http://blogs.la-clau.net// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/et-si-leglise-catholique-romaine-redevenait-progressiste-157 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/et-si-leglise-catholique-romaine-redevenait-progressiste-157 Sat, 15 Dec 2007 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/et-si-leglise-catholique-romaine-redevenait-progressiste-157
França, Espanya, Amèrica Llatina... Des de l'improbable diòcesi de Partènia, el bisbe francès mossen Gaillot, parla i actua

El cas de mossen Gaillot és emblemàtic. L'antic bisbe d'Evreux és un prelat important ; un bisbe és un cardenal i un papa en potència... Les seues preses de posicions, la seua mediatització i les seues accions concretes a favor dels deixats de la mà de Déu, marginats, sense papers, etc, han acabat per irritar Roma, que l'ha posat a l'armari el 1995. No és per això que Jacques Gaillot deixa de ser una personalitat influent percebuda com a catòlic. Llibres, conferències, premsa, el fan aparèixer com «el bisbe dels altres». Els seus compromisos per als més desproveïts, el matrimoni dels sacerdots, l'ordenació de les dones o la sexualitat com a «element vital de la relació humana» tenen seguidors dintre i fora de l'Església. En l'aspecte de l'homosexualitat, el moviment francès David i Jonathan obliga a reconèixer que gais i lesbianes no han desertat el catolicisme, encara que el Vaticà els estigmatitzi. Al contrari, reivindiquen fins i tot una mena de «Gay-christian-pride» ! Totes les qüestions al voltant de l'homosexualitat i del cristianisme es discuteixen a la xarxa i al gran dia a tota França, gràcies als 22 equips locals. A Espanya, i en particular a la Catalunya del sud, el sector progressista coneix un dels seus líders en la persona de Raimon Panikkar. Aquest antic prelat romà, impregnat d'induisme i de cultura oriental és, a més de 80 anys, un personatge fora del comú. Com mossen Gaillot, publica molt i s'expressa en les emissions de ràdio i televisió on els seus punts de vista, sobre les qüestions morals en particular, són molt escoltats.

Roma, desafiada per la "teologia de l'alliberament" vigent a sud-Amèrica

Però què és doncs ? Una teologia, és un discurs sobre Déu. Però, mentre que la teologia clàssica parteix dels textos consagrats per intentar llavors de deduir-ne aplicacions en les realitats quotidianes, un punt de vista dogmàtic doncs, la teologia de l'alliberament parteix del diari dels més desproveïts, de l'opressió, de la misèria i de la marginalitat, per construir el seu discurs i «pujar» cap a Déu ; una teologia empírica, es podria dir. Si Déu existeix -i ja que existeix- a què, a qui, s'assembla en tot això ? No recomanarem mai prou de llegir Jon Sobrino, aquest jesuïta del Salvador estigmatitzat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe dirigida, no fa gaire encara, per un cert cardenal Ratzinger. Els seus escrits són punyents i d'una rara bellesa. L'Església Catòlica Romana, és a dir universal, no és doncs només un niu de xinxes de sagristies, el lloc comú de les paraules convingudes, l'ordre paralitzat dels ors i de les púrpures dels prínceps del Vaticà. Que es tranquil·litzen els que s'hi senten a l'estret, l'aire pur s'hi respira també. L'ortodòxia no pot impedir el vent fresc de la contestació...]]> http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/nous-voila-a-peine-quelques-secondes-apres-jesus-christ-156 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/nous-voila-a-peine-quelques-secondes-apres-jesus-christ-156 Sat, 07 Apr 2007 00:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/nous-voila-a-peine-quelques-secondes-apres-jesus-christ-156
Quan el present s’isola del passat...

Assegut al mig de la nau, una mica enrera i per costat, en aquestes esglésies nord-catalanes, romàniques la majoria, alguna vegada enceses per l’esclat dorat d’un retaula de la Reforma, no paro d’observar. Ordre immutable i fora del temps de la missa que reflecteix un cert ordre del món. El lloc de l’home, el sentit de la seva vida, els esdeveniments de la seva curta vida, la naturalesa humana i les seves febleses. Ja em fa l’efecte que el temps de l’església no és tan diferent, en el fons, del temps d’avui. Quan hom diu que la religió no és més del nostre temps, hom vol dir segurament que el nostre temps és irrevocablement diferent del passat. Aleshores, la línia del temps no seria més que un pendís constant i ascendent a penes torbat per algun incident de pas. Un pendís ascendent que hauria deixat enrera dos mil anys de cristianisme, d’ara endavant obsolet, lliscant cap a baix, cap els vells i alguns altres.

Pasqües i Nadal són operacions comercials

El virtual, del qual es parlava tant hi ha alguns anys (ara que ja és a pertot, no val la pena d’anomenar-lo), ha substituït l’irracional de Déu. Amb les tecnologies, els plaers instantanis tornen caduc una felicitat per més tard. Pasqües i Nadal són operacions comercials i la iconografia cristiana s’estudia científicament. I si ens fés falta distanciament per copsar amb objectivitat la nostra època ? I si el temps s’assemblava a un electrocardiograma desesperadament pla, influït de quan en quan per un o altre incident ? La naturalesa humana evoluciona molt més a poc a poc que les tècniques. Anar-se’n a sondejar els estels no impedeix pas les guerres, ni la fam, ni sobretot la desesperació de la solitud, de la malaltia, del drama o de les injustícies, o tot simplement de la inconsistència de certes vides. És curiós aleshores com l’Evangeli sembla al•lucinant de modernitat i eixit directament d’una ressenya del diari local « l’Indépendant » de Perpinyà.
El virtual esdevé buidor, el plaer no dura, Pasqües i Nadal només beneficien als benestants, la iconografia cristiana és bella i freda. « No tingueu por » havia dit Joan Pau II. « Demaneu i obtindreu » havia respost Déu. La lenta transformació de l’Home anunciada per Crist, l’Home Nou, eixit de la Nova Aliança, encara no ha arribat a la meta. Tot just si acaba de començar.


A penes si han passat alguns segons després de Crist !

Encara estem pendents de fonementar els nostres principis personals i de societat sobre el propi amor, i no pas l’egoïsme, sobre l’amor als altres, i no pas esclavitzar en nom dels nostres desitjos. L’Evangeli i el temps litúrgic ens hi ajuden. El temps litúrgic és un cicle sense fi. Nadal és sempre una prometença. Pasqües és sempre una confirmació i en el temps ordinari s’hi queden reflectides les mil i unes situacions de cadascú, de cada moment. El nostre temps no és gaire diferent de fa uns segles. La revolució cristiana, la de l’amor, encara malda per començar.
La setmana santa serà potser ocasió per a aquells qui no entren pas a les esglésies, de sortir a veure les processons amb la coartada de distreure’s, d’encuriosir-se. Una mena d’espectacle medieval, d’una certa manera. A tres dies de distància, pagueu-vos la de Cotlliure, by night, o bé les d’Arles, de Bulaternera, d’Espirà de Conflent o d’Osseja... pel dolor. Soterreu-hi tot el mal de la vostra vida i lluïu en fi, el tercer dia, a Illa, als Angles o a Ceret, per la glòria de la resurrecció. A tots aquest indrets, és el matí del món. No obstant, s’ha de reconèixer que la resurrecció demana un petit esforç : el de llevar-se d’hora un diumenge el matí...]]> http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/dieu-leglise-et-les-homos-un-amour-qui-derape-155 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/dieu-leglise-et-les-homos-un-amour-qui-derape-155 Sat, 09 Dec 2006 00:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/david-herreros/bloc/dieu-leglise-et-les-homos-un-amour-qui-derape-155 Poca literatura seriosa hi ha sobre el tema. La teologia, i els seus dogmes que s’encadenen, és una cosa d’intel·lectuals; en el fons, el cristianisme és molt matemàtic. Per sort, pel que fa a l’homosexualitat, no entra en joc cap dogme, és a dir cap llei inamovible dictaminada per l’Església, però sí una sèrie de conceptes que s’han repetit fins ara. On rau doncs el problema ? Sens dubte en una interpretació tendenciosa dels textos bíblics. L’Església no s’escapa de l’homofòbia, no s’escapa dels condicionaments, no s’escapa, com tota majoria, de pressionar les minories.
Parlar d’homosexualitat per l’Església és fer referència primer de tot al Gènesi. Déu crea l’home i la dona, sexualment diferents perquè s’uneixin i tinguin fills. Ningú, ni els homosexuals, estaran en contra. gais i lesbianes també són fills i filles d’un home i d’una dona. Ara, d’on els teòlegs treuen que això vol dir que les úniques parelles possibles siguin heterosexuals ? Si Déu hagués volgut prohibir les parelles de mateix sexe ho hagués dit clarament com va prohibir rotundament el fruit de l’arbre. D’aquí l’Església argumenta que la diferència sexual és la condició indispensable d’unió i de legalització de les parelles i dóna com a prova irrefutable que la diferència sexual permet la fecunditat. Caldria ben poqueta obertura d’esperit per considerar que en un text tan simbòlic com el Gènesi, el que importa de debò és la diferència en el sentit d’alteritat i no pas únicament sexual. Els gais i lesbianes que viuen en parella saben, de la mateixa manera que els heterosexuals, que allò més atractiu i alhora –eventualment- repulsiu, és la diferència entre dues persones : l’alteritat. En quant a la fecunditat en sentit biològic, a part de ser molt lligada durant tot l’antic i el nou Testament al context històric, de cap de les maneres no es pot pas limitar a aquest sentit. La fecunditat plena és la realització de la pròpia persona i la seua projecció exterior. La fecunditat dels fills avui dia també s’expressa a través de l’adopció i la fecundació assistida.

Déu és amor… heterosexual!

Parlar d’homosexualitat per l’Església és fer referència sobretot a l’Evangeli, i aquí, ves per on, no se’n parla pas! Crist castiga verbalment els qui rebutgin Déu, els rics despietats i més que els altres, els fariseus, que són aquests que respecten els mots de la religió però no pas l’esperit.
Crist parla molt poc de sexualitat… sembla que no l’interessi pas. Parla dels solters i dels casats, del divorci i de l’adulteri, també de les prostitutes per qui té molt de respecte, però d’homosexualitat, res. Crist tampoc no precisa ni actualitza pas el Gènesi respecte a les diferències sexuals tal com ho fa per a altres temes de l’antic Testament; ita missa est. No hi ha pas res a afegir! Les orientacions sexuals existeixen i tot allò que es llegeix sobre parelles i fecunditat es pot aplicar perfectament als homosexuals, dones i homes. Més encara, l’amor no té pas orientació sexual i Déu és amor. El pseudo « desordre » que tan avança l’Església en el catecisme per a adults per apartar gais i lesbianes no existeix pas més que en les seues consideracions estretes que li seran cada cop més difícils de defensar. L’elogi exclusiu de la diferència sexual s’hauria de convertir en elogi de l’alteritat en general. Tots sem diferents i alhora tots iguals davant Déu.
L’Església ha d’ésser capaç d’anar més enllà d’una lectura homòfob dels textos bíblics igual com ha estat capaç d’anar més enllà d’una lectura misògina o antisemita d’aqueixos.
És cabdal per l’Església de no subordinar pas la qüestió principal de l’amor a uns miraments secundaris. És la manera d’acostar-se als homes, i no únicament als homosexuals. I acostar-se als homes és acostar-se a Déu. L’Església, per ser realment Església, necessita incloure els homosexuals a paritat de drets amb els heterosexuals. I gais i lesbianes cristians necessiten també de reconèixer en l’Església el cos viu de Crist a la terra.
En el fons, com que no hi ha pas manaments divins contraris, com que no hi ha pas dogmes, potser falta poc perquè l’amor entre Déu, l’Església i els homosexuals arrenqui de debò. Com a mínim caldria que l’Església no posés traves allà on Déu mateix no en posa pas. David Herreros | 09.12.06 [Què opineu?]]]>