http://blogs.la-clau.net// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/lechec-des-valeurs-democratiques-dans-luniversel-339 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/lechec-des-valeurs-democratiques-dans-luniversel-339 Fri, 01 May 2009 21:00:00 +0200 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/lechec-des-valeurs-democratiques-dans-luniversel-339
França autoproclamada País dels Drets humans

Les nocions de democràcia i de Drets Humans no han estat pas sempre respectades en la societat francesa, i continuen de vegades negligides de manera flagrant, d'on una dificultat per situar-se en garant de la integritat, donador de lliçons. La França actual treu mal a fer creure en aquest estatut quan ordena a certs països, la Xina per exemple, de reconsiderar llurs posicions sobre el tractament de llurs minories, mentre que l'Estat francès continua oficialment monocultural, i ha estat condemnada moltes vegades pel tribunal europeu dels drets humans per a discriminació envers adoptants homosexuals. Si la República Francesa continua com més ben plaçada per parlar dels Drets Humans que nombroses dictadures entre les quals la Xina, és abans de tot perquè n'ha inventat i n'ha patentat el concepte. Autoproclamada «país dels drets humans» i dels valors democràtics, pot imposar la seva percepció del dret i de la moral a la resta del món ?

El problema de la diferència cultural

L'aplicació dels drets humans i de la democràcia en països no occidentals xoca amb la «diferència cultural», que condueix aquests termes a no ser percebuts de manera idèntica, ja que « democràcia » i « drets humans » són percepcions històricament i culturalment relatives. A França en particular, la visió d'aquestes nocions és estretament vinculada a una concepció de l'individu, d'una part, i de l'altre a una concepció del Dret, nascudes essencialment durant el període de les Llums. Cal remuntar fins a la Revolució francesa per veure aparèixer la representació contemporània de l'individu associada a la ferma convicció segons la qual el progrés de la nació només pot ser assegurat amb la condició de garantir el dret la protecció dels individus-ciutadans, de cara sobretot a l'opressió de les comunitats, sobreentès que la República Francès no en constitueix pas una.

L’individu contra el costum, el costum contra l’individu

La concepció específica del dret i del lloc de l'home en la societat, que sobreentenen la democràcia a l'occidental i els drets humans tal com són defensats per França, s'oposa a una divergència del punt de vista que funda el dret no pas sobre l'individu, sinó sobre el costum i la comunitat. És en nom del respecte del costum que països com l'Iran justifiquen l'aplicació de la xària i el seu seguici d'atacs als drets humans, la lapidació de les dones adúlteres o la matança dels homosexuals. Però l'Occident s'ha de resoldre a no defensar els drets humans ? Probablement no. La visió del respecte de la dignitat humana que aquests drets volen protegir certament no és universal però el sofriment i la injustícia no són una vista de l'esperit. Per sortir d'aquest cul-de-sac, la solució del «diàleg intercultural» permet d'identificar, amb països com l'Iran, punts d'acord sobre la definició de la dignitat humana i de la seua necessària protecció. Però aquest pas exigeix el respecte de la diferència, és a dir l'acceptació d'un qüestionament de les percepcions ethnocentristes del dret i de l'Home.]]> http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/la-famille-un-concept-culturellement-relatif-306 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/la-famille-un-concept-culturellement-relatif-306 Fri, 12 Dec 2008 21:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/la-famille-un-concept-culturellement-relatif-306
Quan la poligàmia emancipa la dona

La família no ha estat pas sempre definida de la mateixa manera i no es representa idènticament en totes les cultures. Per exemple, cinquanta països autoritzen i practiquen en proporcions variables la poligàmia, estrictament vedada a França i públicament reprovada pel candidat Sarkozy el 2007. La imatge de la poligàmia, associada sovint a casa nostra amb tota la raó a l'esclavitud de la condició femenina, és però diferent al Senegal : els treballs del sociòleg Sr. Wone revelen que en aquest país on el fadrinatge és un oprobi per una dona passats els trenta anys, la poligàmia sobretot permet a les dones de «partir»-se els homes joves romasos al país i sense obligació d'emigrar per a sobreviure. De més, la poligàmia, que no és obligatòria i que no obliga tampoc totes les esposes d'un mateix home a viure sota la mateixa teulada, permet igualment a les joves urbanes d’accedir a l'autonomia financera i tenir llur pròpia habitança pagada gratuïtament per llur marit que no veuen, comptat i debatut, més que una a dues jornades a la setmana. Resulta així que la poligàmia senegalesa resta socialment acceptada i fins i tot gaudeix d'una representació que en fa, en certs medis, un vector d'emancipació femenina, un súmmum per als Occidentals que no la poden percebre pas altrament que sota la forma d'una barbàrie.

L'evolució de la societat francesa

Existeixen doncs diferents maneres de concebre la família, el paper dels pares i la plaça dels fills. A França, d'altra banda, la concepció de l’infant ha evolucionat considerablement des del segle XVII. Abans, la relació pares-fills d'avui no era pas socialment valorada, i l’infant mateix, considerat com un adult petit, no se’l percebia pas encara com un individu plenament envers el qual pare i mare tenen responsabilitats morals, educatives i jurídiques. En termes d'estructures familiars, la societat francesa ha evolucionat, a més, considerablement d’ençà dels anys 1970 sobretot sota els efectes de la individualització creixent. Per soleta prova, des del 2007, els fills nats fora de matrimoni són majoritaris, constatació inimaginable fa 40 anys a penes, a causa de la forta desvaloració social i quasi acabada del concubinatge, del divorci i ben evidentment de les famílies recompostes. Sense oblidar la diversificació de les estructures familiars franceses, amb l'explosió de les famílies monoparentals i la qüestió de la «parentalitat», que designa tant la funció de ser pares com el fet d'assumir fills no biològics. El perfil de la família francesa i la com se la mira han canviat considerablement, i és encara més difícil avui de donar-ne una definició ferma. Ara bé la família, més que mai relativa, roman un valor segur de les societats modernes.]]> http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/-1-288 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/-1-288 Fri, 31 Oct 2008 21:00:00 +0100 http://blogs.la-clau.net/daniel/bloc/-1-288
Un vincle Pétain / Telenotícies de TF1

A l’Estat Francés, el Mariscal Pétain es va recolzar, durant la segona mundial, en la tradició rural, que recorda en molts aspectes la tradició invocada diàriament per Jean-Pierre Pernaut a la França del 2008. Tenint en compte la ideologia del primer i la visió clavada de l’altre, la idea d’una tradició en moviment, més que no pas congelada, esdevé una quimera monstruosa, una unió dels contraris inadaptada per la vida moderna i el jovent. Però és que realment es pot conciliar tradició i modernitat ? Res no ho impedeix, són dues dinàmiques. En el camp arquitectònic, el museu jueu de Berlin que presenta una estructura metàl·lica moderna en prolongació d’un antic edifici, així com la cúpula de vidre del Bundestag, també a Berlín, són una mescla ben encertada entre tradició arquitectònica i modernitat ? Alguna gent aprecia, els altres detesten, però les coses atrevides es poden realitzar, amb de vegades alguns reptes polítics : quan Barcelona decideix de reconvertir la seua plaça de toros històrica en centre comercial tot conservant les façanes d’origen, quan la vila de Figueres transforma la seua plaça de toros en centre esportiu ultramodern, la tradició s’associa amb la modernitat amb el rerefons de competències identitàries, la corrida lligada a les places de toros representa l’Espanya una i gran.

La Sardana i els castellers, tradicions inventades

Si la modernitat i la tradició són compatibles, la tradició, representada tot sovint a l’Estat francès com immòbila dins la durada, o fins i tot lligada a l’ultradreta, en realitat no és de marbre però més aviat de murta, aquesta planta enfiladissa utilitzada dins l’arquitectura floral que canvia d’aspecte al llarg del temps i pot ser afaiçonada a mans del jardiner. Però sobta de constatar que les pràctiques associades a la representació que tenim de la tradició poden esdevenir flexibles i capaçes d’adaptar-se a les exigències de la modernitat, en el fons i la forma. Així, la sardana, argument turístic, pretesament històrica i tradicional, es balla també calçat amb sabates Nike, sense que sigui un sacrilegi, l’essencial resideix en el respecte de la « tradició » i el seu esdevenir. A més a més la sardana és una tradició inventada, a l’empara d’un deficit identitari, al mig del segle XIX, sota l’impuls del músic de Figueres Pep Ventura. Es el mateix cas dels castellers, unes piràmides humanes considerades com antigues, però en realitat inventades al segle XVIII i esteses arreu només després de les Olímpiades del 1992 ! Si la tradició evoluciona, la modernitat és a vegades clavada dins el marc reductor de la novetat.]]>