19º
21º14º16º
"Ésser o no ésser" català és una bona qüestió ?
L'a identitat, en el sentit de l'estat civil d'una persona, dibuixa els contorns d'un individu en la seua més estricta particularitat i el distingeix perfectament i absolutament d'un altre. Però l'individu particular rep del mitjà en el qual viu i on va néixer els caràcters permanents i fonamentals. Són els signes identitaris que porta en si d’ençà del seu naixement, signes d'identificació a un grup, a una ètnia, a una nació : llengua, costums, cants, cuina... Així a Baiona un basc m'ha pogut dir "Veniu, ara menjarem identitari". En el curs de la història els grans estats s'han constituït totsovint sense tenir en compte aquests grups nacionals, ignorant-los i atemorint-los : anglicització, russificació, eslavització i és clar afrancesament... Llavors es ve l’interrogació : qui sem ? Ésser com volen fer-nos existir o tornar a les nostres arrels ? Certs nacionalistes radicals no es posen pas la qüestió i escullen de vegades la manera forta per tal d’afirmar llur identitat, duts en certs casos al fanatisme. Així, l'escriptor franco-libanès Amin Maalouf ha pogut parlar de les "identitats mortíferes", amb què titulava una obra apareguda en 1998. D'un altre costat, els jacobins purs i durs, volen tallar tot el que sobresurt i posar tots els ciutadans en el mateix motllo, el de l'estat castrador. Per als altres, els més nombrosos, aquells que havien sofert més o menys passivament el domini de l'estat centralitzador, calia partir a la reconquesta de llur identitat original. Com ha pogut néixer aquesta exigència ?
De la presa de consciència del 68 al sobrants identitaris dels anys 00
Per als Catalans del nord, de França (i tots els noms que se’ls dona), el "sobresalt identitari" data dels anys 1970 amb l'emergència de la cançó catalana. Retindrem sobretot Joan Pau Giné i Pere Figueres que, amb el cantant Lluís Llach, del costat Sud, han impregnat el públic popular amb la pròpia llengua, tot permetent –li molt pacíficament d'expressar la seua catalanité. El moviment contestatari del maig del 1968 havia contribuït sens dubte a aquest alliberament que va seguir. Totes les autoritats eren qüestionades incloent-hi la de l'estat jacobí. Llavors, es descobreix la llengua catalana, encara parlada al camp, que havia perdurat en les famílies (bretó, basc, occità i cors coneixeran el mateix interès). Tan sols calia, per als habitants d'aquestes regions, gosar de parlar i d’assumir, posant fi a una llarga alienació. La reconquesta de la identitat era llançada. Un treball en profunditat s’ha dut a terme a les escoles catalanes que es crearen a semblança del que es feia a les altres minories nacionals de França. A Perpinyà, Ràdio Arrels tenia un paper simbòlic major, com Gure Irratia al País Basc... Tanmateix si trobar les seues arrels i tornar al seu origen és benèfic per a la formació de la personalitat, no és bo per a aquell o aquella que se cerca d’ésser sotmès a un forcing. La pressió dels integristes, com n'existeix en els moviments identitaris i en les religions, s’origina en la manera de posar el problema, en forma de dilema en la seua presentació binària : ésser o no ésser. A cops el resultat és que reflueixen els qui se cerquen. Tanmateix, l’Europa ajudant, el cas català presenta més que mai la seua bipolaritat molt de temps oblidada, composta d'una part Nord i d'una part Sud. Emperò, fent-me amb catalans del sud, a Cerdanya per exemple, puc constatar que se m’identifica només com a francesa. Tanmateix, per a mi, no són exempts ells mateixos d'una certa "castellanitat" o bé d'una "castellanitat" certa. I he pogut verificar al meu voltant que aquesta constatació era compartida àmpliament. Així, als ulls de la gent del Sud, tinc el sentiment de no saber pas més qui sóc. Si no em reconeixen com un dels seus i si, d'altra banda no em sento pas més de bo francesa, llavors qui sóc ? I heus-m’aquí culpabilitzada... Ja que la influència francesa a la Catalunya del Nord i la influència castellana a la Catalunya del Sud són innegables. Això fa part de les nostres històries respectives. No vull que em considerin més com una "franximan", no ésser més en l'alternativa. Voldria que anem plegats cap a una superació d'aquest tancament entre ésser i no ésser, que anem més enllà de la tria frustrant que se’ns proposa : una Catalunya del Nord que no seria altre que "l'accent català de la República francesa", segons l'eslògan permanent del seu molt oficial Consell General, i l'adhesió sense condicions a una Catalunya del Sud, aquesta mateixa més o menys castellanitzada, malgrat els seus esforços. Cal refusar totes les pràctiques identitàries intolerants, que exclouen objectivament, i recercar de part i d'altre de la frontera, una identitat oberta, acollidora, generosa i empàtica. A falta de què el risc serà gran de viure en el "mal ésser"...
Imprimir
Enviar a un amic/ga
1770 lectures
Cap comentari
