, al país de l'immobilisme.

La Clau: El vostre és ideal per ser Prefecte de la Martinica o intrigar als ministeris, però vos estimeu més tornar-vos a instal·lar al 100% al país... És un regrés o un retorn?

Romà Grau : Un retorn! Tinc una carrera professional a París, una autopista, ben traçada. Però tinc dos mainatges, de 6 mesos i 4 anys, els vull naturalment criar aquí, a casa nostra, i ensenyar-los català. Fer política sempre m'ha temptejat, però sempre a casa meua, no en un altre lloc, on no tinc cap legitimitat. No me tempta pas ser elegit per paracaigudisme a Meaux o a Melun. M'agrada el meu país, hi tinc la família i els amics.

Seu improbable ! Advocat a Neuilly, parleu català sense accent, per continuïtat familiar... vos assembleu al batlle de Figueres, Santi Vila, de 36 anys, i a Jordi Hereu, batlle de Barcelona, de 44 anys... La joventut a la política és possible a casa nostra?

Tinc 34 anys i la joventut és un trumfo. Jean-Paul Alduy, per exemple, és molt jove, ja que sap tenir idees noves: la joventut, és la renovació, saber dubtar d'un mateix, implementar idees noves, heretar d'una tradició i transformar-la. La joventut és ambició, projecte, optimisme. No sóc pas segur que això plantegi problema al si del consistori municipal de Perpinyà. Sus d'aqueix aspecte me senti plenament català, i pensi que la nostra història col·lectiva és una història d'intercanvi, de projectes, d'optimisme, de construcció (nota: escandeix cada paraula fent tremolar el cendrer que hi ha damunt la taula) i m'integri completament a aqueixa història catalana. Bé, «haver nascut en alguna part», no se llesta pas, m'encanta parlar i sobretot sentir a parlar el català, i a més a més adori fer bescanvis amb el Sud. Es tracta a més d'una oportunitat econòmica i cultural, i en el fons és un eix major de la nostra modernitat en el nostre segle XXI. Pots quedar un pèl megalòman que digui això, però una de les cares de la nostra modernitat serà la diversitat, el pluralisme, la varietat. Ser català, ser francès (torna l'escansió trontollant), tenir una mirada cap a la península ibèrica, ser molt mediterrani, és un trumfo per als propers anys. Sóc partidari de donar-li llustre, ja que cal saber passar a una etapa següent sobre aquest tema.

En nom de l'obertura, el batlle de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, vos ha seleccionat a l'Aglomeració Perpinyà-Mediterrani. Podeu tenir incidència concreta a la realitat?

A l'Aglomeració sóc encarregat d'economia, tinc a càrrec exclusiu la logística i la feina sobre la indústria. No és una feudalitat creada especialment per a jo. Anant fent, provaré la meua eficàcia i alimentaré la meua llibertat. És apassionant ja que l'Agló s'haurà de recentrar essencialment en l'economia en els propers anys. Les relacions que tinc amb Jean-Paul... (nota: rectifica, afegint el cognom al simple nom) amb Jean-Paul Alduy, són relacions d'amistat, per un costat, però també són relacions de confiança i professionalisme. Conec els meus marges de maniobra, ell és l'amo, pren decisions i assumeix les seues responsabilitats.

6 dies després de la seua victòria a les municipals, Jean-Paul Alduy us va manllevar a l'oposició. Hi va haver un pacte previ?

Per costat seu, belleu. Li caldria demanar. Però no en vam pas parlar abans. Jo ja hi havia pensat, però sols «d'aquella manera». Me vaig presentar a les eleccions municipals per amistat per a Jean Codognès (ndlr: socialista dissident i adversari de Jean-Paul Alduy). La meua reflexió ha madurat arreu i les coses han cobrat sentit progressivament.

A França és impossible progressar a la política sense l'etiqueta d'un gran partit...

No estic afiliat a cap partit. Durant la meua joventut vaig ser socialista, sobretot en motiu de la meua posició de secretari parlamentari de dos diputats (nota: Henri Sicre i Jean Codognès). No estic pas allunyat d'una posició centre-dreta / centre-esquerra, i en el meu esperit el que compta és el territori. Però demà, belleu tindré una etiqueta política, o potser no. Perpinyà és la meua vila, i l'estimi. Si, per servir bé els perpinyanencs, és necessari tenir una etiqueta política, en tindré una. Ara bé, si per servir bé els perpinyanenc i saber ser un home de reagrupament i de síntesi cal no tenir pas etiqueta política, sempre llestaré Perpinyà més que un partit polític.

Sereu candidat a l'ajuntament el 2014, com a successor de Jean-Paul Alduy?

Molta gent em planteja regularment aquesta qüestió, però tinc temença que la resposta pugui decebre. Sóc un home d'acció. Primer vull demostrar el que puc fer. Pensi que la successió de Jean-Paul Alduy sols concerneix Jean-Paul Alduy, de primer, i els electors, de segon. A ell escau formular les directius principals, i, molt honestament, no pensi pas que la qüestió de la successió es posi avui. Ara bé, qui no tindria pas ganes de ser batlle de Perpinyà, sent perpinyanenc? Per això la meua resposta és clara: «Sí». Però com a home polític, no, no hi pensi pas. Primer pensi en l'acció i en l'àmbit de competències que m'ha confiat, a fer bé la feina que se m'ha entregat, a servir l'interès general, és a dir els perpinyanenc, en aqueix àmbit de competència, al costat de Jean-Paul Alduy, en una relació de gran lleialtat amb Jean-Paul Alduy. La resta és poesia.

La imatge a qualsevol preu ha mort la informació

Esteve Valls — Fri, 06 Mar 2009 21:00:00 +0100

L'elasticitat d'Internet és revolucionària quan permet de passar per ull el format dels articles : per a un cost igual i un formatatge idèntic, un reportatge pot atènyer una extensió materialment impossible en la premsa escrita, a risc defatigar per la llargada. Les entrevistes, reportatges i anàlisis amb allargs tenen tota llur lloc en el 3 w, mitjançant una presentació atractiva, reactivacions, en caràcter negreta, i il·lustracions... ja que no caldria caure en la literatura i excloure els lectors, atractivitat obligant-ho. Les darreres evolucions del web europeu, de vegades en forma de ginys com tots els microavenços tecnològics, concerneixen, el març del 2009, les imatges d'informació giratòries, que acosten el web de la televisió en el seu caràcter que canviadís de cara a un espectador passiu. Cap no coneix el desenllaç, si desenllaç hi ha, o el simple grau superior, de l'actual convergència entre els mitjans de comunicació tècnics que tendeix a enllaçar la televisió, el web, els web-ràdios, els webmagazins i la premsa paper transcrita a la pantalla. Però podem apostar que caldrà, un dia d'aquests, emprar un neologisme per qualificar la «cosa», de la qual Internet és alhora un catalitzador tecnològic i una entitat mediàtica encara nova.

El complex de la ràdio, mitjà de comunicació cec

Així com la força de la literatura de cara al cinema reposa sobre la potència de l'imaginari suscitat pel verb, oposat a una parella imatge-so que en mastegar el treball espatlla la lliure interpretació de l'obra, la ràdio s'ha autoqüestionat des de l'adveniment popular de la televisió als anys 1960, considerant-se cega, el miracle de la imatge amenaçant la «pobresa» del simple so, menys compartible col·lectivament, menys impactant, exactament com un llarg metratge, de més bon contar als col·legues que una novel·la i més generador de sociabilitat gràcies a la imatge emocional, fàcilment comunicable. La ràdio ha sobreviscut gràcies a les cambres de bany i a les autoràdios, aïllada en la seua infirmetat cega puntualment transformada en avantatge, sobretot al matí, abans d'aprofitar Internet cap el 2004 per la incrustació, en els sitis de les ràdios, de les cares dels CDd difosos a les antenes o l'aprofitament dels febles costos de la banda transitada per difondre diversos canals sota una sola ombrel·la, un sol logotip, corresponent a la FM tradicional... Fins el 2008, amb la consagració del model proposat per la ràdio RMC, que va fregar les masmorres als anys 1980 i 1990 abans de crear l'avantguarda francesa a la darreria dels anys 2000, per inspiració directa de Califòrnia.

La ràdio filmada, un equilibri condemnat

Vertader vehicle híbrid del planeta mitjans de comunicació, la ràdio filmada desenvolupada en la tradició francesa de les emissions polítiques del diumenge (« Le Grand Jury RTL-Le Figaro-LCI », « Dimanche Soir Politique France Inter-I-Télé-Le Monde » i « RMC-BFMTV-Dailymotion). Seguint aquest model, d'ençà del setembre del 2008, una fórmula especulada troba el succés passant directament al quotidià, sota la forma de la cita «Bourdin Direct», del nom del periodista Jean-Jacques Bourdin, difós a RMC acoblada a BFM TV : el micro, a la manera Billie Holiday, és telegènic, el to és mixt ràdio-televisió i... la imatge no aporta pas res. Pitjor, una orella atenta, a la ràdio, arriba a discernir la importància de la imatge entre els intervinents, presoners de la física, mentre que la ràdio sola presentaria tot l'avantatge d'anar a l'essencial, fora de la comunicació lligada al cos o àdhuc al vestiment. La seducció i l'escenificació a base de projectors de plató confereixen doncs a aquests mitjans de comunicació híbrids una supremacia televisiva a través de la qual la gestual, la pausa i l'actitud esdevenen majors i embestiadores quan es coneix la potència de l'aparença, que s'imposa sobre el sentit, segons la ciència sàviament consignada sota el nom de «programació neurolinguística (PNL)» amplament dominada als EUA. Amb aquesta ràdio filmada, la informació es troba tota transformada, espectacular, i mereixeria gairebé que es tallés el so.

"I vós, què feu contra la secada?"

Esteve Valls — Fri, 06 Feb 2009 21:00:00 +0100

L'autoritat científica Henri Got, 69 anys, president de la Universitat de Perpinyà de 1987 al 1992, professor de geologia, tendència hidrogeologia, s'interessa per l'esdevenir global de l'aigua en el Mediterrani i al seu present a Catalunya. La presa de consciència global ? «Sí, crec que anem cap a una millora». El problema de l'aigua ? «Aquí, el consum d'aigua s'ha doblat d'ençà dels anys 1970».

La Clau : Hem oblidat la secada del 1976, com la que ens segueix des del 2006. Encara que plogui, roman important?

Henri Got : El 1976 era un esdeveniment aïllat mentre que d'ençà del 2006 la gent fa la relació entre la sequera a Catalunya i els problemes de reescalfament climàtic, i saben que aiò només pot empitjorar. Canvia completament la visió popular, perquè després de tot, inundacions, sempre n'hi ha hagut. Abans, com el territori no s'havia endegat pas, eren molt més violentes, sense parlar dels aiguats del 40, o fins i tot del 1971 i del 1999. Però eren fenòmens aïllats, mentres al dia d'avui, ens diem «I si per llamp mai aquesta era la perspectiva que ens espera regularment» ?.

La Clau : La presa de consciència ve dels EUA?

Entre altres, sí. Hi ha hagut dos disparadors importants : el film Una veritat que molesta de Davis Guggenheim, amb Al Gore, paregut el 2006, consagrat al clima, lúdic i accessible. I després, immediatament després, el 2007, hi ha hagut, a França, el Grenelle de l'Environnement, que no resoldrà pas tots els problemes, ara bé els problemes han estat posats, i a vegades represos al nivell europeu. I després Barack Obama el gener va declarat que vol no sols fer-se'n càrrec ans també pilotar-la

La Clau : Avui, hom se sent menys idiota a parlar de la pluja i del bon temps?

No, les coses no es presenten pas així. Jo pensi que la gent reflexiona més abans de donar opinions afirmades d'estil "hema conegut tal episodi climàtic d'envergadura" per tal com saben que hi ha té tot un munt d'estudis, incloent-hi les de prospectiva. Fins l'hora actual, què feia la meteorologia ? Preveia per 2, 3, 4, 5 dies. Avui, es parla dels terminis de meteorologia del 2100! Ara bé això ho contrapesa la naturalesa humana, que arreu oblida. El problema és que s'etziba a la gent que ens en sortirem bé però que llurs fills i néts la pagaran. Això canvia la percepció, tanmateix l'individualisme forassenyat existeix. Encara que, durant l'episodi ventós del 24 de gener d'enguany, amb damnatges a mils, hom s'ha ado nat que l'ajut entre la gent no era pas completament mort.

La prefectura de Perpinyà advertia el 31 de desembre del 2008 : «Un dèficit sever dels recursos en aigua», amb dèficits pluviomètrics de 30% a la plana a 60% en muntanya, malgrat la pluja i la neu del 26 i 27 de desembre. Per què tothom se'n fot ?

No és pas que tothom se'n foti! Hi ha un element essencial : abans, el reg agrícola el feia essencialment amb la xarxa de canals de regatiu, ei que són 800 km, però funciona cada vegada menys. El fet que no hi hagi aigua a la Tet (ja que tot partia de la Tet, i una mica del Tec), no limita pas no la capacitat de reg, ja que es pren aigua en un altre lloc, sobretot en les xarxes. I també cal dir que l'agricultura cau, ja no fa servir més que 45% de l'aigua, l'ús domèstic esclata a 48% i la indústria és a 7% a Catalunya del Nord. El sentiment de fretura és menys fort ara bé el públic no realitza pas que a força de jugar aquell joc, no tindrà pas més aigua en els pous, ja que el nivell s'abaixa regularment i sem un territori considerat com crític, amb recursos que davallen d'any en en any.

«I vós, què feu contra la secada? »

Tinc un problema un bri particular perquè tinc una piscina, mes és omplerta d'aigua permanentment : tracti l'aigua, al revés de la majoria de la gent, que buiden i omplen llur piscina. Però jo ni flors ni plantes. I encara consumeixi massa aigua, sobretot perquè no me veig limitar les dutxes de la meua minyona a dos minuts si ella vol fer-la més llarga.

Immobiliari: «Els espanyols no compraran a Perpinyà, malgrat el TGV»

Esteve Valls — Fri, 14 Nov 2008 21:00:00 +0100

Instal·lat el 1976, Etienne Roca reconeix que «mai no he sentit una crisi tan forta. Fins i tot el 1982, amb tipus d'interès a 17%, es feien vendes». La baixada engegada i là que vindrà, de «20 a 30%, i fins i tot més» succeeix als preus « horriblement elevats» des de 2000, consecutius, segons ell, al « tema de l'euro». Al seu aparador, al passeig Clemenceau a Perpinyà, les entrades baixen des de setembre : «La gent ja no torna a la meua agència per a torres de 500.000 euros. És acabat». Ara, el que funciona, són el modest o el luxe, però l'intermediari és en pana.

La Clau: Després de l'escàndol de l'alça dels preus des del 2000, on en sem?

Etienne Roca: Tothom ha participat en l'explosió general ! Poseu-vos al lloc de terratinents que prefereixen vendre els seus terrenys a 50 o 80 euros que a 10 o 20 euros... Però ara, no vendran més. Haveu vist totes aquestes cases grosses amb les 3 o 4 cares, venudes a 500.000 euros ? Sobretot, hi ha molta gent endeutada, entre 2001 i 2008, amb béns que han perdut valor : a Perpinyà i enjondre, hi ha ara estudis notarials que ja no estudien pas més les plusvàlues ans les depreciacions.

Aquesta mena de «cotitzacions del mercat d’ocasió» immobiliari és novetat ?

Sí, ja que, encara el 1990, un promotor podia comprar terrenys a construir per 20 francs el metre quadrat, després s'ha passat a 40 francs, després l'euro ha intervingut, i, encara a començament del 2008, un terratinent no cedia res a menys de 50 euros, però tot allò és terminat. El que es ven ara són les molt petites parcel·les, de 200 a 300 metres quadrats, com que els consumidors poden pagar 60.000 euros amb un crèdit petit de 120.000 euros : per un total de 180.000 euros, els bancs segueixen. Però si es compren terrenys a 150.000 o 200.000 euros per fer una sola casa, obtenir un crèdit és il·lusori.

És un gran canvi per a la joventut, formatada al somni de la casa !

Absolutament. Com voleu que una parella jove que guanya en total 2500 euros, amb dos nins i dos autos, compri un terreny de 200.000 euros per a fer-hi una vil·la del mateix preu ? Qui disposa avui de 400.000 euros ? És cert que es tornarà enrere. Els apartaments es vendran, com sempre, però cal parar de somiar en casuals. Al meu parer ens orientarem cap als apartaments: es troba ara uns F3 amb garatge per a 160.000 euros.

Quin és el futur del territori, connectat al Sud amb el TGV el 2012 ?

Respecte del Llenguadoc tenim un gran atot puix que ens queda dels béns seents, però ha de ser venut raonablement. No desitji pas que s'ompli el territori de cases, no cal fer pas més qualsevol cosa, però el rerepaís s’hauria de preservar per tal com la tendència actual és la construcció restringida tocant al terreny, amb apartaments i estatges. Pel que fa als efectes de l'estació TGV de Perpinyà, senti a dir «Els Espanyols podran venir aquí! ». De fet, sem nosaltres que irem a Barcelona, que és una gran ciutat amb atots comercials. Què hi ha a Perpinyà ? El TGV ens connectarà a Barcelona i París, però el contrari és una hipòtesi. Els Catalans del Sud ja tenen una costa amb racons molt bonics, equivalents de Canet, Sant Cebrià, Cotlliure... vertaderament no veig els espanyols comprar ací, malgrat el TGV. És molt més cert que nombrosos jubilats baixaran del Nord de França i continuaran de comprar ací. I la clientela anglesa està més al carrer que nosaltres amb la crisi, mentre els irlandesos cuen de morros. Els espanyols parió.

Però persisteix l'alt estàndig, amb cases d'1,2 o 1.5 M d'euros...

De bon tros ! El gran luxe es ven bé, amb una clientela molt restreta, per exemple a Sant Cebrià. Però sobre una simple urbanització, a Ceret, enguany, he conegut algunes dificultats... De fet, els preus intermediaris no atreuen més, i la vella tendència a Catalunya del Nord a guanyar diners sense no fer res, venent, s’ha acabat..

Tradició : Yvon Berta, un vinyater monàrquic a Banyuls

Esteve Valls — Fri, 31 Oct 2008 21:00:00 +0100

L'Yvon Berta, nascut el 1937, s'inscriu en la comunitat banyulenca a través d'una família que ha marcat la història del seu poble. S'hi troba un capità descendent dels comtes Capitols de Tolosa de Llenguadoc, Célestin d'Espie, que es va casar amb la Marie, la seua besàvia, germana de l'escultor Aristide Maillol. D'aquella unió van néixer quatre mainatges, dels quals la seua àvia Mathilde, que es va unir amb Roger Desmarquoy, fotògraf, i a Adolphe d'Espie, el seu germà, conegut com a autor, amb el nom de Jean de La Hire, de moltes novel·les de ciència ficció. Batlle de Banyuls, socialista, es va presentar a la diputació i va actuar per als més desproveïts i els pescaires. Yvon Berta continua marcat per una estada durant la segona guerra mundial, en una família d'acollida d'un poblet de l'Alt-Pirineu. Eren pagesos ferrenys que vivien com a l'Edat Mitjana en uns masos desproveïts d'aigua i electricitat. Es feien el pa i mataven porc. «Vaig compartir llur vida laboriosa, vaig calçar esclops. Se'm confiava el ramat d'oques, després de vaques. Molt jove vaig aprendre a estimar profundament la terra, la vida senzilla i dura del camp ».

La Clau: D'on vénen les vostre opinions monarquistes?

Yvon Berta: De mon pare, que n'estava convençut, però també de la nostra història, que vaig aprendre amb l'ensenyament dels germans de les escoles cristianes, entre els quals hi havia un professor de talent que ens l'inculcava a través d'anècdotes saboroses. Mireu... l'ensenyament ha negligit la nostra història genuïna, la del nostre poble, que ens hauria conduït més fàcilment a la nostra província, fins a les intrigues parisenques, de les quals hem sofert, per desgràcia, les conseqüències en el transcurs dels segles. Als manuals de les escoles municipals, els nostres reis són massa sovint criticats, fins caricaturats. Es posa de manifest el servatge, els impostos aclaparadors... Quantes coses s'han dit sobre l'Edat Mitjana, quan es van bastir les nostres boniques catedrals, i sobre Lluís XI, del qual només es recorda el costat murri i cruel? Certament no va ser molt tendre amb el Rosselló, ocupat 30 anys des de 1463, però va eixamplar el seu regne de cinc províncies i va fer que França és un conjunt. En relació amb Lluís XIV, que va fer la "grandeur" envejada del nostre país, només es recorda el seu poder absolut durant 70 anys. La Revolució Francesa va néixer, no ho hem d'oblidar pas, d'una fam provocada per anys llargs de secada, que van destruir les collites! El terreny era favorable a la revolta de què els burgesos van treure profit, i el poder va ser entregat al Déu-Diners en detriment de l'elit. La República ha perpetuat castes sense moral. Certament també ha generat coses bones però què cal dir dels crims del Terror? Jo sóc personalment partidari de la monarquia constitucional. Sovint m'han dit «tens unes idees polsoses»... Doncs a Europa, hi té 7 grans Estats polsosos? Qui anava a preveure que els espanyols tindrien un rei estimat, que anava a salvar Espanya d'un regrés a la dictadura?

Es poden conciliar la tradició i la modernitat?

Ben evidentment. Excuseu-me, però, es tracta d'una errada quan es diu que la tradició és una tornada cap al passat, mentre que una gran part de la població sap que s'ha massacrat les nostres arrels volent destruir les tradicions. És una mica com la llengua francesa, imposada en els actes notarials, el 1700: és normal que els francesos parlin la mateixa llengua, però el jacobinisme ha destruït les llengües com el català. La tradició pot evolucionar cap a la modernitat i té la seua importància en una societat. Us heu fixat en l'èxit dels reportatges de televisió sobre la reialesa, la princesa Diana, els Grimaldi de Mònaco? La imatge de les famílies regnants sedueix molt però l'educació dels francesos no permet actualment que tot això els agradi obertament.

Com gestioneu el vostre monarquisme el 2008?

No l'amagui. El meu pare era reialista però el costat reialista s'ha anat reafirmant de xic en xic dins meu. Tot això va lligat amb valors com els de la família, que és el fonament de la societat, i la noció d'autoritat paterna, però avui la mainada es troba sola davant la televisió, que talla les relacions de la família, i la jubilació merescuda per les mares i mestresses de casa no s'ha pogut crear mai.

El monarquisme és fatxa?

El monarquisme no és fatxa, en absolut! Això és desinformació. Els danesos o els espanyols són fatxes per tenir un rei? Es tracta d'una propaganda ben infiltrada en l'esperit de la gent. La monarquia no és el poder absolut detingut per alguns, o per un partit, que imposen llurs regles, com el nazisme, o el comunisme. El monarquisme exigeix una modèstia molt gran, amb enormes càrregues. No és incompatible amb la democràcia. Una família regnant és una bandera viva, l'emblema d'un país, l'últim recurs en cas de vacança política, i la guardiana dels seus valors i tradicions profundes. Se situa per damunt de les intrigues que divideixen la nació.

Myriam Subirós: « El nostre defecte és que sempre critiquem »

Esteve Valls — Fri, 17 Oct 2008 21:00:00 +0200

El sector de la construcció ha perdut enguany 1200 llocs de treball a la Catalunya Nord segons la Federació francesa de la construcció 66, mentre que s'han registrat 1730 suspensions de pagaments i 2950 matriculacions de comerços i de societats al Tribunal de Comerç de Perpinyà, però «moltes empreses de menys de 2 anys tenen moltes dificultats i tanquen. Moltes d'aquestes són creacions de llocs d'ocupació més que empreses duradores» segons Myriam Subirós, presidenta de la CGPME de Perpinyà des de 2006. Aqueixa advocada de negocis reivindica uns 250 adherents en totes les branques, que ordena a «resistir» enfront de l'actual « període de turbulències».

La Clau: A Perpinyà i als voltants els 4X4 BMW conviuen amb les famílies d'habitatge precari, els desequilibris s'accentuen, la classe mitjana s'està fonent... Quina percepció del país teniu?

Myriam Subirós: Hi ha situacions catastròfiques, s'acceleren les suspensions de pagament. Aquest matí he ajudat l'amo d'una empresa de lloguer de vehicles, amb 35 assalariats i una situació dramàtica, i he fet de mitjancera amb el seu banc, ja que la majoria dels problemes concerneixen la tresoreria : els bancs estan reduïnt les simpaties, hi ha una manca de línies de descomptes i de préstecs així com una baixada del volum de negocis en molts sectors llevat les energies renovables. Globalment, fins i tot fora de la crisi, puc comprovar, sí, que la nostra situació s'apropa de la d'un país subdesenvolupat, amb una riquesa evident i un dispositiu d'ajudes socials massiu.

Ara que l'Estat torna a l'àmbit econòmic, què fan els polítics nord-catalans?

Actualment intentem treballar directament amb Algèria i el Marroc sobre vies concretes. Ara bé, a nivell polític no veig estrictament res precís. Aquesta crisi, però, ens permetrà trobar una altra manera de funcionar ja que el nostre defecte és que sempre estem criticant. Imagineu que sols un 10% dels botiguers perpinyanencs van obrir les portes el passat diumenge arran de la invitació de l'Ajuntament! El problema afecta les mentalitats. Als nostres caps d'empresa els sol faltar visió global, sovint per manca de temps. De vegades veig gent que s'intercanvien targetes de visita i no hi ha cap continuació concreta. Tot això és el que cal canviar.

El patronat de Girona us convida el 23 d'octubre a una «cimera franco-catalana de l'empresa per superar el context econòmic actual i afavorir la cooperació»... Allò vol dir « canviar »?

Ens coneixem des de fa molt de temps i han volgut que participem però no veig com aconseguirem ser complementaris, veig sobretot competició. Podrem cooperar i això ens podrà ajudar uns i els altres? Bé, tinc esperances en aquesta jornada ja que l'objectiu és inventar solucions : es pot treballar en el turisme fent venir fins a la Catalunya Nord els públics de la Catalunya Sud, però hem de comunicar millor. Amb tot hi ha senyals potents, quan els terrenys del nou barri de l'estació de Perpinyà són adquirits per empresaris del Sud.

Els Catalans del Sud somriuen quan veuen que torna a néixer la indústria de l'espardenya al nord mentre que Girona es prepara, malgrat la crisi, a fabricar el Nespresso de Nescafé...

És evident que no ens podem conformar amb el nou renaixement de la indústria de l'espardenya a Sant-Llorenç de cerdà, cal cercar solucions. Ara fa diversos anys que estudiem la idea de transformar Perpinyà en «Centre del món del gust i dels sabors» recolzant-me en les nostres potencialitats. S'està estudiant projectes però per ara estan un pèl bloquejats.

El TGV Perpinyà-Barcelona serà doncs una dificultat suplementària?

Cal que sigui un "plus" per al territori! Però quan imagini una família barcelonina que pujarà fins aquí amb el TGV per passar el cap de setmana a Perpinyà, estic espantada ja que la ciutat és trista. Ens falten ganes.

Serge Lladó: «L'accent és una minoria risible!»

Esteve Valls — Fri, 03 Oct 2008 21:00:00 +0200

Serge Lladó, cantautor nord-català de 57 anys, ha rebut l'accent català en francès i la llengua catalana al barri Sant Martí de Perpinyà, abans de cursar lletres clàssiques i marrades per les vesprades de cabaret improvisat de la ciutat. Només la seua faceta d'humorista ha conquerit París, des del 1976. Se l'ha vist a la tele Antena 2, La Cinq i sentit a France Inter i després a Europe 1, des del 2005, al costat de l'humorista Laurent Ruquier. Amb cada cop menys accent.

La Clau : Quines són les perles de la vostra carrera respecte de l'accent?

Serge Lladó: Quan vaig pujar a París, al mateix temps que amics llenguadocians que se n'anaven a treballar per als Correus, vivíem en comunitat i guardàvem el nostre accent natural. A la meua primera audició en un cabaret, l'amo em va somriure amistosament, em van percebre com autèntic i no fabricat, com certs artistes. Aquest paio em va dir «no perdis el teu accent, guarda'l ». De totes maneres ja era massa tard... i coneixia les molles de l'accent, sabent que en el medi del cabaret, quan els clients es planyen, si el cambrer respon amb un accent exagerat de Marsella, s'obté un somriure i una distensió, contràriament a l'accent parisenc, connotat «feina». L'accent m'ha donat d'altra banda la meua feina a París, aportant-me un coeficient de simpatia.

Heu fet una tria deliberada per l'accent?

No gens ni mica, és espontani. Llavors m'he adonat que era un fons de comerç. Quan torni a sentir enregistraments dels 80’ em fa l’efecte que forci el meu accent, però era el meu vertader accent en aquella època, que d'aquell temps ençà s'ha edulcorat. Mai no he fet trampa i ja no exasperi, ja que la primera vegada que he anat a una oficina de La Poste, no m'han escoltat què deia sinó com ho deia i m'han dit : «Ah, són les vacances», a què he respost « No, tothom parla així a casa meua i en conec molts que treballen». De fet, és llur angle de vista, això els recorda les vacances i, per extensió, creuen que tothom fa vacances quan de fet hem pujat a París per treballar.

Victoria Abril i Jane Birkin usen el seu accent per ser identificades... Vós també, seu presoner?

No en som pas segur... però som cert que un accent que no és d'origen, és a dir del seu medi d'educació, sentit des de ben petit, exigeix un esforç, exactament com una llengua que s'aprèn. La meua primera feina era la de cantant, i quan canti tinc poc d'accent. Però quan parli al natural, depèn amb qui parli, parli dues llengües, ja que això suposa dos menes de reflexos.

Un Negre, Harry Roselmack, és admès en el telenotícies però no pas un accent del Sud. Quina és la jerarquia de les toleràncies?

Els Negres són una minoria visible, nosaltres sem una minoria risible ! Abans de fer televisió, Harry Roselmack era reconegut com a periodista de ràdio. En canvi, l'origen del meridional es detecta immediatament a l'àudio. Però Harry Roselmack no ha obtingut el lloc que li tocava ja que després d'haver estat substitut, TF1 li ha preferit algú més proper de l'Elisi. De fet, tenim enormes progressos a fer, potser perquè no hem conegut el feixisme tan de temps com certs països. Pensi a Espanya : quan veig a TV3 gent que s'expressa en català o en castellà i que és natural, em dic que no hem après a tornar a descobrir la democràcia puix que pensàvem que no l'havíem perdut, si bé a la realitat sota cobert de democràcia hi ha iniquitats.

L'accent del Sud de França serà mort d'ací 20, 30 anys?

Oh no ! No pensi pas que l'accent del Sud sigui condemnat, al contrari ! Per què dieu això ? Bo, és veritat, l'accent s'uniformitza, però fins i tot l'accent parisenc ha evolucionat, els Marsellesos parlen gairebé amb l'accent peunegre (NDT: refugiats francesos d'Algèria) i els habitants dels suburbis han pres un accent gairebé magribí. Doncs no veig l'accent meridional condemnat. Representem la meitat de França i no se'ns engolirà així mateix, ni tan sols amb professors que tenen l'accent global del Nord.

"Fa 100 anys, s'assumia el poder de la ploma"

Esteve Valls — Fri, 27 Jun 2008 21:00:00 +0200

L’investigador Jean-Louis Roure signa «Perpinyà a la Bella Èpocaa», publicat el maig del 2008 a les edicions del Trabucaire, on comptabilitza 17 diaris a Perpinyà entre 1880 i 1914 ! Le Roussillon, L’Eclaireur, Le Socialiste, le Petit Catalan, L’Indépendant, Le Républicain.. Amb la seua manera de respondre de biaix a les meues qüestions, aquest home d'aviat 70 anys em salva, ja que l'exigència de respostes frontals és cosa de la policia.

La Clau : Engir de l'any 1900, els corrents de pensament de la premsa eren menys velats?

Jean-Louis Roure : Els diaris eren essencialment diaris d'opinió, traduïen una opinió general, o particular, amb un correu dels lectors extremadament violent, on personalitats s'amagaven darrere un estil, i un francès perfecte. La jerarquia era fixa : en principi les autoritats urbanes o departamentals, després l'Armada, la Justícia, el dret de regalia de l'Estat, i les notícies de l caire «Tres minyones submeses conduïdes a l'asili», o bé un duel, una renyina de dones de casa en el barri Sant Jaume de Perpinyà, una baralla a la plaça de la Llotja... Els diaris « L’Indépendant », republicà tou, i « Le Roussillon», napoleonista de tendència monarquista i antisemita, encarnaven les opinions mitjanes. El «Petit Catalan» era especial puix que rellançava l'insult, com « Le Roussillon», que, mocat per la justícia o l'opinió, passava la pilota a l’Eclaireur, que tornava a llançar-lo sota l'angle antisemita etc, per engegar un procés i forçar l'admiració. Era innoble. Ja el 1880 la censura s'ha limitat al militar i als costums. Evidentment, un mateix fet no es tractava de la mateixa manera i se calia secar el cervell per descobrir la veritat.

Més enllà de la facilitat del copiar-enganxar res no ha canviat pas?

L'escriptura ha canviat radicalment, amb l'estil, les paraules. L'humor, sobre el mode del menyspreu, feia feredat : un periodista sabia despatxar| el batlle, el secretari del partit socialista o un de legitimista, en 25 línies ! I s’intitulava «En Tal és un malparit»! La ploma era un poder assumit, impressionant i fent riure. La continuïtat d'aquesta premsa de Catalunya del Nord s’ha estroncat, excuseu-me per dir-vos-ho! Els periodistes tenien el sentit de la mesura : a Perpinyà, quan arrestaven una dona pública o quan es foragitaven els «gitanos» del Pont Jofre, s’orientada la gent cap a l'essencial. Mai no hauríem vist el desencadenament de les pàgines «vilatges» amb la foto del paio que mostra un salmó de 15 quilos tret de l'aigua ! Els periodistes escrivien vertaderament, no copiaven pas l'AFP, i els lectors comentaven. Avui, caldria ser foll per comentar la premsa local ! Els periodistes semblaven nobles que practiquen el duel amb espasa i amb pistola, assenyalat al seu llibre : per l’agost del 1884, Roques, de «L'Indépendant», afronta Manoury, de « L’Eclaireur», i el 1885, toca a Escarguel i Muller...

D’ençà d’aquell temps, amb l'estatut dels periodistes fixat el 1937 i l'explosió mediàtica, la mitjana del talent ha minvat?

El periodista era un burgès, intel·lectual d'alta volada, tenia una anàlisi fina, i era una personalitat independent. El seu estatut era pròxim del dels professors, molt considerats. Pesava les paraules, amb un engatjament d'opinió molt fort. Emmanuel Brousse, patró de L'Indépendant, o Célestin Manalt, patró del Socialiste, no hi tenien cap problema. I els duels, que semblen estúpids avui, eren una afirmació d’hom mateix.

Els periodistes s'han tornat conductors d'opinió insabudament? D'on ve el canvi?

És covardia col·lectiva. Quan ja no has de lluitar per menjar i vestir-te, el canvi és radical. L'he vist en els anys 60 quan la gent ja no ha tingut més de bregar per menjar i no calia amagar-se més per menjar xocolata a l'escola. Des de l'alliberament del 1945, la gent ha tingut una immensa esperança en la seguretat social, extraordinària perquè ha deixat creure que el món francès podia ser la concòrdia : les lluites polítiques han semblat secundàries més enllà de les lluites salarials, i el periodisme n'és trastocat.

D. Sistach: "La droga és una mercaderia qualsevol"

Esteve Valls — Fri, 30 May 2008 21:00:00 +0200

Camaleó de 44 anys, Dominique Sistach, investigador a la facultat de sociologia de la Universitat de Perpinyà, treballa de Marsella al Marroc, amb Catalunya com a espai de trànsit i de consum de droga. Quan evoca l'oferta i l'economia dels estupefaents ens fa l'efecte que es tracta de fruita i llegums, de tan que la banalització sembla evident! Com en un plat variat, la tendència actual és la politoxicomania selon les seues constatacions, editades el 2010 en un llibre titulat "Qu’est-ce qu’un poly-toxicomane aujourd’hui ?". Fa 15 anys que l'home treballa sobre les drogues, un tema llestat arran de constar l'augment de l'oferta i de la demanda, a Perpinyà i més llocs. Amb el seu mètode el científic supera el simple paper del periodista-enquestador per cobrar el de l'individu qualsevol, en immersió: "Te vas presentant com a toxicòman, vas passejant per móns, amb unes amistats etc. He quedat tres anys en immersió en tots els móns socials o és present la toxicomania. resulta llarg".

La Clau: És indispensable Catalunya als fluxos europeus d'estupefaents ?

Dominique Sistach: Sí, perquè sem al centre d'un espai de trànsit que parteix del passadís del Roine fins a la cruïlla del Marroc. Aquest corredor català és molt important, no pas per a la producció i el consum, a excepció de Barcelona, sinó com a lloc de passatge. Primer hi ha un passadís Nord/Sud per al pas de l'heroïna, sobretot afgana, i les drogues dites «de síntesi» com el MDMA, dit Èxtasi, o el GHB, dit la « droga del violador». El GHB es produeix essencialment als països de l'Est, a Rússia i als expaïsos germans de la Unió Soviètica. Al revés, per aquest mateix passadís puja la cocaïna sud-americana, que transita a Espanya i munta pel corredor basc i el passadís català, i ben entès l'haixix marroquí, en via de pas quasi obligatori, ara bé amb punts, pel recorregut València-Tarragona-Barcelona-Girona. Pertot, trobem una xarxa d'arribada i es produeixen difusions. Aqueix espai de trànsit és definit, permanent, i ofereix totes les drogues... A Girona trobaràs heroïna els primers rastres de la qual trobem a Turquia, i que ve de l'Afganistan. Un mateix camell, que portarà heroïna, tindrà a les butxaques cocaïna «base», que ve de Colòmbia passant per Martinica, via el transport vaixell. També durà al damunt èxtasi produït als afores de Sant Petersburg... Aquí, o a Girona, el consumidor local és sotmès a la producció mundial de les drogues. Es pot realment parlar de mundialització geopolítica de les drogues. És molt diferent del passat: quan jo era petit, a Ceret, vam veure arribar l'heroïna a la fi dels anys 1970, portada per dos paios de París, que feien anades i vingudes. Aquesta xarxa centralitzada ha desaparegut.

El pas del Pertús és una frontera per les drogues ?

Els duaners, la policia treballen en el buit absolut! Una presa sobre deu és una detecció feta per casualitat pels cans. La gran dificultat és el treball prèviament : quina informació es pot obtenir per interceptar un tràfic ? Sobretot que els traficants treballen amb paranys, per exemple passant quatre camions un dia, carregats de sengles 100 quilos d'haixix. Arresten un camió? N’han passat tres ! Els duaners afirmen que en cas de presa d'un quilo de droga, 7 n’han passat. Les drogues són una mercaderia qualsevol... Actualment rastregi tres camells de Perpinyà, que fan regularment el trajecte fins a Girona amb 60 quilos al maleter, ni tan sols d’amagat. Passen qui-sap-lo fàcilment, amb molta barra.

Afirmar que la droga és un sector econòmic català és abusiu ?

Existeix un sector d'activitat barceloní perquè les drogues tenen una relació fonamental a l'urbà però no es pot parlar pas de toxicologia catalana. Quanta cocaïna es consumeix cada dia a Barcelona? Alguns parlen de més de 300 kg. Segons un estudi analític de l'aigua, Barcelona és el líder europeu del consum de cocaïna... A Perpinyà no s'assoleix aqueix nivell, la interpenetració amb les xarxes econòmiques és ben menor. Hi ha només una interpenetració social, però és cert que els consumidors augmenten i que el típic toxicòman, afeccionat o «experimentat», disposa de tots les sorts de drogues. Avui, tot toxicòman és politoxicòman.

Qui no es pas droga, avui ?

Poquíssima gent. Potser els qui tenen una vida sana, com els esportistes, però tots hem mirat el Tour de França... Fins la gent que té vida "natural", que menja bio" etc, té postures properes a la toxicomania. Per exemple, als magatzems Bio-Coop, es poden comprar píndoles per alimentar-se. No són drogues, no hi ha la substància, però hi ha el gest, quan prenen una càpsula d’aquestes. Passa igual a les sales d'esport, on els paios diuen « Són ecològics, els meus músculs». Ja no es troba cap més espai social verge. Ahir, encara, un amic capmestre d’obres, ell mateix toxicòman, que s’interdeix de fumar un sol porro al seu lloc de treball, amb tots els perills que representen les bastides, em contava que té en els seus equips de peirers uns vells àrabs, i espanyols, que tenen entre 30 i 50 anys. Tots fumen, merda marroquina ben grossa! Els pot prohibir la cervesa en les obres, però pel cànnabis, és impossible. I aquells paios no són pas vells beatniks, amb tots els tòpics que coneixem! Són paletes, conservadors, que han votat Sarkozy... Als Estats Units, fa alguns anys, les autoritats s'han llançat en «l’higienisme d'empresa», amb una prova sanguina cada sis mesos i tot. Els resultats han estat tals que ha calgut afluixar la cadència, amb una prova l’any, per deixar als provats el temps de refer salut... d'altra banda, malgrat la sobrietat, només les cèl·lules del cuir cabellut conserven les traces, de cocaïna, per exemple, tota la vida. Hi ha hagut també l'escàndol dels avions americans : s'ha mostrat que l'arribada de la cocaïna colombiana ha estat afavorida per les hostesses, i, sobretot, s'han adonat que en tots els anys 70-80 els pilots de línia usaven coca... Tot és qüestió de distribució, més aviat per mar i per carretera, seguint l'exemple del milió d'èxtasis embargats a Anglaterra el 1999-2000: pot voler dir que 7 camions van passar. 15 dies després, hi havia pastilles per totes les ciutats angleses. La potència de distribució és colossal, i el producte arriba a tothom.

El mapa d'Europa és immutable?

Esteve Valls — Fri, 16 May 2008 22:00:00 +0200

Les llibretes de geografia de la nostra infantesa són peces de col·lecció d’ençà de l'explosió de les bombes de retardament del 1918 i el repartiment del món consecutiu a la conferència de Yalta del 1945... els Estats de síntesi inventats als despatxos en benefici de llurs veïns han explotat, a semblança d'una Txecoslovàquia nascuda arran de la caiguda de l'imperi austrohongarès, quan els dirigents del món reunits a França el 1919 signaven el matrimoni forçat de Txèquia, antigament sota domini alemànic, i d'Eslovàquia, sota tutela hongaresa. Les imposicions del començament del segle XX ja havien causat temptatives, entre les quals la independència eslovaca del 1938, amb padrinatge nazi com a auxiliar, abans d'una reunificació de postguerra. Després d'una seqüència comunista suavitzada per Gorbatxev, amb una «revolució de vellut», el 1989, el país s’és descobert amb al seu cap l'escriptor Václav Havel, i s'ha constituït en Estat independent, el 1993, sota la pressió de dirigents populistes. Si sols aquesta aventura nacional modifica el mapa europeu escolar, en una probabilitat estatística ordinària des de fa segles, l'actual retallada pot no durar. A qui toca ara?

Euskadi és més independent que Montenegro

El concepte de «Torneig de les 6 nacions», l'avantpassat del qual, el « Torneig de les 4 nacions», creat el 1882, concernia Angleterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda, no xoca pas ningú, però la idea que una nació pugui correspondre a una part d'un territori estatal fa grinyolar les dents més o menys sorollosament : els Britànics diuen «OK», els Espanyols « ¿Qué remedio? » (resignació) i els francesos s’exclamen « Et puis quoi, encore ? ». (I què més? Ara pla! ). Cada u el seu tempo. Mentre que a França s'encalla l’agregació del departament del Loira-Atlàntic a Bretanya, com a reparació històrica d'un decret petainista del 1941, Espanya permet al País Basc de recaptar la totalitat dels impostos, en una independència de fet, superior a aquella, legal, de Montenegro, sobirà des del 2006 però que dependent dels seus veïns serbis... ells mateixos sobirans i separats de Kosovo del 17 de febrer del 2008 ençà. Des d'un punt de vista tècnic la Unió Europea es mostra poc hostil a les noves retallades. Acaba reconeixent els territoris que emergeixen oferint-los representativitat.

Un Estat ja no és «Una llengua, una força armada, una moneda»

La uniformació europea, identificable per l'Euro o el paper difuminat d'Armades nacionals a terme mutualitzades, augmenta mecànicament les independències, no pas perquè hagin guanyat quotes, sinó per reducció dels criteris tradicionals que presidien llur accessió. Així, si les vel·leïtats sobiranistes d'Itàlia del Nord i de Flandres són espantalls pròxims a la balcanització violenta, les cultures, llurs llengües i llurs altaveus culturals, intel·lectuals o mediàtics, poden construir una forma d'independència. En aqueixes condicions, la Catalunya del Sud, reafirmada per 7 milions d'habitants, sia 1,5 milió més que la Dinamarca sobirana, seria una realitat estatal potencial assenyalada als mapes geogràfics amb un comú joc de colors que fixa imatges fortes en les consciències dels (ex)escolars. La força creadora catalana ja ofereix signes de normalitat nacional a imatge dels corresponsals de premsa que relaten en català, a les ràdios i les televisions de Barcelona, els sorolls del món en directe de Birmània, Palestina, la Xina o els Estats Units : el prisma del país, tocant a l'universal, frega la sobirania. Com en el cas escocès o la situació basca, la qüestió rauria en el tempo, segons una regla d'adequació legal dels territoris a una voluntat popular en crescendo, en una època de falta de meravellament, en una bufada històrica portada per una cerca de destins eixits del desencant postmodern.

Sobre la nova Clau

Esteve Valls — Sat, 26 Apr 2008 22:17:11 +0200

Hi ha dues classes de lectors de La Clau : aquells que ens descobreixen a través d'aquesta versió enriquida i la 1a onada apareguda des del llançament de la revista, el febrer de 2006. Desençà l'equip s'ha anat eixemplant i estabilitzant. Segons l'exemple dels seus lectors, La Clau entra en un període d'arribada de nous redactors.

La nostra nova fórmula implica una part d'informacions (al sud en diue notícies) orientada cap a l'epicentre europeu, vist per nosaltres, aquesta verdadera cruïlla entre l'Europa del Sud i la del Nord, que convé designar amb el nom d'Euro-Districte i que engloba la zona geogràfica inclosa entre Perpinyà i Girona. Al capdavall, continuem estant atents als territoris veïns d'aquest, ampliant el nostre camp de visió fins a Barcelona i Tolosa de Llenguadoc, en aqueix ordre, per adequació amb el nostre temps.

Tot plegat significaria que no tindríem res a fer amb París, Berlín o Gènova? Ans al contrari! Amb l'estil que és el nostre segell de fàbrica, el prisma d'aquesta Europa del Sud constitueix un valor fix, com tots els prismes, pertinents per a qualsevol objecte. El 2006, el leitmotiv que donava llum a La Clau, en una selva mediàtica de mitjans intercanviables, era...

«Els mitjans de comunicació ens abeuren d'anàlisis locals vingudes de les capitals polítiques i culturals». Això ha empitjorat des des de l'arribada de la TDT.

«París o Barcelona no tenen el monopoli del pensament. La Clau es proposa, amb impertinència, d'analitzar també els altres llocs des de Catalunya del nord». Arreu al món, els nostres lectors semblen apreciar aqueixes maneres de pensar desenvolupades sota les nostres latituds.

«Lluny de ser un hàndicap, el mosaic de les diversitats, verdadera riquesa d'Europa, sobreentén que els actors dels territoris aportin la llur part a l'edifici comú». L'Europa política no és al top de la seva forma però el continent real teixeix relacions|llaços internes més enllà dels lentituds institucionals.

Doncs... gràcies a vós, gràcies a tu per ser aquí. Atreviu-vos, atreveix-te quan vulguis a participar als nostre fòrums, comentant els articles i les infos editats a La Clau.

Christian Blanc, batlle dels Angles : Dr. House o Mr Proper?

Esteve Valls — Sat, 08 Mar 2008 00:00:00 +0100

Xerraire i sense etiqueta, Christian Blanc, 51 anys, és batlle i conseller general del departament dels Pirineus Orientals en continuïtat del seu paper al comitè de les festes i a l'associació de caça. Acompanyant de muntanya municipal, dimiteix el 1988 a causa de la "deriva d'una activitat professionalitzada a l'extrem. Per mi, el salari era el somriure dels qui acompanyava". Perquè amb el temps, l'home s'ha interrogat sobre les opcions de desenvolupament i de democràcia del batlle en plaça. "Sortint de la casa de la vila, he caminat 30 metres i m’han aturat una desena d'amics que m'havien vist a fer com a funcionari territorial a l'estació d'esquí, a l'oficina de turisme, en tots els serveis. M’he apuntat a les municipals el 89 amb un equip jove, elegit a la primera volta contra el batlle en plaça, Jean-Baptiste Vaqué. Ha durat 19 anys, amb un compromís: Els Angles, Els Angles, Els Angles". Si és un fulletó, noves temporades s'han de preveure.

La Clau : A començament del 2008, el vostre pas de tango ha sorprès tothom!
Christian Blanc: "Sí. El 7 de gener, després de tres mandats i dos anys de reflexió, he anunciat la meua sortida per tornar cap a la Naturalesa i les persones necessitades, fora de la Vila, pensant que arribaria una successió... Però, aquest hivern, la manca de neu ha debilitat la nostra economia, lligada a l'esquí : amb 250 assalariats i 35 milions d'euros de pressupost anual no podia deixar el vaixell, i és dur, ja que estic molt exposat, amb, de vegades, l’anunci a fer a les famílies que un nin ha sofert una caiguda amb conseqüències irreversibles. He anunciat el meu retorn el 6 de febrer".

Els addictes al poder encadenen els mandats, des del 1977, o 1989... Vos sentiu atrapat ?
"Eviti d'ara endavant el judici puix que continuï també, en,cara que tingui ganes de viatjar... Oferiré l'experiència dels meus errors a una nova generació, ensenyar les relacions humanes a 15 elegits i a 14 administradors de l'estació. Com que tot és possible, com la vaga massiva d'aquesta fi de febrer del 2008 dels assalariats de l'estació savoiana de Courchevel! Quan hom és patró d'una empresa pública, l'humà i l'ètica prevalen. No sóc moralista, però els municipis necessiten ètica i aquesta comença a les eleccions municipals".

A vegades, alguns esdevenen candidats a llur jubilació, quan la vocació de batlle (com de metge), deserta el camp...
"Cal tornar a veure certs salaris ja que només els rics hi tenen accés perquè cal una renda de base. Els batlles de municipis com el nostre mereixen un salari de 1500 euros (C. Blanc percep 1000 euros; com a batlle i 1500 euros; en tant que conseller general - ndlr). Un jove que voldria ser batlle seria en una galera personal ! Aquí, el problema és matemàtic, ja que, de 590 habitants, molts són inelegibles : els assalariats de l'estació i de la Regidoria dels Angles, sigui 150 electors sobre el terreny, les persones fortament vinculades a la Col·lectivitat, els fornidors d’Obres Públiques o els professionals de l'immobiliari, massa lligats als plans d'urbanisme si fossin elegits. Hi ha també 120 joves menors de 18 anys : en total, 280 persones poden ésser candidat. Aquesta que vull ètica ha romput llaços familiars: els assalariats serveixen la col·lectivitat".

En la sèrie TV, el doctor House prefereix el resultat que les felicitacions. Caritat cristiana ?
"Se'm diu sovint que no se'm veu, mentre que treballi dur ! Però el tocamanetes no és una política. Sóc educat, sense córrer a tocar mans. Sobre l'aspecte religiós, molts partits polítics simulen les sectes, idolatren i es barallen per al guru... No és la meua cosa. Però la devoció dels batlles és real, no fan trampes: en els consellers generals o regionals, els diputats o els senadors, és una altra lògica. I si resta una esperança als més desconfiats envers la política, és envers el batlle, l’elegit més proper. A França, fora del President de la República, els esglaons intermediaris interessen força menys.

Olivier Amiel: "La República Francesa simula la religió"

Esteve Valls — Sat, 09 Feb 2008 15:32:16 +0100

La Clau: D'on ve aquest doble compromís republicà francès?
Oliver Amiel : "Aquest compromís va lligat a conviccions pròpies i familiars, però també a una reflexió sobre el Gaullisme social, anomena gaullisme d'esquerra, de valor socioeconòmic, és a dir la defensa de certs valors republicans com la laïcitat o la solidaritat nacional. L'ADPOR, és una mica particular ja que hi ha a l’encop gent de dreta i gent d'esquerra, la qual cosa mostra que els valors republicans superen amplament aquest gènere de separacions".

Per què el concepte de "laïcitat" gairebé és impossible d’explicar fora de França?
"Perquè la concepció de la laïcitat "a la francesa" és molt particular! És el fet que la República Francesa bufa alhora la calor i el fred da cara al fet religiós : la calor quan defensa la llibertat religiosa, el fred quan diu que no hi ha religió d'Estat i que no ha de finançar les religions. L'Estat no s’ha de capficar amb temes religiosos, com les religions no han de ficar-se en els afers de l'Estat : és el que qüestiona Nicolas Sarkozy, encara que aquesta noció sigui essencialment un principi, amb com a símbol la llei de 1905. Aquesta llei és essencialment simbòlica i ha conegut moltes derogacions i excepcions. Així, l'exercici de la religió catòlica no és regida per la llei de 1905 sinó pels acords Poincaré-Cerreti del 1924 sobre les associacions diocesanes".

Així doncs la laïcitat va de bracet amb la història de França o és un concepte universal ?
"La laïcitat "a la francesa" va totalment de bracet amb la història de França, amb la confrontació de les dues França de la 3a república, del 1871 al 1940, entre la dreta monàrquica catòlica i l'esquerra republicana laïquista La laïcitat és un compromís entre aquests dos pols, una síntesi de les diferents arrels de la nació francesa, que no és pas solament cristiana, com ho diu Nicolas Sarkozy, emperò també, entre altres, procedent de la filosofia de les Llums. El concepte de laïcitat justament és totalment lligat a un altre principi de la República : la solidaritat nacional, en oposició a la caritat cristiana". Per això mateix, Nicolas Sarkozy, en qüestionar en tanta de manera la solidaritat nacional com la laïcitat, pot trencar aquest compromís, cosa que pot ésser molt perillosa per a l'equilibri de França.

Aquest concepte de laïcitat, únic a Europa i al món, pot frenar la convergència europea?
"No, perquè cada estat té la seua visió. No hi ha una unitat de tractament del fet religiós. De totes maneres, la història europea només és feta de consens i de compromís, serà igual per a la laïcitat, no serà pas un fre. En aquest sentit, el debat sobre el preàmbul de la constitució que evoca les "arrels cristianes d'Europa" és anecdòtic.

No s'és per o contra Europa sobre aquesta qüestió.
A França doncs, la solidaritat nacional ha reemplaçat la caritat cristiana, i la laïcitat ha imposat una moral nova ensenyada a l'escola (lamentada per N. Sarkozy en el seu discurs de Roma, el desembre de 2007) emparant-se en la filosofia positivista d’Auguste Comte, proper de la Metafísica.

La laïcitat és doncs una religió ?
(Somriu) "Contràriament al que diu Sarkozy, hi ha una moral laica, és el principi de solidaritat social, que ha reemplaçat la moral religiosa, així com hi ha una metafísica republicana. La república no hi ha pogut escapar. La laïcitat és gairebé una religió. Basta veure com la República ha simulat moltes coses de la religió : els campanars i els bateigs republicans, amb una imatgeria molt forta... Fins i tot sobre la noció de justícia ha calgut trobar altra cosa. En canvi, hi ha també grans diferències : quan s'oposen caritat i solidaritat, cal recordar-se que la caritat és privada, individualista, mentre que la solidaritat passa per la comunitat. Això fa la diferència. Llavors sí, és una religió, però molt diferent".