La Clau

Per què no munta l'all i oli entre Rosselló i Llenguadoc?

Fri, 05 Mar 2010 21:00:00 +0100

Passat el Tractat dels Pirineus, el 1659, la primera gran reorganització territorial va arribar al març de 1790 amb la creació de 83 departaments. Després de 1918, la importància del transport ferroviari va precedir la idea d'unes infraestructures supradepartamentals, però només va ser passat 1945, en un context de planificació ajudat per l'adveniment de l'automòbil, quan van sorgir les regions. Edgar Faure va impulsar els seus "programes d'acció regional" el 1955 i un any més tard es va presentar la primera versió de l'esquema regional de Serge Antoine. Aleshores sols es tractava d'un "esglaó de treball" per a regions previstes per tenir més d'un milió d'habitants i reagrupar diversos departaments, sense dividir-los. El mapa de les regions de 1956 s'assembla alhora a l'actual i al de les províncies de l'Antic Règim. La Catalunya del nord (amb el nom oficial de "département des Pyrénées-Orientales") anava lligada amb Tolosa de Llenguadoc, però el 1960 va passar de la regió Migdia-Pirineus al futur Llenguadoc-Rosselló.

Són legítimes les ganes de divorci?

Amb un 20% de la població regional del Llenguadoc-Rosselló, la Catalunya del nord pateix objectivament els efectes regionals, ja que des de l'abril 2004, llevats dels "contractes territorials", les inversions regionals han ofert uns 1338 euros per cada habitant al departament de l'Erau, o sigui un volum de d'1,338 mil milions, però cada habitant nord-català ha cobrat en mitjana 924 euros, que corresponen a 416 milions rebuts per la Catalunya del nord, on el retard assoleix per tant 65 milions d'euros. A la presidència, però, l'accessió d'un Català seria un signe d'equilibri, com ho considera Georges Frêche, el dofí del qual és el català Christian Bourquin, previst per 2014. Fins ara, tot i que des de l'Hotel de la Regió, a Montpeller, obert el 1988, és obra de l'arquitecte català Bofill, mai cap català no ha presidit la institució. Entre els cinc presidents consten els dos audesos Francis Vals (1974) i Robert Capdeville (1983-1986), el gardès Edgar Tailhades (1974-1983), el loserià Jacques Blanc (1986-2004) i l'actual president tarnès, Georges Frêche.

Perpinyà, a distàncies de 150 a 200 km de Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i Barcelona, no és l'única que qüestiona la coherència territorial regional: la prefectura de l'Auda es troba a menys de 100 km de Tolosa de Llenguadoc i a 150 km de la prefectura de la Regió. Afegint que l'àrea urbana de la primera és el doble de la segon, entenem millor per què els carcassonesos es miren més ganes Tolosa que Montpeller. Nimes, tot i ser propera de Montpeller, pertany a una xarxa urbana pròpia del delta del Roine, propera d'Avinyó i d'Arles del Roine, orientada cap a Ais de Provença i Marsella. Finalment, els loserians, a més de no haver format part de la Septimània, es troben a equidistància de Clarmont d’Alvèrnia i de Montpeller i miren més el Massís Central que el Mediterrani.

Portada per la no pertinença al Llenguadoc, l'excepció catalana justificaria per tant una regió diferent per als Pirineus Orientals, seguint l'exemple de Còrsega, separada de Provença-Alps-Costa Blava (PACA) el 1972. A escala europea, la seua pertinència seria més forta que la Rioja, regió espanyola de 316.000 habitants i 5.045 km², mentre que la Catalunya del nord té 440.000 habitants i 4.116 km². Tanmateix, aquesta idea, d'ara endavant superada, és progressivament reemplaçada per una obertura al sud.

Existir en una regió tres cops més grossa que l'actual

Més que divisions, Serge Antoine pensava amb fusions, sobretot PACA i el Llenguadoc-Rosselló o inclús Aquitània i Migdia-Pirineus. Altres esquemes, més amples, són proposats per la Unió Europea, la nomenclatura d'Unitats Territorials Estàtiques (NUTE 1) de la qual aplega Còrsega, PACB i el Llenguadoc-Rosselló, mentre que el 2003 la partició geogràfica per a les eleccions europees de 2004 (utilitzada de nou el 2009) reunia Aquitània, Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló.

Les eleccions regionals de 2010 precedeixen la reforma de les institucions territorials franceses de les quals sorgiran els "consellers territorials". De passada, el projecte de llei preveu la possibilitat de fusionar departaments o regions, a través del consentiment de totes les assemblees al·ludides i de la població, mitjançant referèndums. Per a la Catalunya del nord, la incorporació en un espai dos o tres vegades més ample és una esperança de desenvolupament? Val la plena firmar convenis en un eix Perpinyà-Girona, per acabar existint en el triangle Barcelona-Tolosa-Montpeller?

Per què no s'ha debatut sobre la identitat regional?

Fri, 05 Mar 2010 21:00:00 +0100

Des de la presidència de la República, del gabinet del primer ministre o de llurs sucursals, com es consideren avui les regions franceses, si no com a institucions subalternes, que des de París aninem a esmerçar, descarregant-hi els feixos financers de l'Estat, amb un mínim de contrapartides possible, sobretot que tornaran a ser majoritàriament governades pels socialistes? En aquestes condicions, és fàcil denunciar un escàndol, però, en el fons, subsisteix en l'esperit de tots els governants la idea fonamental i jacobina que la «verdadera» política es fa a París i que « en regió» ("a províncies" queda una mica has been però persisteix) sols cal administrar uns àmbits marcats amb l'aflictiva banalitat de la proximitat. L'únic detall que ho contradiu és que els elegits acaparen càrrecs, incrustant-se si poden, i de manera duradora, en les diferents esferes. Això pot ser lògic, però bloqueja la democràcia.

No totes les regions franceses tenen identitat

Si hagués sorgit la qüestió de la identitat regional en el debat, què s'hauria comentat? Molt possiblement s'hauria esbiaixada la pregunta, però, posant per cas que se l'hagi tractada sense embuts, que n'hauria resultat? Probablement que, contràriament a l'Estat espanyol, la identificació en l'esfera regional és molt variable d'una regió francesa a l'altre segons el seu grau de consistència històrica i cultural. Alsàcia, el «Nord», el Llemosí, l'Alvernya, la Borgonya o Còrsega són entitats de fàcil identificar perquè presenten singularitats localitzables i tenen un arrelament històric anterior a la xarcuteria territorial heretada de la Revolució Francesa. El «centre», els « País del Loira», « Roine-Alps», tenen contorns força més arbitraris, i una textura composta. Provença-Alps Costa blava (PACA) necessita enumerar les seues zones. Nantes, capital dels ducs, no és més oficialment a la Bretanya, que es pilota des de Renes, la capital reial. Els grafits en parlen, i una regió no pot tenir dues seus.

Com identificar-se amb seny a la "Regió"?

La identificació viscuda és sens dubte més determinant. On anem a formalitzar determinats tràmits administratius? Allà on ho imposen l'Estat i les Regions. Però on trobarem els espais comercials més grans i més variats, on anirem a beneficiar-nos d'una intervenció mèdica especialitzada? Allà on hi ha atracció econòmica i cultural. Això s'expressa espontàniament en els marges regionals. D'aquesta manera, malgrat les demarcacions interregionals, els de Castellnaudauri van a Tolosa de Llenguadoc i no a Montpeller. Els de Millau van a Montpellier i no a Tolosa. Des d'Agèn es va a Tolosa i no a Bordeus etc. Si des de fa poc, perquè s'ha imposat a la Cerdanya una lògica transfronterera renovada, un va de Fontromeu a Puigcerdà, des de Perpinyà un no s'orienta cap a Barcelona sinó cap a Montpeller. Perpinyà els és gairebé equidistant, però fins ara tot ha estat massa complicat. L'únic rush massiu es produeix cap la ciutat-hipermercat de La Jonquera, que demostra que es pot desenvolupar la microescala.

Convertir-se en regional

Sentir-se una identitat regional suposa que els «regionals» es coneguin, tenint una durada suficient de convivència, i que aquesta, més enllà de la restricció, sigui acceptada, la qual cosa exigeix una concepció reticular i federativa més aviat que un lideratge exterior, de tipus metropolità i centralitzador. Aquesta ordenació territorial harmoniosa s'oposa a una reagrupació operada amb una espasa, tal com ho il·lustren a França les reformes del mapa judicial, del sistema hospitalari i dels pols universitaris. La lògica de la concentració de les competències, així com dels estalvis d'escala, s'ha d'imposar sense disturbis a les tendències humanes més naturals? Es comprèn millor per què no ha existit el debat sobre la regió. Millor així.

El sentit insensat de les Regions a França

Fri, 05 Mar 2010 21:00:00 +0100

Si el municipi, hereu de la ciutat, té un origen quasi immemorial, si el concepte d'Estat s'origina entre el final del segle XV i el començament del segle XVI, si el Departament data de la Revolució Francesa, la Regió sols apareix amb la disposició del 10 de gener de 1944, que va crear els Comissaris Regionals de la República, amb poders excepcionals justificats per la guerra i l'alliberament. Llur primera funció va ser organitzar la depuració. Així, la regió és una construcció jove que ha estat força temps marcada pel fracàs del referèndum sobre la regionalització -i la reforma del Senat- del 27 d'abril de 1969. Per això va caldre esperar les lleis de descentralització de l'inici dels anys 1980 perquè deixés de ser sols estament públic amb vocació especialitzada (el que ja era des de la llei del 5 de juliol de 1972) per passar a ser una verdadera institució territorial. Llavors el mapa administratiu va convertir-se en polític.

L'ambigüitat de la regió ve d'aquesta distribusió territorial: la creació dels "departaments" ja havia permès girar la pàgina de la composició en províncies de la França d'Antic Règim. Ara bé, recrear en nom d'aquesta nova ordenació - que havia de servir per combatre les malifetes de la centralització - i fabricar entitats situades entre el departament i l'Estat, no arriscava fer ressorgir aquelles antigues províncies? Clar que i ha sols 21 regions en lloc de les 39 Províncies del Regne de França. La pregunta es refereix menys a la ressurgència d'un monarquisme romàntic que a l'aparició d'un poder local que vindria competir amb el poder central (aqueix objectiu va ser combatut de la Revolució, que va justificar el nombre important dels departaments, per tal d'engrunar el territori estatal francès, que d'aquesta manera no podia entrar en conflicte amb el poder executiu).

Des de llavors, amb la regió es juga de nou aquesta part tan francesa que oposa els jacobins als girondins, el centralisme estatal a la descentralització regional, que dura des de fa tan temps com França existeix, ja que aquest debat va néixer amb l'afirmació del poder reial a través de l'absolutisme. Aquí sorgeix el malestar regional, que teòricament ha de resoldre la descentralització, però aquesta desenvolupa una nova centralització.

La regió, expressió de la descentralització

França, a diferència d'Espanya per exemple, no ha tingut períodes successius de centralització i de descentralització. Al contrari, l'obra unificadora i centralitzadora empresa pels Reis ha estat accentuada per la Revolució i l'Imperi, i s'ha perpetuat al fil de les Repúbliques i altres governs fins al dia d'avui. Per això, no és cap casualitat si la idea d'ordenació territorial, preludi a la descentralització, és menys vista, compresa i imaginada com l'aparició d'una poder local real, que com una manera de solucionar els inconvenients del centralisme. En aquest cas ens quedem palplantats en la perspectiva revolucionària traçada per Thouret sobre la creació dels departaments: «Temem doncs establir cossos administratius, prou forts per intentar resistir al cap del poder executiu, i que es puguin creure prou poderosos perquè els falti impunement submissió a la legislatura. Els membres d'aqueixos cossos ja seran molt forts per llur caràcter de diputats escollits pel poble; no afegim a aquesta força d'opinió la força real de llurs masses. ». Aquesta idea continua vigent actualment, com ho fa palès l'exclusió massiva dels candidats fidels del Senyor Georges Frêche decidida per la direcció del Partit Socialista a París, el febrer de 2010.

La província despectiva

París governa, França segueix. Les paraules mateixes tradueixen la situació: el provincianisme és un terme despectiu que té a la vegada et costat antiquat d'aquell que vol fer com si pogués, sense aconseguir-ho del tot. Passa igual amb el regionalisme, que desprèn arcaisme i rebuig a la modernitat, incloent-hi la globalització. Aqueix aspecte pejoratiu perdura, com ara quan un prefereix anomenar-se "locavor" més aviat que defensor dels productes d'aquí. A tot preu cal esborrar el que pot recordar la «província» o el fet « regionalista », i cada capital regional s'emmiralla amb la imatge de La capital. D'aquesta manera, Montpeller somia en ser el París mediterrani, llenguadocià com a mínim, i, tenint ja la rèplica de l'òpera Garnier parisenca, els Montpellerencs adopten actituds parisenques evocant problemes similars (transport, estrès, sobrecàrrega de feina, et cetera.) oblidant que tot plega passa a escala de llur ciutat. Tenint en compte aquest comportament no ens podem sorprendre que el debat sobre la identitat nacional francesa en cap moment no s'ha parlat de les identitats territorials, en les quals es trobaria tota la polèmica de la denominació de «Septimània».

La regió genera un nou centralisme

Així és com les regions s'han desenvolupat simulant l'Estat central. Si totes les capitals regionals s'han desenvolupat més o menys en detriment de llur perifèria (excepte quan el President de Regió n'era fill), unes quantes fins tenen el vici d'afirmar ser el laboratori local del que el President de Regió podria fer a França quan (o si) un dia fos President de la República. Per això cal que el personal polític local tingui pretensions estatal per interessar París, la qual cosa és infinitament escassa, ja que es considera el càrrec electe no-parisenc com un jugador de segona divisió, fins i tot de tercera regional.

La dicotomia ja no rau entre la Capital i les Províncies sinó entre els centres regionals urbans i els departaments rurals. El que s'ha traslladat no és el centre de decisió (París continua sent la capital des d'on surten totes les decisions i, llevat d'algun cas aïllat, el diputat menys carismàtic de l'Assemblea estatal sempre tindrà més èxit i reconeixement que qualsevol dels consellers regionals) sinó el punt d'inflexió de la rivalitat entre la vila i el camp. L'efecte d'això és un increment de les tensions ja que, sent més a prop, és més visible la diferència de tracte.

Una campanya política que es defineix com a "regional"

El què passa al Llenguadoc-Rosselló, on l'arbitratge ve d'amunt i on tots els caps de llista, amb una preocupació d'igualtat, tenen llur moment de gloriola parisenca passant pels canals estatals i tenen la consagració del més parisenc d'aquests, Canal+, és revelador. Aqueix ressò estatal ofert à una campanya 2010 que es defineix com a regional, s'ha de posar en paral·lel amb el fet que els «candidats majors» a l'elecció són del departement de l'Erau, quan no són directament montpellerencs. Hem substituït la reproducció de les elits parisenques per la reproducció dels edils regionals. Els «Emperadors de peus petits » ja no són els Prefecte, des de fa força temps, però aquesta imatge sembla que agrada a un munt de Presidents regionals que s'imaginen August tot i ser només Pompeu.

Montpeller vampiritza la perifèria

Partint d'aquest punt ja no es tracta d'un París allunyat per a qui tot França hauria de treballar d'un Montpeller proper i d'un Tolosa de Llenguadoc veí que vampiritzen els recursos de les zones rurals més o menys llunyanes. Continua oberta, però, la pregunta del finançament de les regions a què agrada tenir despeses sumptuàries (comunicació desbordant, palaus regionals esplèndids, reclutament pletòric de funcionaris territorials, et cetera.) però la procedència dels impostos continua sent d'àmbit estatal - el pagament és ben centralitzat a Lille. Aquest esquema es manté amb una centralització subterrània i silenciosa, tremendament eficaç, ja que afecta la mateixa gestió fins i tot de les col·lectivitats territorials. Sobre aquest tema, la desaparició de la taxa professional té un sentit significatiu, ja que l'Estat es fa càrrec de la compensació de la manca generada.

És per què la discussió actual sobre la reforma de l'organització territorial mereix retenir més l'atenció del conjunt dels ciutadans quan ben fins i tot l'assumpte|subjecte seria tècnic. En efecte, el que és en joc, aquí, és l'esdevenir de la nostra ciutadania : serem un individu de cara a una administració estatal treta la responsabilitat ella en el joc europeu, un assumpte|subjecte pres en una xarxa complexa de servituds en benefici d'un potentat local reprenent-se amb la féodalité, o un ciutadà podent prendre una part activa en les deliberacions que el concerneixen a un nivell permetent-li de no ser no més que|que un administrat i prou clar per ser conscient dels seus drets i dels seus deures?

Gaza, Berlin, Perpignan : les plus grands murs sont invisibles

Fri, 26 Feb 2010 10:52:10 +0100

« Quand il entendit le son de la trompe, le peuple poussa un cri de guerre formidable et le rempart s’écroula sur lui-même. » (Jos 6 20). C’est ainsi que Josué eut la faculté de remporter la ville de Jéricho que Yahvé lui avait livrée ; il put, de la sorte, libérer le souffle prisonnier de cette cité cananéenne, première de la terre promise. Si la destruction d’un mur est symbole de libération, son érection est l’image d’une barrière entre deux mondes : de la muraille de Chine et du mur d’Hadrien, au mur/frontière entre les Etats-Unis d’Amérique et le Mexique en passant par le rideau de fer (matérialisé par le mur de Berlin), tous sont l’image de la partition entre le monde civilisé et le monde barbare, le bien et le mal, le paradis et l’enfer. Tous ont le même rôle : se prémunir d’un danger, se protéger d’une invasion.

Barbarie extérieure et intérieure

Toutefois l’image du mur s’est renversée : au lieu de cantonner le barbare à l’extérieur de l’Empire civilisé qui tend à se développer, donc d’être tourné vers l’extérieur, le mur s’est, en quelque sorte, tourné vers l’intérieur et devient l’image de la forteresse assiégée. Ce n’est plus la limite périphérique d’un centre en extension, en expansion, c’est la frontière avec un extérieur menaçant qui met en péril un centre qui se resserre, qui diminue. Alors que, dans le passé, les barbares étaient appelés à se civiliser ou à disparaître au loin, de nos jours, l’image du mur nous renvoyant à la forteresse assiégée nous renvoie l’image d’une civilisation repliée sur elle-même tremblant de la généralisation de la barbarie qui la menace de l’extérieur, voire de l’intérieur.

Mur anti-attentats

L’image même de ce renversement réside toute entière en ceci : le Peuple qui, en des temps bibliques, faisait s’effondrer les murs qui enfermaient le souffle, ce même Peuple, de nos jours, bâtit un mur pour se protéger contre des attentats. Ce qu’il faut voir ce n’est pas, par un raccourci de l’histoire bien trop rapide, que l’agresseur d’une époque mythique devient l’agressé d’une époque historique, mais que ce contre quoi il s’est battu a intégré, petit à petit, ce qu’il est devenu : de l’expansion au repli, de la mission divine qui appelle à la mise en danger à la mission temporelle qui demande plus de sécurité.

Nous revivons, plus ou moins inconsciemment, l’image de la destruction de Jéricho, du sac de Rome, du pillage de Byzance etc. Cela va plus loin encore que l’idée répandue de décadence de l’Occident ; c’est, peut-être, le signe annonciateur de la fin d’un cycle, de la disparition d’une civilisation (la notre) qui se ferait avec plus de fracas, du moins pour nous, que la chute de l’Empire d’Occident. A défaut de voir régner le socialisme voulu par quelqu’un comme Cornélius Castoriadis, par exemple, nous subissons la barbarie ; mais quelle barbarie si ce n’est la notre, incapables que nous sommes de dompter et de dominer notre hubris, cet orgueil démesuré de l’Homme qui le conduit immanquablement à sa chute.

Si nous aimons tant nous enivrer de la chute des murs, du renversement des barrières, s’il nous plait tant de commémorer leurs anniversaires (du bicentenaire, en 1789, de la Révolution française, qui aurait abattu les murs séparant les ordres sociaux, au vingtième anniversaire de la chute du mur de Berlin, en 2009, qui aurait marqué la fin du communisme), c’est peut-être pour mieux se cacher les murs qui nous entourent et qui continuent de se construire de manière visible ou non.

Les murs visibles

Comment oublier la matérialisation des frontières entre les hommes à l’heure où les marchandises doivent pouvoir s’échanger sans entrave ? Il s’agit d’une réponse à la peur : peur de la pauvreté (d’où le mur entre les USA et le Mexique), peur de la violence (d’où le mur entre Israël et la Palestine et son frère : le nouveau mur en acier, financé par les américains, entre l’Egypte et la bande de Gaza permettant tout à la fois de lutter contre l’immigration africaine en Israël et pourrait être le préambule à une nouvelle offensive israélienne contre Gaza) ; mais ce qui se fait au niveau des Etats se vit et se voit au quotidien : de plus en plus de zones résidentielles sont clôturées pour permettre à leurs habitants de rester entre soi et laisser au-dehors les dangers de la mixité sociale.

Ce qu’il y a de frappant dans cela est le passage quasi sans transition du kibboutz au mur : de l’utopie socialiste d’un monde nouveau à la réalité d’un Etat en état de siège (ce qui pourrait rendre compte de la polysémie du terme « sionisme » d’ailleurs : possibilité d’être ce que l’on est chez soi ou nationalisme exacerbé ?). Mais un lien unit ces deux positions extrêmes : la volonté de rester entre soi, la volonté de se préserver en partageant une expérience collective quitte à se replier sur soi-même (sans trop savoir ce qu’est ce « soi » d’ailleurs . Au fond, qu’est-ce que l’identité ?). Mais si les murs nous protègent de l’autre, qu’est-ce qui peut nous protéger contre nous-mêmes ? Chacun n’est-il pas à lui-même son pire ennemi, son ennemi le plus intime qui connaît toutes ses failles, toutes ses faiblesses, tous ses renoncements ?

La bonne société choisit ses murs

Cet enfermement volontaire, dans lequel nous nous retrouvons entre, nous conduit à une acceptation tacite de l’enfermement, à la généralisation de l’univers carcéral dans toutes ses composantes qui vont de l’infantilisation (par la perte d’une partie de notre liberté ainsi que de notre responsabilité) au panoptisme (l’acceptation de la surveillance, voire sa demande, où la caméra remplace l’œilleton). Nous assistons à l’opposé du grand renfermement du XVIIème siècle : ce ne sont plus les pauvres et les anormaux qui sont parqués dans quelques endroits par la « bonne société », mais c’est cette bonne société contemporaine qui se parque dans quelques ghettos choisis.

Ce repli défensif s’associe souvent avec la frustration d’une expansion impossible, de la non reconnaissance d’une autorité qui devrait être reconnue avant même d’être connue ; un peu à l’image d’Israël qui s’enferme dans des murs en rêvant de devenir la puissance biblique qu’elle aurait dû être. (« Or Dieu se fit voir à Jacob une nouvelle fois à Louza, lorsqu’il arriva de la Mésopotamie de Syrie, et Dieu le bénit. Et Dieu lui dit : ‘‘Ton nom est Jacob ; tu ne t’appelleras plus Jacob, mais Israël sera ton nom.’’ Dieu lui dit : ‘‘Je suis Ton Dieu ; croîs et multiplie-toi ; des nations et des rassemblements de nations viendront de toi, et des rois sortiront de tes reins. Et la terre que j’ai donnée à Abraam et à Isaac, je te l’ai donné ; elle sera à toi et je donnerai cette terre à ta descendance après toi. " Gn. 35 9-12).
Nous retrouvons là le choc entre une Histoire universelle et les histoires particulières, entre l’histoire d’un peuple (les Hébreux : les émigrants descendants d’Abram) et celle d’un Etat (Israël fondé en 1948). Cela transparaît dans l’impossibilité pour cet Etat de connaître sa capitale : Tel-Aviv pour la communauté internationale (à l’exception du Costa-Rica et du Salvador), Jérusalem selon l’Etat d’Israël.

Mais les murs, aussi haut soient-ils, n’assurent jamais la victoire ; cela est connu depuis Troie, qui fut prise par la ruse d’Ulysse, jusqu’à la ligne Maginot rendue inutile par l’audace allemande. En revanche, les murs invisibles sont beaucoup plus efficaces dans les faits.

Les murs invisibles

Bien entendu, les murs physiques ne font que concrétiser les murs psychologiques, les préjugés que nous pouvons tous avoir (de la dangerosité du pauvre Mexicain au fanatisme du terroriste Palestinien). Mais ce n’est pas de cela dont il est question ici. Pas même des barrières mentales qui peuvent exister après l’abolition de barrières physiques comme ce put être le cas dans le sud des Etats-Unis d’Amérique après l’abolition de l’esclavage et celle de la ségrégation ; le sujet qui se développe dans un parc humain donné absorbe, d’une certaine manière, ce pourquoi il s’est replié sur lui-même et revendique cela comme étant sa différence qui doit être respectée en tant que telle (c’est pourquoi le politiquement correct est né dans les milieux anti-anti-racistes).

Ces langues qui isolent

Ce dont il s’agit, à présent, c’est ce mur de la langue contre lequel on peut se heurter quotidiennement dans les Pyrénées-Orientales, de par une situation excentrée et frontalière. Il convient, avant tout, d’évoquer que la non connaissance, le cas échéant, d’au moins une langue officielle d’un pays, devrait être la condition de bon sens pour vivre dans ce pays. Comment, en effet, se faire comprendre des autorités et avoir la possibilité de faire respecter ses droits s’il y a une impossibilité de connaître ces droits ? L’intervention du traducteur ne devrait être là que comme un soutien pour apprécier les subtilités de la langue.

Notre idée n’est pas d’opposer des langues, mais de voir comment, au lieu de favoriser la communication, elles peuvent isoler. De ce point de vue, l’exemple du catalan est marquant.

La IIIème République, laïcarde et jacobine, a eu pour slogan bien connu en Pays Catalan : « Parlez français, soyez propres. ». Il est de bon ton, dans certains milieux, d’oublier ce fait et de ne retenir que ce méchant roi de France, Louis XIV, qui, par un édit de 1700, aurait empêché aux gentils Roussillonnais de parler leur bon catalan ; cela est faux puisqu’il s’agit en réalité d’une mesure (que continuera son successeur Louis XV en 1753) qui vise à l’utilisation du français pour les actes publics – il ne s’agit aucunement de changer la vie des habitants de cette Province en les obligeant à parler différemment, ce que fera ultérieurement la République dans son souci d’uniformisation du citoyen. Par ailleurs, cette mesure n’est pas isolée : elle s’inscrit dans un cadre général qui débute en 1621 avec le Béarn ; il ne s’agit en réalité que de la continuation et de l’application de l’ordonnance de Villers-Cotterêts, prise le 10 août 1539 par François Ier, prescrivant la rédaction en « langage maternel français » afin d’éviter toute ambiguïté ou incertitude des arrêts. Dès lors, il convient de voir dans l’utilisation du français non pas une politique linguistique imposée par la France (ce qui serait commettre un important anachronisme) mais l’affermissement du pouvoir monarchique dans l’unification de l’institution juridique.

Cet hygiénisme moral servait, entre autre, un impératif d’efficacité : pouvoir transmettre, au front, les ordres en une seule langue compréhensible de tous ; cela permettait, au surplus, d’éradiquer certains foyer réfractaires au progrès pour ne pas dire réactionnaires (la IIIème République, qui ne devait être qu’une transition avant la majorité du prétendant au trône de France, a été portée sur les fonds baptismaux par les monarchistes avant qu’ils ne se fassent éliminer).

Sur l’identité nationale française

L’entrée en matière sur l’usage exclusif du français a été amplifiée beaucoup plus tard par la loi du 4 août 1994 relative à l’emploi de la langue française dont le premier et le deuxième alinéa du l’article premier disposent : « Langue de la République en vertu de la Constitution, la langue française est un élément fondamental de la personnalité et du patrimoine de la France. Elle est la langue de l'enseignement, du travail, des échanges et des services publics. » ; Cela pourrait servir de base à une réflexion sur l’identité nationale française. Toutefois, cette loi a moins été prise pour lutter contre l’usage des langues régionales que contre le recours abusif à l’anglais ; à ce titre, nous trouvons confirmation de cela au travers de l’article 75-1 de la Constitution, qui dispose : « Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France », au point qu’il existe une Délégation Générale à la Langue Française et aux Langues de France, dépendant du ministère de la culture, donc de Paris. Sont considérées les langues de France et non les langues régionales (métropolitaines et ultramarine), la distinction n’est pas neutre puisque sont, ainsi, intégrés : l’arabe dialectal, l’arménien occidental, le berbère, le judéo-espagnol, le romani et le yiddish. De la sorte la République ne renoue pas avec la grandeur de la France via la richesse de ses provinces, mais prend acte de la déconstruction d’une image dans un égalitarisme stupéfiant niant une Histoire au profit de diverses lectures plus ou moins partisanes.

Ici, il convient de rappeler que la loi de 1994, prise à l’initiative du Ministre de la culture de l’époque, Monsieur Jacques Toubon, n’abroge en aucune façon la loi Deixonne du 11 janvier 1951 relative à l’enseignement des langues et dialectes locaux qui tend à préserver le patrimoine régional de la France, et donc à ce titre, l’apprentissage de la langue, de la littérature et du folklore Basque, Breton, Occitan et Catalan ; une loi en 1974 sera prise pour le Corse, en 1981 pour le Tahitien, en 1992 pour le Mélanésien et en 2006 pour le Gallo, le Francique et l’Alsacien).

Le français face à Twitter

Il n’en demeure pas moins qu’aux termes de la loi de 1994 : « Toute inscription ou annonce apposée ou faite sur la voie publique, dans un lieu ouvert au public ou dans un moyen de transport en commun et destinée à l'information du public doit être formulée en langue française. » – peu importe d’ailleurs que les règles de la langue française soient respectées, après tout qui s’en soucie à part quelques vieux grigous qui font encore attention au genre (et oui, « après-midi » est masculin alors qu’ « espèce » est féminin), portent un soin particulier à la concordance (« après que » est suivi de l’indicatif puisque ce qui arrive est certain alors que « avant que » implique un conditionnel), luttent vainement contre les barbarismes les plus courants (« suite à » n’est pas français et ne saurait remplacer « à la suite de », tout comme « par contre utilisé » pour « en revanche » ou « au contraire ») et, à l’écrit, vérifient les accords ? Nous sommes à l’heure de l’efficacité, de la réactivité, des SMS et de l’information délivrée en un minimum de caractères via Twitter.

Le catalan sans statut

Après tout, pourquoi pas, mais alors il faudrait, pour être conséquent, trouver ce relâchement acceptable à l’égard de notre langue territoriale : le catalan. La guéguerre débute ici avec la question : la langue qui se parle dans les Pyrénées-Orientales est-elle le catalan ou est-ce du « roussillonnais » ? De façon abrupte, elle pourrait être traduite par : est-il question d’une langue à part entière ou est-ce un patois ? En effet, le catalan est une langue reconnue par la Constitution espagnole et, du fait de l’existence de l’Etat andorran, il s’agit même d’une langue reconnue au plan international puisqu’il s’agit d’une langue officielle ; alors que le catalan dans sa modalité du Nord, tout comme le breton, le corse, le savoyard et tant d’autres dialectes « français » ne bénéficient d’aucun statut.

Cela n’est pas neutre ; il n’est qu’à apprécier l’évolution réalisée du Statut d’Autonomie de la Catalogne du 23 mars 1983 à l’actuel en date du 18 juin 2006. Alors que le premier prévoyait dans son article 3 :

« 1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.
« 2. L'idioma català és l'oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol.
« 3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.
« 4. La parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció. »

Le Statut en vigueur aujourd’hui dispose dans son article 6 :

« 1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
« 2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.
« 3. La Generalitat i l'Estat han d'emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.
« 4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l'Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col•laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.
« 5. La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística. »
La reconnaissance d’un statut permet non seulement de faire valoir les droits qui lui sont reconnus, mais encore de les développer ; au point que, ici, nous avons une véritable politique linguistique en faveur du catalan qui est mise en œuvre. Mais cette question va plus loin. Le catalan tel qu’il est enseigné dans le Roussillon est le catalan standard de Barcelone. Le « roussillonnais » apparaît, de la sorte, comme un archaïsme, certes touchant et attachant, d’une langue moderne et moderne. Dès lors, la question qui semble agiter beaucoup de monde est celle de savoir si le « roussillonnais » est bien du catalan à défaut d’être du bon catalan ; la question est à poser, d’autant plus à la lecture du sous-titre du second volume du Petit dico d’aquí de Monsieur Gérard Jacquet : « Glossaire du français parlé en Roussillon » dont la première entrée est ‘‘Afram’’ et la dernière ‘‘Xò fa que’’.

Les Gitans dissimulés

Par ailleurs, il est d’usage de déplorer la perte de ce parler qui ne le serait plus guère que par quelques vieux du haut Vallespir, sorte d’irréductibles villageois retranchés dans leurs montagnes et défendant un mode de vie obsolète – à l’image d’Astérix… le Gaulois. C’est oublier qu’il est utilisé quotidiennement, constamment et maternellement par la population gitane, de tous âges, sédentarisée à Perpignan ou encore à Pia et à Millas ; cet aspect est systématiquement omis au point que cela ne peut paraître que suspect (le gitan ne se réduirait pas à la guitare et aux menus larcins, il serait aussi vecteur de l’identité locale !).

C’est peut-être ce point, qui permet de faire la synthèse de ces deux aspects : le physique et le psychologique. Nous vivons une époque crépusculaire où un mur sépare deux images que nous nous faisons de nous-mêmes ; ce mur est le présent qui se vit comme le regret d’une image de notre passé idéalisé (voire re-fabriqué) et le remord de ne pouvoir se donner les moyens de correspondre à l’image du futur que nous rêvons d’avoir.

Totalitarisme administratif

Les murs que nous construisons et dans lesquels nous vivons sont le fruit de cette double frustration – qui nous fait perdre de vue la volonté d’être qui nous sommes. Et, d’une certaine manière il ne peut en être qu’ainsi à l’allure de la mondialisation que nous vivons dans ce qu’elle participe à la destruction des communautés à échelle humaine permettant à l’Homme de se développer sereinement dans un milieu qu’il peut appréhender et dans lequel il n’est pas, et ne se sent pas seul. Rappelons-nous que le plus grand des totalitarismes naît et se développe dans le rapport direct entre l’individu isolé et la machinerie administrativo-étatique – cela ne nous est pas étranger, il suffit de se souvenir de la loi Le Chappelier qui, interdisant les corps intermédiaires (via les corporations) dans l’exubérance révolutionnaire, interdisait aux salariés le droit de se regrouper pour faire valoir leurs revendications. Il est à déplorer que, souvent, l’enfer est pavé de bonnes intentions.

"10 minuts grossos passada la mitja part, i després ens tocarà a nosaltres"

Fri, 05 Feb 2010 21:00:00 +0100

No s'ha insistit prou en el valor d'aquesta extraordinària victòria de l'equip català a l'era del professionalisme, és a dir de la pasta, dels lluentons i del preparador mental de l‘adversari. Amb el 6è pressupost del campionat, els catalans seleccionats, entre els quals molts eren principiants en aquest nivell, procedents d'un dels territoris més pobres de França, no tenien pas el cap del campió del dia. Tanmateix ho va fer i Marty va dir que ho faria. Es tractava d’un guió de partit massa après? Una actitud presumida? No se sabrà mai ben bé què va passar pel cap dels tres quarts centre de l'USAP, ni ell ho sap, però en el fons tot plegat va sonar com una confessió inconscient de la confiança absoluta, de la fe, un d’aqueixos escassos moments de creença íntegra en el resultat esperat. Allà on qualsevol equip de l'USAP hauria dubtat, aquell va creure que podia ser simplement un dels millors del món. Com sovint, aquesta revelació ve de fora, i n'hi va va haver prou que el millor jugador del món acceptés de jugar en aqueix equip, abans d'asseure's a la tribuna, perquè arribés autoconfiança i l'USAP s’alcés a dalt de l'escala. No s'agrairà mai prou a Dan Carter haver demostrat que l'USAP no el necessitava al camp per ser Campiona de França. A partir d’aquell moment, tot va ser possible, fins i tot si això no agrada als profetes de totes les capelles.

L’absència de creença fa tornar cec

L'equip perpinyanenc de l'USAP té com a característica pròpia el fet d’aplegar realment les aspiracions de «l'illa Catalunya Nord», aquest territori tallat com un lloc sagrat, amb la seua plana tancada, les seues valls i la seua muntanya mítica, de cara a la mar. Aïllat i tancat en la seua essència, aquest país pateix avui l'intercanvi generalitzat i l'economia del saber. Oblidat per París, massacrat per Montpeller, educadament ignorat per Barcelona, el país envia els seus joves en altres llocs, compta els seus aturats, els seus jubilats i els seus turistes, tot comprovant que el seu P.I.B. és més proper del d'una república excomunista d'Àsia Central que del Llemosí o de la província de Múrcia, mentre que el seu joc polític és proper de les millors repúbliques bananeres. Qui creu encara en el « País Català »? Quin català el nord podria creure encara que podria formar part de l'elit dels territoris europeus? Com en el rugby, la derrota és abans de tot moral. No s'hi creu, «És lo que hi ha», com se pot sentir a dir. Aquesta absència de creença fa tornar cec enfront dels trastorns de l'època, de les oportunitats que s'obren, dels avantatges excepcionals que atorga la pertinença a aquest territori, individual i col·lectivament. Quantes ciutats somiarien en situar-se a menys de 200 km d'una metròpoli que té una aura mundial?

«10 anys difícils, i després ens tocarà a nosaltres»

La victòria de l'USAP en la final del campionat de França de rugby va ser assimilada immediatement als èxits del Barça per part dels periodistes parisencs, mentre el setmanari «Midi Olympique» va titular simplement « Campió », fórmula que cap català del nord no hauria pogut ni pensar ni dir. Per a la premsa central, tot era evident, l'emergència europea i mundial de Catalunya i de Barcelona tenia un vincle tens amb l’encert perpinyanenc. Aqueix amalgama lògic, sorprenent per als catalans del nord, és més que una crida per assumir finalment aquesta catalanitat que fa la riquesa d'aquest petit país, sobretot que porta en si el dinamisme econòmic i la creativitat, propis de la capital, al contrari de la ruralitat del territori nord català, fins i tot si n’ha de patir la llengua propagada per Gerard Jacquet. En el fons, accedir al dinamisme econòmic per a la Catalunya del nord no seria més difícil que per a un atrevit jueu galileu imprimir mil milions de consciències durant segles. Abans de tot n'hi ha prou amb creure-hi, i que aquesta creença sigui compartida per una majoria que apreta en el mateix sentit, com els 22 catalans el passat 6 de juny. A l'abordatge dels anys 10, només s'espera el qui digui «Hi haurà deu anys difícils, i després ens tocarà a nosaltres».

Anys 10, el pitjor i el millor dels mons

Fri, 05 Feb 2010 21:00:00 +0100

Els senyals que ens envia l'actualitat, amb elements que se succeeixen i acaben segellats uns amb altres, són contradictoris. El trastorn climàtic, la tectònica de les plaques, el pòquer des de les sales de quotació, el djihad islàmic i altres maravelles que es produeixen a nivell mundial ; les manques de regularització socials, l'augment de les desigualtats i dels dèficits que es perceben en contextos ben propers, tot plegat en en temps real, constitueixen nombrosos i poderosos elements d'interferència de referències i valors als quals sem més propensos, per compensació, a agafar-nos. I aquest sentiment, exacerbat a França, de dilució en una cultura cada vegada més poc diferenciada, que comunica de manera cada vegada més obligatòria en un sol idioma, crea un neguit profund per a la ciutadania que continua amb un cervell, resistint als mitjans de comunicació tentaculars hàbilment i perversament pilotats. A tall d'exemple, els recents homenatges a l'etnòleg Lévi-Strauss, mort l'octubre de 2009, ens poden sorprendre: el discurs d'aquest centenari massa unànimement reverenciat, partidari major de la igualtat intrínseca dels homes i de llurs cultures, no concorda gaire amb les pràctiques de les potències político-econòmiques que s'han atrevit a homenatjar-lo sense límits.

L'impacte de l'horror en directe

Aquestes instàncies, direm, es complauen amb molt de gust en els enterraments de primera classe. Més enllà de l'inevitable quiquirici franco-francès, circumstancial i políticament correcte, no hi ha aquí una forma confusa i expiatòria d'un verdader reconeixement del que es contribueix a destruir diàriament? La marxa del món es resumeix en pantalles de control : «Les llumetes estan en verd», borses i llocs de treball dels traders? No hi ha res menys cert. Les pors i les tristeses, l'opressió i la misèria del món que colpeixen individus tan allunyats de nosaltres en l'espai i llurs hàbits de vida, ens els fan aparèixer, a nosaltres, individus tan poc còmodes en la nostra pròpia vida incomparablement menys incòmoda i turmentada que la llur, com germans d'humanitat per als quals s'inicien en escalada totes les formes possibles de solidaritat. És evident que el primer decenni del segle XXI haurà estat el de catàstrofes climàtiques i humanitàries que haurem recordat, més enllà de totes les tecnologies i sensacions de domini dels elements, la vulnerabilitat dels homes, sobretot pobres.

Entre la generositat i els egoïsmes

Donatius en efectiu i en material, allistaments en tasques humanitàries, manifestacions de solidaritat i col·lectes, tot plegat mai no han funcionat tan bé, en qualsevol a nivell visible, des que els televisors i Internet ens acosten, de vegades fins als límits quantitatius i morals del tolerable, dels qui sofreixen, injustament afectats per la naturala, o els homes, de vegades pels dos conjugats com a Haití. Aqueix espectacle és ambivalent ja que ens atreu, amb una curiositat més o menys malsana, i ens molesta, perquè ens remet a la injustícia dels nostres privilegiets. En l'acte de caritat revisitat, ens hem quedat a un comportament de senyores patronesses, vivint el benestar donant l'esquena de la pobresa i donant-se bona consciència durant l'estona que ens costa fer un donatiu? En un registre diferent, el fracàs de la Conferència de Copenhaguen significa molt: la lucidesa combinada amb la generositat no troba els seus límits en la preservació dels nostres interessos egoistes? El món dels anys 10 és doncs alhora el pitjor i el millor dels mons. D'una manera o altra, és d'ara endavant un món esbatanat, en el qual es poden exercir les pitjors infàmies i lligar-se impulsos humanistes de solidaritat. Amb això, continua sent i sens dubte per més temps, una ampolla mig buida i mig plena. Llancem, si ho voleu, aquesta més aviat que aqueixa a la mar.

"Hi ha tanta esperança de recuperació que no ens la creiem"

Fri, 05 Feb 2010 21:00:00 +0100

Aquest decenni, acabat prematurament el setembre de 2008 amb la crisi financera. La ideologia política i econòmica dels USA, sacsejada, fins ha afectat la part de la humanitat estalviada per la fractura digital, que aprèn a viure entre el patiment i les amenaces virtuals o reals, en una conscientització sobtada dels problemes ambientals. A la Catalunya del nord, llevat de l'equip de rugby de l'USAP, campiona de França des del 6 de juny de 2009, la dècada dels 2000 estan desertes, però existeix un ramat de projectes per entregar al 201X. L'esperança d'un renaixement és tal que les persones no s'atreveixen a creure-hi, cansades d'esperar el tren del creixement, o d'alta velocitat. Els anys 10 de la Catalunya del nord experimentaran canvis d'aparença o seran els de la reactivació real? En una societat on la "memòria viva" esborra les seqüències produïdes fa uns mesos, sols els mitjans de comunicació donen vida als llocs d'interès històric gloriós, però la Catalunya del nord no té mitjans massius. De fet, ni la seua remota indústria tèxtil, ni el Reialme de Mallorca, ni la seua embranzida econòmica de fa 100 anys no existeixen.

Misses majors i carrers buits

Si una cosa no ha desaparegut de la memòria, és la frontera, que es materialitza al Portús. No obstant això, en el decurs dels anys 10, els supermercats del Rosselló seran probablement abandonats en favor del giga-mercat de la Jonquera, on regnaran allaus de compres anònimes, impersonals, en rituals col·lectius que tranquil·litzaran les poblacions individualitzades. Passarà el mateix per als aspectes més destacats de l'any, com són les principals victòries esportives, els focs de Sant Joan, la festa de la Música i el Festival de Fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà, que atreuen milers de persones. Això serà tot, entre l'embriaguesa col·lectiva i els carrers desesperadament buits. Aquí també, com en altres llocs, l'home té la capacitat d'ignorar els seus veïns durant 350 dies abans de voludar-se en la bogeria carrinclona.

El "viure junts" continua sent possible

La implosió dels marcs socials, reforçada pels canvis de feina, les esglésies que s'estan buidant o els compromisos polítics resumits en un SMS, no impedeix pas les grans reunions. A Perpinyà, els 15.000 manifestants oposats a la línia de Molt Alta Tensió (MAT), mobilitzats l'1 de març de 2008, i les 45.000 firmes en contra de la Septimània President de la regió de Llenguadoc-Rosselló, Georges Frêche, el 2005, han demostrat que a desgrat de l'individualisme pot haver-hi noves maneres de ser en la societat, entre la llibertat del no-compromís i la responsabilitat. Avui en dia, la consciència col·lectiva portada per Internet, sobretot a través de la xarxa Facebook, revela possibles relacions noves. D'altra banda, també són virtuals, en la forma però no en els fons, els missatges de Cap d'Any dels càrrecs electes amants dels aplecs populars, com els de Jean-Paul Alduy en nom de la mancomunitat Perpinyà-Mediterrània per a aqueix any 2010.

Transport: Retorn al futur

En 2020, gràcies al teletreball, l'escassa mobilitat de les persones grans i una alta taxa d'atur, l'aglomeració del Rosselló certament haurà resolt els seus problemes de transport basant-se en solucions sorgides fa 100 anys. El juliol de 1910 es va inaugurar la línia de tren entre Vilafranca de Conflent i Montlluís, per tal de "desenclavar" la zona de la Cerdanya, i ara, al desembre de 2010, s'obrirà el TGV Perpinyà-Figueres, esperant el Barcelona-París d'ací 10 anys, per mor de desenclavar... la plana del Rosselló! De la mateixa manera, el tramvia del Rosselló, tancat el 1954, pot realment tornar a funcionar passat el 2020. I el molt modest aeroport de Perpinyà del 1910, propulsat poc després pel servei de Correus aeris, podria recuperar protagonisme 100 anys després, gràcies als vols transatlàntics de baix cost si l'aeroport de Girona no se'ls engoleix pas tots. Sense cap preparació psicològica realitzada per les autoritats, però, els nord-catalans, col·locats, com sempre, en múltiples configuracions geogràfiques competidores entre si, s'hauran d'inventar necessàriament unes representacions de l'espai, fins del temps, si no volen quedar estabornits per uns canvis més soferts que no entesos.

Catalunya del nord 2050: ficció d'una dictadura de l'autèntic

Fri, 08 Jan 2010 21:00:00 +0100

A què s'assemblarà la Catalunya del nord el 2050? Lluny dels grans centres industrials desertats per poblacions abandonades a llur trista sort, els governants, incapaços de limitar els cataclismes ecològics encadenats, delegaran llurs competències a Microestats. Cap al 2035 neixerà un nou protectorat nord-català. L'Homo Catalanicus, enganxat al Pirineu, darreres muralles naturals parcialment preservades, s'adaptarà als canvis polítics i climàticsa través del redesenvolupament intensiu del conreu d'hortalissa, observat arran de la pujada del nivell de les mars i la inversió massiva del Principat d'Andorra en les tecnologies de punta a la Cerdanya. El turisme enològic i el conservadorisme progressista portaran signes de renaixença regional.

Degustació de vi en globus dirigible

La tristor engendrada pel final de l'Europa comunitària i la guerra civil dels anys 20 han incitat la gent a retrobar valors essencials, com ara compartir bons productes de la terra en el medi natural. Preocupats per proposar estades als qui han arribat massivament, després de l'explosió de les centrals nuclears de Dampierre i Paluel el 2025, o que travessen el continent per accedir a la nova federació euromediterrània, els catalans de Nogent i del Nord francès proposen excursions gastronòmiques i fan descobrir paisatges. Gràcies als glubus dirigibles d'última generació produïts en massa després de l'última crisi petroliera, es pot fàcilment accedir a la plataforma transportada per helicòpter a Vilafranca de Conflent, visitar la fortalesa o la badia de Polilles, amb un panorama únic sobre les calanques de la costa.

«Casta de productors biològics»

Amb loenoturisme, els habitants del New País Català no s'han equivocat i van desenvolupant l'ecologia, la gastronomia i el respecte a la naturalesa. La casta dels productors biològic respon al catàleg de condicions del governador de Perpinyà, que vigila de prop l'impacte del consum sobre l'àmbit natural. La regió contempla tantes zones magnífiques com productes de consum de qualitat. L'aglomeració de Perpinyà-Girona és d'ara endavant situada a una hora en monorail subaquàtic, i a dues hores en globus dirigible, de totes les capitals nord-africanes. De matí, podeu pujar a un minicigar inflat amb heli, acompanyats per un guia-sommelier. Aquest us pot fer descobrir la seua regió a través dels seus productes autèntics. En el programa consten visites de finques vitícoles, degustacions i passejades en llocs que us deixaran bocabadats. Al món existeix un lloc millor que el Coll de Banyuls, per tastar vi de proximitat, amb algunes anxoves en escalivada, pescades a Argentina i envasades a Cotlliure?

La mar torna a la plana del Rosselló

Després de l'ecoturisme, les nanotecnologies subministren el major nombre de llocs de treball del pol econòmic del comtat de Cerdanya. Per tota la plana de l'alta muntanya es troben granges Hi-Tech especialitzades en la producció d'aeromotors per a particulars i en la construcció dels nostres famosos dirigibles catalans. Aqueixos aparells, produïts pel gremi dels comerciants de Perpinyà, recorren el món per portar passatgers i mercaderies. Amb un retorn prefigurat des de 1980 per la multiplicació de les basses municipals i dels llacs, la mar ha recuperat drets històrics a la plana del Rosselló. El mono jet-foil és el mitjà de transport per excel·lència: per enllaçar Mallorca amb el port de Ceret, la solució ideal és vorejar els pobles d'ostreïcultors de Sant Genís de Fontanes, Sant André de Sureda i Nou Argelers, fent cabotatge al peu de la cara Nord del massís de l'Albera.

Visats especials per a treballadors emigrants

Immutable trànsit migratori del Sud del Nord, la nova frontera administrativa és instal·lada als contraforts de les Corberes. Per als europeus temeraris que assoleixen travessar la zona prohibida, el pas és fa amb força dificultats. A la Narbonesa, uns empresaris africans en seleccionen alguns que resulten traslladats directament cap a Alger o Màrraqueix gràcies als visats especials per a treballadors emigrants. Mestres dels aires i de les mars, proveïdors de productes de luxe i especialistes dels intercanvis transmediterranis, els catalans del nord recuperen un passat gloriós i es posicionen com a interlocutors multilingües privilegiats entre Europa i l'Àfrica.

Ficció d'una Catalunya del nord incorporada a Catalunya el 2043

Fri, 08 Jan 2010 21:00:00 +0100

La pregunta "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea" formulada a través de referèndums als habitants de la Catalunya del Sud el 2009 i 2010 precedeix eleccions parlamentàries, aquesta tardor, amb rerefons de suggeriments sobiranistes. L'eventualitat d'un allunyament del Regne d'Espanya, sota la forma d'una república, al fil del darrer decenni ha deixat de ser una idea estrafolària i s'ha convetit en un guió imaginable, entre altres, com l'adveniment d'una Espanya federal. Al territori català de França, la incidència d'un Estat català seria evident i problemàtica, ja que aqueix extrem Sud francès, extrem Nord de la Catalunya històrica, palesa esquizofrènies amb la multiplicitat dels seus noms: "Pyrénées-Orientales" (única denominació oficial), "País Català", "Rosselló", "Catalunya Nord", "Catalunya del Nord".

Interessos econòmics concrets

El gag de la Ràdio Televisió Belga, la RTBF, que va escenificar, al desembre de 2006, una partició de Bèlgica, amb Valònia per un costat i Flandres de l'altre, va despertar un camp de possibles. A Europa, mentre que l'Escòcia autònoma s'ha compromès en un procés cap a la independència, després de 300 anys de pèrdua de sobirania, s'imposa una constatació que també val a la Catalunya del Sud. Senzillament, les línies divisòries en l'opinió ja no oposen fanàtics, partidaris o opositors d'una independència forassenyada, sinó estratègies econòmiques divergents, acompanyades per estructuracions territorials apropiades. Les proclamacions d'independència semblen ara estalviades de càrregues emocionals, com ho ofereix l'exemple dels Estats bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, sobirans des de 1991, fins a una possible sobirania de la Nova Caledònia francesa, pels volts de 2020. Els nous Estats, concebuts en funció de viabilitats econòmiques, podrien així resultar de senzills ajustos tècnics validats per la Unió Europea. Aquesta, federal i proteccionista, a terminis pilotada per un sol president, decisionari, afavoriria sense sentiments les seues eficàcies internes per augmentar la potència general, forçada per la pressió econòmica mundial, en particular asiàtica.

L'atroç suplici de la decisió pròpia

La pèrdua de sobirania dels vell Estats-Nacions, afavorint una descentralització dels poders en substitució de la descentralització, pot suggerir una autonomia, a la manera europea, de les 22 regions franceses, que les ments franceses actuals confondrien massivament amb la independència, ja que "autonomie" i "indépendence" són sinònims en la llengua francesa, sobretot popular. En aqueix esquema sorgiria la problemàtica d'una Catalunya del Nord sota influència de Llenguadoc, però atreta i qüestionada, en les realitats més anodines, per "retorn" de la Catalunya del Sud. Provocat i qüestionat, el departament dels "Pyrénées-Orientals" hauria doncs, en un suplici atroç, de determinar el seu futur, com un mainatge ja major d'edat, quan s'atansarien els 400 anys de la seua annexió pel Regne de França (1659-2059). Caldria decidir, tot i que la història, que mai no ha predisposat els habitants d'aqueixos "comtats" del Nord a imaginar-se un esdevenir propi, ha segellat en el marbre el concepte de tutela obligatòria.

2050, una Catalunya del Nord convalescent i independent

En aquest punt, en la ficció arriba una regió "País Català", necessària després de la desaparició dels departaments francesos, cap a l'any 2017, i el divorci, cap al 2020, de la regió Llenguadoc-Rosselló, que reprodueix el centralisme parisenc a l'escala montpellerenca. La tant esperada obertura, el 2013, de la Línia TGV Perpinyà-Barcelona-Madrid, acceleraria la separació entre els vells catalans de soca-rel, acostumar a esperar, i els nous Catalans, lliures de rancors identitaris. Aquests, d'ara endavant dotats d'arrels, s'atrevirien a votar "Sí" a un referèndum, fomentat cap al 2043 per la Unió Europea, per a la reincorporació del Nord a la Catalunya del Sud, aquesta mateixa transformada en Estat el 2022. La Catalunya global, amb un P.I.B. passat del 4t al 6è rang europeu amb l'arribada de la part Nord, fomentaria una nova insersió mental per als catalans del Nord. L'ex-Pirineu Oriental hauria d'assumir llavors un passat francès, retrobar-se una vocació mediterrània, rompre una mecànica de custòdia que reemplaçaria París per Barcelona, tot aprenent, finalment, a dialogar amb París i Barcelona.

Ficció 2050: la Catalunya Nord es converteix en una Califòrnia europea

Fri, 08 Jan 2010 21:00:00 +0100

Tinc llàgrimes als ulls aquesta tarda. No hi veieu res trist, com un podria ser trist amb una horabaixa suau com la d'avui, al terrat del nostre estimat Castellet, últim vestigi d'una època remota. Tot és calma i bellesa. Sols el xiulet d'algunes orenetes puntua el temps que passa, ja que aquí, a Perpinyà, ja fa molt temps que el mític rellotge de Ducommun ja no desgrana els quarts. No hi veieu tampoc cap sentimentalisme de l'avi emocionat perquè veu els seus néts que estan jugant per aquí, davant d'ell, i contempla aquesta ciutat que ha canviat tant. Si les ganes de plorar m'abracen és perquè vegi la sort que tenen aqueixos mainatges de créixer aquí, a la Catalunya Nord, en aquest 21 d'abril de 2050.

Em costa comprendre com determinada gent, com petits Isocrate, volen idealitzar el passat, fins si l'han de recrear íntegrament, abans de plorar l'esplendor perduda d'una glòria imaginària. Hem estat temptats per això. Una Ur-Catalunya, que mai no ha existit, i que hauríem hagut de reconquerir. Jo que aviat faré 80 anys, que he conegut la vida «abans», us puc garantir que la nostra edat d'or es troba per davant de nosaltres.

Al límit de la insurrecció

Al començament d'aquest segle XXI, la crisi econòmica i financera va fer estralls, però van ser poca cosa comparat a la crisi social i ecològica que va prosseguir. Tornant-hi a pensar, el títol d'aquell editorial de l'època, que tenia alguna cosa messiànica, aleshores ens va fer riure força: «El més dur ha passat, el pitjor està per arribar». De fet, arran de la crisi econòmica, uns fenòmens climàtics i geològics majors van fer passar l'aiguat d'en 40 per un plugim refrescant. Perpinyà es va convertir en un port, mentre que la majoria de les grans ciutats costaneres, de Nàpos fins a València, van quedar destruïdes i no permeten cap establiment durable.

Aquest xoc va ser duplicat amb el final del carburant fòssil que va provocar l'esfondrament brutal del que quedava d'economia. L'atur progressava de manera fulgurant, els poders públics treien feines increïbles per alguna cosa que se semblés a l'ordre. Ens trobàvem al límit de la insurrecció i del pas cap a aquell estat salvatge que fa amb l'Home un llop respecte als seus semblants. Ara bé, es temia que passaria el pitjor, i això no es va produir.

2015-2045, Les «Trenta treballadores»

Ha faltat poc perquè Catalunya sortís del mapa. Tanmateix, amb una casualitat positiva, la dinastia que continuava al poder en aquell temps va aconseguir recursos per a la reconstrucció per a la nostra vila i va assolir la classificació de tot el territori en una «zona d'ajuda i d'acció prioritàries». Va ser el seu darrer acte. Tenint en compte l'amplitud dels reptes que es materialitzaven davant nostre, són les forces vives del país qui van propiciar la seua nova embranzida. Certament, els fons estatals i europeus permetien desenvolupar activitats de producció d'energia neta, però el retorn de la inversió dels grans parcs eòlics i de les fàbriques maremotrius sols s'hauria de manifestar ara. Hem aconseguit mantenir l'activitat agrícola tradicional de la conca mediterrània, basada en el blat, l'oliva i la vinya, i hem desenvolupat tota la indústria de transformació d'aqueixos productes. Però amb tot plegat no se'n feia prou.

Els Xinesos salven l'economia

La verdadera revolució ha estat feta possible per la intervenció activa de la comunitat xinesa que, en el transcurs dels anys, no ha deixat de créixer. Veient que els resultava possible invertir al nostre territori, dotat d'una mà d'obra més barata a conseqüència de la nostra classificació en ZAAP, la Xina ha impulsat les primeres plantes especialitzades en la fabricació dels objectes nano, ràpidament acompanyades per una activitat d'investigació i desenvolupament. Això ha generat un menester de cervells que ha permès la reorganització de la Universitat, més potent que com mai. Amb estratègia de compenetració, tot el teixit econòmic s'ha recomposat, permetent la millora de l'educació i el progrés de l'ecologia.

És per això que, en aquesta final de tarda, a la teulada del Castellet on els meus néts juguen tranquil·lament enfront del port de Perpinyà, estic plorant, contemplant el nostre Canigó, que sembla que ha de ser l'únic element etern de la Catalunya Nord. Estem arribant, després de moltes peripècies, a la nostra edat d'or. L'ambient és tan serè que ja puc imaginar la meua mort. Als nostres néts els tocarà escriure la continuació.

La Catalunya nord és capaç de reinventar-se?

Fri, 11 Dec 2009 21:00:00 +0100

Enmig de les salves de la modernització, enmig del debat francès sobre la necessitat d'estrènyer la cintura dels poders i dels serveis públics, ha calgut que les anomenades «col·lectivitats territorials» es juguin el futur. De fet, la llei de 1982, que va instituir les regions, sols ha fet la meitat del camí, la més fàcil, i l'apilament de les instàncies ha semblat des de llavors aberrant i dispendiós. Per tant els departaments francesos són amenaçats, doncs els Pirineus Orientals, segons el nom oficial de la Catalunya del nord, està perillant. En aquest territori, però, els límits departamentals coincideixen més o manco amb el territori català històric, que continua existint com a tal. Les immenses dificultats de dilució d'aquest tros de país en una regió que no és el Llenguadoc significa que l'empelt forçat no serà real fins que passi molt de temps.

Qui acceptaria que l'esborrin del mapa ?

L'última vegada, el 2004, la dreta local unida contra el president Frêche es va aliar a la lletania bigarrada dels catalanistes, nacionalistes, independentistes. Apostem que aquest cop llurs socis seran abans de tot d'esquerra. L'aliança objectiva entre el minimalista «accent català de la República» promogut pel Consell General nord-català, i els esborradors de frontera, donarà pas a assalts de catalanitat, en defensa d'una herència amb aspectes sacralitzats i museïficats que presentaran com a mil·lenària, intemporal i abstracte. Aquí es troba una reacció legítima, universal en el seu particularisme, de temor d'una dilució forçada de les especificitats en el "gran-tot" de la globalització. Qui acceptaria de deixar-se esborrar del mapa i fer-se assimilar amb alegria, a través de la desculturació?

Una cultura tornada a recomposar

Al mateix moment que en un allau mediàtic massiu guarnit amb relliscades immundes i fora de control es qüestiona la identitat francesa, la pregunta és idèntica a la Catalunya del nord. Es vol raonar en termes culturals o polítics, és a dir en termes d'heretatge, seguint Fichte, o bé amb voluntat de viure junts, mirant cap al futur proposat per Ernest Renan? Què es posa en el primer lot? Un paquet per consumir o abandonar de seguida, o bé un edifici que sabem que és construït segons circumstàncies, significatives o fortuïtes, i que s'haurà de tornar a compondre, com sempre s'ha fet en el temps passat? Confessar que s'ha nacionalitzat la sardana a partir d'una tradició procedent d'un parell de comarques catalanes, o que el pi en les tres branques de la vila de Berga, a les comarques de Barcelona, sols és una reinterpretació que ha anat, a través de manipulacions successives, des de la Santa Trinitat fins a una estratègia político-lingüística dels països de llengua catalana, o encara que els castellers són un producte d'importació molt recent a la Catalunya del nord, tot plegat és vergonyós? Tots els grups humans reescriuen i adornen («inventen», en el sentit indicat per l'historiador britànic Hobsbawm) llur història, perquè els cal trobar-se, o tornar-se a trobar, i celebrar valors. A més a més, els llurs valors sempre són « millors » que els del veí.

Quin projecte, al marge de les metròpolis ?

Qui sabria dir el que ve fer l'himne de «L'estaca», amb simbologia vinculada a l'heroisme dels antifranquistes, en l'ambient de rugby de Perpinyà? Ser català i apreciar-se el rugby no és cap evidència. Se sap que el debat sobre els catalans de soca-rel és viciat, ja que el sentiment de pertinença no té el mateix sentit avui que el que tenia el 1900 ni el 1945. En la recomposició identitària perduren determinats elements mentre altres queden reemplaçats. El Consell General socialista de la Catalunya del nord té uns motius vàlids per revoltar-se contra la reforma que pretén crear consellers territorials en substitució dels conseller generals i dels regionals. El personal polític, aquí i a més llocs, pot tenir por enfront de les amenaces als seus interessos. I els electors ? Aquí torna a sorgir la concepció de Renan sobre la nació: més enllà de l'heretatge, quin projecte caldrà per a un territori que ja no s'encabiria en una entitat político-administrativa pròpia?

Demogràficament, sobre quines bases s'acolliran els propers habitants vinguts de fora? Els darrers anys semblava que els marges, concebuts com a passarel·les, tindrien un paper de debò en una dinàmica de frontera ("fronteer" més aviat que "border"). La promoció de les metròpolis franceses, però, podria realment acomiadar la Catalunya del nord i els seus fills, reforçant-ne la marginalitat. En aquest cas concret s'hi afegeix una frontera política que no s'esborrarà pas la setmana entrant, amb fonaments culturals com a millor dobles, com a pitjor esquizofrènics.

La Catalunya del nord cerca el manual d'instruccions

Fri, 11 Dec 2009 21:00:00 +0100

Desapareix la insularitat de la vella "Província del Rosselló", batejada així pels serveis de Lluís XIV. Si el seu estatut de "província estrangera", vigent fins al 1780, la va mantenir apretada entre una nova frontera del Sud, i França, estrangera, la sorpresa del decenni 2000 haurà estat que l'adveniment concret de la Regió Llenguadoc-Rosselló, de la mà del seu president des de 2004, Georges Frêche, més que el final il·lusori de la frontera amb l'estat espanyol, és el factor que trenca l'aïllament multisecular. A tall de suport, les noves poblacions donen cos a un Llenguadoc-Rosselló uniforme, segons el mateix amalgama que ens fa dir que és «xinès» un restaurant tailandès o vietnamita, mentre que els embussos de cotxes es multipliquen per manca d'anticipació sobre les infraestructures. Per il·lustrar la vida, que s'anomena ara «local» en senyal d'insignificança, la invasió contemporània de la bandera catalana i de la paraula « catalan » escenifiquen la identitat, des que s'ha començat de davallar en el pendís de la seua desaparició. Un es fixarà, però, que els «ralls», o « senats » populars dels pobles del Rosselló, consistint en concentracions assentades, a l'ombra, tot sovint escauen ara a padrins magribins, que palesen un parentiu d'aprehensió de l'espai públic entre els autòctons i les poblacions del Sud, amb una permanència insospitada de l'ocupació de la via pública.

Parc temàtic amb ambient prefabricat

El prestigi del Nord sobre el Sud, que proporciona a la França del Sud uns ramats de jubilats amb bambes, existeix també a Itàlia o a Espanya, però sobretot a l'hexàgon, on el Sud continua sent menor, per tradició republicana heretada de l'absolutisme. Aqueix esquema arriba fins i tot a cobrar caràcter oficial quan la sèrie televisiva «Plus belle la vie», rodada a Marsella i programada cada nit al canal France 3, parla francès amb accent de París, excepte quan s'expressa un dels personatges vulgars, amo d'un bar. En la família dels Suds francesos, el departament dels "Pyrénées-Orientales", denominació de la Catalunya del nord, horta de França entre el 1880 i el 1980, s'hauria doncs fet un terreny balneari, no només per als turistes, sinó també per als seus nous súbdits que hi treballen. Sobretot, però, una síntesi cultural, no abstracta com la identitat francesa, ni verdaderament del Sud global, ni ch'timi, ni picarda o parisenca, formaria la seua cultura|conreu real, amb aires de mentida proclamada com a «catalana» pels lemes oficials, en una perspectiva de creixement a 550.000 habitants el 2020. A conseqüència, amb l'absència d'un dispositiu seriós de rebuda dels nouvinguts, seria ínfima la diferència fonamental amb un parc temàtic, artificialment animat, amb ambient prefabricat.

Una làmpada de bronzejat, en català

Resulta necessària una mirada al «moviment català», designat així per una analogia abusiva amb un « moviment basc» altrament estructurat, si es vol copsar el « cop de màgia» realitzat en els dos darrers decennis en aquest país català de França. En efecte, l'onada de defensa territorial, apareguda en els anys 1920, enterrada pel 1939 i tornada a sorgir del «demanem l'impossible» del 1968, ha apostat fort sobre la llengua catalana, avui dia relativament subvencionada, abandonant la seua prèvia condició econòmica, per conseqüència social, i fugint l'anàlisi d'un condicionament general imputable a l'estructura de l'Estat centralitzador. Ja que contràriament a la Bretanya, Còrsega i el País Basc nord, el decreixement del territori ha pogut continuar al marge d'una promoció identitària creixent. El 2010, el marc general contempla doncs una promoció de la llengua i d'alguns valors cosmètics, de tipus culinari o festiu, hermètica a la problemàtica socioeconòmica i a la pèrdua de personalitat del país transformat en una làmpada de bronzejat gegantina. A voltes, el català pot arribar a ser cínicament transformat en un complement turístic. De manera simultània, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i Narbona es tornen a inventar, mentre que Figueres i Girona efectuen una mutació que els transformarà en ciutats de Flandres. Així, la insularitat original persisteix, però ja no, com fa 100 anys, a través d'una personalitat territorial i d'un bull econòmic, sinó amb el contrari perfecte, com ho seria una essència moribunda, promocionada per adhesius, ja que pot quedar tan inconsistent i irreal, en breus terminis, com el món meravellós de Walt Disney.

El Rosselló, una província desresponsabilitzada

Fri, 11 Dec 2009 21:00:00 +0100

Un senzill a la via pública a Perpinyà pot fer-nos adonar de l'allunyament progressiu dels centres de decisió. Personalment afectat aquesta tardor, durant les declaracions usuals amb el meu assegurador perpinyanenc he tingut la sorpresa de ser « relacionat » amb una plataforma telefònica basada no sé on, ja que vaig trucar tard a la nit i la meua trucada va ser desviada. El primer dia feiner següent, el meu assegurador em va comunicar que, com que jo havia quedat ferit, no era ell, si bé li faig arribar les primes, qui administraria el meu cas, sinó un responsable basat a Marsella. Més o menys en aquesta època, l'aparcament Wilson de Perpinyà, del qual l'ull darrere la càmera es troba al Louvre a París, quan el personal local no és més físicament present, va decidir «descentralitzar» el seu servei d'abonaments a París.

Recentralització feroç

Sumant els nostres esdeveniments personals ens assabenten d'una ordenació major del territori: en nom d'una racionalització dels costos i de certa idea del progrés o de la modernitat que passa per la desmaterialització del treball, la descentralització condueix a una recentralització, més feroç que el jacobinisme, ja que és menys explicable. Aquesta evolució ofereix uns recursos providencials a determinats, que afirmen llur posició estratègica, mentre que altres, com la Catalunya del nord, van a rebotre al catàleg de les zones abandonades, fins oblidades, tal i com ho deixa entendre el pas cap a la TDT francesa, que deixa de costat els territoris més llunyans. En aquest cas, parlar de la TDT catalana ni entraria en línia de compte.

Ordenació territorial desigual

El govern de París no volia impulsar l'ordenació territorial amb l'Administració. Segons aquest principi, les guarnicions i els tribunals, igual com els hospitals, no han de servir per estructurar el territori nacional francès per tal de donar-li certa coherència, que lligui la fraternitat entre els rurals i els ciutadans, i la igualtat de tothom en relació amb l'impost i els serveis públics. Aquesta opció es fa en nom d'una eficàcia liberal de racionalització i de pragmatisme, i molts comentaristes ens expliquen que ser més a prop de les esperances dels justiciables, dels malalts o del ciutadans, passa de vegades per un allunyament físic.

La fi de Perpinyà-Centre del món?

Podíem per tant esperar que la disposició del territori, amb aquesta xarxa que organitza la vida de les persones, es faci amb grups que ja no són més totalment estatals, tot continuant sent estructurants: l'organització dels transports amb la SNCF, el proveïment energètic amb EDF, GDF, Véolia, els mitjans de comunicació amb Orange o SFR. Però la constatació, almenys al Rosselló, és desastrosa: la nova estació de Perpinyà tindrà feina per continuar de ser el centre del món, ja que l'essència dels serveis administratius, incloent l'activitat de transport malgrat el mercat internacional de Sant Charles, és disseminat cap a Tolosa de Llenguadoc, fins Bordeus i Lió, passant per Marsella. El fenomen és semblant amb l'energia, mentre que certs aterratges a l'aeroport de Perpinyà són dirigits per la torre de control de Montpeller. A poc a poc, la plana del Rosselló es va buidant dels seus centres de decisió i no és més capaç de res, fins políticament, ja que la representació del principat d'Andorra ha estat presa per la regió Migdia-Pirineus.

Menyspreu cap al món rural

Sembla que la tendència a aprimar els territoris perifèrics en benefici de zones regionals d'interès nacional (el que permet, si no és certa recentralització, la reaparició d'un feudalisme) es podrà accelerar un cop es ratifiqui la llei sobre col·lectivitats territorials. No ens enganyem, no es tracta sols de imatge que França vol projectar, sinó sobretot el lloc que poden tenir les seues províncies, i doncs la traducció jurídica del menyspreu dels centres cap a llur(s) perifèrie(s), la pèrdua de poder de la França rural i provincial - i en particular del Rosselló, fins i tot si fa temps que manca talent en l'exercici del seu poder. En en democràcia, tenim els representants que mereixem.

Dimissió col·lectiva de la població

És fàcil explicar que si n'estem on n'estem, el motiu és la connivència i la complaença d'alguns. La veritat és que això no ha estat possible sinó amb de la dimissió col·lectiva de la població que, ara es vol reinventar, sense esmerçar esforços, una pertinença, per no dir una identitat, presentant-se com la víctima d'un passat més o menys llunyà (serà culpa del Regne de França o de determinats càrrecs electes territorials, o dels dos). Però què hem fet, nosaltres Rossellonesos? Ens hem amagat la veritat, per a aquells que s'han quedat al sòl natal i els molt escassos que hi han tornat, i ens continuem enganyant amb il·lusions: el TGV canviarà la nostra vida. Certament, però no necessàriament a favor nostre, ja que pot marcar una mica més el nostre enclavament i reduir-nos al nivell d'aqueixos ruminants que miren passar els vagons i veuen com s'escapa el tren de la Història.

Glaciació aquí, reescalfament allà

És, així, i no és nou: el departament dels Pirineus Orientals (nom oficial de la Catalunya del nord) ha estat un munt de temps en l'oposició, amb pocs casos d'excepció, i el temps present no defugeix aquesta regla, fins i tot si els nostres diputats formen part de la majoria política nacional i el Consell General té els colors de la majoria dels consells generals. Mentre que la cimera de Copenhaguen s'introdueix en la via de la lluita contra el reescalfament climàtic, la nostra bona i fidelíssima vila de Perpinyà inaugura la seua pista de cel a l'aire lliure, per mor d'atreure gent en motiu del seu mercat de Nadal. Ens acabarem creient que determinats científics tenen raó quan afirmen que el reescalfament global del planeta pot passar per la glaciació de certes zones, però, desgraciadament, el mes de novembre 2009 ha resultat molt calent.

Du devoir de mémoire au droit à l'oubli

Wed, 18 Nov 2009 17:00:00 +0100

« Souvenez-vous des œuvres accomplies par nos pères en leur temps, vous gagnerez une grande gloire et un nom immortel », tel fut le testament de Mattathias à ses enfants ; c’est pareil testament qui semble nous être refusé au profit d’une mémoire toujours vive. En effet, pour se souvenir, pour se re-mémorer, quelque chose, il faut, en partie au moins, l’avoir oubliée ; c’est ainsi que se forme l’Histoire. De nos jours, nous sacrifions volontiers cette Histoire à une mémoire qui est voulue plus présente que le présent, qui ne veut rien oublier – et qui, de la sorte, n’apprend rien de son passé qu’elle souhaite revivre indéfiniment. L’événement est célébré en tant que tel, hors de tout contexte.

L’imposition de la mémoire

A l’image biblique de Mattathias, nous préférons nous identifier à celle de Funes, ce personnage d’une nouvelle de Borges, dont la « bizarrerie » est, non seulement, de ne rien oublier, mais encore, d’avoir des souvenirs plus précis et plus intenses que la présente réalité ; de sorte que s’il avait bien « plus de souvenirs que n’en peuvent avoir eu tous les hommes depuis que le monde est monde » [p. 115], il se trouvait dans l’incapacité de penser puisque « penser c’est oublier des différences, c’est généraliser, abstraire. Dans le monde surchargé de Funes il n’y avait que des détails, presque immédiats. » [p. 118].

Ce « besoin » de ne rien oublier n’est pas nouveau : il apparaît dans un texte de Jankélévitch en 1971 (Cf. « Pardonner ? », in JANKELEVITCH Vladimir, L’imprescriptible, Paris, Seuil, col. Points Essais, 1996, pp. 17-63). Il s’agit là de ne pas oublier pour ne pas pardonner. Mais cette démarche s’inscrit dans une réflexion bien particulière sur l’imprescriptibilité des crimes contre l’humanité par leur nature (principe voté par le Parlement français en 1964 (Loi n° 64-1326 du 26 décembre 1964 tendant à constater l’imprescriptibilité des crimes contre l’humanité. Article unique : «Les crimes contre l’humanité, tels qu’ils sont définis par la résolution des Nations Unies du 13 février 1946, prenant acte de la définition des crimes contre l’humanité telle qu’elle figure dans la charte du tribunal international du 8 août 1945, sont imprescriptibles par leur nature » mais ne devenant définitif qu’en 1976 après une décision de la Cour de cassation) : « Il est en général incompréhensible que le temps, processus naturel sans valeur normative, puisse exercer une action atténuante sur l’insoutenable horreur d’Auschwitz. » [p. 26]. (Cette décision est rendue le 30 juin 1976 par la chambre criminelle de la Cour de cassation dans le cadre de l’affaire Touvier en censurant l’arrêt de la Chambre d’accusation de la Cour d’Appel de Paris qui, bien qu’infirmant l’ordonnance par laquelle le juge d’instruction de Lyon déclarait son incompétence, qualifiant les faits reprochés à Paul Touvier de « crime d’intelligence avec l’ennemi », infraction relevant de la Cour de Sûreté de l’Etat, confirmait la prescription de l’action publique. La Cour de cassation, renvoyant par son arrêt du 30 juin 1976 l’affaire, à nouveau, devant la chambre d’accusation de Paris, cette juridiction, dans un arrêt en date du 27 juillet 1979 releva que l’action publique n’était pas couverte par la prescription, notamment en vertu de la loi du 26 décembre 1964 ; le dossier fut, alors, renvoyé au juge d’instruction de Paris).

"Persuadé de bien servir le pays"

A ce propos, il s’agit de rappeler que le si le Procureur Général Mornet, requérant la peine de mort contre le Maréchal Pétain dès avant le procès, n’avait pas prêté serment comme cela avait été imposé aux fonctionnaires publics à partir de septembre 1941, c’était parce que ce magistrat était à la retraite ; devenu Président honoraire de la Cour de cassation en 1940, il aurait été, à compter de mai 1940 directeur de la justice militaire, en août de la même année il a fait partie de la Cour de Riom en charge de juger les responsables de la « débâcle » (notamment Léon Blum et Edouard Daladier), enfin, qu’il fut vice-président de la commission de révision des naturalisation depuis septembre 1940. C’est sûrement cet extrait de l’hommage rendu par Monsieur l’Avocat Général Gaston Albucher au Procureur Général Mornet devant la Cour de cassation, à l’occasion de l’audience solennelle de rentrée le 2 octobre 1956 en présence de Monsieur François Mitterrand, alors Garde des Sceaux : « Avocat de la République, donc avocat de gouvernements successifs, dépositaire de leur pensée, agissant d'accord avec eux, il a défendu les intérêts qui lui étaient confiés avec d'autant plus de force qu'il était persuadé de bien servir le pays et la justice. L'histoire jugera son œuvre. »
Par ailleurs, le Président Mongibeaux avait, lui, prêté serment de fidélité au Maréchal.

« Le pardon est mort dans les camps de la mort »

Le ton est donné. Mais ici, le temps, la prescription, l’oubli ne sont pas condamnés en tant que tels mais en ce qu’ils peuvent laisser la place à un pardon, purement hypothétique dans ce cas, comme le rappelle l’auteur : « Le pardon est mort dans les camps de la mort. » [p. 50] tout en se demandant « Pourquoi pardonnerions-nous à ceux qui regrettent si peu et si rarement leurs forfaits ? » [p.52]. C’est la peur de pardonner l’impardonnable qui conduit à condamner l’oubli : « L’oubli serait ici une grave insulte à ceux qui sont morts dans les camps, et dont la cendre est mêlée pour toujours à la terre ; ce serait un manque de sérieux et de dignité, une honteuse frivolité. » [p.62]. Si l’oubli est impardonnable, ici, devons-nous, pour autant oublier le pardon ? Comment concilier l’idée que les Allemands ne sont pas responsables ni collectivement, ni en tant qu’Allemands des exactions de la seconde guerre mondiale en ce qui concerne, essentiellement, les Juifs, avec celle qu’il y avait « bien peu d’innocents parmi ces millions d’Allemands muets ou complices » [p. 44] au point que ce crime contre l’humanité est celui commis par un peuple tout entier au point que l’Allemagne, y compris dans sa division, a des comptes à rendre. Ce point : l’articulation entre responsabilité individuelle et culpabilité collective, n’est pas tranché.

Un chapitre inexplicable de l'histoire

S’il ne faut ni pardonner aux Allemands, ni oublier ce que l’Allemagne a fait, la division de ce pays est parfaite en ceci qu’elle stigmatise la conséquence du crime, et le mur de Berlin incarnerait à la fois le juste châtiment infligé au peuple criminel et le devoir de mémoire dû aux victimes. A la malédiction du peuple Juif, qui aurait été déicide, s’ajouterait, sans nécessairement se substituer, la condamnation du peuple allemand en tant qu’humanicide. Non que la mise à mort du seul Christ soit assimilable en quoi que ce soit à l’assassinat de millions de personnes : cela ne fonctionne que dans l’exceptionnalité de l’événement ; il s’agit d’un bouleversement profond qui transforme l’humanité. C’est cela que transmet Jankélévitch, il ne faut pas oublier pour ne pas pardonner parce que ce fait, la mise en œuvre de la solution finale, est singulier : « Ce qui est arrivé est unique dans l’histoire et sans doute ne se reproduira jamais, car il n’en est pas d’autres exemples depuis que le monde est monde ; un jour viendra où on ne pourra même plus expliquer ce chapitre à jamais inexplicable dans les annales de la haine. » [p. 61].

"Tout le monde demandait pardon"

Le problème est que le devoir de mémoire, tout comme la notion de crime contre l’humanité, a été généralisé ; le refus d’oublier l’acte impardonnable s’est banalisé. Dans le même temps, nous nous sommes réjouis, presque paradoxalement, de la réunification allemande et de la chute du mur de Berlin ; la proscription des Allemands était levée de fait : le crime contre l’humanité est imprescriptible, pas le criminel. Paradoxalement, jamais l’heure n’a été autant à la repentance : personne ne pouvant être pardonné, chacun demandait pardon non pas tant pour ce qu’il avait pu faire que pour ce qu’il pouvait représenter – l’homme se repentait d’avoir été sexiste, le blanc esclavagiste, l’Européen colonialiste, le chrétien antisémite, le politicien d’avoir (eu) des principes, l’intellectuel des idées et le moraliste des valeurs, etc. tous d’avoir été intolérants. Ce faisant, cette « bien-pensance » toute politiquement correcte, induisait un nouveau phénomène : la victimisation – personne ne voulant être bourreau, chacun disait être victime.

Vichy, pas vraiment la France ?

C’est ici que se trouve le point d’inflexion : revendiquer le statut de victime collective d’un système quel qu’il soit (il peut s’agir d’un système de gouvernement, d’un système éducatif, d’un système social, d’un système moral, etc.) afin de déculpabiliser, d’abord, de déresponsabiliser, ensuite, le sujet individuel. La mode est, alors, à l’image de l’expiation puisqu’elle se trouve dégager de tout remord et de tout regret : demander pardon ne coûte rien puisque rien n’est de notre faute. Mieux, demander pardon de ce que nous avons fait (ou fait par des sujets « comme nous ») permet d’excuser notre propre situation et de demander, en retour, que des excuses nous soient faites dans un tour de passe passe intéressant – par exemple : l’Etat français (le gouvernement de Vichy) n’était pas vraiment la France, la France la vraie était à Londres mais les juges qui ont condamnés le Maréchal Pétain et Pierre Laval ont jugé avant, pendant et après la guerre et l’occupation servant la loi . Cruel rappel que celui du fabuliste pour qui « selon que vous serez puissant ou misérable, les jugements de Cour vous rendront blanc ou noir ». C’est cela que nous voulons oublier à tout jamais, cette vérité humaine que nous remémore sans ménagement Nietzsche : c’est l’instinct même du Droit qui remonte à l’antiquité grecque qui résonne et ne cesse « de proclamer de sa voix d'airain des maximes comme celles-ci : ‘‘ Au vainqueur appartient le vaincu avec femme et enfant, corps et biens ’’, ‘‘ La force donne le premier droit ’’ et ‘‘ Il n'y a pas de droit qui, en son principe, ne soit abus, usurpation, violence.’’ » (NIETZSCHE Friedrich, « L’Etat chez les Grecs », in Œuvres philosophiques complètes, I'' Ecrits posthumes 1870-1873, NRF Gallimard, 1999, p. 181).

"Une mémoire qui n'apprend rien"

C’est ce mouvement qui nous est demandé d’oublier afin de mieux nous faire prendre partie sur le passé à l’aune des jugements contemporains ; ce qui réactive, sans cesse, une mémoire qui n’apprend rien, qui ne transmet rien, qui ne fait que se juger elle-même dans le confort intellectuel de la bonne conscience de l’observateur. Cela a été patent lors des débats de la commission parlementaire dissertant sur l’affaire d’Outreau, en France, en 2004-2005 : des députés ont, ainsi, été amenés à juger les actes, les décisions d’un juge d’instruction plusieurs années après les faits (de la sorte débarrassés de tout le poids affectif qui pouvait entourer cette affaire), reprochant a posteriori tel ou tel comportement que n’avait pas trouvé bon de sanctionner la hiérarchie judiciaire au moment où l’enquête se déroulait.

Il nous est tellement demandé de prendre position sur notre passé, de le revivre d’une façon fictive ; connaissant, en effet, les tenants et les aboutissants de tel ou tel événement, il nous est facile de savoir quelles seront les conséquences de telle ou telle décision et, de la sorte, nous ranger ab initio du côté des bons et des justes, en oubliant que nous projetons nos valeurs contemporaines à travers les âges et à des époques où elles n’existaient pas (outre les quiproquos relatifs à certains principes comme la liberté ou la démocratie, cela pose la question de la relecture de ce passé : est-il tenable de parler, par exemple, de « lutte des classes » avant sa théorisation par Marx ?) . Ce qui est sans cesse mis de côté est le doute : il convient d’avoir des certitudes et ces certitudes sont celles qui sont véhiculées via une mémoire imposée qui ne veut rien oublier dans sa quête de vérité absolue.

Universalisation d'Histoires particulières

C’est ainsi que nous cristallisons notre réflexion sur quelques faits jugés relevant de nos jours et sur lesquels il nous faut prendre une position commune ; il s’agit, en gros, de la Révolution, de l’œuvre du I Empire, de la guerre d’Espagne, de la seconde guerre mondiale (spécifiquement du gouvernement de Vichy), de la décolonisation (plus particulièrement des événements en Algérie), pour ne rester que dans le cadre français. Quelque avis nuancé sur l’ensemble de ces points est considéré comme révisionnisme et doit être catalogué comme, au choix, conservateur, réactionnaire, fasciste, etc. Il faut avoir les idées claires sur ces sujets et quoi de plus clair que la simplification par dichotomie : d’un côté les bons, ceux qui ont gagné, de l’autre les méchants, ceux qui ont perdu.

Le Code Napoléon, issu de la royauté

Le problème trouve à s’exprimer dans une vision d’une évolution historique à long terme. Par exemple voir dans le Code Napoléon la finalisation d’un effort considérable entrepris dès les ordonnances Colbert de rationalisation et de systématisation du droit, effort particulièrement pris en compte par Napoléon Bonaparte qui réunit quatre juristes faisant autorité : Portalis, Maleville, Bigot de Préameneu ainsi que Tronchet (ancien défenseur de Louis XVI) – ainsi le Code, legs de l’Empire et fruit de la Révolution, trouve son germe dans la royauté et devient à maturité par le travail de personnes moyennement proches des idéaux révolutionnaires les plus radicaux. De même le projet de constitution pour la France qui fut établi sous le gouvernement de Vichy (de part l’initiative de Pierre-Etienne Flandin, et continué par l’amiral François Darlan qui garda le même ministre de la Justice, à savoir Joseph Barthélemy, qui appela à former le Conseil National dans lequel nous trouvons des personnages aussi variés que : Antoine Pinay, Abel Bonnard, Lucien Lamoureux, Paul Faure, André Amiaud ou Louis Lumière) présente des organes et une modernité que nous ne retrouvons à peine qu’actuellement.

Dante, Virgile, Foucault

L’Histoire ne sert plus à justifier le pouvoir politique, la souveraineté, l’Etat, ainsi que cela a été le cas dans le passé (FOUCAULT Michel, « Il faut défendre la société ». Cours au Collège de France 1976, Paris, Gallimard/Seuil, coll. « Hautes Etudes », 1997, p. 58. Nous pouvons, ici, citer Dante : « A la question donc je réponds que le peuple romain s’adjugea à bon droit, et non en l’usurpant, l’office de Monarque, autrement dit l’empire sur tous les mortels. Ce qui d’abord se prouve ainsi : il convient qu’à la tête de tous les autres peuples soit porté le plus noble ; le peuple romain fut le plus noble des peuples : donc il convenait qu’il fût placé par-dessus tous les autres. […] Quant à la mineure, les témoignages des anciens suffisent à nous en persuader ; car tout au long de l’Enéide notre divin poète Virgile, afin qu’on en ait mémoire éternelle, témoigne que le très glorieux roi Enée fut père du peuple romain […] » [DANTE, Monarchie, in Œuvres complètes, Paris, NRF Gallimard, coll. « La Pléiade », 2000, pp. 666-667) jusqu’à Bodin ( BERNS Thomas, Souveraineté, droit et gouvernementalité. Lectures du politique moderne à partir de Bodin, Paris, Léo Scheer, coll. « Non & Non », 2005, p. 39-40.) où c’est le droit positif, et plus particulièrement le droit public, qui sera en charge de légitimer cette puissance (faisons appel, ici, à Pufendorf : « Il y a seulement cette différence, que le Pouvoir insinue plus directement la possession actuelle d’une telle qualité par rapport aux Choses ou aux Personnes, et ne désigne qu’obscurément la manière dont on l’a acquise. Au lieu que le Droit donne à entendre proprement et distinctement, que cette qualité a été légitimement acquise, et qu’ainsi on se l’attribue à juste titre. » [PUFENDORF, Le droit de la nature et des gens. Ou système général des principes les plus importants de la morale, de la jurisprudence et de la politique T. I, Paris, A. Trevoux, 1740, p. 22]), avant que cela ne soit dévolu progressivement à l’économie ( FOUCAULT Michel, Naissance de la biopolitique. Cours au Collège de France 1978-1979, Paris, Gallimard/Seuil, coll. « Hautes Etudes », 2004, pp. 85-86.) à partir du développement de la pensée libérale au XIXe siècle (le rôle du droit public n’étant plus de fonder le pouvoir de l’Etat mais de le limiter - Ibid., p. 40.).

Vision de l'histoire biaisée par les codes contemporains

L’Histoire devient, en conséquence, autre chose, ainsi que le revendique Monsieur Pierre Lyautey, dans son avant propos d’une histoire de France, en ces termes : « Jadis, l’Histoire se consacrait aux batailles, aux traités, aux annales des Gouvernements ; au seuil de ce siècle, elle s’attachait davantage aux réalités financières, économiques et sociales et à l’évolution des civilisations. Dans nos sociétés soumises aux techniques, aux progrès industriels, et aux exigences des avions rapides, son rôle est désormais nouveau. » (LYAUTEY Pierre, Avant-propos, in Histoire de la France T. I, Paris, Philippe Lebaud, coll. « Club du Livre », 1963, p. 13.). Le crime que nous commettons est de revisiter l’Histoire en refusant d’oublier qui nous sommes et en la relisant chaque fois avec notre mentalité contemporaine ; dès lors, nous ne pouvons avoir qu’une compréhension partielle et biaisée du passé. En effet, nous nous mettons dans l’incapacité d’appréhender la mentalité de nos prédécesseurs alors que cela devrait être primordial ainsi que le rappelle Fernand Braudel : « A chaque époque, une certaine représentation du monde et des choses, une mentalité collective dominante anime, pénètre la masse entière de la société. Cette mentalité qui dicte les attitudes, oriente les choix, enracine les préjugés, incline les mouvements d’une société est éminemment un fait de civilisation. […] Les réactions d’une société aux événements de l’heure, aux pressions qu’ils exercent sur elle, aux décisions qu’ils exigent d’elle obéissent moins à la logique, ou même à l’intérêt égoïste, qu’à ce commandement informulé, informulable souvent et qui jaillit de l’inconscient collectif. » (BRAUDEL Fernand, Grammaire des civilisations, Paris, Arthaud-Flammarion, 1987, p. 54.)

S'accomoder de toute réalité

Loin d’être anecdotiques, ces inflexions marquent notre rapport à l’Histoire et notre approche du passé. En effet, relire l’Histoire avec une lecture « libérale » du monde qui condamne toute intervention au nom d’un laisser faire équilibrant toute chose selon la loi du marché de l’offre et de la demande, conduit à conclure que nous sommes ce que nous sommes non pas tant parce que nous avons voulu être ce que nous sommes que parce que nous devions nécessairement devenir ce que nous sommes ; de là, également, la frivolité contemporaine qui, au nom du pragmatisme, s’accorde avec tout ce qui arrive (tout en pensant que cela aurait été aussi bien d’une manière différente - A ce sujet, il serait bon de reprendre Sloterdijk Peter, Si l'Europe s'éveille. Réflexions sur le programme d'une puissance mondiale à la fin de l'ère de son absence politique, Paris, Mille et une nuits, coll. « Essai », 2003.), qui n’est pas sans rappeler le quiétisme.

Chaque siècle, les "mêmes erreurs" et "mêmes calamités"

Parvenant à ce point, nous ne pouvons que constater la confirmation de « l’être authentique » tel que critiqué par Théodor Adorno (ADORNO Theodor W., Jargon de l'authenticité. De l'idéologie allemande, Paris, Payot, coll. « Critique de la politique », 2003, p. 129s.). En effet, ce « nous » qui relit l’Histoire trouve son authenticité dans la réalisation de son destin qui est « notre » – dès lors se réactualise la pensée selon laquelle « Les Juifs sont punis parce qu’ils sont ce destin » et s’élargit dans l’assimilation de l’ontologie et de la nature ; c’est, d’ailleurs le postulat de départ de la fin de l’Histoire telle que la conceptualise Francis Fukuyama (mais le concept de « fin de l’histoire » a aussi une histoire et ce thème cher à Fukuyama et aux néo-libéraux, se trouve chez Marx (à ce sujet voir DERRIDA Jacques, Spectres de Marx, Paris, Galilée, coll. « La philosophie en effet », 1997) : un peu comme si la pensée qui devait montrer l’inanité d’une idéologie parvenait à un résultat identique. Comment, alors, ne pas penser à cette sentence de Mably : « C’est parce qu’on dédaigne par indifférence, par paresse ou par présomption de profiter de l’expérience des siècles passés, que chaque siècle ramène le spectacle des mêmes erreurs et des mêmes calamités. L’imbécile ignorance va échouer contre des écueils, autour desquels on voit encore flotter mille débris, restes malheureux de mille naufrages. Elle est obligée d’inventer, et peut à peine ébaucher des établissements dont on trouve le modèle parfait dans un autre temps ou chez une autre nation. De-là ces vicissitudes, ces révolutions capricieuses et éternelles auxquelles les Etats semblent être condamnés. Nous faisons ridiculement et laborieusement des expériences malheureuses, quand nous devrions profiter de celle de nos pères. » [MABLY Gabriel de, De l’Etude de l’histoire, Paris, Fayard, coll. « corpus des œuvres philosophiques en langue française, 1988, p. 15]).

"Vérité au deçà des Pyrénées, erreur au-delà"

C’est ainsi que nous ne nous imaginons plus Grec ou Romain, comme cela pouvait encore être le cas au XIXe siècle (rêvant, tel Isocrate, d’incarner les dernières valeurs d’une civilisation grandiose mais éteinte) ; c’est encore chez les juristes, et plus particulièrement chez ceux qui ont eu la chance d’être familiarisés avec le droit romain, que se retrouve ce sentiment notamment dans l’apprentissage de cette affinité du sens juridique : la connaissance du droit romain permettant une meilleure intelligence du droit positif contemporain (GIRARD Frédéric, Manuel élémentaire de droit romain, Paris, Arthur Rousseau, 1898, p. 4s). Mais, aujourd’hui, nous nous représentons bien plus volontiers les Grecs ou les Romains à notre image (d’où notre incompréhension de l’Histoire). Revenant, pour d’autres motifs, à un prudent relativisme spatial que ne démentirait ni Montaigne (« Quelle vérité que ces montagnes bornent, qui est mensonge au monde qui se tient au-delà ? » [MONTAIGNE Michel de, Essais II XII « Apologie de Raymond Sebond », in Œuvres complètes, Paris, NRF Gallimard, coll. « La Pléiade », 1962, p. 563.]) ni Pascal (« Plaisante justice qu’une rivière borne ! Vérité au deçà des Pyrénées, erreur au-delà. » [PASCAL Blaise, Pensées, in Œuvres complètes, Paris, NRF Gallimard, coll. « La Pléiade », 1954, p. 1149.]) – mais qui va à l’encontre de toute la pensée issue des Lumières (il faudrait, ici, reprendre à la fois l’anthropologie kantienne avec sa critique de la faculté de juger : conceptuellement l’homme est universalisable ainsi que son concept de dignité humaine) – nous nous lançons dans un universalisme temporel.

Le passé, vu par tradition nationale

Nous préférons, de nos jours, des histoires particulières, laissant entendre que la multiplicité d’images instantanées (précises et détaillées) et croyons cela très moderne, car très scientifique ; c’est oublier l’antiquité et les premiers travaux des « historiens » tel dans la préface de L’Enquête : « Hérodote d’Halicarnasse présente ici les résultats de son enquête, afin que le temps n’abolisse pas les travaux des hommes et que les grands exploits accomplis soit par les grecs, soit par les Barbares, ne tombent pas dans l’oubli, et il donne en particulier la raison du conflit qui mit ces deux peuples aux prises. » (HERODOTE, L’Enquête, in Œuvres complètes, Paris, NRF Gallimard, coll. « La Pléiade », 2007, pp. 51-52.), ou encore dans celle de la Guerre du Péloponnèse : « Tels sont donc les résultats de mes recherches sur les temps anciens. C’est une époque pour laquelle il est difficile d’ajouter foi à tous les témoignages qui peuvent s’offrir à nous. Les hommes, en effet, acceptent et se transmettent sans examen, même quand il s’agit de leur propre pays, les traditions concernant les événements du passé. » (THUCYDIDE, La Guerre du Péloponnèse, in Œuvres complètes, Paris, NRF Gallimard, coll. « La Pléiade », 2007, p. 705).

Le leurre des histoires partielles ?

Fort de cela, nous pensons pouvoir nous passer d’une Histoire générale et que seules quelques parties suffisent. Nous croyons, par l’étude approfondie de tel ou tel événement historique spécifique, être habilités à nous exonérer d’une étude des mouvements de l’Histoire et nous oublions que cela est impossible ainsi que le démontrait Polybe : « Ceux qui s’imaginent qu’à travers les histoires partielles, ils atteindront à une vue d’ensemble correcte sont dupes, à mon avis, d’une illusion. Autant pourrait-on croire qu’en observant les parties préalablement séparées d’un corps qui a été vivant et bien constitué, on a sous les yeux l’équivalent de l’animal lui-même, dans la pleine activité de son organisme et dans toute sa beauté. […] C’est pourquoi il faut bien admettre que les histoires partielles ne contribuent que dans une très faible mesure à une saine connaissance de l’histoire universelle. L’histoire n’est vraiment intéressante et instructive que si elle permet d’observer l’ensemble des événements dans leur interdépendance, avec leurs similitudes et leurs différences. » (POLYBE, Histoire, Paris, Gallimard, coll. « Quarto », 2003, p. 71).

Le droit d'oublier

Perdant cette mémoire à long terme au profit de cette répétition d’instant inlassablement psalmodiés, nous perdons aussi la notion d’oubli (l’idée de prescription qui laisse au temps la possibilité de faire son œuvre pacificatrice qui attenue le sentiment d’injustice et finit par guérir toutes blessures et qui permit à Louis XII de déclarer : « Le Roi de France ne venge pas les injures faites au duc d’Orléans ») et son travail de distinction, de classement entre l’essentiel et l’anecdotique ; ce qui se perd, également, est la transmission de l’Histoire (universelle), chaque génération devant revivre de manière toujours plus intense quelques images d’histoires particulières. Au nom de la science qui se veut précise et objective pour montrer la Vérité – et qui ne peut porter que sur des parties – nous perdons de vue l’ensemble, le laissant flotter et dériver ; c’est ainsi que meurt peu à peu le sens de l’Histoire qui est, aussi, porteur de vérité (Rappelons-nous de Cervantès et de son postulat : « […] la vérité, dont la mère est l’histoire, émule du temps, dépôt des actions, témoin du passé, exemple et connaissance du présent, avertissement de l’avenir. » [CERVANTES Miguel de, Don Quijote de la Mancha, Barcelona, Edicomunicacion, 1999, p. 60.]).

Les scientifiques et les psys remplacent l'Eglise

Le problème devient, alors, celui de LA Vérité déniée à la religion qui, pourtant, durant un temps était la seule autorité capable de la dire, elle est la propriété exclusive des scientifiques ; les prêtres d’hier sont-ils les savants d’aujourd’hui, après tout la question se pose d’autant mieux que les psy de tous ordres ont remplacé, dans une société laïcisée comme la société française, les confesseurs. Le Pardon de divin devient humain, mais l’intercession demeure pour faire la paix avec soi-même. L’Histoire universelle a été discréditée, comme l’ensemble des Grands Discours, par la post-modernité. C’est ainsi que tout ce qu’elle pouvait avoir de performatif a disparu, s’est « déconstruit » ; c’est peut-être là que réside le questionnement que ne fait qu’effleurer la « crise identitaire » que connaîtrait la France actuellement – mais qui ne fait que refléter la perte du sens de l’Histoire et des vérités qu’elle engendre.

L'irredemptisme identitari o el blues de la globalització estatal

Fri, 13 Nov 2009 21:00:00 +0100

Mentre que el govern francès de Nicolas Sarkozy llança a França un debat nacional sobre la «identitat», a la Catalunya autònoma, des de les eleccions de 2006, la qüestió de la immigració forma una de les principals preocupacions de la ciutadania i dels responsables polítics. Tot i que perdura el discurs antiquat i mesquí de la «nació homogènia», la idea d'una pertinença comuna és vella com el món. Des de la Grècia antiga, que va inventar el bàrbar per designar l'estranger, es creuen diverses concepcions de «la identitat nacional». Les nacions són comunitats imaginades, construïdes o inventades, més aviat que transmeses. En el transcurs dels segles, han aparegut sota la forma de comunitats de mida reduïda, i han portat, per algunes d'elles, una àmplia política d'expansió.

Excloure, assimilar o compartir?

Molt de temps, en la història, l'exclusió va ser la regla. Massa Estats encara recorren a criteris ètnics per a assolir la ciutadania. L'assimilació arriba després, obligant les minories nacionals a acceptar els símbols nacionals de la nacionalitat majoritària. El marc ideal continua sent el de la ciutadania compartida, on tothom participa a la vida pública i s'identifica amb els valors comuns de la nació. La majoria dels nacionalismes anomenats «cívics» occidentals és clar que no són conformes a aqueix mode de la «ciutadania ideal». La visió nacionalista cívica de la comunitat política ofereix una altra inspiració. És el cas en els països amb múltiples comunitats culturals i lingüístiques com el Canadà, del qual les onades d'emigrants successives, així com diverses fundacions constitucionals, afavoreixen la il·lusió que llur associació mútua es fonamenta únicament en principis escollits.

Crispació identitària a Europa

La frontera entre el nacionalisme ètnic i el nacionalisme cívic sembla relativament permeable, de tant que la història i la situació particular d'un país influeixen en el tipus de pertinença nacional practicat. Al territori de la Catalunya del Sud, amb administració del Govern de la Generalitat de Catalunya, sols ha estat en els darrers anys que l'arribada de nous emigrants ha proporcionat un debat que realment ha pres amplitud. Si bé el debat és anterior a França, els discursos governamentals de les darreres setmanes sobre la temàtica ciutadana i els valors ancestrals suposats, si bé la República Francesa disposa d'una independència evident, és a dir d'una alta capacitat de domini del seu propi destí, són sintomàtics d'un ambient general prou trivial a Europa. A Itàlia, la política identitària de Silvio Berlusconi és extremadament instrumentalitzada mentre que a Angleterra, per primera vegada, el líder de l'extrema dreta britànica acaba de participar a un debat estatal per televisió, mentre que diversos components del govern alemany han fet últimament unes relliscades verbals sobre la comunitat turca, la principal immigració al país. En resum, aqueixos vells costums xenòfobs recorden que al conjunt del vell continent, els valors identitaris, en llur inclinació explotada per determinada extrema dreta, representen un 20% de l'electorat.

Aclimatació Versus assimilació nacional

L'interès, recent i sobtat a França, envers la identitat nacional, s'alimenta de les dificultats generals, entre les quals hi ha la crisi, amb la banalització d'un discurs nacional populista al si de les esferes d'elit, polítiques i intel·lectuals europees, que pot perjudicar les llibertats individuals. Però la verdadera paradoxa de les nostres societats és l'envelliment de les seues poblacions que demanaria, fins i tot només amb un simple interès per a les econòmiques associades, una verdadera política d'acollida d'emigrants, a gran escala. En aquest cas, la definició racional de la identitat, és a dir la seua nova codificació al si de la República Francesa, seria una garantia de major «naturalització» dels nouvinguts. Implícitament, l'empresa actual de definició de la identitat nacional significaria comprovar que l'aclimatació dels nous emigrants a França s'allunya d'ara endavant de l'antiga assimilació, que exigia l'abandó total dels signes identitaris originals, en benefici de la síntesi republicana, en la qual per cert no entraven. S'obriria després un debat sobre les diferències interiors al si d'un mateix Estat, debat inimaginable a França.

La Clau

Per què no munta l'all i oli entre Rosselló i Llenguadoc?

Per què no s'ha debatut sobre la identitat regional?

﻿El sentit insensat de les Regions a França

Gaza, Berlin, Perpignan : les plus grands murs sont invisibles

"10 minuts grossos passada la mitja part, i després ens tocarà a nosaltres"

Anys 10, el pitjor i el millor dels mons

"Hi ha tanta esperança de recuperació que no ens la creiem"

Catalunya del nord 2050: ficció d'una dictadura de l'autèntic

Ficció d'una Catalunya del nord incorporada a Catalunya el 2043

Ficció 2050: la Catalunya Nord es converteix en una Califòrnia europea

La Catalunya nord és capaç de reinventar-se?

La Catalunya del nord cerca el manual d'instruccions

El Rosselló, una província desresponsabilitzada

Du devoir de mémoire au droit à l'oubli

﻿L'irredemptisme identitari o el blues de la globalització estatal

El sentit insensat de les Regions a França

L'irredemptisme identitari o el blues de la globalització estatal